Soroll de cel·luloide

Aquests darrers dies, s’ha vist força activitat a les xarxes socials parlant de la pròxima conversió de l’edifici del cinema Avinguda en pisos de luxe.

 

L’opinió majoritària és que és una pena que el cinema es converteixi en pisos de “disseny”, com en diuen, i que Puigcerdà es quedi sense cinema.

 

També, com algú ha fet notar molt oportunament, cal tenir en compte que de tots aquests que es queixen, poquíssims han anat al cinema el darrer any. Els negocis no es mantenen només amb bones intencions. De fet, prou que ha durat el cinema, perquè dubto que hagi estat cap negoci durant la darrera dècada.

 

Ara bé, calia convertir un edifici tan cèntric en més pisos de luxe amb el problema de gentrificació que patim?

 

La meva opinió és que no, però és una propietat privada i tenen tot el dret del món a fer-ho. Altrament, dubto que les autoritats tinguin cap mecanisme senzill per evitar-ho, suposant que haguessin volgut evitar-ho, que ja és molt dir.

 

El cinema ha desaparegut de tot el nostre entorn. El més pròxim (llevat d’alguna excepció a la banda francesa) és Manresa, la Seu o Andorra. I sincerament, veient el poc públic que anava darrerament a les sessions i, segons el meu parer, el poc interès de les pel·lícules projectades, era natural acabar així. És un fenomen global.

 

Les plataformes de pagament, que van fer l’agost amb la pandèmia (per a quan una teoria de la conspiració que digui que Netflix o qui sigui va originar la pandèmia?) i ara ja no es pot tornar a desar el geni a la làmpada. No s’hi pot fer res.

 

Un altre tema és l’urbanisme de Puigcerdà. Hi havia un projecte de fer pisos de luxe a cal Descatllar, a la plaça Cabrinetty, a tocar de l’ajuntament; s’està fent quelcom de similar a la plaça de Santa Maria, davant del campanar i del CAP; i ara, el cinema Avinguda.

 

Potser sí que ens ho hauríem de replantejar, o viure a Puigcerdà serà impossible fins i tot per la gent que guanya un bon sou. Si fem tants pisos de luxe, atraurem un tipus de gent amb un poder adquisitiu tan alt, que ens fotran a tots fora de casa. Això és gentrificació en estat pur. I això no se soluciona fent pisos de protecció oficial.

 

Si tens casa, però després el menjar o el detergent són els més cars de Catalunya, acabaràs tocant el dos indefectiblement.

 

Cal una política integral d’urbanisme abans que no sigui massa tard. I crec que ens caldrà córrer.