Què podem fer, realment?

Darrerament, he parlat molt d’alguns dels problemes que afecten la Cerdanya i els cerdans. He exposat casos i problemes relacionats amb la gentrificació, amb la fuita de cervells, amb la manca de professions ben pagades per a joves i per a no tan joves, la degradació del medi ambient, en forma de soroll o de llum nocturna, per exemple, el malbaratament de l’aigua o la sobreedificació.

 

Tots aquests problemes són ben reals i els tenim aquí, davant dels nostres nassos.

 

Ara no vull semblar pessimista, però fa molt que veig que, així i tot, no s’arregla res. Les plataformes ecologistes i socials són vilment ignorades; la gent vota sempre el mateix i els mateixos partits, els quals no sembla que tinguin més interès que l’autoconservació.

 

Tampoc el sector empresarial fa els deures. Darrere de les queixes pels calaixos buits (o potser no tan buits), tampoc es veu cap iniciativa positiva.

 

Així, doncs, què podem fer, realment?

 

Val la pena barallar-nos, quan no tenim ni els mitjans ni la voluntat majoritària per canviar les coses, ni que sigui en coses petites?

 

Això sembla. I el que em preocupa més: això no acabarà bé. No vull semblar un corb que escampa malastrugances, però quan la gent que té poc o res no té esperança, les coses no solen acabar bé. Ja no parlo de revolucions, però sí de l’auge de forces extremistes, que prometen solucions senzilles a problemes complexos. Europa és plena d’aquestes coses i nosaltres no ens n’alliberem.

 

Suposo que és més fàcil i còmode mirar cap a un altre costat. Si una cosa tan bèstia com la pandèmia, que va buidar els carrers de la comarca de gent i, per tant, de clients i de consumidors, no ens ha fet reaccionar, sincerament, no sé què ho farà.

 

Hem d’esperar a una altra pandèmia? A tenir una comarca dormitori deserta? A no poder dormir a les nits perquè la temperatura és tan alta que o tens aire condicionat o t’ofegues? I, qui pagarà la factura de l’aire condicionat en un món on l’energia és cada cop més cara?

 

Bé, només puc demanar-vos que reflexioneu. Ja és molt. De fet, ja és molt més que el que sol fer la major part de la gent. És, realment, una cosa revolucionària. Però suposo que no ho fareu i continuarem tots igual fins que les coses es posin realment malament.

 

Llavors, a qui li fotrem la culpa? Als polítics? Als rics? Aquests només són una part de l’equació. La major part de la gent no és ni rica ni política, és gent normal que no pensa gaire. Que cadascú faci examen de consciència, perquè molta falta ens fa.

 

Jo em penso que em prendré un cert temps de respir, perquè no vull acabar deprimit.