Bolets solars: què fem?

Comencen a aparèixer projectes més o menys sòlids per instal·lar parcs solars a la Cerdanya, en diversos punts de la plana i la muntanya. Ja hi va haver, fa un cert temps, un intent al municipi de Guils de Cerdanya, que es va tirar enrere per la presència d’una flor protegida i a Llo, on això no va ser motiu per desenvolupar el projecte, que podem contemplar des de multitud de llocs de la comarca.

 

La qüestió és que això no s’ha debatut gens a la societat cerdana i no sembla que hi hagi una opinió mínimament definida sobre què cal fer.

 

En certs àmbits comarcals s’aposta per petites instal·lacions d’autoconsum. Això està bé, però té dos problemes: el primer és que això és insuficient per cobrir les necessitats globals marcades pels objectius ecològics i d’altra, que la xarxa elèctrica no crec que estigui preparada per assumir una incorporació massiva de petites instal·lacions d’autoconsum.

 

Així, doncs, cal plantejar-se projectes més grans, que poden ubicar-se dins o al costat de nuclis poblacionals o enmig del no-res. Els primers són millors, perquè beneficien directament els ciutadans i calen menys infraestructures de transport elèctric. Però potser tampoc seran suficients.

 

La pregunta que hem de respondre és: estem disposats a acceptar sacrificar una petita part del territori cerdà per projectes de centrals solars més o menys massius?

 

La primera pregunta que jo em faria és a qui beneficia això. Es tracta de projectes cooperatius que revertiran sobre la població local o només enriquirà a la multinacional xinesa de torn?

 

La segona pregunta és el tema paisatgístic. Estem disposats a deixar créixer aquests bolets, potser com a mal menor? En tot cas, no sé si això importa ja gaire, després de les megaurbanitzacions amb què hem omplert la comarca.

 

La tercera pregunta és si volem sacrificar terrenys cultivables o només hem de deixar fer aquests projectes en terrenys erms.

 

També està la qüestió dels NIMBY (Not In My Back Yard), és a dir, la gent que vol que les energies alternatives es desenvolupin, però no al costat de casa seva.

 

Realment, es pot parlar d’impacte paisatgístic? Suposo que sí, tot i que té l’avantatge que aquestes instal·lacions es poden combinar també amb cultius diversos, com s’està fent en altres llocs. Tanmateix, a diferència d’una pleta de cases cerdanes, això es pot desmuntar amb relativa facilitat amb un impacte relativament baix sobre el territori.

 

En tot cas, la qüestió és que d’això cal parlar-ne abans que ens apareguin els bolets per la força i no es pugui dir res. No crec que cap municipi cerdà tingui regulades aquestes qüestions i a l’opinió pública aquests temes no apareixen. Potser que ens hi posem abans que sigui massa tard, com sempre sol passar!

 

 

 

Wir Müssen Wissen, Wir Werden Wissen

Estem envoltats de fal·làcies, mentides, mitges veritats i estafes com una casa de pagès. De tot hi ha. Vivim en l’era de les fake news, de la postveritat, el que abans se’n deia “mentides podrides” i ara s’ha tenyit d’una mena de pàtina de respectabilitat, però que no deixa de ser un conjunt de mentides de merda.

 

És igual recórrer als mitjans de comunicació escrits o televisius, a internet o a les converses de bar tipus “cunyat”. Estem envoltats de superficialitat, de mentides i de coses pitjors.

 

Sempre ha estat així? Crec que no. Sempre hi ha hagut mentides i manipulació, és evident. Però Abraham Lincoln ho deixava clar amb una sentència cèlebre: “Es pot enganyar algú sempre o a tothom un cert temps, però no es pot enganyar tothom sempre”. Avui dia, no estic gaire segur que això continuï essent cert.

 

Ja no és qüestió de manipulació volguda o amb finalitats comercials o ideològiques. Directament, corren coses absurdes, sense cap ni peus, possiblement fruit de la ignorància i de la deformació, a les quals la gent els dona carta de veracitat. Per què? Doncs per manca de coneixements, de raciocini o per no voler fer l’esforç de comprovar la font, cosa ben senzilla de fer.

 

Ens ho empassem tot. Repetim com lloros el que sentim. Ho propaguem per les nostres xarxes socials o en converses amb els nostres coneguts i saludats. I ens quedem tan amples. Com si això no tingués cap repercussió, com si només fos un exercici de lleure per esbargir-nos una estoneta.

 

Però el cert és que propaguem aquest estat de putrefacció, de mentides, d’ignorància. I el pitjor: hi ha gent que es pren molt seriosament el que sent. Després ves a dir-los que no, que era mentida o que no era tan cert com semblava. Ho defensaran amb dents i ungles i t’acusaran de tota mena de malifetes o et col·locaran dins d’alguna teoria absurda de la conspiració o a sou d’alguna malvada multinacional.

 

Encara corren moltes persones que es creuen això dels chemtrails o que la vacuna de la covid-19 va ser una estafa de les farmacèutiques o quelcom de pitjor. És indiferent que l’evidència racional, el sentit comú o les proves apuntin totes en la direcció contrària: no importa. Quan hom ha tastat la “seva” veritat, ja no la deixa fàcilment. Els exèrcits de la nit, com els anomenava Isaac Asimov.

 

Ja ho deia Marc Twain: “És més fàcil enganyar algú que demostrar després que havia estat enganyat”. La gent no accepta fàcilment que s’ha equivocat. Només cal veure com molta gent vota en les eleccions democràtiques un cop i un altre opcions que l’han estafat descaradament, però que com que “són els seus”, els ha de continuar donant suport, peti qui peti.

 

Ho deia el genial matemàtic Hilbert: “Hem de saber, sabrem” (“Wir Müssen Wissen, Wir Werden Wissen”). Una cita molt potent i que tant de bo guiés les nostres passes, tot i que em temo que pertany a una altra època. Ara s’estila més el possibilisme, el relativisme i la postveritat. Tot és vàlid, tot és possible. I així ens va i així ens anirà!

 

 

Mutatis mutandi

Darrerament, cada cop que s’acosta la festivitat del Halloween / Nit dÀnimes / Difunts / Tots Sants / Castanyada / Samhain / Samain, que no deixa de ser el mateix, vestit de diferents maneres, es produeix un debat del qual, per dir-ho ras i curt, n’estic ben fart.

 

Sembla que els costums no puguin canviar i que tots siguem esclaus de la tradició, encara que aquesta esdevingui carrinclona i obsoleta.

 

Sobre la festa de finals d’octubre/començament novembre, per no posar-li nom, que cadascú la celebri com li surti de dins. Per a uns, seran dies de recolliment i record d’aquells que ja no hi són amb nosaltres; per altres, una excusa per afartar-se de panellets, moniatos i altres delícies; i per a altres, una manera de celebrar un Carnestoltes de tardor o un holocaust zombi. De tot hi ha d’haver. El curiós és que siguem capaços d’encabir en uns pocs dies tantes coses, tan diferents, si bé totes tenen un origen comú.

 

I després, és clar, els dies que precedeixen el Nadal. Darrerament, el Black Friday i la seva conseqüència, el Cyber Monday. Aquestes són “tradicions” realment importades, d’origen comercial i que -mira- cadascú que faci el que vulgui, però jo les trobo ridícules. Són un cant al consumisme exagerat a les portes d’un Nadal que ha esdevingut un altre cant a més consumisme exagerat.

 

Sort que encara a ningú se li ha acudit celebrar el Dia d’Acció de Gràcies, però també això hem de veure. Abans prefereixo celebrar el Cap d’Any jueu o el Ramadà, que tenen més sentit cultural a les nostres terres.

 

Ja no parlo del Nadal i dels dies que el precedeixen i el segueixen. Vinga a gastar, a consumir, a malbaratar. Malbaratem electricitat, menjar, alcohol, loteria, diners, arbres, regals, galindaines, productes de tot tipus… realment era aquest l’origen de la Festa? Això s’acosta més a les saturnals romanes que no al Nadal cristià.

 

Però com tot, les coses canvien. Ésc lar que no m’estranya que, segons les estadístiques, cada cop hi hagi més gent que odia el Nadal i que temen aquestes celebracions com una pedregada. Uns dies on qui no és feliç i no té dibuixat un somriure seràfic al seu rostre és poc menys que un empestat sociòpata.

 

Com deia: de tot hi ha d’haver. Possiblement, com a reacció a aquestes festes tan sobrecarregades, podria sorgir un corrent social que les celebri amb total austeritat i que reneguin de pessebres, arbres, decoracions, regals, tiberis, nadales i es limitin a fer una jornada de reflexió i de companyonia. Estaria bé i seria un interessant contrapunt contra aquests dies tan farcits d’hipocresia dolça i embafadora.

 

 

Botànica neorural

En temps reculats, anaves per la muntanya pirinenca i et podies trobar algun os amb males puces, o potser un llop famolenc. Però ara la cosa ha canviat. La muntanya s’ha antropitzat i a certes persones els hi ha entrat la fal·lera de cultivar plantes enmig del bosc.

 

Vas caminant i tot de sobte et trobes una extensió de bosc o una antiga feixa on hi han plantat unes curioses plantes molt verdes, amb unes fulles ben característiques que treuen uns capolls florals que sembla que es fumen. Ai las!

 

Per algun motiu, sembla ser que a les autoritats policials del país no els agrada que la gent es dediqui a la floricultura silvícola d’aquestes plantes i fins i tot tenen drons per controlar-les. Llavors, quan localitzen una “plantació”, hi van i se la carreguen, per gran disgust del neopagès neorural que amb tanta dedicació havia cuidat les plantetes a fi de treure’s, pel que diuen, un bon souet a final de mes.

 

En alguns casos, la dedicació per les plantes és tan extrema, que hi acampen allà mateix, en tendes de campanya i les vigilen amb avidesa, no sigui que algun cérvol agosarat decideixi fer una bona menja i acabi en alguna població de la vall fent coses rares amb els aborígens.

 

Ja se sap que darrerament els animals del bosc tenen una certa tendència a habitar entre nosaltres. Potser aquestes plantacions tenen alguna cosa a veure. No m’estranyaria gens.

 

En fi, que tot i que saludo de grat l’augment de l’interès per la botànica per part de molta gent de ciutat (i d’algun despistat rural, també), sembla que a les autoritats els agrada més que planteu petúnies al balcó de casa vostra i deixeu els boscos i els camps en pau.

 

Feu-los cas, no fos que acabéssiu emmanillats i processats per atemptat contra la salut pública, que sempre és una cosa que queda molt lletja als expedients per buscar feina. La botànica no està feta per a tothom.