Foc

L’altre vespre, vaig anar a manifestar-me a la plaça de l’Ajuntament contra l’empresonament del Pablo Hasel. Hi érem, més o menys, els de sempre, més un munt de jovent, suposo que antisistema, que no havia vist gairebé mai en cap altra acte públic, tot i que a alguns els coneixia personalment.

 

Per què vaig anar-hi? Bàsicament per defensar el dret a la llibertat d’expressió. Ara, no confonem: el Pablo Hasel és un fill de papà que no m’agrada gens, ni els seus fets agressius ni la seva retòrica i menys les lletres de les seves cançons.

 

Hi ha una dita: “No estic d’acord amb el que defenses, però donaria la meva vida perquè poguessis fer-ho”. Doncs soc conseqüent, perquè hi crec, en això.

 

Ara bé, deixem les coses clares: una persona que desitja que li fotin un tret a un polític que no és de la seva corda, o a un guàrdia civil o a un policia, no és sant de la meva devoció i ho trobo totalment rebutjable.

 

Alguns el defensen dient que no incita a cometre delictes, que només són cançons. Però si no ho diu seriosament, per què ho diu, llavors? Quina és la gràcia de propagar aquestes bestieses? I si ho diu seriosament, llavors que no es queixi de les conseqüències legals.

 

En tot cas, soc defensor de la llibertat d’expressió, fins i tot d’actes, com els de l’altre vespre, en què es van cremar fotos del rei. No sé si es va cremar alguna bandera d’Espanya, perquè estava en segona fila.

 

Aquestes coses, les defenso, però no les faria mai, perquè em semblen una manca de respecte als que les tenen com a símbols. Però crec que s’ha de poder fer sense cap conseqüència punible.

 

Una altra cosa són els aldarulls, llançar pedres a la policia, saquejar botigues, cremar mobiliari urbà o coses similars. Això és vandalisme i coses pitjors. Aneu a casa vostra a fotre foc al vostre menjador, a veure què diuen els vostres pares protectors, que encara us riuen les gràcies.

 

Una noia, preguntada per una periodista, ho va justificar: “És que només és mobiliari urbà”. És clar, nena, és clar. Total, ho paguem entre tots, oi? El que és de tothom, no és de ningú?

 

Una altra va dir: “La policia és violenta”. I tots sabem que la violència engendra violència. Però qui comença: la policia o els manifestants violents? Importa gaire? Si no hi fossin tots dos al mateix lloc, no passaria res. Dos nos es barallen, si un no vol.

 

La revolució? De debò no heu après res de l’assignatura d’Història? Coneixeu alguna revolució política que hagi sortit bé? Que no hagi acabat en un bany de sang, en una contrarevolució o en totes dues coses?

 

Si no us agrada una casa, cal tirar-la a terra. I mentre construïm una altra, on vivim?

 

El món humà és un sistema complex i les revolucions no li senten gaire bé. A part que són inútils per canviar les coses. Les coses canvien quan toca. Ens agradi o no. Es pot lluitar pel canvi, però cal convèncer, no imposar. Si no, estem en una dictadura. Ni que sigui la dictadura del proletariat. Igual de dolenta que qualsevol altra dictadura.

 

Sí que he de dir que em sembla bé que els joves es manifestin, especialment, per la merda de futur que els hem deixat. Possiblement serà la primera generació en molt temps que viurà pitjor que la dels seus pares.

 

I també és cert que si et manifestes pacíficament, el sistema se’n riu de tu. I si et manifestes violentament, et condemna. Caldrà cercar mètodes nous de protesta. Crec que cremar contenidors a la via pública no duu enlloc.