Català, català, quants crims es cometen en nom teu

Novament, els mitjans de comunicació i molts dels polítics d’aquest país ja tenen material per bombardejar-nos: el català està en perill, perquè el malvat Tribunal Supremo del Reino de las Españas ha decidit que s’han de fer el 25% de les classes en castellà (a Catalunya, s’entén). Se suposa que això posa en perill de mort el català i la sacrosanta immersió lingüística. I nosaltres, anem i ens ho empassem com leros.

 

A veure, ja m’agradaria a mi que només el 25% de les classes es fessin en castellà. Ja hem pogut veure segons les darreres estadístiques oficials (per tant, com serà de pitjor la realitat!) que a les classes de les nostres escoles, instituts, universitats i altres centres d’ensenyament, el català és cada cop més minoritari. En alguns llocs de la rodalia de Barcelona, de fet, és residual.

 

Ja veieu: fa uns dies, el problema era que els mestres s’adreçaven als seus alumnes en castellà. Ara, el boc expiatori és el Tribunal Supremo, que sempre queda millor, perquè es troba a Madrid i sona més a enemic exterior.

 

No trec importància al fet de la sentència ni a la croada que tenen moltes institucions per carregar-se el català, minimitzar-lo o fins i tot escarnir-lo. Per exemple, sense anar gaire lluny, podem veure com estan de cofois per la sentència a Societat Civil Catalana o a Ciudadanos, PP o Vox.

 

Però també és cert que el principal problema que té avui dia el català som els mateixos catalans. Una llengua no s’extingeix perquè la prohibeixin -non solum sed etiam-, sinó perquè els parlants deixen de parlar-la. Vaja, que fan cas de les prohibicions.

 

Quan algú s’adreça a nosaltres en castellà o molts cops quan tenim la sensació que així ho farà i ja ni esperem, ens passem ràpidament al castellà. Quan trobem algú que mira d’aprendre el català i fa l’esforç d’adreçar-se a nosaltres en català, què fem? Li contestem en castellà. Si a sobre té aspecte de no haver nascut aquí, encara més. Difícilment n’aprendrà mai el català, d’aquesta manera.

 

I no contents amb això, molts cops, a sobre, ens riem d’ell perquè no parla un català pur, com si nosaltres fóssim els portadors de les essències d’en Pompeu Fabra. I encara més: quan trobem un nadiu català que parla en català no central, també ens en fotem d’ell. Res d’acceptar el rossellonès, l’apitxat, el xipella, el tortosí o el pallarès. No home, no! Tots a parlar en barceloní, que és el que surt per TV3, quan no parlen castellà, és clar.

 

Els nens fan el que veuen i senten als pares. Per tant, és normal que al pati de l’escola parlin castellà i no català. Després de la Transició, el català era una llengua de prestigi. Molta gent castellanoparlant de classe baixa volia que els seus fills parlessin català perquè actués l’ascensor social.

 

Això, avui dia s’ha perdut. La immigració, especialment la que prové de Sud-amèrica, va descobrir ràpidament que es podia viure perfectament sense parlar un borrall de català. Per què fer l’esforç si els mateixos catalans semblaven avergonyits de la seva llengua?

 

En tot cas, no m’agradaria que penséssiu que això del Tribunal Supremo és casual o poca cosa. No opino pas això. Ens la tenen jurada i faran tot el que puguin per fotre’ns el dit a l’ull. Per no dir una altra part de l’anatomia.

 

Em molesta especialment que a algunes persones ben pensades, això no els molesti. Total, només és el 25%. A ses Illes, em sembla que es tracta del 50% i van contents com un gínjol. Bé, es comença per un 25%, es passa al 50% i al final acabarem com el bable, lluitant perquè se’ns reconegui l’oficialitat que, de fet, ja consagra la Santa Constitución Española del 1978, però mira, és d’aquells articles que es llegeixen en diagonal i mai no s’acaben d’aplicar.

 

En fi, aquí ho deixo. Se n’ha parlat molt i més que se’n parlarà. Però sisplau, si no us importa, parleu-lo en català.