27 de febrer 2006

El Carnaval Tradicional a Bellver de Cerdanya

Hi ha un poble de Cerdanya on es prenen això de les tradicions molt seriosament. Aquest poble és Bellver de Cerdanya, on estan recuperant el Carnestoltes tradicional que es feia fa dècades a la comarca, abans de la prohibició que va imposar el franquisme sobre aquesta festivitat tan nostrada.

Són diversos els personatges que s'han recuperat. D'una banda, els Cendrers (a Cerdanya en diem Cenrers), que són unes persones disfressades amb unes grans barbes, amb esquelles al coll i que porten un sac de cendra a l'esquena que van repartint generosament entre els badocs i que, pel gran soroll que fan solen espantar la quitxalla més petita.

El Burricot que és un persontage vestit amb un cap de ruc i que acompanya el seguici ballant i fent gresca.

Per descomptat, també hi ha el Rei Carnestoltes, que acaba cremat quan finalitza la festa. Aquest personatge és molt interessant i té una curiosa història secular lligada a la seva figura.

Les festivitats del Carnestoltes provenen de festes celebrades en l'antiguitat i són una barreja molt complexa d'elements de diferents representacions.

Segons el Costumari d'en Joan Amades, la figura central, el personatge del Carnestoltes, que admet moltes representacions diferents, és una combinació de tres grans grups de figures o subjectes:

"El tipus més arcaic d'aquests tres individus, el que es podria qualificar de geni, bé pot recordar estats anteriors a la cultura agrícola, divinitats de pobles caçadors i pastors i ésser confós, més tard, amb els déus dels camps.

El segon dels subjectes, que hom endevina en el fons del personatge que estudiem, sembla que generalment inclou la idea de l'hivernàs; però en algun moment també pot encarnar l'esperit del mal en general i abstractament.

El trànsit d'una estació a l'altra, especialment de la tardor a l'hivern, sol comportar un augment de la mortalitat. La nostra gent parla en aquest sentit respecte de la caiguda de la fulla i dels primers freds. La mortalitat és més accentuada com més reculada és la civilització. L'home primitiu, mancat de tot principi higiènic, mal alimenttat i mal vestit, hauria notat amb por l'estrall que la vinguda del fred feia tant en ell com en el bestiar i atribuïa el mal a la influència dels mals esperits o del dimoni, els quals calia combatre i expulsar. L'expulsió dels genis o esperits malèfics ha informat una bona part de les cerimònies i dels ritus de les societats primitives.

Cal, doncs, que cada any sigui renovat l'esperit de la vegetació un cop ha envellit als ulls del salvatge i aquesta substitució del vell esperit per un altre de jove i vigorós, es fa en la vigília de la florida dels vegetals, perquè aquests ja trobin tota la ufanor i el braó propis de la vigoria que la jovenesa porta dintre d'ella. Aquest és el segon dels sentits del personatge del Carnestoltes.

Una segona fase d'aquesta visió singular del món va confondre els conceptes del déu i del rei i va vincular-los en un ésser vivent: el cap de la tribu. Així va originar-se el tercer tipus dels tres personatges que traspuen en el costumari carnestoltesc. Hom vincula, doncs, la vida del país i la de la tribu i molt especialment la de la vegetació en el seu rei o cabdill. Aquest havia d'ésser, per tant, ben jove i vigorós, car si emmalaltia o tenia alguna nafra, aquesta tot seguit es reproduïa en la vida del seu poble i quan esdevenia vell, del seu esgotament es contagiaven totes les funcions de la vida pública: es perdien les collites, els ramats es morien, els negocis públics es capgiraven en mal i, en fi, tota la vida del país se'n ressentia; per això calia matar el rei, puix que ja no servia per a mantenir el país en estat de riquesa i substituir-lo per un altre de ben jove, el qual esperava la mateixa fi, si no moria abans per una altra causa.

Aquest és l'origen del costum de cremar el Carnestoltes. L'acte sacríleg, perillós, però necessari, de matar la divinitat exigia un anonimat curosament guardat i aquesta és una de les múltiples raons de les disfresses de tots els rituals des de l'alba del món."

Un altre personatge recuperat és el del Rei dels Cornuts, amb les tradicionals banyes al cap i la bandera de saca, sàtira dels nobles estendards.

Finalment, enguany, s'ha recuperat, després de molts anys d'oblit, el Casament de l'Espingueri, mascarada que, de manera grotesca, descriu una cançó que serveix com d'argument i de guió a la facècia. Hi surten els nuvis vestits estranyament, ella acompanyada de la seva mare, que simula ésser un ase o a voltes el rocall i ell va amb el seu pare, que unes vegades simula ésser un subjecte vestit a tall de cavall i d'altres de bou.

Els protagonistes van vestits d'una manera com més grotesca millor i més o menys adient amb la pintura que la cançó fa del vestit de la núvia. Durant l'acció, fan veure com si agafessin mosques al vol i se les mengessin.

La cançó lligada al casament té una certa recobla durant la qual hom repeteix nombroses vegades el mot espingueri, aplicat al pare de la protagonista (que no surt a l'escena). Sobretot durant en cant de la tornada, els ballaires salten tan alt com poden fent gala de gran lleugeresa.

Antigament, mentre saltaven feien gestos poc polits i àdhuc indecorosos. Cal tenir en compte que la idea d'espingar inclou la idea de saltar i per tant el qualificatiu d'espingueri comporta el sentit saltador.

Queden encara per recuperar alguns personatges més, com el Notari, la Porquera, el Vidalot, l'Home del Bosc o els Aucellets, però amb temps i ganes suposo que ho acabaran aconseguint.

Així doncs, cal aplaudir iniciatives com les del municipi de Bellver i el seu grup de teatre que respecten les seves tradicions i les donen a conèixer a tothom perquè en puguem gaudir. Tant de bo molta més gent tingués el mateix esperit a la nostra comarca.

26 de febrer 2006

L'hoquei gel

Des de fa dos anys que no em perdo cap partit d'hoquei que es juga a Puigcerdà. L'afició per aquest esport ha estat tardana, però molt forta. Misteris de la vida! És un esport que m'encanta per la seva dinàmica, fluïdesa i velocitat, cosa que no trobo en d'altres com el futbol, que no m'atreuen gens ni mica.

Però hi ha una cosa que em molesta dels partits d'hoquei, en especial en enfrontaments com el d'aquest cap de setmana, el clàssic duel entre el Puigcerdà i el Jaca: l'actitud del públic.

Entenc que l'afició ha d'animar el seu equip i, si pot, procurar atemorir (per no fer servir un altre terme més explícit) l'equip rival. Però no entenc quina és la funció d'anar al palau de gel a insultar, cridar com bojos i posar a parir a tothom.

Jo sóc dels primers a protestar una jugada antireglamentària o una decisió arbitral injusta, però no ho faig cridant com un boig ni esmentant la família de l'àrbitre o del jugador en qüestió. Tampoc aplaudeixo quan l'àrbitre cau accidentalment a terra, perquè trobo que celebrar això és de ximples.

Suposo que molta gent es pensa que un partit és un lloc on anar a esbravar-se, on poder dir allò que no diu en cap altre lloc, on deixar regna lliure als seus instints més baixos. Però sincerament, no veig quin bé fa això a l'esport en si. Clar, que ells a la seva.

També molts es pensen que només pel fet de pagar entrada, ja poden insultar a tothom sense cap repercursió. És normal que es doni com a habitual o com a lògic que algú digui fill de puta a un altre pel carrer, així com qui vol la cosa, encara que no el consegui de res? Suposo que no. Però aquesta és una de les expressions més escoltades al pavelló en un partit Puigcerdà-Jaca (i estic essent generós, perquè se'n senten de molts pitjors). Això sí, els mateixos que fan aquestes coses després es queixaran perquè a Saragossa han insultat al pobre Eto'o amb consignes racistes. Quina manca de coherència!

Doncs no, jo crec que no és això l'hoquei. La gent, per exemple, aplaudeix els jugadors del seu equip quan li foten un cop d'stick a un jugador rival i protesten la situació anàloga i no veuen cap contrasentit. Fins i tot encara que aquesta acció tan antiesportiva i animal representi perdre un jugador de pista durant un parell de minuts, ocasió que aprofitarà l'equip rival per marcar-nos. Però és igual, sembla que allò del circ romà pesa encara molt.

Tot i aquest ambient, m'agrada l'hoquei. Jo vaig a animar els meus. No entenc perquè quan surt l'equip rival -sigui qui sigui- els hem d'escridassar i insultar en comptes de donar-los un aplaudiment de rigor, encara que sigui fred, perquè ells no porten els nostres colors.

No entenc tampoc perquè bona part del públic no s'ha molestat en aprendre el reglament d'aquest joc i protesten per qualsevol càrrega reglamentària, per exemple, o per decisions arbitrals que són més que conseqüents. Suposo que deu ser cosa de la sang (i les hormones).

En fi, jo continuaré anat-hi a gaudir de l'espectacle, però trobo que tot seria més esportiu i més agradable si en comptes d'esperar veure com dos jugadors es treuen els ulls, anéssim a veure hoquei de qualitat. Però en fi, suposo que això ja és demanar massa i que a tot arreu deu passar igual.

23 de febrer 2006

El Museu Cerdà

Portem divuit anys amb el Museu Cerdà i aquest encara no funciona, tot i que ja ha assolit la seva majoria d'edat. La primera pregunta que em ve al cap és: per què? Com es possible que després de cinc legislatures i quatre administracions municipals (Llombart, Rosell, Carretero i Planella) una infraestructura cultural de primer ordre com el Museu encara no estigui enllestida?

Per manca de diners no serà, perquè en aquests divuit anys s'han fet tot tipus d'inversions en edificis, places, remodelacions, etc, sigui amb diners del municipi, sigui amb diners d'altres administracions. Però el Museu, tot i que ara sembla que avança, continua sense ser operatiu.

En aquest temps, però, al Museu s'hi han fet moltes activitats culturals. No parlo ja de la Sala de Convencions, que es gestiona des del Museu, si bé és independent de la funció principal d'aquest. Parlo de les activitats del propi Museu: exposicions fotogràfiques i de concursos locals, trobades, cursos, les Jornades Micològiques, xerrades...

Això tot i la manca de personal: només dues persones, una de les quals és el director que sovint ha de deixar la seva feina per encarregar-se dels problemes tècnics de la Sala de Convencions, freqüents i mai del tot solucionats, o de la calefacció, o de les obres, o de...

En aquest temps, a més a més, el Museu ha hagut d'exercir funcions que no li pertocaven, com per exemple, d'escola de primària. Quan l'escola Alfons I es va quedar petita i mentre es feien les obres per encabir més alumnes en unes instal.lacions ja obsoletes, una part del Museu es va haver de destinar a aquesta funció, amb el cost addicional que representa fer envans i serveis per després haver-los de tirar a terra un altre cop, o desfer el pati exterior per convertir-lo en un pati de jocs.

La funció més original, però, ha estat i encara és la de traster. És a dir, un edifici enorme que ha costat una fortuna rehabilitar, es fa servir com a lloc on col.locar trastos que ningú no sap on deixar, tot perquè el municipi no disposa d'un magatzem en condicions o d'espais per a funcions similars. Així, si voleu veure el mobiliari de la capella de Gràcia que actualment es troba en obres, només cal que us hi atanseu al Museu i podreu gaudir de l'espectacle.

I com és que resten espais buits al Museu? Doncs perquè encara no és un Museu. Mentrestant, un munt de peces grans es troben en magatzems llogats en altres municipis que anem pagant trinco-trinco cada mes. No passa res, la casa és forta, però després manquen diners i vénen les retallades.

A més, moltes peces arqueològiques que s'han anat trobant els darrers anys a les excavacions es troben als magatzems de Girona perquè no poden estar al Museu, donat que aquest encara no és obert al públic i no disposa d'un magatzem en condicions.

Una altra tasca del Museu és la de fer exposicions de quadres, de fotografies, de cartells. Aquesta tampoc és la funció principal del Museu, però ves, Puigcerdà no disposa de cap sala d'exposicions en condicions i el Museu és una mena d'espai multifuncional, on tan aviat exposem coses com deixem runes. Visca!

Cal reconèixer que una certa mala sort ha acompanyat aquest edifici des de bon començament. Sempre han sortit tot tipus de problemes amb les obres i amb les empreses encarregades. També hi ha hagut mala sort (o mala execució) amb les obres de la coberta de l'edifici d'administració, fins al punt que al despatx del director hi havia unes goteres endèmiques que estaven formant estalactites i que donaven una imatge pèssima.

La manca de diners no és cap excusa, perquè bona part del Museu ha estat finançat amb fons europeus, que encara es continuen rebent i emprant a tal efecte. Tot i així, el Museu no es pot obrir oficialment encara perquè, entre altres coses, no disposa d'un magatzem en condicions. Caldrà sacrificar la planta baixa perquè, pel que sembla, no hi ha diners per fer-ne un de nou en condicions (i de pas augmentar l'espai útil del Museu) en el pati inferior.

Quin és el motiu? Doncs que la Generalitat no té un euro per al nostre museu, ja que fins i tot sembla que li molesti que es faci una infraestructura d'aquestes característiques fora de Barcelona.

A sobre, l'Ajuntament tampoc té diners per assumir una obra tan important. Sí que en té, però, per fer gimnasos al poliesportiu, per fer places noves o altres reformes de gran nivell. Però per al Museu no en té, tot i els anys que porta esperant.

Hom arriba a pensar que no es creu en ell. De fet, els fets semblen indicar precisament això. És una llàstima. No tant per la cultura a Puigcerdà i, de retruc, a tota la comarca, sinó perquè un Museu en condicions és, a més d'un element dinamitzador cultural de primer ordre, un centre d'atractiu turístic.

Moltes vegades es parla amb un cert to queixós, que només es viu de la construcció i del turisme de cap de setmana. Per què no s'hi esmercen recursos a atreure un turisme de qualitat i d'entre setmana? El Museu pot ser un dels pols d'atracció, en especial si els continguts són els adients i es fa arreu una promoció publicitària en condicions.

Finalment, només un detallet que podeu comprovar vosaltres mateixos i que és mostra de la desídia en què viu el Museu Cerdà. Mireu la seva pàgina web:

http://www.museucerda.com/

Quant temps fa que no s'actualitza? Un altre detall: fixeu-vos en el títol de la finestra del navegador. Posa: "Mudeu credà". Si cerqueu a qualsevol buscador, surt "Mudeu credà". Quina mala imatge que estem donant! Doncs bé, sembla que tot i els precs del director del Museu, ningú no se n'ocupa. És igual, total és el web del Museu...

17 de febrer 2006

Parla-li en valencià

L'altre dia estava comprant en una llibreria de Puigcerdà quan va entrar una colla de noies i nois joves (devien tenir uns catorze anys), possiblement un grup d'aquests que pugen a la Cerdanya per fer la setmana blanca. Doncs bé, estaven parlant dues noies entre elles que si sí, que si no, que si parla-li en valencià. De cop, una d'aquestes noies diu en veu alta, dirigint-se a la mestressa: "Perdone, ¿usted entiende el castellano?", mentre l'altra noia li anava etzibant, "Háblale en valenciano, que igual no te entiende".

Francament, les dues frases són per sucar-hi pa. En primer lloc, dedueixo que les noies venien de València per allò del "háblale en valenciano" i em faig una certa idea de tot el que deu estar corrent sobre la llengua i Catalunya perquè facin una pregunta tan ridícula. És que hi ha cap català que no entengui el castellà? I ja no parlem de la mestressa d'una botiga, que ha d'entendre el català, el castellà, el francès i si pot encara més llengües, per trobar-nos en una zona turística!

Els nens, a fi de comptes, es limiten repetir el que senten a casa seva o per la televisió, que és l'únic mitjà d'informació al que accedeixen habitualment, llevat potser d'internet. Per tant, ens podem fer una idea de quina opinió tenen a certs llocs de València del suposat extermini que pressumptament s'ha fet de la llengua castellana a Catalunya.

En segon lloc, l'altra frase també és per llogar-hi cadires: "Háblale en valenciano, que igual no te entiende". Vaja, però no havíem quedat que valencià i català eren llengües tan diferents com per que quan algú, des de València o des de Catalunya, afirmi el contrari li llancin a sobre els gossos?

Naturalment, la mestressa de la llibreria es va quedar tota parada, però va reaccionar ràpidament dient que ella parlava castellà, català, valencià i el que calgués. Només faltaria!

La resta dels que èrem allà ens vam quedar tots atordits i quan va marxar la mainada vam comentar la jugada. Va sortir el tema de les falques radiofòniques del PP a Andalusia i altres boniques garlandes per l'estil.

Hi ha gent que, de manera completament irresponsable, es dedica a mentir descaradament sobre la situació lingüística a Catalunya. Sembla que molesta això que els català s'estigui normalitzant i no resti com una llengua de tercera, només per a ús en "círculos reducidos" comparable al folklorisme de les sevillanes i olé!

Però a veure, siguem seriosos, si el difícil a molts llocs és que t'atenguin en català! Quanta gent hi ha que es nega a parlar-te en castellà si veu que no en saps de català? I potser fóra la manera d'estendre i normalitzar més l'ús de la llengua a tots el nivells, però els catalans no ho fem gaire això. Més aviat canviem ràpidament al castellà, sense ni pensar-hi.

Potser prefereixen que hi hagi escoles en català i escoles en castellà, com es fa a Euskadi? Ha afavorit això les coses o les ha empitjorat? Particularment, si a mi que sóc castellanoparlant, m'haguessin dit de petit que podia escollir entre anar amb els meus amics i fer-ho quasi tot en català o anar a una altra escola i fer-ho quasi tot en castellà, hauria triat la primera opció. Sense pensar-m'ho gaire.

Sembla, però, que hi ha gent que prefereix aplicar una mena d'apartheid lingüístic per tal de poder mantenir intactes les sacrosantes arrels hispanes dels seus fills. Que això creï divisions innecessàries i del tot artificials en la convivència és del tot irrellevant, pel que sembla.

Em fa gràcia especial l'anunci de les falques del PP. Imaginem-nos una situació similar però en un altre país: "¿Sabes que si nos vamos a vivir a Francia, a nuestro hijo le obligaràn a aprender francés? ¿Qué me dices?". Doncs et dic que el normal és que el teu fill estudiï en la llengua que es parla al lloc on viu, a menys que vulguis que visqui en una bombolla artificial, és clar. Però no, no és això, perquè el castellà és la llengua de tots els espanyols. Encara que no ho sigui, per descomptat. Encara que la llengua pròpia de Catalunya sigui el català, com a Galícia ho és el gallec.

Però quin mal hi ha en què aprenguin català? Que es pensen que no aprendran pas el castellà? Segons les estadístiques, hi ha de l'ordre de vint punts percentuals de diferència a favor del castellà entre els alumnes que saben redactar un text en condicions. O sigui, que tot i que la llengua habitual de l'ensenyament a Catalunya és el català, els joves saben escriure i redactar millor un text en castellà que en català.

I com no ha de ser així si la major part de la premsa, la ràdio, la televisió, el cinema o internet es troba en castellà i el català sol ser força deficitari? Com no ha de ser així si amb els amics solen parlar en castellà, degut sobre tot a la forta presència d'immigrants, molts dels quals consideren que parlant només castellà ja en tenen prou?

Serietat, si us plau! Els que fan aquestes afirmacions estan jugant amb la nostra convivència i això no és poca cosa. Pel que veig, en determinats àmbits, es prefereix rebentar a qualsevol preu, ni que sigui fent mal a munt de persones que es limiten a viure, treballar i pagar els seus impostos, sense ficar-se amb ningú. Què més volen?

16 de febrer 2006

Els fenòmens estranys

De vegades, mirant programes d'aquests que fan persones com l'Iker Jiménez, sobre tot veient l'absoluta serietat amb què ells i els seus col.laboradors expliquen les històries, hom es planteja realment si no hi haurà res de cert en tot allò que ens expliquen.

Per començar he de dir que sóc bàsicament un escèptic, d'una certa formació científica i que no creu en aquestes coses. És a dir, no crec en esperits d'apareguts, en pseudociències, en OVNI tripulats per extraterrestres que es dediquen a segrestar gent o fer aterrar avions, en llums misterioses, en la Santa Companya ni en res de tot això.

Però (hi havia d'haver un però) algunes coses em fan reflexionar. Per començar, sembla haver-hi molta gent que sí que hi creu i conec gent més o menys de fiar que afirmen haver vist coses estranyes o a les quals els ha passat alguna cosa força inexplicable.

Així doncs, és natural dubtar. No podria haver res de cert en totes aquestes coses que se surten de la normalitat?

Aquí és on xoquem no amb la ciència i la raó, sinó amb el mètode científic. Aquest funciona segons una sèrie de principis molt útils, com són la possibilitat de repetir i verificar mitjançant experiments allò que es vol demostrar o refutar i amb la navalla d'Ockham, que consisteix en què davant de dues hipòtesis igual de satisfactòries per explicar quelcom, prendrem com a bona la més simple.

I també tenim la falsabilitat, que segons Popper és l'essència del mètode científic. És a dir, per tal que una matèria pugui ser considerada com a científica, ha de ser possible demostrar que allò que afirma és fals, és a dir, ha de ser falsable.

Però molts dels fenòmens dits estranys es troben més enllà d'aquestes possibilitats. Si, posem per cas, es produeix un avistament d'OVNI un determinat dia a una determinada hora, si no hi ha ningú amb una càmara fotogràfica per allà a prop, no serà possible obtenir-ne proves fefaents, ja que l'experiment no es pot repetir al nostre gust.

D'altra banda, suposem que existissin els esperits però que només es poguessin observar en unes determinades condicions, desconegudes a priori, o bé només poguessin fer-ho unes persones, però no totes. Com podem considerar això falsable? Si no veiem res, sempre ens poden dir que no som prou sensibles o que les condicions no són idònies.

Per tant, la ciència fa el millor que pot fer: donat que no pot estudiar aquests fenòmens al seu si, els rebutja o els ignora. Però de vegades em plantejo si amb aquesta actitud no estarem eliminant part de la realitat. Potser sí, potser no, però com saber-ho del cert?

14 de febrer 2006

La metamorfosi

D'uns anys ençà, tota la vida puigcerdanesa i de pràcticament tota la comarca sembla girar entorn la construcció. És normal donat el 'boom' immobiliari de tot el Pirineu català i m'atreviria a dir que de tot el país.

Però hem arribat a uns extrems preocupants. No parlo de problemes paisatgístics o mediambientals, que donarien per tot un llibre, sinó per una qüestió més simple però de gran transcedència: el futur.

Puigcerdà ha passat de ser, com prometia un antic cartell situat a l'entrada del poble, un 'Gran Centre Comercial' a ser un 'Gran Centre Immobiliari'. De fet, fa poc quan s'obria un local nou quasi segur que era una botiga, però darrerament o és un bar-restaurant o és una agència immobiliària.

Fa unes setmanes, amb un amic que cercava pis, vam estar recorrent totes les agències que hi havia a la Vila i només mirant aparadors ens vam passar tot el matí de tantes com n'hi ha.

Quin és el futur que li espera a la nostra Vila si només pensa en la construcció? Està molt bé això de l'imperi del totxo, del gremi dels paletes i de tot el que comporta (fusters, pintors, lampistes...), però quant de temps durarà això? Perquè és evident que no és un fenomen indefinit.

Què s'està fent per crear un teixit productiu alternatiu a la construcció per quan vagin maldades? O haurem de córrer, com sempre, quan hi arribem? Per què no s'ha potenciat la creació d'una indústria basada en el sector primari (llet, mel, flora, naps, col d'hivern, pera, patates, cereals) en comptes de deixar-lo morir? Per què no s'ha potenciat més el sector serveis o el turisme d'entre setmana en comptes d'apostar-ho tot al de cap de setmana i al turisme estacional que cada cop esdevé més puntual?

Molts altres indrets estan adonant-se que no es pot viure eternament del totxo i posen fil a l'agulla, però aquí la ballem grossa i no cal, no cal. Estem massa ben acostumats a que la gent pugi perquè sí, perquè està de moda, sense haver fet gran cosa per guanyar-s'ho. És la cultura del diner fàcil o la d'apuntar-se al carro del guanyador.

Però lluny de potenciar alternatives basades a la indústria agroalimentària, cultural o turística de debò (no entenc per potenciar la indústria turística anar a un parell de fires amb quatre fotos de la comarca), nosaltres continuem amb la nostra.

Això sí, aviat tindrem un hospital transfronterer i gaudim d'una magnífica residència. Potser és aquest futur el que volem: el del turisme geriàtrico-sanitari. No és mala idea, però crec que la Cerdanya és massa freda com per atreure gent de centreeuropa o de les illes britàniques que opten més aviat per la costa o les Balears.

Afegim a aquest meravellós panorama que el jovent marxa de la comarca per estudiar fora i quasi bé mai ja no torna, perquè aquí no hi ha llocs de treballs especialitzats o d'un cert nivell tècnic. És clar, sempre podem penjar els estudis i posar totxos, que sembla que dóna molt més de si, però crec que és una política de pa per avui i gana per demà.

Però el que més tristesa em dóna és veure com Puigcerdà, teòrica capital de la Cerdanya, cada cop va perdent més pistonada i no tira del carro de la comarca. Ni tan sols tira del seu propi carro. Després es reclamen instal.lacions i serveis de la futura vegueria de l'Alt Pirineu quan no som ni capaços d'exercir una simple capitalitat moral de la Cerdanya, disposant ja de la capitalitat política. Així ens va.

12 de febrer 2006

Algunes expressions cerdanes

Una de les meves dèries són les expressions pròpies de cada indret, en especial les del raconet de món on visc: la comarca de la Cerdanya.

La meva favorita és la que dóna nom a aquest blog: 'A la balitresca', que vol dir 'a la babalà', 'de qualsevol manera'. No he pogut localitzar el significat de 'balitresca', tot i que l'he cercat a diferents fonts, per tant de moment aquest terme continua esdevenint misteriós o, com diem a Cerdanya, restarà 'a les teluris', o sigui, fosc, d'amagatotis. Possiblement 'teluris' provingui de 'tel.lúric', relatiu a la terra, al món subterrani.

Un sinònim de 'A la balitresca' és D'encalempentes, que vol dir 'a corre-cuita, sobtadament'. És una juxtaposició de: d'en cal empentes, d'òbvia significació. És molt típic a Cerdanya fer servir expresions del tipus 'Cal' o 'Can'. Per exemple, Ser de ca l'Estret, dit d'aquell qui estalvia massa o, més clarament, d'un garrepa. El contrari: Ser de ca l'Escampa, relatiu a una persona malversadora, poc estalviadora. O Ser de cal Bundanci, que vol dir ser molt ric (bundanci < abundància). Fins i tot una de deliciosa: Ser de cal Pixa-rellisques que vol dir ser molt primmirat o massa presumptuós.

Aquestes expressions són la sal de la terra. Formen part del pòsit cultural format per segles d'experiència i són quelcom més que una manera folklòrica de dir les coses, com a molts els podria semblar: són un tros viu d'història i formen part d'una filosofia vital que se'ns està escapolint per manca d'ús i per un excés en l'estadardització de la llengua catalana.

Algunes locucions ben cerdanes com 'tampis' (tant se val) quasi bé no senten ja enlloc de la nostra terra. Aquesta paraula prové del francès (tant pis) i també es feia (es fa?) servir a l'àrea de contacte entre França i la província de Girona, al Pirineu oriental, com a l'Empordà o a Olot.

D'on provenen aquestes formes lingüístiques tan peculiars? Moltes d'elles són restes fossilitzades del parlar quotidià que han perviscut fins avui dia i que no han estat substituïdes per d'altres més modernes. En canvi, altres són ben originals de la nostra comarca, ja sigui perquè aquí s'han originat, ja sigui pel contacte amb llengües properes, com el francès o l'occità.

Típiques d'aquí són expressions amb topònims al seu si. Així doncs, quan diem que 'sembla d'Estana' parlem d'algú que fa el beneit. Algunes són autoexplicatives: 'Ser com els de Naüja, que posen el cap sota la pluja', a la tradició tan nostrada dels renoms i les maledicències. Alguns, fins i tot filen més prim: sembla la Pepa de Ger. Per cert que el significat exacte de la Pepa de Ger se m'escapa. Qui va ser exactament la Pepa de Ger?

Parlant de renoms de pobles cerdans, esmentaré els més coneguts: gormands (en el sentit de golafres) per als puigcerdanesos, corbells (somiatruites) per els bellverencs, bufaboïnes per als habitants de Bolvir, saltacamins pels de Prullans o llepatupins per als lliviencs.

Per concloure l'entrada, voldria explicar el significat del subtítol del blog: 'Tot s'acaba a la vall d'en Lleras'. La vall d'en Lleras es una molt petita vall on es troba ubicat el cementiri de Puigcerdà. Així que la significació de la dita resta clara un cop desvetllat aquest fet. Qui escriu aquest blog viu molt a prop de la vall d'en Lleres. Així, quan arribi el moment no m'hauré de moure gaire d'on sóc.

09 de febrer 2006

El Pacte Generacional i el Judici dels Segles

Una de les temàtiques que més ressona avui dia és la problemàtica del medi ambient: contaminació, pèrdua de biodiversitat, destrucció dels recursos naturals, destrucció dels ecosistemes, explotació a passes agegantades dels recursos globals...

Bona part dels problemes ecològics provenen del fet gens irrellevant que ningú no es fa pas responsable dels seus actes. La fàbrica no vol fer-se responsable dels residus que llença al riu o a l'atmosfera; els ciutadans comuns, no volen saber res del diòxid de carboni que gasten cada dia als seus cotxes per anar a la feina; els treballadors a l'oficina no volen sentir a parlar de reciclar el paper en comptes de llençar-lo impunement a les escombraries; i així successivament.

Moltes desgràcies ambientals provenen d'aquest fet petit però massa generalitzat: la responsabilitat. Potser un grau de responsabilitat molt mins, gairebé insignificant, però no nul que, quan s'integra a nivell global esdevé d'una magnitud impressionant i del tot representativa.

Un altre problema és que no hi ha cap autoritat real que ens controli. Se suposa que cada país es sobirà i pot fer allò que li vingui de gust, ja que els tractats internacionals, quan existeixen, no els compleix quasi bé ningú. I dins de cada país, tampoc hi ha massa voluntat de resoldre els problemes ecològics fins que la situació esdevé massa greu com per ignorar-la.

A més a més, molts canvis patits pel medi ambient degut a l'ús incontrolat i fora de tota mida que hem fet dels recursos són massa graduals, massa petits a curt termini com perquè la immensa majoria de la gent se n'adoni. Hi ha un conegut exemple que ho posa en evidència: si llancem una granota a un perol amb aigua bullint, el més possible és que la granota reaccioni i surti ràpidament d'allà. Escaldada, però viva. En canvi, si posem una granota en un perol d'aigua tèbia i la fiquem a foc lent, l'animal acabarà cuit sense adonar-se'n, perquè els canvis de temperatura són massa graduals com perquè reaccioni, fins que ja sigui massa tard.

Els problemes ecològics no són els únics d'aquesta naturalesa gradual o a llarg termini. N'hi ha de tot tipus: socials, educatius, lingüístics, culturals... No es pensa sinó a curt termini i això de tenir present la propera generació sol ser més aviat una idea força estrafolària que no li treu la son a cap polític ni a cap gestor de la cosa pública.

Així, caldria una mena de contracte o pacte generacional que establís unes normes clares i ben delimitades d'allò que es pot fer i d'allò que no es pot fer, a fi que la propera generació (i totes aquelles que vinguin al seu darrere) tinguin una oportunitat de gaudir d'un món en condicions. Si voleu, allò tan agustinià de deixar el món als nostres fills, al menys, tan bé com el vam rebre dels nostres pares.

En cas contrari, el Judici dels Segles, és a dir, l'implacable Tribunal de la Història ens jutjarà severament com una generació immadura, irrespectuosa i desastrosa que haurà malmès el planeta i la societat a fi d'obtenir un guany a curt termini que, filant prim, tampoc era tan atractiu ni va poder-ne gaudir tanta gent.

07 de febrer 2006

La riquesa de la diversitat lingüística

Veient el debat que hi ha aquests dies per les Espanyes arrel de la reforma de l'Estatut, en especial sobre la qüestió de la llengua, em pregunto si molta gent s'ha parat a reflexionar, ni que sigui mínimament, sobre el fet que a un territori s'hi parlin amb una certa normalitat dues o més llengües.

Sé que és una pregunta retòrica, perquè tinc clar que no és així. Molt poca gent es para a reflexionar sobre res avui dia. Impera, en canvi, l'opinió ràpida tipus tertúlia de cafè, on qualsevol cosa s'hi val i destaca més aquell qui la diu més grossa. És com el menjar ràpid que ha acabat substituint bona part del menjar cassolà tradicional. Ràpid, ràpid, ràpid i poc paït.

Però el fet que a Catalunya s'hi parlin dos idiomes, un el nostre, el propi que és el català i l'altre el castellà, un fet forani però que ha acabat esdevenint una realitat consumada, té les seves coses positives.

Escoltant moltes de les veus rabioses que arriben des dels mitjans de comunicació de la capital del regne, sembla que aquí maltractem els castellanoparlants i que els posem grosses i feixugues pedres a l'esquena i els obliguem a portar-les per tot arreu. Sembla també que assenyalem amb el dit els que no parlen català i els mirem de reüll. Res més lluny de la realitat.

Només cal veure quina és, tristament, la llengua que parlen la major part dels nens al pati de l'escola: el castellà. I dic tristament no perquè em desagradi el castellà (jo sóc castellanoparlant per educació i catalanoparlant per devoció), sinó perquè allò que parlen els nens és el futur del país i la llengua que realment es troba amenaçada és el català, no pas el castellà, que té molt bona salut a nivell mundial.

Perquè, anem a veure, quants catalans no saben castellà? Cap ni un: tots el parlen, millor o pitjor. Però hi ha molts, moltíssims castellanoparlants que viuen i treballen a Catalunya que no parlen ni volen aprendre el català i que se'n foten moltes vegades de l'assumpte. Fins i tot hi ha gent suposadament culta que fa comparacions ben sui generis de la llengua catalana amb l'art d'aprendre a ballar sevillanes.

Per mi és una riquesa personal i cultural poder fer servir indistintament dues llengues, totes dues diferents, amb la seva història i bellesa, amb la seva literatura i manera de veure el món i d'estructurar la realitat. Tant de bo en pogués parlar més encara a aquest nivell. Tant de bo fos aranès i llavors en parlaria tres en comptes de dues!

Perquè cada llengua ens permet veure el món d'una manera diferent. Hi ha estudis científics que demostren que mentre parlem en una determinada llengua, fem servir durant el seu ús parts del cervell lleugerament diferents de les que emprem quan parlem una altra. És a dir, que cada llengua ens permet desenvolupar diferents circuits neuronals. Dit encara d'una altra manera: qui parla més d'una llengua fa servir el seu cervell d'una manera més intensa que qui només en parla una.

Cada llengua és un compendi històric d'una cultura. Com deia Humboldt: "una llengua és l'esperit i ànima d'un poble, d'una nació". Una llengua és quelcom més que una manera d'expressar idees i de comunicar-se amb els demés. És, sobre tot, l'experiència acumulada durant generacions, és una manera de veure les coses, és una determinada filosofia de la vida.

Per tant, dues llengües ens aporten una riquesa personal molt superior a la d'una sola. En un món en què sempre tenim a la boca els termes "comunicació", "tolerància" i "comprensió de l'altre", potser que hi pensem ni que sigui una estona en allò que la llengua ens pot oferir en aquest sentit.

06 de febrer 2006

Presentació

M'he decidit a obrir un nou blog: A la balitresca per anar exposant les meves opinions del dia a dia.

A la balitresca és una expressió cerdana que vol dir "De qualsevol manera, a la babalà" i és una de les meves favorites.

A partir d'ara, procuraré anar actualitzant el blog amb una certa freqüència, en funció del temps que tingui disponible.