22 de febrer 2008

De gent peculiar el món n’està ple

Llegeixo en premsa un parell de notícies que m’han frapat molt. D’una banda, un diputat israelià culpa –ni més ni menys- que els homosexuals de ser els responsables dels terratrèmols. El diputat en qüestió és un religiós que creu que aquest fenomen sísmic és obra de Déu i ho considera un càstic per la conducta “pecaminosa” dels homosexuals. Per si a algú li interessa, l’individu en questió és un sefardita que es diu Shlomo Benizri. Quina vergonya per als sefardites!

No content amb aquestes declaracions, ha afegit més llenya al foc dient que una altra de les causes és la de permetre la “terrible perversió de permetre a les parelles de lesbianes adoptar nens”. Ves per on! En què devia pensar el senyor Richter quan elaborava la seva escala de sismes? En “perversions” sexuals? Patètic!

Tampoc m’estranya gens. Coses com aquestes són normals a països com els Estats Units, on és freqüent que determinats grups religiosos fonamentalistes es dediquin sistemàticament a anar als funerals d’homosexuals reconeguts per rebentar-los. Hi ha gent que no té la més mínima decència i que a sobre es permeten el luxe de donar classes de moralitat als altres.

La segona notícia és força surrealista també i no té elements de crítica social. Sembla ser que la Guàrdia Civil ha rescatat un home despullat d’unes mines d’urani de Saelices, província de Salamanca. Segons les declaracions del subjecte, l’havien dut allà… els extraterrestres! Si fos el dia dels Innocents encara ho entendria, però em sembla que avui no toca…

En fi, la lectura de la premsa pot arribar a ser una experiència realment colpidora. De vegades per la ràbia que et produeix llegir segons què, de vegades divertida per l’absurditat d’allò llegit. En tot cas, val la pena. No tant per estar informat de l’actualitat, cosa que cada cop és més difícil, ja que cada diari escombra cap a casa seva i publica només allò que li convé i com li convé, sinó almenys per passar l’estona.

21 de febrer 2008

Dove è l’Alghero?

L’Alguer és una ciutat mediterrània de l’illa de Sardenya on es parla català. De debò? Bé, això explica la història oficial, però la veritat és que la presència a internet del català en els mitjans d’aquesta ciutat sarda és pràcticament inexistent.

L’altre dia, navegant pels blocs, em va picar la curiositat i vaig posar al cercador “Alguer”. Vaig provar amb “Alguer”, “L’Alguer”, “Alghero”… però el resultat sempre era el mateix: tots, absolutament tots els blocs estaven escrits en italià. Ni un de sol en català. Bé, de fet vaig trobar-ne un que estava… en castellà!

Té gràcia la cosa. Ara que certa companyia de vols de baix cost ha obert una línia entre Girona i l’Alguer, molts catalans visiten aquesta illa amb la idea que allà trobaran els germans perduts, com una mena de tretzena tribu d’Israel.

Potser entre la gent gran encara parla català algú, no poso en dubte els estudis sociolingüístics que de tant en tant es realitzen amb diners pagats dels nostres impostos. Però entre la gent jove, el català no existeix. I això em sembla que és molt significatiu: al català li queden molt pocs anys de vida a l’Alguer.

Hi ha un proverbi castellà que em sembla que és molt aplicable a la situació actual: “Cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar”. Vaja, que aquí ens pot arribar a passar ben bé el mateix.

Un cop d’ull als blocs dels joves catalans i veiem que cada vegada hi ha més presència del castellà. Motiu? Doncs que coneixen gent d’altres indrets d’Espanya i com que volen que els llegeixin i els entenguin, s’acaben passant a la “llengua comuna”: el castellà.

Ens hauria d’estranyar? No és el mateix que fem gairebé tots quan algú ens pregunta en castellà al nostre país? Quants responem en català? En quina llengua ens dirigim a un immigrant? I a la policia nacional o al jutge? En quina llengua parlen la majoria de nens i nenes al pati de l’escola?

Potser el que està passant a l’Alguer ens hauria de fer pensar una mica en la situació del català. Segur que molts ho veuran tot de color de rosa, però jo crec que les coses no estan tan bé com alguns buròcrates pretenen. Sortiu al carrer i pareu l’orella…

20 de febrer 2008

Dins del laberint

Darrerament no paro de tenir ensurts conduint pels carrers de Puigcerdà. Potser exagero, però m’he trobat ja un parell de canvis de senyalització del tràfic que m’han deixat astorat.

El primer me’l vaig trobar la setmana passada a la Via Ceretana, que és el carrer que voreja la Residència. Si intentes baixar des del torreó de la presó cap a la Residència et trobes una senyal de direcció prohibida. El motiu? Doncs que han estretat el carrer per poder posar una sèrie de places d’estacionament en bateria.

No és que la mesura em sembli malament. De places no ens en sobren i tota mesura racional que tendeixi a augmentar-les crec que és positiva. El problema és que la zona ja tenia una circulació prou complicada.

Em pregunto si mai ha fet algun cop un estudi de circulació dels carrers de Puigcerdà i, si s’ha fet, si mai algú ha tingut la intenció d’aplicar les conseqüències que se’n puguin extreure. No és normal que si puges per l’Avinguda Schierbeck hagis de donar una volta enorme per arribar al centre del poble. I ara, passarà el mateix si vols baixar per l’avinguda Schierbeck. Total, per unes poques places que haurem guanyat.

L’altra senyal que em va sorprendre, i força, és la que han posat al final del carrer Alfons I, a la cruïlla amb Higini de Rivera. Ara –en teoria- ja no es pot creuar cap a Font d’en Lleras ni cap amunt, en direcció al centre del poble. Només pots tirar cap avall. Així, si vols donar la volta, hauràs de baixar fins la rotonda de l’Institut Pere Borell i fer un gir de 180 graus. El mateix si vols anar cap al cementiri.

De debò: algú s’ho ha mirat seriosament? No és que aquestes dues mesures siguin especialment dolentes, és que se sumen a un cúmul de mesures ridícules o poc sensates que, per acumulació, no fan altra cosa que complicar-nos a tots la vida.

Si us plau, que l’encarregat municipal de la circulació s’ho prengui una mica més seriosament o acabarem tots bojos. Ja prou problemes de circulació té Puigcerdà degut a la saturació de cotxes com per començar a jugar aquí i ara a l’Scalextric.


ADDENDA:

Poques hores després de penjar aquest post, m'he adonat que els senyals de tràfic en qüestió del carrer Alfons I han aparegut tapats amb plàstic negre. Una correcció?

19 de febrer 2008

El túnel del Cadí un altre cop

He de reconèixer que el Sr. Joaquim Nadal és el meu conseller “favorit”. Li tinc un especial apreci. Més o menys el mateix que ell ens té a nosaltres, els habitants del Pirineu.

L’altre dia va fer unes sucoses declaracions tot explicant-nos que si algun dia el túnel del Cadí es desdoblés, ens tocaria pagar un altre cop als soferts veïns de la zona. Ah, i que això que les empreses locals no paguin el túnel, ja ens ho podem treure del cap!

Podria fer moltes reflexions sobre tot això, però crec que és perdre el temps. A mi, almenys, ja m’ha quedat prou clar l’interès que aquests senyors tenen pel Pirineu i per la Cerdanya, el Berguedà i l’Alt Urgell i penso votar en conseqüència. Allà cadascú amb la seva consciència i els seus interessos.

Només vull dir que si es pensen que enganyen algú o que som idiotes, que s’ho facin mirar, perquè és prou evident el respecte que tenen pels habitants de les zones de muntanya, que ja suficients problemes tenim com per que ens posin més barreres.

Resumint: si la qualitat del túnel del Cadí augmenta (desdoblament) ho haurem de pagar entre tots. O dit d’una altra manera, haurem de cofinançar entre tots el fet que aquests senyors ens vinguin els caps de setmana a col·lapsar la comarca. Sí, ja sé que també generen ingressos, però com que jo no visc d’ells, tinc tot el dret de queixar-me’n.

D’altra banda, els cerdans i els berguedans ens hem pogut apropar molt més el darrer any gràcies a la gratuïtat del túnel del Cadí. Alguns desplaçaments que he fet a la comarca veïna potser no els hauria fet si hagués hagut de pagar el túnel o, com a mínim, m’ho hauria pensat dos cops.

A fi de comptes, el Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell formen un cert continu cultural que caldria potenciar. Esperem que en un futur no gaire llunyà, gràcies al túnel de Toses (!), que suposo algun dia acabaran fent, es pugui incorporar en aquest contínuum la comarca veïna del Ripollès.

18 de febrer 2008

El nou estany de Puigcerdà

S’anuncia que per l’abril es podrà inaugurar el nou estany de Puigcerdà, situat a prop de Rigolisa, en un àrea que els propers anys experimentarà un gran creixement urbanístic degut al nou pla d’ordenació de la Vila. Es preveu condicionar-lo com a zona d’esbarjo, amb un pàrquing per als cotxes i una connexió a la carretera francesa que porta a la vall del Querol.

Crec que, en general és una bona notícia. Primer, perquè s’augmenten les reserves d’aigua de Puigcerda i tal com estan les coses, això ja sol justifica tot el projecte. D’altra banda, a la Vila no anem sobrats d’espais de lleure i una zona com aquesta, amb molt bona vista sobre l’Alta Cerdanya serà d’agrair.

Ja que la zona ha de crèixer, com a mínim que hi hagi també espais verds, que és una de les coses que més es troben a faltar al centre de Puigcerdà.

No sé si el nou estany serà similar al que tenim ara. Hi haurà cignes també? Se senyalitzarà? Es farà algun parc per que juguin els nens? S’il·luminarà? Suposo que alguna d’aquestes coses es faran.

Després està la qüestió del nom. Com li direm per diferenciar-lo del d’ara? L’estany de dalt? L’estany de Rigolisa? O li posarem nom? Tindrà llegenda? I monstre? Els poetes parlaran d’ell? Els pintors el retrataran? Donarà belles fotografies per la tardor? Es glaçarà a l’hivern? Tindrà una reforma polèmica? Serà fotogènic o només una bassa d’aigua gran?

Aquestes preguntes s’aniran contestan soles amb el pas del temps. Veurem si els puigcerdanesos se’l fan seu o acaba essent una àrea deixada de la mà de Déu, una mica com ha passat amb altres indrets, com la font del Cúcuru. El temps ho dirà.

15 de febrer 2008

Els fills de la terra

Fa uns dies, llegint el bloc de l’associació de nous ciutadans, el Sr. Juan Ángel Amaro deia una d’aquelles frases sobre la immigració que són per reflexionar:

“Yo opino que sí acabarán por admitirnos, más allá del idioma, más allá de la desconfianza que genera el ser de fuera, más allá del rechazo muchas veces notorio hacia muchos de nosotros por el color, apariencia o procedencia, llegará el día que a pulso, a fuerza de iniciativas, de propuestas, de perseverancia, algún día, quizás nuestros hijos sean quienes ocupen puestos de confianza o decisición.”

Ho trobo molt interessant. Ja he parlat de la immigració més d’un cop al meu bloc i m’agradaria tornar-ho a fer, ja que és una temàtica que tenim a sobre de la taula, amb tot tipus d’aspectes positius i negatius –com gairebé totes les coses- que caldria analitzar.

En primer lloc, la immigració és un fenomen, no un problema per se com alguns ens tracten de vendre. Evidentment, qualsevol moviment massiu, sigui de persones o de capitals, origina unes conseqüències sobre les àrees d’incidència. En aquest cas, l’àrea d’arribada, com pot ser la nostra comarca, es beneficia de mà d’obra i genera activitat econòmica.

D’altra banda, això repercuteix també sobre els diferents mercats locals: les botigues, els bars, els pisos de lloguer i de compra, els serveis públics (el Poliesportiu, l’Hospital, etc), que han d’assumir una major càrrega humana.

En principi, els immigrants paguen impostos com nosaltres, ja sigui de tipus directe, ja sigui de tipus indirecte (com el de la benzina, l’IVA, etc). Això, segons el principi democràtic de “no impostos sense representació”, s’hauria de traduir en algun tipus de participació sobre la vida pública local.

Què vull dir amb això? Doncs que ens agradi o no ens agradi, si paguen impostos tenen dret a decidir com es gestionen aquests impostos i això implica el dret de vot. Sé que no és una mesura popular, però si els nouvinguts accepten les nostres lleis i paguen impostos, no se m’acut cap excusa creïble per negar-los el dret de vot.

D’altra banda, els immigrants volen prosperar. No han vingut aquí a viure en les mateixes condicions que tenien allà on eren abans. Això implica treballar dur i muntar negocis. D’altra banda, molts d’ells volen integrar-se (no tots, és clar i aquí sol raure el problema). I què fa una persona quan vol integrar-se a la nostra societat? Bàsicament dues coses: aprendre l’idioma (el català) i tractar de participar en la vida pública, en forma directa o a través de les associacions.

Una de les crítiques més esteses és que els immigrants saturen els hospitals o que tenen dret a certes prestacions socials a les quals molts de nosaltres, que possiblement paguem més impostos, no tenim dret. Però no tenen aquests drets pel fet de ser immigrants, sinó pel fet de tenir rendes baixes. De picaresca n’hi ha, però és que sempre n’hi ha hagut.

És obligació dels poders públics construir més escoles, guarderies i hospitals si aquests se saturen. A fi de comptes, si la gent tingués molts fills i no necessitéssim immigració, tindríem exactament el mateix problema de massificació. Però llavors ningú no li donaria la culpa a l’alta natalitat. És més fàcil criticar allò que tenim més a mà.

No tot són flors i violes. Hi ha qüestions molt serioses que sí que són un problema. Tradicionalment la immigració al llarg dels darrers segles a Catalunya ha estat força homogènia culturalment. Per exemple, les onades d’andalusos dels anys 50 i 60 implicaren haver d’integrar gent d’una altra cultura, però a fi de comptes, una cultura no tan i tan allunyada de la nostra, amb una llengua molt similar a la nostra.

Ara, les onades migratòries són globals. Tenim immigració que prové del Magrib, de la Xina, de l’est d’Europa, de Sud-Amèrica… i això té implicacions culturals molt més serioses, perquè algunes d’aquestes cultures són molt diferents a les nostres.

Hi ha una certa tendència general a parlar de societat multicultural. Jo no hi crec en això. Una societat només té, per definició, una de cultura. Una altra cosa és que en un país o regió hi convisquin vàries cultures, però llavors possiblement tindrem vàries societats.

Si volem cohesió social, hi ha d’haver integració. Això no vol dir assimilació o renúncia a les arrels de cadascú, però sí que hi ha d’haver unes normes comunes de conducta bàsica i aquestes s’han de regir per les lleis locals.

Jo, per exemple, no em sentiria còmode sote un règim islàmic. Per tant, si he d’emigrar algun dia, procuraré no anar a parar a un país islàmic. És així de simple. I si vaig a parar a un país amb una cultura diferent de la meva, procuraré d’adapar-m’hi com abans millor.

Després, celebraré el Nadal a casa, menjaré pa amb tomàquet o escoltaré a en Lluís Llach, però respectaré les lleis del país i procuraré formar part de la vida social del meu nou país d’adopció. No intentaré que siguin ells qui s’adaptin o canviïn la seva cultura. Si volen agafar res de la meva, fantàstic.

Quan les diferències són de caire religiós, la cosa es complica molt. Tenim molt present el debat que hi ha a molts països –entre ells, el nostre- sobre la conveniència o no d’acceptar símbols religiosos visibles o el debat sobre el vel islàmic.

Aquí, molt em temo, no hi ha solucions senzilles. De tota manera, jo sempre he cregut que s’ha de fer el que resa la dita: “Allí donde fueres, haz lo que vieres”.

Finalment, sobre la cita del Sr. Amaro, no tinc cap dubte que els seus fills o potser ells mateixos, acabaran formant part dels llocs de decisió de la nostra societat. Així ha estat sempre i així ho serà. Cita el cas de Montilla, però podríem citar també el cas més visible encara de Sarkozy d’ascendència hongaresa o del governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger, d’origen austriac.

14 de febrer 2008

Feta la llei, feta la trampa

A la vila de Llívia han tingut recentment un interessantíssim debat sobre la conveniència o no de fer un camp de golf a tocar del poble. Com tots els camps de golf d’un cert tamany, el negoci sempre rau a la urbanització que acompanya el projecte, més que no pas a l’explotació del golf en si mateix.

Però a Llívia es va donar un cas legal força curiós. Com que alguns dels regidors de l’equip de govern eren propietaris de parcel·les del futur camp de golf, és a dir, eren part implicada, no podien votar i el govern no tenia la majoria suficient per tirar endavant el projecte.

La solució va ser tractar d’arribar a un acord amb l’oposició, la qual va acceptar un projecte més reduït pel que fa a la superfície del golf però, ves per on, amb la mateixa quantitat de cases a edificar!

Però la solució no devia ser del gust de tothom i l’alcalde de Llívia va decidir tirar pel dret i va prendre la sorprenent i contundent mesura de declarar el projecte del golf com d’interès prioritari per al municipi. Sembla ser que, d’aquesta manera, els regidors implicats poden votar igualment.

No deixa de ser increïble que això sigui legalment possible. És el que la dita expressaria magníficament: “Feta la llei, feta la trampa”.

Deixant de banda les especificitats del cas llivienc, em continua sorprenent com és possible que en una comarca amb problemes d’abastiment d’aigua com és la Cerdanya, es continuïn construint alegrament camps de golf.

Llegia en premsa l’altre dia una entrevista al director del golf de Fontanals. Naturalment, tothom té dret a dir allò que pensa i a defensar els seus legítims interessos, però tot i així em va sorprendre la qualitat dels arguments emprats per defensar el golf: “se’l critica molt però resulta que és popular”.

I és clar que és popular! Només s’ha de veure com n’és de popular a Llívia! Però això no vol dir que sigui “adequat” a la nostra realitat comarcal. Però en fi, em penso que això és donar veus al desert, ni que sigui un desert verd…

13 de febrer 2008

Nobody Expects the Spanish Inquisition

Llegeixo amb veritable estupor que el secretari de la Congregació per a la Fe del Vaticà, és a dir, la institució que fins fa un segle es deia la Santíssima Inquisició (sí, encara existeix, no ho sabíeu?), el senyor Angelo Amato ha fet la següent declaració:

“No m’avergonyeixo del passat de la Inquisició, a Espanya i a Itàlia fou garantista”.

No sé què deu entendre aquest home per “garantista”, però li podria explicar als milers de morts i de torturats que van patir aquest veritable règim de terror teocràtic que va ser la Inquisició.

La Inquisició va néixer com a instrument per combatre allò que l’Església catòlica va anomenar “l’heretgia albigense” i avui dia s’anomena “càtars” o “els bons homes”, ja que amb la creuada d’extermini de l’Occitània que varen muntar no n’hi va haver prou.

Una institució tan profundament tacada de sang i d’odi, com pot ser que encara existeixi? Com és possible que a sobre encara la defensin? És que no tenen vergonya? Els mateixos que parlen de pau i fraternitat amb una cara, defensen la Inquisició amb l’altra. Suposo que no cal que recordi que l’anterior responsable d’aquesta institució va ser el cardenal Ratzinger, actual papa Benet XVI.

I aquesta institució que és l’Església catòlica encara té els nassos de donar consells de moralitat pública a ningú? Doncs sí. I a sobre els hem de riure les gràcies i els hem de finançar, perquè resulta que hi ha un tractat amb la “Santa” Seu que ens hi obliga.

Jo crec que molts d’ells restaurarien les fogueres públiques si poguessin i els deixessin. Després parlen del fonamentalisme islàmic, però no cal anar gaire lluny per veure que aquí també en tenim de fonamentalisme religiós.

Cal que digui res més?

12 de febrer 2008

Ironies del món modern

A Barcelona s’està celebrant una fira sobre les últimes novetats en telèfons mòbils. A Puigcerdà, durant tota la tarda del dia 11 de febrer hem estat sense internet i amb problemes de cobertura dels mòbils degut a un accident en unes obres al Berguedà. Irònic, oi?

Ahir, a La Vanguardia, un lector publicava una carta on enviava uns horaris de tren de la línia Barcelona-Puigcerdà de fa 70 anys. El trajecte Barcelona-Vic es cobria en menys temps que avui dia. Fascinant, no?

D’exemples com els dos anteriors en podríem trobar un munt, estic convençut, només amb cercar una mica. I potser sense cercar, també. Si Catalunya es troba clarament discriminada respecte de la resta de l’estat pel que fa a inversions, molt em temo que la Cerdanya, tot i algunes millores realitzades els darrers anys, continua patint defectes estructurals bàsics.

Dels dos temes en qüestió n’he parlat a bastament en aquest bloc. Tot i així, no sembla que els polítics, especialment els de l’àrea metropolitana, perdin la son per nosaltres, els habitants de la muntanya. A fi de comptes, si ells vénen a passar un cap de setmana i se’n va la llum i no poden veure el partit de futbol a la tele, agafen el cotxe i se’n van a la comarca veïna i assumpte solucionat.

Nosaltres no podem marxar a un altre lloc fins que s’arrangin els problemes, perquè no ens poden endur les cases, les escoles, els hospitals o les empreses a una comarca veïna una estoneta.

Banda ampla? Un tren ràpid? Això són utopies per al Pirineu! I encara ens podem donar amb un canto a les dents per tenir el que tenim, perquè en altres indrets de la nostra serralada, encara estan en pitjors condicions. És clar que això no compensa les mancances que nosaltres patim endèmicament.

Si llegiu la Constitució espanyola, trobareu un article on es parla d’una protecció especial per a les zones de muntanya:


Artículo 130

1. Los poderes públicos atenderán a la modernización y desarrollo de todos los sectores económicos y, en particular, de la agricultura, de la ganadería, de la pesca y de la artesanía, a fin de equiparar el nivel de vida de todos los españoles.

2. Con el mismo fin, se dispensará un tratamiento especial a las zonas de montaña.


Aquest deu ser un dels articles més ignorats, com el de la protecció del medi ambient o el del dret a un habitatge digne. Són aquell tipus d’articles que es posen per fer maco però que, pel que sembla, mai no hi ha hagut intenció de complir.

Posats a proposar, podrien fer una fira sobre les mancances del país. Estic convençut que moltíssima gent faria aportacions massives i els nostres governants estarien informats de primera mà de les greus mancances que pateix Catalunya. Però millor que no ho fem, no sigui que se sentissin obligats moralment a solucionar alguna cosa. Millor fotre-li les culpes els uns als altres.

05 de febrer 2008

La línia invisible

Segons Renfe, Puigcerdà no existeix. Aquesta és la conclusió a què arribo després d’observar tot un seguit de detalls d’allò més mosquejants.

Fa uns dies, un amic meu va decidir pujar a Puigcerdà en tren. Sembla ser que les guixetes estaven tancades i va anar a les màquines expenedores on, curiosament, no apareixia la línia L’Hospitalet de Llobregat-La Tor de Querol.

Un altre dia, vaig haver de consultar els horaris de tren per internet i, oh sorpresa, no vaig aconseguir de trobar els de l’esmentada línia. Habitualment ja són difícils de trobar, ja que en comptes de posar-los on toca, els col·loquen a rodalies (!). Però és que ni així els vaig poder trobar. Quan triava l’opció de Puigcerdà a la llista desplegable, no sortia cap horari.

Fa unes setmanes, un tren amb 70 viatgers va quedar atrapat força estona entre les estacions d’Alp i de la Molina. Miraculosament el fet va sortir per TV3 perquè aquestes coses ara estan de moda, arran dels incidents amb els rodalies de Barcelona. Però en condicions normals, no hauria estat més que un breu a la premsa local. N’estem tan acostumats a aquestes coses que ni ho considerem notícia!

A més a més, cal tenir en compte que tot allò que passa fora de l’àrea metropolitana de Barcelona no sol tenir gaire importància per als mitjans de comunicació ubicats a la capital de Catalunya. Ves, que hi farem!

En fi, el nostre benvolgut tren continua donant material per escriure una enciclopèdia d’anècdotes. Si tots els usuaris i exusuaris de la línia ens juntéssim i posessim en comú les nostres experiències, crec que tindríem material per matar un dinosaure. Afortunadament per la Renfe, els dinosaures fa temps que es varen extingir.

Es parla molt de rodalies i de l’arribada de l’Ave a Barcelona, però de la línia de Puigcerdà no se’n parla gaire. Total, som quatre gats, oi? Com que no paguem impostos com la resta de ciutadans, se’ns pot tractar a patades. I quan no queda més remei, se’ns promet l’oro i el moro i ens queden tranquil·lets una temporadeta. Com som de complaents els cerdans!

Pel que fa a mi, fa temps que vaig deixar d’emprar aquesta línia a desgrat meu, perquè estava fart de perdre hores, patir ensurts, realitzar transbordaments i tenir la sensació que em sortiria la càmera oculta en qualsevol moment per dir-me: Innocent, t’ho has empassat! Per desgràcia, molta gent l’ha de continuar utilitzant i no es poden permetre fer servir altres mitjans. Som ciutadans de segona, ja tenim la Renfe per recordar-nos-ho contínuament.

04 de febrer 2008

Partidisme?

Fa uns dies, vaig rebre en aquest bloc una crítica anònima acusant-me de partidista perquè, pel que sembla, no parava de criticar tot el que feia l’Ajuntament i no proposava, en canvi, cal alternativa.

Com totes les crítiques, em va fer reflexionar. Primer vaig repassar el bloc i, realment es va confirmar la sensació que tenia: que si bé hi ha moltes entrades “crítiques”, també n’hi ha de laudatòries.

D’altra banda, en moltes d’elles ja proposava solucions alternatives. Fins i tot hi ha un post sencer pel voltant de les eleccions municipals passades on proposava un munt d’idees per a aquell qui les vulgués tenir en compte.

Per tant, crec que la crítica en qüestió cau pel seu propi pes. També comentava que he ofert a l’Ajuntament un munt d’idees per a diferents àrees que, per cert, han tingut molt bona acollida. Des d’aquí, vull deixar constància d’això. Concretament vull agrair a les àrees d’ Alcaldia, Cultura, Promoció i Esports i Benestar social el seu interès.

Després, com passa amb totes les idees, algunes seran viables i es podran dur a terme i d’altres no, però això és normal.

Per tant, tenint en compte que sempre he tingut una actitud bàsicament positiva, crec que tinc tot el dret del món de queixar-me quan veig una cosa que no m’agrada. Per exemple, no m’agrada que tallin gratuïtament arbres, no m’agrada la pantalla electrònica de la plaça Barcelona i no m’agrada que es malmetin els diners públics, sobre tot ara que estem passant per una temporada d’una certa crisi.

Cadascú és lliure d’opinar el que vulgui, mentre ho faci sense insultar. Crec que mai no he insultat ningú des d’aquest bloc. Ara bé, si algú es pensa que em callaré una cosa que no m’agrada pel fet que la faci el Consell comarcal, l’Ajuntament, una determinada associació o una determinada persona, és que em coneix molt poc.

Crec en la llibertat d’expressió. Durant massa temps en aquest país no n’hem tingut i ara que la tenim, tinc tota la voluntat del món de fer-la servir. Si a algú no li agrada allò que dic, té tot el dret d’enfadar-se, però no entenc que l’única cosa que se li acudeixi és dir-me que sóc “partidista” o que els ciutadans de la Cerdanya m’agrairan que sigui menys crític.

Això darrer és del tot fals. Només he rebut una petició per que sigui menys crític i força lloances pel fet de ser-ho. Així que em penso que la persona que fa l’acusació està molt mal informada o té interessos particulars per fer-me callar.

Des del punt de vista del governant, entenc perfectament que facis el que facis trobaràs gent a qui no li agradarà una determinada mesura. Però el governant ha d’entendre que, igual que ell té tot el dret de governar, que per això l’han escollit democràticament, el poble té tot el dret a oposar-s’hi democràticament i pacífica quan creu que l’acció del govern entra en col·lisió amb els seus interessos o amb la seva consciència.

En això rau la democràcia. Espero que aquells que encara no ho entenen, ho acabin fent tard o d’hora, però el que espero de debò és poder continuar lloant, criticant i comentant tot allò que veig de la realitat cerdana. I si a algú no li agrada, només cal que no em llegeixi i ja està. Ningú no hi està pas obligat.

01 de febrer 2008

Sísif

Els mites grecs ens parlen de Sísif, que va ser castigat pels déus a pujar una gran pedra a una muntanya i quan arribava a dalt de tot, la pedra tornava a baixar rodolant i vinga, torna a començar. Quelcom de similar ens passa a Puigcerdà amb algunes coses.

Fa uns mesos, en un post ja anunciava que algunes de les coses que es fan, es pensen tan malament que després s’han de desfer, amb el consegüent cost que això implica. I parlava concretament dels guàrdies tombats que hi ha als afores d’Age, a la carretera que va en direcció a Queixans.

Ara hem vist quelcom de similar al carrer Querol de Puigcerdà, on es van instal·lar uns guàrdies tombats la mar d’empipadors, suposo que amb la idea de fer reduir la velocitat als cotxes que per allà circulaven, ja que és un carrer estret i amb unes voreres minúscules.

Endevineu què ha passat? Correcte! Els han trets. No sé per què, però suposo que a algú important li devien molestar. O a l’amic d’algú important. O vés a saber. Enguany ni tan sols hi ha l’excusa habitual que han estat les màquines llevaneus que se’ls han enduts, perquè gairebé no ha nevat.

El que em pregunto és per què ningú no aprén la lliçó. Ja van posar-ne a l’avinguda Joan Maragall i van acabar desapareixent (les llevaneus, suposo). Fins i tot els que hi havia a l’avinguda Catalunya s’han esfumat sense ni deixar rastre. Què hi guanyem llençant els diners d’una manera tan idiota? Si sabem que ens duraran un any mal comptat o menys, per què els posem?

És una cosa que mai no he entès. M’agradaria de debò que algun responsable m’ho expliqués. D’altra banda, si el que es vol és regular la velocitat, per això estan els guàrdies municipals (o els Mossos d’Esquadra): qui sigui. Però espantem el turisme si posem massa policia als carrers. A més, sempre hi ha el perill de molestar algú important.

També podríem posar semàfors, però ves, tampoc, que espantem el turisme. En canvi, podem posar una espantosa pantalla gegant a la plaça Barcelona, un dels indrets urbanísticament més degradats de la Vila i això sí que fa patxoca.

L’altra solució és fer rotondes. Se n’han fet unes quantes darrerament, sobre tot a l’avinguda Catalunya. Són molt útils, perquè en cas de necessitat, el cotxe que va a tota pastilla, se les pot saltar impunement sense cap mena de problema. Suposo que tampoc deu ser la solució. En fi, que potser els responsables facin un plantejament seriós i ordenin amb una mica de seny el tràfic rodat a Puigcerdà, que ja toca.