14 de febrer 2011

El món de les drogues

Divendres al vespre, al Museu Cerdà, va tenir lloc un acte realment interessant: la presentació del llibre "Trozos de mi piel", del cerdà David Puigbó, on explica la seva experiència personal amb la droga i amb els problemes que va tenir arran d'ella.

En David va estar acompanyat per diverses persones relacionades directament o indirecta amb el món de la droga: la caporal de la policia municipal de Puigcerdà, una psicòloga del l'Hospital de Puigcerdà i una estudiant que va fer el seu treball de recerca sobre el món de les drogues a la Cerdanya.

Però a part de les explicacions que s'hi varen donar, totes elles molt interessants, el que vaig trobar absolutament colpidora, va ser l'expressió i l'actitud del David. La veritat, jo crec que això val molt més que qualsevol conferència sobre les drogues que es pugui donar a la gent jove (i no tant jove).

Des d'aquí, vull felicitar al David Puigbó per la seva valentia en explicar la seva terrible experiència, tant en públic com per escrit, tot i que ell mateix reconeixia que potser no havia estat una bona idea, perquè li feia recordar massa el món de la droga.

Una de les afirmacions que va fer: "Jo seré sempre un addicte" és una de les coses més terribles que li he sentit dir mai a una persona. Per desgràcia és cert. Hom es pot recuperar, pot deixar el món de les drogues, però un addicte les porta sempre dins del cap. Podrà arribar a ignorar-les o a lluitar en contra d'elles, però sempre l'acompanyaran en certa manera.

També va ser en David qui va donar el millor consell possible que es pot donar sobre el món de les drogues: "Ni us apropeu. Ni les tasteu". Crec que es pot dir més alt, però no més clar.

Enhorabona, David, pel llibre i et desitjo tota la sort del món.

11 de febrer 2011

La cultura de l'abandonament

Llegeixo en premsa un parell de notícies aparentment no relacionades. Una, sobre el plantejament d'alguns municipis de deixar de subvencionar les gosseres i de sacrificar els animals degut a la manca de recursos econòmics. L'altra, que el Consell Comarcal de la Cerdanya es farà càrrec aviat del control de tots els vehicles abandonats de la comarca i que ho sancionarà més durament.

Però totes dues notícies estan íntimament connectades. Vivim en una cultura de l'abandonament. Al nen li fa gràcia el gosset o el gatet i li compren per Nadal. Però quan l'animaló creix i comença a molestar o quan arriben les vacances i no sabem a qui deixar-li per què el cuidi, llavors l'abandonem impunement a la seva sort.

Alguns cops, l'abandonament és doblement cruel, especialment amb els gats, perquè prèviament l'han operat per treure-li les ungles per què no esgarrapi els mobles, però ara, deixat a la seva sort, no té defenses i aviat es mor de gana o d'alguna altra cosa.

Amb els vehicles passa igual. Si amb un ésser viu no es té cap compassió, imagineu-vos amb un cotxe o una moto. Apa, la deixem en un raconet ombrívol o fins i tot, amb tota la barra, al davant dels jutjats, amb un parell! Tot i que el lloc tradicional és al costat d'un riu. No em pregunteu per què. Igual perquè tenen l'esperança que vingui una riuada i se l'endugui corrent avall.

I per postres, ja que parlàvem de vacances, si el iaio o la iaia molesten, doncs els fotem a la residència, no sigui que ens espatllin la mòrbida placidesa de la vida quotidiana. És increïble!

Ja us dic: vivim en la cultura de l'abandonament, de la manca de responsabilitat, de l'obsolescència. Quan una cosa molesta, ni que sigui una mica, tolerància zero. Ens en desfem d'ella, tant se val que sigui un cotxe, un gos... o un iaio. Em pregunto com hem arribat a aquesta situació tan patètica...

09 de febrer 2011

Campanars amb banyes

Llegeixo satisfet en premsa que Telefònica ha decidit de derruir parcialment la torre de comunicacions que manté des de fa dècades al bell mig de Bellver i que alletja l'skyline d'aquesta població cerdana de mala manera. Ja era hora! Enhorabona pels bellverencs, perquè conseguir una fita així de Telefònica no és senzill.

Això em porta reflexionar que si antigament, la part més alta d'un poble o ciutat havien de ser les agulles de la catedral o el campanar de l'església, ara sembla ser que ho són les torres de comunicacions. Coses del "progrés". Tothom vol estar comunicat amb la resta del món i això té un preu.

En el nostre cas, l'alletjament del paisatge per l'omnipresència de les ja típiques antenes de comunicacions, algunes força altes i antiestètiques. Però és clar, en una comarca orogràficament tan irregular com la nostra, això és del tot necessari si volem que els estadants i els turistes puguin fer servir el telèfon mòbil des de qualsevol indret del nostre territori, del qual se'n fa un ús força intensiu, tant a l'hivern (esquí) com a l'estiu (excursionisme).

Pensava que, fins i tot, en alguns casos, el campanar i la torre de comunicacions han convergit i han esdevingut la mateixa cosa, com succeeix a Puigcerdà, on s'han instal•lat antenes al campanar, cosa que ha representat el seu tancament al públic, veritable llàstima, però mesura del tot necessària si es volen mantenir les antenes en condicions i preservar la seguretat dels ciutadans. No es pot matar tot el que és gras.

En altres casos, trobem una antena solitària al bell mig del no-res, a la muntanya o enmig d'un prat. Per aquells que pateixen per les radiacions de les antenes, penseu que quantes més hi hagi, menys problemes de contaminació electromagnètica, ja que han de tenir menys potència. Una altra cosa és l'impacte estètic.

En fi, que la modernitat, i fins que es trobi un altre sistema de menor impacte visual, requereix sacrificar als seus altars una part del paisatge si volem poder gaudir de les nostres joguines tecnològiques. Per sort, en alguns casos, com a Bellver, serà possible gaudir d'ambdues coses amb un cert equilibri.

03 de febrer 2011

Qüestió de pilotes

Per a aquells que no ho sàpiguen, a l'escola Ridolaina de Montellà, han adoptat la mesura de substituir les cadires tradicionals on seien els nens, per pilotes de goma. La gràcia és que sembla que això ajuda a no agafar vicis de postures errònies i els nens seuen més rectes que en una cadira normal, ja que si no es col•loquen en la postura "correcta", llavors es desequilibren i cauen de la pilota. Els nens aprenen ràpidament quina és la postura adequada per no caure, que és del que es tracta.

Fins aquí tot correcte. Podrà ser una mesura més o menys interessant, però vet aquí la meva sorpresa, quan ahir per la nit, llegint els titulars del canal 3/24 veig amb sorpresa que donen la notícia. La cosa ja és prou sorprenent, perquè si aquesta mesura de les pilotes l'hagués posada en marxa una escola en una gran ciutat catalana, hauria sortit al telenotícies en lloc ben destacat, però com que ha succeït a la Cerdanaya, en un poblet "perdut a la muntanya", doncs és sorprenent que ni tan sols aparegui com a titular al 3/24.

Però la meva sorpresa va ser majúscula, quan just després d'aquesta notícia, apareix una altra que diu: "En una granja de porcs, els propietaris els han repartit pilotes de goma (als porcs) per tal que hi juguin". Home! No vull ser malpensat i suposo que la notícia és real i no inventada, però posar-la just al costat de la dels nens i les pilotes de goma, com a mínim ho trobo lleig.

És que ara al 3/24 hi ha una secció sobre pilotes de goma o què? Trobo que haurien que cuidar una mica més l'estètica. A fi de comptes, és immediat començar a fer comparacions entre els nens i els porcs i a fer acudits sense cap volta ni solta. En fi, senyors del 3/24, a veure si vigilem una mica més com donem les notícies que les gracietes aquestes se les poden ben confitar, que tant paguen impostos a Mataró o a Girona com a Montellà i d'aquestos impostos es manté el 3/24. No ho oblidin el proper cop que sentin la imperiosa necessitat de fer una brometa sobre una mesura com aquesta.