Quinto!

Dissabte, dia 22 d’abril, cap a les 7 de la tarda, el GRC tenia anunciada una conferència sobre la fauna glacial pirinenca a la Sala de Convencions del Museu Cerdà. Res especial quant a l’organització. Hem fet dotzenes i dotzenes de conferències, sense cap problema fins ara.

 

Però ahir a la tarda, vam tenir una contraprogramació, suposo que no desitjada, però molt efectiva. Hem començat a patir els efectes de desplaçar els avis del Casal Sant Domènec al Museu.

 

S’estaven a la sala del Cor del Museu, que es troba just a sobre de la sala de Convencions i celebraven un quinto. Amb megafonia. I com us podeu imaginar, no s’han pres la molèstia d’aïllar acústicament la sala, així que mentre fèiem la conferència, anàvem sentint cantar tots els números, una i altra vegada.

 

Un dels ponents, mig de broma, mig mosquejat, fins i tot va cantar línia. Vaig passar molta vergonya aliena i vaig haver de demanar disculpes, encara que no era culpa meva.

 

El Museu s’ha convertit en una casa de barrets sense mestressa. Fa més de cinc anys que no hi ha director. La taula de barreges i la megafonia, així com el projector, el remena tothom, sense cap criteri i ningú no els diu res. La pantalla no puja ni baixa i està així des de fa mesos.

 

De vegades, vens el dia abans d’un acte important a deixar-ho tot preparat i et pots trobar que enmig ha vingut algú i t’ha canviat coses de lloc o t’ha desconfigurat algun sistema.

 

I ara només faltava que ens facin quintos enmig dels actes. Ja podem donar la sala per perduda. Suposo que haurem de fer les conferències a la Sala Pilar Prim de la Biblioteca, que està molt bé, però quan hàgim de fer un acte de gran aforament, haurem d’implorar que no ens facin activitats sorolloses a la planta de dalt del Museu.

 

Suposo que no cal que digui que estic fart, indignat i cansat. Tenim un Museu inacabat, que no es pot obrir oficialment perquè no compleix molts requisits, mentre que el magnífic Museu de Llívia, va treballant bé i es converteix en la referència comarcal. El Museu Cerdà es va morint a poc a poc i cada dia fa més pena. De fet, li’n diem Museu, però no ho és.

 

Espero que el pròxim govern municipal, sigui del color que sigui, faci un replantejament de la infraestructura. Si no volen un Museu, doncs que ho reconverteixin en una altra cosa. Però sisplau, amb senderi i racionalitat.

 

És evident que no és el lloc per tenir els nostres avis. Puc acceptar-ho com una solució d’emergència i provisional, però espero que trobin un lloc més cèntric i més adient per a ells, perquè s’ho mereixen i crec que no és bo barrejar un Casal d’avis amb un Museu. Són coses diferents, amb dinàmiques diferents.

 

I, finalment, a aquells que hàgiu de fer alguna activitat pròximament al Museu, us desitjo molta sort. Recomano que compreu uns cartronets de quinto, igual encara podeu guanyar alguna cosa…

 

 

 

Gran nuova, gran nuova!

 

Llegeixo en premsa que “l’executiu [català] obre un pla estratègic per la vegueria [de l’Alt Pirineu i Aran] fins al [20]42 amb el dret a sostre [habitatge] com a primer eix”.

 

Molt bé. Ja em quedo tranquil. Tots ens quedem tranquils. Especialment, la munió de joves, vells i persones de mitjana edat que miren de sobreviure a la Cerdanya (o altres comarques del Pirineu) amb un sou justet i un lloguer o una hipoteca pels núvols.

 

Em pregunto quin és exactament el grau d’idiotesa que els nostres il·lustres governants ens atribueixen realment. Vint anys per solucionar el problema de la gentrificació, dels habitatges caríssims, dels lloguers inassolibles, dels pisos pastera, de les autocaravanes que es fan servir com habitatge, etc.?

 

Per què solucionar un problema si és millor projectar-lo al futur llunyà i que ho faci un altre. De fet, amb “solucions” tan “genials” com aquesta, no caldrà arranjar res. Se solucionarà sol. La Cerdanya estarà despoblada de dilluns a divendres i superpoblada de dissabte a diumenge. Només els rics i els esclaus podran viure a la comarca entre setmana.

 

Sí, els esclaus. Aquells que treballaran per sobreviure i poder-se pagar un miserable pis pastera i continuar essent pobres, però que no tindran cap altra opció. Qui sap! Potser al final emigraran i ni tan sols esclaus hi haurà. La comarca tornarà a un estat semisalvatge entre setmana i ens portaran les pizzes per sopar en dron des d’alguna comarca veïna més afortunada.

 

Sé que exagero. Però la tendència és més o menys aquesta. I el que més m’empipa és que els governants es dediquen a dir bestieses quan s’apropen les eleccions i a no fer absolutament res la resta del temps.

 

Home, si podem fer uns jocs olímpics o una línia de tren Alp-Andorra caríssims on uns quants hi puguin sucar i omplir-se les butxaques, encara, però el que és futur per la gent del territori, no cal. Total, som poquets i tenim molt poc pes polític.

 

Les declaracions estan molt bé. Són maques, omplen titulars i fan que certs polítics es puguin penjar medalletes de llautó i se sentin útils a la vida, però per poca cosa més serveixen.

 

Espero que la pròxima iniciativa sigui un pèl més imaginativa que traspassar el problema a la generació següent, nois!

 

 

Amb nocturnitat

 

M’arriben per diverses fonts informacions que diuen que el Govern de la Generalitat està intentant reactivar el tema dels Jocs Olímpics d’hivern, per sota mà, i amb nocturnitat.

 

Torno a deixar clara la meva posició: no sé si serà bona o mala cosa fer uns JO d’hivern en un futur pròxim, amb la situació d’emergència climàtica, quan cada cop neva menys, però està clar que:

 

1.    No es poden fer amb nocturnitat. Ja se’ns va furtar el referèndum (que possiblement haurien guanyat llavors els que estaven a favor dels Jocs).

 

2.    No se’ns pot tractar d’imbècils i anar amb una política de fets consumats. O hauria de dir consumits?

 

Com més va, més en contra hi estic d’aquests maleïts jocs que l’única cosa que volen és especular amb un territori ja prou gentrificat i trinxat, per omplir les butxaques de molt pocs -la majoria de fora de Cerdanya, diguem-ho també.

 

És l’agònic cant del cigne que tracta de revifar un model obsolet, o com diuen els anglesos amb una paraula que m’agrada molt: “deprecated”. No volen oferir-nos un canvi de model econòmic, perquè no volen canviar l’statu quo, no volen posar una mica d’imaginació i, sobretot, no volen que se’ls en vagi en orris el “txiringuitu”.

 

Però el “txiringuitu” fa temps que està condemnat. Les parets estan esquerdades i el sostre és ple de goteres. Ja no només pel canvi climàtic o per la gentrificació. La gent està farta de veure grues. De dependre econòmicament gairebé exclusivament de la gent que ens puja els caps de setmana, molts cops amb fums i males maneres, a deixar-nos les seves engrunes, com si fóssim uns morts de gana que vivim gràcies a ells.

 

Evidentment, hi ha de tot. Conec gent de fora que s’estima molt la Cerdanya. De fet, em penso que alguns d’ells se l’estimen molt més que els d’aquí, els de tota la vida, que se l’han venuda al millor postor sense gaires contemplacions.

 

Però també estan els que es queixen per la pudor de fems, pel dringar de les esquelles de les vaques o pel cant de les campanes o per haver d’anar cinc minuts al darrere d’un tractor.

 

També estan els que pugen carregats el divendres d’aquell supermercat tan barat de Barcelona i no gasten en la comarca més que un cafetó o algun esmorzaret. Potser una barra de pa o, si se senten molt generosos, uns xurros amb xocolata.

 

I la gent està farta. Els joves han de marxar i no poden tornar, perquè ni troben treballs qualificats ni es poden permetre el preu dels habitatges. De fet, no hi ha gairebé habitatges de lloguer tot l’any, perquè es lloga per temporada.

 

L’avarícia i l’estretor de mires d’uns quants condemna tota la comarca a l’absoluta irrellevància. I és clar, després venen els salvadors, amb Jocs Olímpics de pa sucat amb oli o amb projectes surrealistes de trens amb destinació a Andorra, que creuarien la vall i acabarien de destrossar el paisatge.

 

Ara bé, no ho dic amb ràbia. Penso que la gent s’està despertant d’una falsa utopia. Cada cop hi ha més gent que pensa així. A poc a poc. Primer en silenci i després expressant amb veu alta la seva oposició.

 

I des dels despatxos de Barcelona de moment no s‘ho veuen venir, però hi som. I cada cop en som més. Estigueu amatents i no ens subestimeu, com heu fet sempre, tractant-nos de pagesots incultes que no saben què és el millor per a ells. Estigueu amatents.