Coses molestes

Ara feia dies que no escrivia al blog. Avui vull parlar d’un tema personal: coses que em molesten profundament d’algunes persones.

 

Per exemple, que vagis pel carrer, saludis algú (en principi conegut) i que no et torni la salutació. Entesos: es pot haver despistat; pot anar pensant profundament en les seves cabòries o potser no t’ha vist. Però jo parlo d’aquells que SÍ que t’han vist i que passen de tot.

 

Una altra cosa que em molesta moltíssim és enviar-li a algú un mail o un whatsapp i que passi olímpicament de tu. En el cas del whatsapp, pot ser encara més sagnant: pot haver-se’l llegit (les dues ratlletes blaves) i no contestar-te.

 

Jo, burro de mi, sobretot en el cas dels mails, penso: potser no li ha arribat el mail i s’ha perdut. Llavors el torno a enviar. És igual: el mateix cas omís. Cri, cri, cri, cri!

 

Coi! Costa tant dir: mira, ara no tinc temps? O: estic enfeinat? O, simplement ara no puc contestar-te? O, deixa’m en pau!

 

En el cas d’algunes persones, especialment joves, això passa molt sovint. O bé que els truquis i no t’agafin el telèfon o no et tornin la trucada. Ja veus, t’estic trucant només perquè comprovis si et sona el telèfon i no se t’ha espatllat, gamarús!

 

Una de les coses que més em sulfura, perquè la trobo de molt mala educació i d’un cert menyspreu, fins i tot, és que et facin perdre el temps. La manera més comuna és quedar amb algú a una determinada hora i que es presenti al cap de mitja hora. Bé, jo ja no tinc aquest problema, perquè no dono tant marge. Si en un període temps prudencial no ha vingut la persona que espero, miro de localitzar-lo per telèfon i, si això tampoc funciona, doncs marxo.

 

O bé que vagis a un acte cultural o polític o el que sigui i el ponent/conferenciant s’enrotlli com una persiana. Especialment, quan no n’és el protagonista. En aquests casos, si el tema t’interessa, t’has d’aguantar i empassar-te l’enrabiada. Si no t’interessa tant, pots aixecar-te i marxar.

 

Això és una cosa que he après amb el pas dels anys. Abans, si anava a un concert o una obra de teatre i no m’agradava gens, em retorçava al meu seient, però aguantava fins al final. Fins i tot aplaudia. Ara no tinc gaires manies: m’aixeco i marxo. Si una obra de teatre, per exemple, no ha aconseguit interessar-me durant la primera mitja hora, difícilment ho farà en la resta del temps. Em puc estalviar el patiment. I si no m’agrada, no aplaudeixo.

 

L’edat també té els seus privilegis. Valores més el teu temps i no estàs d’esques si una cosa no et convenç.