Pares invisibles

Diumenge pel matí vaig poder observar un fenomen típic -per desgràcia- mentre es feia una xerrada sobre bolets al Museu Cerdà. La sala d'exposicions temporals estava plena de gent i mentre un dels organitzadors anava explicant les diferents virtuts culinàries dels bolets comestibles, una nena malcriada es dedicava a boicotejar la conferència.

La nena, sense cap mena de rubor, es va posar a jugar, a cantar ben fort i a tocar-nos els nassos a tots els presents. De res van servir els "shhhts" proferits per la gent ni un crit força fort "Silenci!!!". Res de res. Mentrestant, els pares, que estaven al costat de la nena, s'ho anaven mirant tan tranquils i en cap moment li van dir absolutament res ni li van cridar l'atenció.

Aquest fenomen, de deixar fer als nens allò que els surti de dins, sense respectar cap norma d'urbanitat, és massa comú als nostres dies. No sé en què pensen aquests pares, però ja ho pagaran, ja, quan el nen o la nena siguin tan insuportables i tan consentits que els amarguin la vida.

Llavors, potser pensaran que havien d'haver fet alguna cosa. Però el més probable és que li fotin la culpa a l'escola o a la societat. Són aquesta mena de pares que han dimitit de les seves responsabilitats i que llencen les seves criatures contra la societat i ja s'arreglaran soletes. Així ens va!

El problema és que quan creixin sense rumb, no només les hauran de suportar ells, sinó que tots nosaltres en serem les seves potencials víctimes. Gent que només té drets, egocèntrics, insensibles i que passen olímpicament de tot allò que no els agrada.