21 de juny 2006

Espoli

Fa unes setmanes, en Jordi Campillo ens va fer una presentació de la seva tesi doctoral sobre l'espoli arquitectònic i artístic al Pirineu a l'Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà. Va ser una xerrada molt interessant on ens va mostrar una crua, però patent realitat que mai havia sospitat que fos tan bèstia.

En Jordi divideix l'espoli patit pel Pirineu en quatre fases:

- final del segle passat i començament del segle XX, amb un espoli bàsicament destinat a fornir els incipients museus, la majoria dels quals a Barcelona,

- un espoli destructiu del període anarquista anterior i coetani a la Guerra Civil Espanyola, quan es van destruir quantitats enormes de patrimoni religiós,

- un espoli de "supervivència" de la postguerra, quan molts municipis es varen vendre -d'una o altra manera- part del patrimoni que els restava, producte de la misèria de l'època i

- un espoli que arriba fins a l'actualitat, consistent més aviat en robatoris planificats, generalment per "professionals" d'aquest ram.

La veritat és que la magnitud de l'espoli sofert al nostre país és tan gran, que no entenc com podem ensenyar gaire cosa encara als turistes. Si repassemuna guia turística de la Cerdanya, pràcticament de totes les imatges religioses o retaules hem de sentir alguna cosa del tipus: "cremat a la Guerra Civil" o bé "es troba en tal Museu de Barcelona (o Madrid o París)".

La veritat és que no m'estranya gens tot això. Mai li hem donat valor al nostre patrimoni cultural ni natural. Ni tan sols avui, que tenim lleis de protecció i una part important de la població viu del turisme.

Un parell d'exemples: al catàleg que recentment ha tret el Consell Comarcal de la Cerdanya se cita la font de Riu, que es troba amenaçada per la propera edificació a la zona d'un conjunt de noves residències.

Un altre: el cap de setmana passat vaig anar a passejar per la muntanya de Guils on vaig descobrir, amb gran disgust, que han soterrat un canal que portava aigua. Fins aquí res de l'altre món, però resulta que per fer el soterrament han arrasat una franja considerable de bosc on s'hi feien rossinyols i que tenia un encant especial. Em pregunto si no ho podrien haver fet amb menys impacte.

Però tot és igual. Ja he dedicat una sèrie d'articles en aquest bloc parlant del patrimoni i no vull insistir gaire més, però mai deixa de sorprendre'm la manca de sensibilitat de qualsevol tipus dels mateixos cerdans pels assumptes de casa seva. Viure per veure...

19 de juny 2006

Nit màgica a Bellver de Cerdanya

Dissabte dia 17 de juny es va celebrar a l'església de Sant Serni de Coborriu, al municipi de Bellver de Cerdanya, una nit màgica de poesia. Aquest event se celebra cada any pels volts de sant Joan.

L'església de Coborriu es troba a l'entrada de la vall de l'Ingla, prop de la basílica de Talló. Es tracta d'una molt antiga església romànica que ja existia al segle X i que ha patit diferents restauracions. Es tracta d'un edifici senzill però encantador, envoltat de natura i molt romàntic.

L'interior de l'església és auster, sense decoracions, cosa que li dóna un aspecte més rústic i imponent que vista des de fora. La foscor, trencada per la claror de les espelmes donava al conjunt un aspecte captivador.

El grup de teatre de Bellver va ser l'encarregat de la lectura de les poesies i fragments de narracions, totes sobre la Cerdanya, extretes de la compil·lació realitzada per en Manel Figuera, al seu llibre Rufaca de paraules, recentment editat per Pagès Edicions.

Els textos, d'allò més adients, vam omplir la vetllada de poesia i propostes suggeridores sobre la comarca i els seus indrets. Un dels textos parlava de l'església de Sant Serni en runes i demanava que es restaurés, cosa que finalment es va fer.

La vetllada, a més, va estar amenitzada per la Laia i la Laia, dos músiques de l'Escola de Manxaires del Pirineu, les quals van tocar temes tradicionals amb acompanyament d'acordió i de violí.

La jornada va concloure amb una foguera, al prat de l'exterior, menjant coca i amb uns porrons de moscatell, mentre els assistents, que van omplir la petita església, parlaven animadament sota els estels.

Una nit inoblidable, màgica de veritat. Tant de bo es fessin més activitats com aquesta, ara que s'apropa l'estiu i les nits cerdanes, fresques però serenes, conviden a gaudir-ne. De llocs i d'ocasions, no ens falten.

16 de juny 2006

La generació perduda de la Cerdanya

Un fenomen del qual cada cop sóc més conscient és que a la Cerdanya hi ha tota una generació (possiblement més d'una) perduda. I quan dic 'perduda' ho dic en un sentit literal: que ja no hi són.

Són totes aquelles noies i nois que van marxar un dia de la comarca per estudiar, la majoria a la universitat i que ja no van tornar, perquè no tenien treball d'allò que havien estudiat a la Cerdanya o, senzillament, perquè s'havien habituat a un altre mode de vida i tornar no els convencia.

Malgrat això, crec que la causa principal és que molts joves potser sí que tornarien il·lusionats a la seva comarca si tinguessin un lloc de treball adient a les seves espectatives laborals i professionals. Però no és el cas. Perquè, quans enginyers, informàtics, advocats o metges pot absorbir la comarca?

D'acord que la Cerdanya no és una comarca excessivament poblada, però és que des d'aquí tampoc s'ha mogut gaire la gent -i entre ells els polítics- per oferir possibilitats de futur als joves. Després, tot són cridòries que els joves marxen.

Però quin mercat laboral vol la Cerdanya? Mà d'obra barata per a la construcció o per despatxar a les botigues? Cambrers? Feines, en general, no gaire ben remunerades i poc especialitzades?

Si la comarca vol que els joves no marxin, ha d'oferir quelcom més que aquestes feines. El potencial econòmic hi és. Però sembla que a ningú no l'importa pas el futur ben magre que ens espera si la població continua envellint.

Un parell d'exemples ben notables: als partits polítics i a les associacions els hi costa cada cop més trobar gent jove que s'hi vulgui implicar a les seves activitats. No és que els joves passin -que alguns, també- és que simplement no n'hi ha, de joves.

Què haurem de fer? Anar-los a buscar a l'Àfrica, també? I què els oferirem? El mateix d'ara? Potser que hi pensem, perquè una societat envellida que margina els seus propis recursos humans és una societat condemnada a la decadència.

13 de juny 2006

Per què votaré NO al referèndum de l'Estatut

Tinc clar que votaré NO al referèndum de l'Estatut. Aquests són els meus motius:

- Perquè és massa intervencionista: li dóna al Govern de la Generalitat potestat sobre temes que -en la meva opinió- no haurien d'estar regulats. No al menys en un Estatut.

- Perquè no soluciona el finançament, un dels principals problemes de Catalunya. Tanmateix, ens dóna moltes més competències. Sincerament, no sé com les pagarem.

- Perquè no garanteix cap blindatge de les competències, cosa que vol dir que depenem d'allò que dicti el Parlament de torn des de Madrid. Si volen descafeinar l'Estatut a una altra LOAPA, amb lleis de bases o amb decrets que envaeixin competències, ho faran.

- Perquè no soluciona definitivament el tema de la identitat (què tenia de dolent, 'Catalunya és una nació')?

- Perquè hipoteca els propers trenta anys i és del tot insuficient.

- Perquè, després de les retallades, encara pot venir una altra al Tribunal Constitucional, així que correm el risc de quedar-nos amb un Estatut de joguina aprovat en referèndum.

- Perquè continuarem depenent d'allò que dicti Madrid segons les circumstàncies polítiques del moment.

- Perquè tinc una certa dignitat: el Sr. Guerra em va acabar de convèncer amb allò de "nos hemos cepillado el Estatut".