Mama, jo vull ser ‘influencer’

Llegeixo un titular de l’edició digital del diari “El País”, a 25 de setembre del 2023: “El grado de Periodismo languidece: ‘Los chicos prefieren oír a Ibai Llanos que el telediario’” i ho acompanya amb la dada segons la qual hi ha hagut una reducció dels alumnes sol·licitants del grau del 18,4% els darrers 7 anys.

 

Naturalment, això pot ser degut a molts motius, no només a l’acció cada cop més atractiva dels ‘influencers’. Però sí que és veritat que la gent jove (i no tan jove) s’informa cada cop més a través del mòbil i amb aquesta classe de formats. Bé, dic “informar” en un sentit molt ampli, és clar.

 

Sé que és fàcil criticar els ‘influencers’ com a poc seriosos, superficials i narcisistes, però el cert és que triomfen i per alguna cosa deu ser. Tampoc és que vulgui defensar aquest model de comunicació. Jo prefereixo un bon article periodístic o un bon reportatge d’investigació a la televisió o a internet.

 

Però el cert és que el bon periodista també escasseja cada cop més. La gent no és tonta. És conscient que el periodista treballa per una corporació amb uns interessos més o menys “foscos” o allunyats dels seus i té clar que el periodista, per molt independent que vulgui ser, no mossegarà la mà que li dona menjar.

 

Aquests ‘influencers’ són ànimes independents. Treballen per a si mateixos o per grans interessos publicitaris, molt més genèrics, als quals -naturalment- no atacaran, però no solen estar manipulats políticament. Almenys, molts no ho estan. Cadascú té la seva ideologia i això se sol notar, però no solen treballar per a partits polítics o lobbies d’interessos.

 

I això, el jove (i el no tan jove) ho detecta i ho compra. A més, està la qüestió del llenguatge i de la temàtica. Tots dos són diferents dels clàssics del periodisme i els joves s’hi identifiquen molt més.

 

El preu que es paga, naturalment, és la superficialitat, la vulgaritat i la poca serietat, però hem passat de voler informar-nos a voler entretenir-nos i ara tenim justament allò que hem demanat. Tampoc ens podem queixar.

 

Per exemple, tant els diaris escrits o per internet, com les ràdios i la televisió, ofereixen cada cop més espais molt poc seriosos que antigament haurien estat titllats com a premsa rosa, premsa groga o directament, com a brossa. Rumors, culebrots diversos, xafarderies i notícies molt ximples/simples, però que fan gràcia o et toquen el cor, sovint de manera molt demagògica.

 

En això s’ha convertit el periodisme? Suposo que no només, però també. Non solum sed etiam. El rigor i la professionalitat no estan de moda, per tant, per què perdre el temps en una carrera universitària si, mama, jo vull ser ‘influencer’? En fi…

 

 

Lili Marlene

En una de les versions espanyoles de la conegudíssima cançó “Lili Marlene”, apareix la frase: “Sálvese quien pueda, locos al poder”. Es tracta d’una molt antiga i arrelada creença segons la qual, la gent que ens governa està boja o té algun problema psicològic greu. I no parlem de l’Adolf Hitler o d’en Iós   sif Stalin. Estem parlant dels polítics de tota la vida, dels que coneixem, fins i tot d’aquells que ens trobem pel carrer i als quals confiem el govern dels nostres països i viles.

 

Naturalment, no tots estan sonats. Però molts d’ells, sí. De fet, no és que estiguin sonats, pròpiament. Realment, són psicòpates, en el sentit que no tenen empatia pels altres. No els importa gaire el sofriment dels seus semblants. Semblants? Generalment, ells es consideren per sobre dels altres i també pateixen d’un fort narcisisme.

 

Segur que identifiqueu a molts d’aquests individus. El poder els atrau com un llum nocturn atrau els borinots. Com una espelma. Però són prou hàbils per no acostar-se tant com per cremar-se ràpidament. Tot i que el poder els acaba consumint, perquè el poder té tendència a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament.

 

Aquests individus són perillosos, perquè no els importem gens. O molt poc. Ells volen reconeixement. Possiblement, perquè a la seva vida personal no n’han tingut gaire, perquè a la seva família no en van trobar prou i ara en la seva vida pública, necessiten fer coses i dir coses perquè la gent els estimi.

 

Els hauríem d’odiar, però en el fons em fan pena. O me’n farien si no fos perquè les seves accions ens perjudiquen molt. Com dic, no tots els que manen són així. També hi ha gent bona i honesta que només vol el bé comú pels altres i que no cerquen aquest reconeixement malaltís que els psicòpates cerquen. Però molts cops costa força diferenciar-los.

 

Hi ha gent que proposa que els governs haurien d’estar formats per persones escollides a l’atzar. Com que el nombre total de psicòpates en una societat no pot ser massa gran, només per probabilitat, estaríem més segurs que no pas ara. Clar que això no seria molt democràtic i, precisament, no tothom pot o vol exercir una acció de govern.

 

El qualsevol cas, fixeu-vos al vostre voltant. Identifiqueu aquests individus i procureu allunyar-vos d’ells tant com pugueu. En sortireu guanyant. No només es troben a la política. Solen habitar la part superior de totes les jerarquies empresarials, religioses, socials, etc. A totes les organitzacions humanes.

 

Com us deia: el poder té tendència a corrompre i pocs se’n salven.

 

 

Xarop de garrot

A finals d’agost, algú -que de moment no sabem qui és i molt em temo que mai no se sabrà- va entrar a l’Ajuntament, on es custodiava el Kerresetcaps, la bèstia de foc i d’aigua que surt en diverses festes de la Vila i que és pròpia de Puigcerdà segons una antiga llegenda, i va fer malbé deliberadament un dels caps de la figura.

 

Vandalisme? Mala llet? Revenja per alguna picabaralla? És igual. En tot cas: total menyspreu pel patrimoni públic i pels sentiments de la gent. La colla d’amics del Kerresetcaps, a part d’estar indignats, estaven força decebuts.

 

No s’entén com algú que no sigui un psicòpata o un imbècil pot fer una cosa així. Quin mal havia fet el pobre Kerresetcaps a la persona o persones que li van destrossar un dels caps?

 

Per desgràcia, vivim en una societat en què la cosa pública no es valora. Ans al contrari, sembla que el patrimoni públic, en ser de tothom, pot ser emprat de qualsevol manera per tothom, i és just a l’inrevés: com que és de tothom, cal respectar-lo encara més. Però per desgràcia, això no està de moda, no és ensenyat als nens a casa seva i, després, és clar, tampoc ho apliquen a la vida real.

 

Així, tenim tota mena de mobiliari públic (i privat, també) ple de grafitis, arbres trencats, ous de cigne destrossats, bancs rebentats, contenidors cremats o llançats a l’estany, que per a molts sembla que és una mena de paperera gegantina, retrovisors de cotxes trencats o cotxes ratllats i així successivament.

 

No es respecta el privat, encara menys el públic. Té solució? En té, el que passa és que, de vegades, les solucions o són complicades o són pitjors que els remeis. A part de l’educació, que molt em temo, encara que necessària, és molt lenta, podem posar càmeres de vigilància en punts estratègics.

 

Però sorgeixen dos problemes: un, el dret a la intimitat. I dos: no es pot posar una càmera a cada cantonada, a cada banc, a cada arbre, a cada ascensor… Massa car i massa ineficient. A més, després cal controlar-les i jo tampoc em refio gaire de l’ús que facin de les imatges els controladors. Diguem que soc força malfiat. Quis custodiet ipsos custodes?

 

En fi, podem acontentar-nos tot dient que “és el signe dels temps”; podem mirar d’educar les noves generacions (cosa lenta i em temo que no sempre factible); i, podem posar càmeres i sancions per aquells que puguem enxampar fent una bretolada. Com sempre, solucions parcials i ineficients, però potser és millor això que no res, que no haver de sofrir una sensació perpètua d’impunitat.

 

Per això, demano a les autoritats públiques, especialment a les municipals, que dictin o modifiquin les ordenances pertinents per poder multar les conductes incíviques de manera adequada a la infracció i que, sobretot, les apliquin sense importar si els responsables són coneguts o gent de fora o si són fills de papà i de mamà.

 

 

Sobre la por

Contestaré aquí alguns dels comentaris que s’han fet al meu anterior escrit sobre els problemes de convivència i de delinqüència al centre urbà de Puigcerdà.

 

Per començar, hem de sumar un altre acte de violència al passeig 10 d’Abril l’altra nit. Una dona detinguda presumptament per atacar a una altra, amb una ampolla. Per desgràcia, un cas més. Aquest cop, però, la policia va intervenir.

 

El problema que patim no ve d’ara. Està molt bé això de llançar les culpes al govern municipal actual, però a veure, que la cosa ve de molt més lluny.

 

En primer lloc, el problema prové tant de la manca d’efectius de la policia local, com dels Mossos d’Esquadra. Personalment, vaig ser-hi present en una reunió en què al llavors conseller d’Interior, Miquel Buch, se li demanaven reforços per la Cerdanya. Ell s’hi va comprometre, però han passat anys des de llavors. Ara diuen que ens envien reforços, a veure si és veritat i serveix d‘alguna cosa. Pel que m’han dit, no són tants i venen a fer pràctiques. A veure quant duren, doncs.

 

A la policia municipal de Puigcerdà també hi ha hagut problemes amb el nombre d’efectius. No penso posar-m’hi al vesper de qui és la culpa, perquè la culpa és molt negra i no la vol ningú. Però està clar que l’administració municipal anterior, alguna en devia tenir.

 

Puigcerdà ha patit tant un procés de gentrificació com de degradació del centre urbà. Això no és culpa de cap govern. És la dinàmica actual una mica pertot arreu. Ara bé, això no vol dir que no es pugui fer res. Hi ha mesures econòmiques, fiscals i d’ordre per evitar certs problemes, que aquí han brillat per la seva absència. No s’ha fet gaire cosa, per no dir que res.

 

El meu patir és si, ara, amb el nou govern, es farà alguna cosa i si serà suficient. No crec que l’actuació del govern municipal, per ferma i decidida que sigui, arrangi tota la problemàtica: és massa profunda.

 

Per tant, crec que calen mesures molt més dràstiques. El primer que hauria de fer, segons el meu parer, el govern municipal és parlar amb els principals agents socials i econòmics del poble i demanar idees i la seva opinió sobre el problema, cosa que sempre va bé. Els veïns sempre tenen una idea més propera d’allò que passa a casa seva.

 

Després, elaborar sense presses, però sense demores innecessàries, un projecte sòlid i pactat, si cal, amb administracions superiors, perquè em temo que sols no ens en sortirem.

 

I naturalment, en acabat, tirar endavant, caigui qui caigui, peti qui peti.

 

Finalment, sobre les crítiques anònimes que he rebut perquè “milito en el partit que actualment ostenta l’alcaldia de Puigcerdà”, les trobo molt poc sòlides. En efecte, hi milito, però no tinc cap responsabilitat, poder, ni càrrec, així que em sembla que esteu llançant pedres a la persona equivocada.

 

En tot cas, parleu amb els regidors, que potser sí que us podran atendre i tenen alguna possibilitat real de canviar les coses. Jo em limito a dir el que opino i poca cosa més.

 

 

Por

En el centre de Puigcerdà, comencem a patir, des de fa mesos, situacions realment esperpèntiques. Els veïns no poden dormir, molts estan atemorits, se senten amenaçats i, de fet, molts cops, són directament amenaçats per un grup d’ocupes violents que han pres el centre de la Vila i tenen com a centre “d’operacions” la mateixa plaça de l’Ajuntament. Davant dels morros de les autoritats “competents”, a pocs metres de la seu de la policia municipal.

 

Moltes matinades i, de vegades, a qualsevol hora del dia, es pot sentir música estrident a tot volum procedent dels pisos ocupats, que no deixen dormir els veïns. Si se’ls retreu qualsevol cosa, es posen agressius i es dediquen a cridar, insultar o rebentar portes. Els veïns, molts cops, gent gran, tenen por.

 

A segons quines hores, no es poden utilitzar els ascensors perquè o hi ha gent dormint a dins o ha passat el borratxo de torn i hi ha vomitat.

 

Alguns d’aquests “simpàtics” elements es dediquen a anar als esdeveniments esportius de la comarca a veure si poden captar nous “clients” entre la gent jove per vendre’ls droga. I mentrestant, què fan les autoritats?

 

Quan algun veí avisa la policia, aquests venen i miren de calmar els elements problemàtics. I ja està. Quatre copets a l’esquena i fins a la següent.

 

Ens estan fotent fora de casa nostra. Es veu que els (presumptes) delinqüents tenen més drets que la gent honrada que s’aixeca cada dia de matinada per anar a treballar i se’ls troba borratxos i drogats, barallant-se entre ells, en actituds agressives i ningú no els pot dir res.

 

Què ha de fer la gent? Passar per un altre lloc, donant una llarga volta? Igualment te’ls trobes en altres indrets. És un problema de tot el centre del municipi, amb pisos ocupats, pisos pastera que cauen a trossos, sense condicions d’habitabilitat. Passar per segons quins carrers a partir d’una determinada hora fa por. A això hem arribat?

 

Sempre hi ha hagut elements conflictius, però potser mai no hi ha hagut tants ni se’ls ha tolerat tant. Els robatoris a les llars han augmentat. Tampoc sembla que hi hagi molta gent preocupada. Però és clar, quan ets part de la classe privilegiada i vius en una zona allunyada on aquestes coses no passen, ho veus d’una manera molt diferent i la teva urgència és relativa.

 

Algú hi pensa posar remei o hem d’esperar que algú prengui mal i acabi a l’hospital o, pitjor, al cementiri?