26 de març 2007

L’adéu de Llach des de Verges

Dissabte per la nit vam poder gaudir del darrer concert públic de Lluís Llach des del seu poble natal, Verges. Va ser un concert preciós, molt emotiu on Llach va fer d’intel·lectual políticament incorrecte (almenys encara en quedava algun!) i va repartir pessigades a dretes i esquerres, mentre la classe política allà present s’ho mirava amb somriures postissos i la gent aplaudia a més no poder.

A part dels elogis que pugui fer sobre Lluís Llach com a cantautor i com a persona, volia incidir sobre un comentari del presentador de TV3, que em va tocar una mica la moral. Em refereixo a la insistència quasi malaltissa que Llach s’hauria d’haver despedit del públic amb un macroconcert al Camp Nou a Barcelona.

Per favor, com no! Tothom qui ha volgut ha tingut la possibilitat de veure Llach en concert el darrer any, ja que se n’ha fet un fart. Però no, un gran cantant ha de concloure la seva carrera a Barcelona, faltaria més! Què és això tan provincià d’acabar a casa seva! I a sobre al Camp Nou, faltaria més! La catedral dels grans esdeveniments i símbol de la ciutat i de Catalunya.

Doncs, no, senyors, no. Cadascú fa el que vol allà on vol. Em fa una certa basarda aquesta gent que sempre està criticant Madrid per centralista i que, si els deixessin, serien més centralistes a Catalunya encara, amb Barcelona.

Ben fet, Lluís, tu a la teva i ells que cantin el que vulguin. Suposo que et pressionaran per fer aquest famós macroconcert, que ja està programat i beneït per les classes dirigents del país. Les mateixes que van haver de desplaçar-se a un poblet que, llevat que fos campanya electoral, mai no visitarien, perquè Catalunya és Barcelona i la resta és “l’extraradi”.

Per cert, com a nota addicional, volia comentar que aquest cap de setmana també hi va haver un macroconcert a can Zam (a l’extraradi de Barcelona) organitzat per Radio Teletaxi. Es vulgui reconèixer o no, vam poder veure el mateix cap de setmana les dues Catalunyes. Aquestes que no existeixen, perquè segons la versió oficial són una, però que realment són dos. Vaja, el misteri de la Santíssima Dualitat

22 de març 2007

Parcs rigorosament vigilats

Des de l’àrea de Governació de l’Ajuntament de Puigcerdà se’ns informa que, a l’igual que en alguna altra població catalana, es té la intenció d’instal·lar càmeres de vigilància a l’estany i parc Schierbeck a fi de posar fi a les contínues bretolades que els assoten, amb la conseqüent destrucció de mobiliari urbà, senyalètica, etc.

Reconec que la idea de fer alguna cosa per posar fi a l’estat denigrant en què es troben alguns elements del parc em sembla magnífica. Però el mètode emprat crec que serà, simplement, un bluff preelectoral que no s’acabarà duent a terme i que no resoldrà res.

No es tractar de fer afirmacions gratuïtes. Per començar, els pocs precedents existents han comportat un munt de tràmits burocràtics, coronats per una comissió que ha hagut d’autoritzar la instal·lació de càmeres amb aquesta finalitat.

D’altra banda, dubto que cap funcionari municipal s’estigui control·lant allò que surt per les càmeres, per la qual cosa dedueixo que es gravarà tot en vídeo. De debò volem que ens gravin? De debò que anirà tothom a passejar per aquest espai privilegiat si la seva intimitat és trencada d’una manera tan evident?

Ja no parlo de determinades activitats nocturnes de moltes parelletes, perquè molts dies, el parc es tanca a partir d’una determinada hora. Però, si és així, si el parc es tanca, per què cal posar càmeres? No serà que hem vist la idea per la tele i ens ha agafat enveja i si fulanet o té jo també ho vull?

D’altra banda, em penso que l’estany no és l’únic espai urbà on caldria posar càmeres de vigilància, ja que les destrosses de mobiliari són omnipresents per tot el municipi i gravar els moviments dels ciutadans no em sembla gaire bona idea.

A mi, particularment, tant se me’n dóna que em gravin. Però entenc que hi ha molta gent que no se sent còmoda sabent que se’ls està gravant, perquè poden tenir la intenció –no sempre errònia- que se’ls està controlant o espiant.

De debò que tothom confiaria en la discreció del funcionari de torn sobre allò que pugui veure en les gravacions? Això és encara un poble i quasi tots ens coneixem. Vèncer la temptació de ficar-se en la vida dels altres no és sempre tan senzill.

És aquest un debat punyent, un de tants que tindrem en aquest segle que comença entre llibertat i seguretat. Sóc pessimista, ja que penso que la gent escollirà sempre la seguretat per sobre de la llibertat. És això dolent? Bé, depèn de si volem viure segurs… envoltats per un mur de filferro i amb focus apuntant-nos per la nit, no sigui que algú vulgui escapar de la garjola que entre tots estem ajudant a construir.

20 de març 2007

El mail: com cuinar-lo

Reconec que sóc un gran usuari del correu electrònic, àlias mail o e-mail. Aquesta forma de comunicació m’encanta perquè és prou precisa i flexible alhora. A més, és ràpida, permet intercanviar tot tipus d’informació i no costa ni un cèntim. Suposo que per aquest motiu també és la forma favorita d’una colla de brètols que es dediquen a enviar spam, és a dir, correu no desitjat de manera massiva als pobres usuaris.

És cert que hi ha utilitats per controlar i eliminar l’spam, però totes elles tenen els seus inconvenients. D’una banda, alguns programes antispammer eliminen massa coses i et trobes mails útils a la paperera i si t’oblides de mirar-la periòdicament, ja has begut oli. Altres, en canvi, pequen de tot el contrari: deixen passar part de l’spam, debilitat que és aprofitada per crear una nova generació de correu no desitjat immune al filtre en qüestió.

Però no tots els problemes i inconvenients del mail són deguts a l’spam. Els usuaris també posen el seu granet de sorra. Per exemple, tenim el clàssic usuari que no et respon mai els mails. Això és lamentable perquè mai saps si és que passa de tu o si és que s’ho ha llegit i li sembla bé o si no ha rebut el mail i sempre estàs amb el dubte.

També tenim els amics que es dediquen a enviar-nos mails a tort i a dret, carregats amb imatges o muntatges molt pesats que triguen una eternitat en descarregar-se amb la darrera gracieta del moment. I així cada dia un o més cops, col·lapsant la nostra bústia. El fet que no fem el mateix amb ells no sembla disuadir-los de continuar fent-ho.

Podem trobar també el clàssic usuari que acumula un munt de mails i es dedica a respondre’ls tots de cop després de molt de temps, aprofitant l’avinentesa, per exemple, que celebra l’any nou xinès i aquell dia se sent generós amb els seus congèneres. Així, quan ja no esperàvem cap resposta, rebem una d’algú a qui ja ni recordàvem haver enviat cap mail.

Un altre grup són els que anomeno els “no-context”, és a dir, aquells que et responen un mail sense indicar-te de què anava el mail i original i, pel que et diuen, tampoc hi ha manera de saber de què coi estan parlant. Són força freqüents avui dia, quan la gent té poc temps per respondre mails o per fer el que sigui.

Tenim usuaris que semblen no tenir vida privada i ens escriuen mails un diumenge per la tarda o a avançades hores de la matinada. Són aquells mails que, quan els reps, no saps si és que s’ha espatllat el rellotge del servidor o què.

Finalment, tenim el mail autobiogràfic. Sempre hi ha algú que aprofita l’ocasió no per saludar-nos, sinó per explicar-nos la seva vida en prosa, amb tot luxe de detalls, barrejant temes personals amb temes professionals. Són els pitjors, perquè no saps per on agafar-los. A més, si la persona és prou sibilina, haurà ocultat informació professional al costat d’informació personal, per la qual cosa no et quedarà més remei que empassar-te tot el mail i, possiblement, patir un maldecap considerable.

I ara que ens diguin que això d’internet ens ha simplificat la vida…

14 de març 2007

Pirineu, Pirineu

Ahir, l’economista Amadeu Gallart, en un article per a El Periódico de Andorra, reclamava més gent a la vida pública de les comarques del Pirineu. L’article en si era molt interessant i posava el dit a la nafra que sovint sacseja les nostres comarques: la manca de vocacions polítiques.

Però aquesta absència obeeix a causes més profundes. Analitzem algunes dels motius que considero que són els més importants per explicar aquesta manca de vocacions per a la res publica.

En primer lloc, no existeix un teixit polític ni associatiu prou fort al Pirineu. Degut a vicissituds històriques i a profundes causes socioeconòmiques, les comarques pirinenques no disposen d’un teixit civil prou fort i estructurat del qual molts cops es nodreixen els partits polítics.

D’altra banda, l’individualisme és un tret molt destacat del pirinenc mig, si tal cosa existeix. Costa molt que una persona vulgui ficar-se a la política, ja que això implica treballar en equip i l’excessiu individualisme de vegades fa que la cosa no prosperi. És allò tan nostrat de “tothom té un rei al cos”.

Tanmateix, al Pirineu no trobem grans ciutats, sinó unes poques poblacions més o menys grans i multitud de petits pobles i llogarrets. Com a resultat d’això, tothom es coneix i resulta molt fàcil cremar-se exercint l’acció de govern, ja que governar ja ho té això: cal manar i prendre decisions, que no sempre seran compreses per tothom.

Això tendeix a generar enemistats, molts cops, profundes que converteixen la política en una picabaralla contínua on hi entren més el temes personals i els comptes pendents que no l’interès comú.

Tampoc perdem de vista que fins fa quatre dies, l’estructura socioeconòmica de la major part dels pobles del Pirineu era clarament caciquista. Encara ho és a molt llocs, no ens enganyem pas. Això dificulta l’accés lliure i ordenat de noves persones a la política, per la qual cosa es genera una casta de vaques sagrades intocables que no deixen crèixer l’herba.

Per si amb això no tinguéssim prou, una de les forces més dinàmiques que hi ha al món polític, el jovent, tendeix a emigrar cap a la ciutat i molts pocs cops torna al Pirineu (si no és de cap de setmana o a veure la família). Això dificulta molt la presència de jovent a les associacions i a les llistes.

Cal afegir a això darrer que el jovent no sol tenir gaire bon concepte dels partits polítics ni de la política en general i abans hi aniran a una ONG que no pas a un partit. Tot això fa que el teixit social molts cops sigui inexistent o profundament envellit.

Té solució tot això? Tot té solució, però depèn en bona mesura d’un conjunt d’inversions a les zones de muntanya que, avui dia, els polítics no sembla que estiguin disposats a fer: millors comunicacions entre les comarques pirinenques i entre elles i les grans ciutats del país, la presència d’alguna infraestructura universitària al Pirineu, la promoció de llocs de treball qualificats, etc.

Però em penso que això són problemes molt importants que no hi ha gaire interès per solucionar. A fi de comptes, si bé el Pirineu és el 20% del territori català, només representa el 3% del PIB i de la població (i, per tant, dels vots). I amb això, ho diem tot.

09 de març 2007

Kyoto y la Cerdanya

Ara que s’apropen les eleccions municipals i aviat veurem llistes i programes que hauran de marcar l’acció de govern local dels propers quatre anys, m’agradaria plantejar a tots els candidats una qüestió que cada cop està assolint més rellevància internacional i que pot afectar el dia a dia ben aviat: què pensen fer en l’àmbit municipal amb el protocol de Kyoto?

Hi ha intenció d’aplicar-lo seriosament? Hi ha algun estudi municipal sobre el tema o se n’encarregarà cap? Entra l’estalvi energètic dins de les prioritats dels nostres polítics l’escalfament global i el futur de la salut del nostre planeta i, per descomptat, de nosaltres mateixos?

La Unió Europea acaba d’anunciar que vol que el 20% de l’energia consumida a Europa pels volts del 2020 provingui d’energies renovables. És a dir, biomassa, hidroelèctrica, maremotriu, solar (tèrmica i fotovoltaica), eòlica, geotèrmica, etc.

Tenen els municipis cerdans intenció de promoure les energies alternatives als seus termes municipals?

La Cerdanya disposa, com a mínim, de tres importants fonts d’energies alternatives: l’eòlica, la solar i la biomassa.

L’eòlica és molt important a determinats indrets de la vall, sobre tot al corredor natural de vents que es la vall del Querol.

La biomassa tampoc és cap problema donada la importància de la massa boscosa de la comarca. Molts boscos, de fet, necessitarien una neteja periòdica per disminuir el risc d’incendis forestals i el material extret es podria fer servir com a combustible per a centrals de biomassa.

L’energia solar tampoc és menyspreable. La Cerdanya és una de les zones de la península ibèrica amb més hores de sol, degut a la seva orientació est-oest i degut també als pocs dies de l’any en què el cel sol estar cobert i a la manca de boires importants, degut en part al règim de vents de la comarca.

Tanmateix, fóra interessant estudiar la generació hidroelèctrica en algun tram del Segre o dels seus afluents o bé algun punt d’energia geotermal, que n’hi ha a la comarca.

Expresso, doncs, des d’aquí, la meva inquietud pel futur energètic de la comarca i pel compliment del protocol de Kyoto. És evident que cal recòrrer un llarg camí encara. Molta de la construcció que s’ha fet els darrers anys ha comportat l’ús de materials poc aïllants o el disseny amb arquitectures poc adequades per a l’estalvi energètic (molta presència de cantonades i punts de fuga de calor als edificis).

Si a això li sumem l’enorme proliferació d’urbanitzacions i del conseqüent enllumenat públic que s’ha estès per tota la comarca com xampinyons, arribem a la conclusió que la despesa energètica domèstica no és gens menyspreable.

Afegim-li la despesa elèctrica que representa la generació de neu artificial a les pistes d’esquí o el manteniment d’un munt de calderes a l’hivern en cases amb deficient aïllament tèrmic o incorrecta orientació i tindrem una factura que, en un futur no massa llunyà, no podrem continuar pagant.

08 de març 2007

El centre de Puigcerdà

D’un temps ençà, estem veient la transformació urbanística de dues parts molt emblemàtiques de la Vila: el seu centre i la zona de l’estany. Ara li ha tocat a la Casa Gran, en ple centre de Puigcerdà, que serà remodelada. Suposo que com que l’edifici està classificat faran allò que se sol fer en aquests casos: la buidaran per dins i mantindran la façana, arranjada.

La veritat és que ja era hora. La primera cosa que es trobava un turista en arribar a la plaça Barcelona eren dues enormes cases en ruïnes: la Casa Gran i la Torre Muñoz. Aquesta segona, continuarà així un cert temps, pel que veig, ja que pel moment no sembla que ningú no se’n vulgui fer càrrec.

Ja fa dies que s’ha iniciat un rentat de cara de la Vila. Un dels projectes destinats a millorar-ne la imatge és la complexa remodelació de l’avinguda Catalunya, que hauria de deixar la principal via d’accés al centre de Puigcerdà en condicions, cosa que trobo molt positiva.

D’altra banda, el centre mateix continua intocat i sembla que intocable. Les terrasses campen pertot arreu, hi ha col·lapses cada cap de setmana o festiu i els puigcerdanesos i els turistes no poden gaudir d’un espai que, si estigués tancat a la circulació, guanyaria moltíssim, ja que conformaria un centre comercial sense cotxes, per poder passejar tranquil·lament, tal i com han fet un munt de poblacions arreu de Catalunya.

Un altre punt a millorar és la plaça Cabrinetty que antigament era la plaça Major i era molt més maca que en l’actualitat, presidida per l’estàtua del general Cabrinetty. Això que ara diré ja ho he dit en públic més d’un cop, però si li hem posat una estàtuta a l’Ortega Monasterio a l’Escola de Música, no hauríem de recuperar un espai tan emblemàtic de la Vila com és la plaça Cabrinetty? No s’ho val?

Finalment, l’espai més gran de tots i els més conegut, l’Estany i el Parc Schierbeck també es podria millorar i molt. D’una banda, fent-hi més activitats quan el temps acompanyés, tant musicals, com culturals, com esportives. D’altra, potser ja és hora de renovar una senyalètica molt malmesa i deixada a fi que la gent en pugui gaudir amb coneixement de causa de la natura d’aquest espai privilegiat.

Som una vila bàsicament turística. En vivim d’això i el centre de la Vila és un dels espais més visitats de la comarca. Potser que entre tots plegats ens esforcem a millorar-lo per tal que tots en puguem gaudir i sentir-nos orgullosos.

07 de març 2007

Una cultura

A la darrera entrada del bloc, parlava de la bona notícia que representava que es vulgués constituir un ens amb reconeixement oficial que pugués actuar a tots dos costats de la frontera com si aquesta no existís, a fi de desenvolupar projectes comuns per a millorar la qualitat de vida de tots els cerdans.

Una de les coses que sempre he trobat realment a faltar és la manca d’un centre d’informació coordinat entre les activitats que es realitzen a tots dos costats de la ratlla, que n’hi ha moltes al llarg de l’any.

Degut a una certa endogàmia i a la tendència consolidada pel pas dels anys, la comunicació entre l’Alta i la Baixa Cerdanya (i la subcomarca del Baridà, així com la comarca del Capcir) és escassa, per no dir que inexistent.

Els cerdans de la Baixa Cerdanya que volem saber quines activitats es fan a Osseja o a Font-romeu ens hem de contentar amb veure-ho anunciat ocasionalment en algun cartell i suposo que una cosa similar els deu passar a ells respecte de les activitats que s’organitzen a la Baixa Cerdanya.

Darrerament he participat en algun esdeveniment cultural de l’Alta Cerdanya: la borsa de minerals de Llo, una xerrada a la Tor de Querol, les jornades micològiques de Bourg-madame, etc, però la major part dels esdeveniments culturals i esportius m’han passat del tot desapercebuts.

I és que de vegades han de passar molts anys per assabentar-se’n que els Festivals de Música d’Hix tenen un gran nivell, però són populars alhora o que a la veïna població de Palau se celebra un dia en commemoració d’un antic molí de farina i forn de pa, per posar un parell d’exemples.

Hi ha moltes activitats a tots dos costats de la ratlla, però mentre no hi hagi alguna entitat que es dediqui a centralitzar la seva informació i en faci difusió comuna, sempre ens perdrem, com a mínim, el cinquanta per cent d’allò que es fa a la nostra comarca que, per moltes ratlles que se li tracin a sobre, és i serà una.

06 de març 2007

Una pedra menys en el mur

Llegeixo en premsa que el Consell comarcal de la Cerdanya i la Comunitat de Comunes de l’Alta Cerdanya estan impulsant la creació d’un ens transfronterer, amparat en la legislació francesa i reconegut per la Unió Europea que actuaria en diversos projectes comuns com si la frontera no existís.

No és la primera iniciativa en aquest sentit. L’existència d’uns serveis comuns a la conurbació de Puigcerdà-Bourg-madame o bé la imminent creació de l’Hospital transfronterer, així com múltiples iniciatives comunes són prova de la voluntat de superació d’un fet polític que ha separat germans de tots dos costats de la ratlla de manera artificial i del tot inútil.

No sé si el projecte tirarà endavant o servirà de gran cosa, però és una iniciativa més en la bona direcció, a l’igual que l’Hospital transfronterer (que, per cert, ha guanyat un premi europeu com a projecte recentment).

També és cert que el diable està als detalls. Veurem com es realitzen i es concreten materialment aquests projectes. Però hauríem d’apostar per donar un vot de confiança en tot allò que representi l’eliminació, sinó total, com a mínim important, de la ratlla fronterera.

Fins i tot ja hi ha alguna entitat financera espanyola que pot concedir hipoteques d’habitacles de l’altre costat de la frontera, gràcies a l’autorització del Banc de França.

Potser els avenços més importants van ser la supressió de les duanes i la introducció de l’euro com a moneda comuna. A partir d’aquest moment, una gran quantitat d’espanyols es comencen a fer la seva primera o segona residència a l’altre costat de la frontera, desdibuixant-la una mica més.

L’euro ha fet molt també. El poder anar a comprar a qualsevol de tots dos costats sense necessitat de canvis més o menys arbitraris i farragosos, ha permès que la llibertat de circulació i de comerç s’hagi incrementat notablement entre tots dos costats de la frontera.

La supressió dels punts de control i l’entrada dins de l’espai comú de seguretat europea (el tractat de Schengen), també ha facilitat molt el trànsit de persones, cosa no sempre desitjable en allò relatiu a la immigració il·legal.

En tot cas, la frontera continua existint. Hi ha unes fites pètries i inamovibles que en donen testimoni. Però ja no hi ha filferros –reals o metafòrics- que impedeixin la circulació. Molts puigcerdanesos tenen la seva casa a Bourg-madamme, a Càldegues o a Ur. Igualment, molts francesos vénen a treballar i a comprar a Puigcerdà o neixen al nostre Hospital, que és el de referència per a tota la comarca. És així com es construeix el futur: pas a pas, pedra a pedra.

04 de març 2007

Blocs teenager

Darrerament s’ha posat de moda un fenomen derivat dels blogs d’internet: els fotologs o flogs. Són similars als blogs, és a dir, un conjunt d’entrades ordenades cronològicament, com un diari públic que tothom pot llegir, però en format fotogràfic. Com que fins ara són totalment gratuïts i fer una foto requereix menys esforç –pel que sembla- que escriure alguna cosa mínimament amb cara i ulls, doncs s’han posat de moda entre els adolescents (teenagers) i no tan adolescents.

Jo mateix tinc un flog, on hi exposo vivències, reflexions personals o coses més o menys interessants. Una mica de tot. Però és cert que sol ser un espai més íntim que un blog, on generalment només poses text.

El curiós del cas és que darrerament he anat seguint els flogs locals de Puigcerdà, Llívia, Alp, etc, i m’he trobat que no són gaire diferents als de la resta del món, com era d’esperar. Però hi ha una sèrie d’aspectes que m’agradaria remarcar.

En primer lloc, suposo que la major part dels pares d’aquests nois no tenen ni idea sobre què és un flog ni ganes. Suposo que tampoc saben o no els importa gens que els seus fills posin fotos seves a internet, a disposició de tothom. No és que em sembli malament, a fi de comptes, cadascú pot fer allò que consideri adient amb la seva imatge, però la veritat, tenint en compte el que corre pel món, certes fotografies no em semblen massa bona idea.

A part d’això, als flogs obren els seus cors i expliquen la seva vida com si estiguessin parlant molts cops en privat o com si no els sentissin més que els seus amics. Però internet ja ho té això: que tothom hi pot accedir. No és una conversa tancada com les del Messenger, sinó que se les pot llegir qualsevol individu, alguns de conductes força reprovables.

És curiós, però dubto que això generi cap alarma entre els pares. Recordo que fa poc, un senyor estava fent fotografies dels nens en el col·legi i va haver un daltabaix. De seguida la gent veia pertot arreu xarxes de pederastes. Al final no sé com va acabar la cosa, perquè no se’n va saber més, però l’alarma es va estendre ràpidament.

En canvi, aquests mateixos pares estan tan tranquil·lets, mentre els seus fills s’estan a l’habitació del costat connectats a internet parlant amb vés a saber qui i posant fotos que els farien envermellir si sortissin publicades a la premsa. Això per no parlar de les intrincades disquisicions personals on no tenen cap mania a dir quins locals freqüenten, a quina hora hi van, si s’emborratxen o no, etc.

De debò, això d’internet és un món meravellós. Però com totes les coses, té el seu cantó fosc i crec que segons què no hauria de circular tan lliurement. Almenys, aquells que s’obren en canal davant de la ciberaudiència haurien de prendre consciència dels riscos que corren, en especial si són menors.