Com en som, de finolis!

L’altre dia, el nostre benvolgut meteoròleg i prohom mediàtic del país, l’Eloi Cordomí, va anar a passar uns dies a Banyoles i va fer una fotografia de l’estany on, per error, apareixia un ocell mort. Mare de Déu santíssima! Quin enrenou que es va muntar!

 

Fins i tot el pobre noi va haver-se de disculpar tot al·legant que no l’havia vist i que se li havia colat. De debò hem arribat a aquests extrems d’idiotesa i de papanatisme? I què, si sortia un ocell mort a la foto? Que no es moren els ocells? Que se’ns indigestarà el sopar per veure un descendent mort dels dinosaures més que no per les tragèdies humanes i de tot tipus que veiem cada dia per la petita pantalla? De debò ens hem tornat tots leros?

 

Un altre exemple, que no té res a veure, però que també demostra en quina mena de societat estranya ens estem acostumant a viure. Sovint esmorzo en una granja, que no és aquell lloc on els pollastres es passegen crus, tot i el nom. Bé, doncs l’altre dia, un senyor va demanar un cafè amb llet i, entre tímid i poruc va preguntar:

 

-          La llet, la teniu sencera?

 

Vaja, “la llet, la teniu normal, la de tota la vida, la que surt de la mamella de la vaca i es tracta mínimament?”.

 

A on hem arribat que la gent pregunta si hi ha llet normal? És clar, entre la llet semidesnatada, la desnatada, la de soja, la d’avellana, la d’arròs, la de civada i la de card borriquer, ens hem tornat tots tan finolis que la cosa fa riure.

 

Recordo la gloriosa escena de “El nan roig”, on l’ordinador de la nau diu que la llet de vaca s’ha esgotat fa segles i que ara les màquines expenedores serveixen llet de gossa, que és molt diürètica i que té l’avantatge que té el mateix gust fresca que passada.

 

Doncs això, nanos, nanes i nanis: deixeu-vos de romanços i preneu la llet que us surti dels daixonsis i si en una foto surt un bitxo mort, mira, mala sort per a ell, però no crucifiqueu el pobre autor, que ens cruspim cada dia centenars de milers de pollastres morts i ningú no piula.

 

 

 

El català s’extingeix, oh then, oh then!

Ailàs! Ara resulta que el català s’extingeix perquè al pati de les escoles, els nostres joves no parlen català, sinó castellà. I és clar, per variar, la culpa és dels mestres i dels professors que no s’adrecen a ells en català o no els ensenyen les lliçons en català, sinó que ho fan en la temuda i vilipendiada lengua del imperio. Alça Manela!!!

 

A veure, anem a poc a poc. És cert que la situació del català és preocupant. El seu ús ha retrocedit molt en les dues darreres dècades, tant geogràficament com demogràficament. Pel que fa a la geografia, l’àrea metropolitana de Barcelona, la més poblada del país i on es concentra pràcticament la totalitat de la població de Catalunya, és un desert pel que fa al català. Altrament, demogràficament, els joves i els adults joves cada cop el parlen menys.

 

Una llengua que no es transmet als seus joves parlants està condemnada a extingir-se en poques generacions. És una llei lingüística, a part que és una cosa de sentit comú.

 

Se’ns ha fet creure des dels mitjans de comunicació i des dels poders públics que teníem una saludable llengua catalana, gràcies a la immersió lingüística. Ara ens hem adonat que el rei va despullat i que la immersió és residual. I és clar, la culpa és dels “profes”.

 

Com si els pares, la societat en general o els mitjans de comunicació no tinguessin res a veure, oi, estimats meus? Doncs crec que hi tenen molt a veure!

 

Quan un nen veu com els seus pares es passen al castellà a la primera que poden (si és que no parlen ja directament aquesta llengua), no tenen referents a TV3 o a internet o aquests són de tercera categoria, quan -també- els professors fan les classes en castellà i els seus amics de pati es passen tots al castellà, què es pot esperar?

 

Permeteu-me fer servir una dita castellana que ve molt a col·lació: “Entre todos la mataron y ella sola se murió”. No he trobat una equivalència tan bona en català, que segur que existeix, eh?

 

I ara tots esverats! El món s’acaba! Què farem si no tenim el català per diferenciar-nos de la resta de pobles ibèrics??? Això no pot pas ser!!! Solucions? No, home, no, millor un boc expiatori. La culpa és dels professors.

 

A veure, quan jo estudiava BUP i COU, gairebé tots els meus professors feien les classes en català i uns poquets les feien en castellà. Però és clar, jo vaig estudiar a Puigcerdà. No és el mateix que fer-ho en una població de la corona barcelonina on no parla català ni la senyera.

 

Però estic convençut que el principal problema no és aquest. No almenys entre els joves, que ja pràcticament no veuen la tele i si ho fan, és per veure certes cadenes en castellà amb una programació abominable, però que és el que agrada. I a internet, no ens hem preocupat gens de tenir creadors de continguts en català i ara ens esquincem els vestits perquè no hi ha gaire català a internet.

 

Potser ens hem preocupat molt de certs àmbits, com la viquipèdia, més seriosos, però que els joves fan servir només per fer treballs o deures, i molt poc pel lleure que consumeixen a totes hores i en quantitats massives. Tot en castellà i ocasionalment una mica en anglès.

 

Avui ho llegia en un mitjà digital: ens vam carregar el canal 3XL i el vam substituir per un canal d’esports on es fan classes de cuina. Sensacional!

 

Així doncs, què esperem? Afegim-hi que la nostra llengua és sistemàticament atacada per l’estat espanyol terra marique, i tindrem un preciós còctel explosiu que ens col·loca en una posició ben galdosa.

 

En comptes de cercar culpables, millor cerquem solucions. Sol ser més efectiu, si el que es vol és resoldre el problema, és clar, i no fer el típic politiqueig fastigós de tota la vida.

 

 

 

S’acosta l’Apocalipsi?

Aquests dies no paren de bombardejar-nos els mitjans de comunicació i les xarxes socials amb l’enèsima cimera pel clima. El discurs de la major part de les intervencions a la cimera sona a apocalíptic i sembla que hem de fer com deia Dante “abandonar tota esperança”. No cal que tinguem fills, perquè els llegarem un món infernal on patiran com no ha patit cap generació anterior i nosaltres encara arribarem a veure com s’obren les portes de l’Infern.

 

Bé, ningú podrà acusar-me de negacionista, perquè jo ja lluitava per aquestes coses quan encara no s’havien posat de moda i ni els científics ho tenien prou clar. Però recordo haver llegit un dels pocs llibres que llavors parlaven d’aquest tema (de l’escalfament qa causa dels gasos hivernacle i del canvi climàtic) i es feien unes previsions per al 2030 (al qual gairebé hem arribat) que no s’han acomplert en absolut.

 

Els models matemàtics computacionals donen pel que donen. Actualment disposem de moltes més dades que fa tres dècades i moltíssima més potència computacional i millors models matemàtics. Milers de científics estudien el canvi climàtic cada dia i això em tranquil·litza força, perquè crec que ens podem refiar força de les previsions.

 

Però tot això no concorda amb les previsions apocalíptiques en què s’han convertit les cimeres i el discurs de moltes entitats suposadament ecologistes. Anem cap a un món més càlid, amb un clima molt més variable, amb augment del nivell del mar, disminució de les masses de gel i la possibilitat real que s’activin mecanismes de realimentació que ens enviïn a un món força diferent (i molt pitjor per a nosaltres).

 

Vol dir que tots morirem? No. Per dos motius: perquè la cosa és greu, però no crítica i els canvis són prou lents perquè puguem reaccionar i prendre mesures i perquè una cosa és tenir seriosos problemes i una altra molt diferent és trobar-nos a les portes de l’extinció.

 

Si els nostres avantpassats mamífers van sobreviure al meteorit que es va carregar els dinosaures, crec que entre la nostra capacitat adaptativa com a espècie i la nostra tecnologia, alguna cosa podrem fer.

 

De fet, la nostra tecnologia i el seu ús inadequat ens ha portat a la situació actual, però també ens ofereix solucions per mirar de revertir el procés. Ara bé, això serà una cosa lenta, potser de diversos segles i com abans ens hi posem, menys patirem en el procés.

 

No tinc gaire fe en la humanitat com a espècie, perquè som molt egoistes, individualistes i massa preocupats pel nostre interès particular i molt poc donats a actuar pel bé comú, encara que darrerament crec que hi ha moviments esperançadors en aquest sentit. Però també penso que això del canvi climàtic, encara que és un problema enorme i ens ve gros i mai abans ens havíem enfrontat com a espècie a una cosa semblant, també pot tenir coses positives.

 

De la lluita contra el canvi climàtic pot sortir una major consciència com a espècie; la creació d’institucions mundials unificades que actuïn en nom de tota la Humanitat i per sobre dels estats i dels interessos de les grans multinacionals i potser servirà per redefinir un sistema capitalista massa esbiaixat i poc controlat per l’interès general.

 

Així, doncs, tot i que tinc poca fe, tinc molta esperança en què ens en sortim com a espècie i evolucionem cap a millor. L’alternativa, potser sí que serà un apocalipsi, no tant planetari, sinó social i econòmic.

 

 

Mori el Halloween!?

Cada any, quan arriba tots sants, apareixen a les xarxes socials i als mitjans de comunicació les patètiques campanyes de “Visca la castanyada, mori el Halloween”. Dic patètiques, perquè tot es basa en el fet que la castanyada és una festa nostrada que està amenaçada per una malvada festa yanky que se l’està menjant de viu en viu.

 

Els joves, ingrats ells, no celebren ja la castanyada i aquesta festa tan nostra està en perill d’extinció, com el català o com altres festes típiques catalanes.

 

Bé, permeteu-me que negui la major: ni la castanyada és catalana ni el Halloween és pròpiament nord-americà. De fet, totes dues festes són EXACTAMENT la mateixa festa i deriven de la festa cèltica del Samhein (pronunciat Sówein).

 

Els irlandesos, com a poble celta que són, però també els gallecs i tot el nord d’Espanya i bona part de França i altres terres europees, celebren la Nit d’Ànimes, el dia abans de Tots Sants que, de fet, és una cristianització d’aquesta festivitat cèltica.

 

A Catalunya, a començament del segle XX, encara era habitual buidar carbasses i posar-hi espelmes enceses dins per guiar les ànimes dels parents difunts. És cert que aquí tenim més tirada per les castanyes i els moniatos (i per extensió pels panellets), que no pas per les carbasses, però són la mateixa festa.

 

L’única diferència és que mentre que la Nit d’Ànimes catalana se celebra la nit de l’1 al 2 de novembre, el Halloween, o sigui, la Nit d’Ànimes anglosaxona, se celebra la nit abans.

 

I d’on ve això del Halloween? Doncs del Samhain que van portar els emigrants irlandesos als Estats Units. Allà, la festa va evolucionar una mica i ens va retornar en l’actual festa del “truco-o-trato” i les disfresses gràcies a Hollywood.

 

Dit això, fa molt de temps que tinc clar que la forma nostrada de la castanyada s’haurà d’adaptar a conviure amb la forma del Halloween. Els nens i els joves (i els no tan joves) jan han emès el seu veredicte.

 

Fer una castanyada i menjar panellets i caça amb naps de Talltendre està bé, però no és suficient. És una festa avorrida. En canvi, disfressar-se de bruixa o de zombi, els agrada més. A part de la clàssica parafernàlia d’anar de casa en casa a la recerca de diners o de llaminadures.

 

És una festa importada? No. Però és que encara que ho fos, quina festa no és importada? El Nadal és una cristianització de festes romanes i preromanes que se celebraven en ocasió del solstici d’hivern. El mateix passa amb les festes del solstici d’estiu: Sant Joan i Sant Pere, les baixades de falles, etc.

 

Per tant, abans de carregar contra una festa, que en definitiva s’obre camí perquè la gent ho permet, i de plantejaments identitaris de dubtosa validesa, potser que contribuïu a recuperar altres tradicions nostrades que sí que s’estan perdent o s’han perdut totalment.

 

Per exemple, a Bellver de Cerdanya se celebra la versió pirinenca del Carnestoltes, que és molt diferent de la tradicional, amb personatges propis i molt característics. El ball cerdà, llevat de la versió que es balla a les corrandes de Talló, és més conegut per ser ballat a la Seu d’Urgell que no pas pel poc que se’n conserva a la Cerdanya.

 

I així podríem continuar. Perquè de tradicions i de festes sempre n’hi ha hagut i han anat evolucionant segons el signe dels temps. Oposar-s’hi és una pèrdua de temps. Però, naturalment, sou lliures de fer el que us doni la gana.