27 de novembre 2020

Propera estació, el Pirineu

Com els ulls del Guadiana, hi ha un tema que apareix i desapareix cíclicament segons bufa el temps. Estic parlant del suposat ferrocarril de la Cerdanya cap a la Seu d’Urgell i fins a Andorra.

 

Generalment, se’ns ven com un projecte de transport sostenible que milloraria les connexions amb l’Alt Urgell i Andorra. Però realment, tan meravellós és? Què en pensa el territori?

 

Doncs quan planteges el tema, la primera reacció que sol tenir molta gent és del tipus: “Primer que arrangin la via de Barcelona a Puigcerdà i després ja en parlarem”. És evident que si es fes una línia des d’Alp fins a la Seu i Andorra, es trigaria prop de quatre hores i mitja per anar des de Barcelona fins a Andorra. Massa temps. De fet, gairebé es pot anar i tornar en cotxe en el mateix lapse.

 

Dit d’una altra manera: no el faria servir gairebé ningú.

 

La segona cosa que diu el territori, especialment a la Batllia i el Baridà és que es trinxaria la vall del Segre, cosa que ecològicament no és que sigui molt recomanable. La vall, a partir de Bellver s’estreta moltíssim i caldria foradar molts túnels, a part de fer moltes expropiacions de terrenys i es perdrien camps de cultiu i prats de dall. L’impacte ecològic seria important, però l’impacte paisatgístic seria desastrós.

 

Per tant, no li acabo de veure la gràcia d’aquest projecte que de vegades se’ns vol vendre com a meravellós. Si voleu millorar les comunicacions entre Cerdanya i l’Alt Urgell feu servir la bona carretera de què disposem. Poseu línies de bus en condicions i ja està.

 

L’impacte ambiental seria pràcticament nul, especialment si es fan servir busos elèctrics o d’hidrogen. No cal gastar-se una morterada de diners destrossant el paisatge i es cobreix igualment l’objectiu de millorar les comunicacions.

 

 

24 de novembre 2020

Llums de colors

He llegit alguna proposta per les xarxes socials on es demanava que s’invertissin els diners de la il·luminació nadalenca en altres coses, com per exemple, en la lluita contra la covid-19.

 

Bé, em sembla molt bé que s’inverteixin molts calés en la lluita contra la pandèmia que ens assota, però això no vol dir que hàgim de destinar absolutament tots els recursos disponibles en això. Hi ha altres coses a la vida, a part de la pandèmia.

 

Crec que la vida ja se’ns ha complicat força aquests darrers mesos i que les limitacions que hem hagut de suportar i que encara ens queden per suportar es fan molt feixugues. Per tant, no cal que ens afegim més pes de manera gratuïta.

 

Els llums de Nadal potser sí que són una despesa, un malbaratament energètic fins i tot, però no són innecessaris. Des de l’antiguitat, quan arribava el solstici d’hivern, les civilitzacions celebraven l’escurçament del dia amb llums. Inicialment, es feien servir fogueres, ja que és l’única cosa que la tecnologia permetia.

 

Posteriorment, van aparèixer les espelmes i les llànties i des que es va inventar l’enllumenat elèctric, la cosa es va disparar. Avui dia, gairebé tot l’enllumenat elèctric està format a base de leds de colors, que contaminen i consumeixen relativament poc, duren molt més i es poden reutilitzar durant molt de temps.

 

Les llums de Nadal donen alegria i escalfor a uns temps freds i foscos, en tots els sentits, la veritat. Un cínic potser diria que també inciten a comprar més i més, però mira, tal com estan les coses aquest any, qui s’ho pugui permetre, que es deixi seduir per aquest cant de sirena, que l’economia de tothom ho agrairà moltíssim.

 

Altrament, allò que ens estalviaríem en diners no posant il·luminació de Nadal ens compensaria l’estat d’ànim? No són prou foscos i grisos aquests temps per manllevar una espurna de color que ens alegri una mica.

 

Jo mateix he estat sempre força refractari als llums de Nadal, però amb moderació sempre he pensat que eren una bona cosa. Fem que enguany, les Festes de Nadal, tinguin més alegria que mai, per compensar allò que se’ns ha tret per la força per culpa d’una epidèmia d’un ésser microscòpic que ens ha amargat la vida. I si els llums de Nadal hi contribueixen, doncs benvinguts siguin!

 

 

22 de novembre 2020

Tot per al Pirineu però sense el Pirineu

La Generalitat de Catalunya ha decidit iniciar un pla d’ajuts destinat als municipis de menys de 500 habitants per tal de posar en contacte els propietaris d’habitatges deshabitats i en males condicions, amb possibles interessats d’anar a viure en aquests pobles, així com unes línies d’ajuts per restaurar els immobles.

 

Novament, estem davant d’un d’aquells casos de bones intencions dels quals n’està farcit l’infern. Està molt bé això de portar gent de la ciutat als pobles, fins i tot d’invertir-hi calés públics, però de què servirà a mitjà i llarg termini?

 

La major part d’aquests pobles no tenen escola, ni gaires serveis, per no tenir, molts no tenen ni botiga, ni bar ni forn de pa. Els seus habitants s’han de traslladar al poble veí més gran per poder gaudir d’un mínim de serveis.

 

Ja no parlem d’antenes 5G o de fibra òptica. De vegades, hi ha problemes amb la llum o amb l’aigua. O amb la neteja de la neu a l’hivern. O amb les esllavissades després de les pluges de la tardor.

 

Crec que és una mesura electoralista per fer veure que ens preocupem molt del camp, assegudets des d’un despatx de la ciutat, però sense haver de trepitjar gaire el territori.

 

Insisteixo: la idea de fons és bona, o almenys a mi m’ho sembla. Però ha d’anar acompanyada de moltes més mesures inversores. Tenim els diners? Doncs no, això és prou evident donades les actuals circumstàncies.

 

És evident que aconseguir habitatges nous en unes condicions mínimament acceptables, especialment per gent jove i de mitjana edat, a les zones de muntanya és molt complicat. No es poden fer servir els mateixos sistemes que a les ciutats o d’altres poblacions rurals més importants.

 

Recuperar immobles en desús o fins i tot ruïnosos pot ser una bona mesura i generarà riquesa a l’àrea local. Però si la gent un cop instal·lada no pot tenir un mínim de qualitat de vida, sense estar-hi acostumats com la resta de veïns, al final agafaran el tot terreny i marxaran cames ajudeu-me cap a la ciutat.

 

Quan els seus fills hagin d’estudiar i la universitat més propera estigui a cent cinquanta quilòmetres, què faran? O l’hospital més proper.

 

Tot això ho patim endèmicament els habitants de les zones de baixa densitat demogràfica i a sobre de muntanya. Ens hi hem hagut d’adaptar. Però aquest procés d’adaptació no és senzill i no tothom hi està avesat. Per tant, cal cercar solucions integrals.

 

Si volem que Catalunya sigui quelcom més que cinc o sis àrees metropolitanes, i la tercera part del país estigui mínimament habitada, cal invertir-hi més i cal pensar-hi més quan es fan les lleis i les normatives. I per descomptat, cal escoltar el territori i tenir-lo més en compte quan es fan plans per al territori.

 

 

18 de novembre 2020

El satèl·lit maleït

S’està parlant molt a les xarxes socials del satèl·lit de tecnologia espanyola que s’ha perdut a l’espai, per error humà, i que ens ha costat a tots uns 200 milions d’euros.

 

Com sempre que apareixen aquest tipus de temes, sorgeix el populisme barat. El satèl·lit no s’ha llançat en plena pandèmia per mortificar els pobres autònoms que no cobren i a sobre han de pagar els impostos. S’ha llançat perquè és quan tocava i estava programat.

 

Tant la construcció de satèl·lits com el seu llançament és un procés complex i molt costós i es programa amb molts anys d’antelació. Possiblement, aquest satèl·lit que ara tant es critica es va començar a construir fa 10 anys, després de la crisi econòmica, quan les coses començaven a anar una mica bé.

 

La indústria aeroespacial és un dels negocis més rendibles que existeixen. Per tant no són dinars malaguanyats. Són diners molt ben invertits. Una altra qüestió és que existeix un cert percentatge d’errades que impliquen la destrucció del satèl·lit generalment o la seva inutilització. És una cosa que no es pot evitar.

 

Es tracta de tecnologies molt avançades, però també molt complexes que estan subjectes a errades tècniques i humanes. La carrera espacial n’està farcida de casos com aquest. Per això aquests coets tenen botó d’autodestrucció, per si les coses es torcen i cal destruir l’enginy abans que pugui caure en una zona habitada i sigui un risc.

 

Un altre tema és la brometa de “tecnologia espanyola”. La veritat és que s’ho han buscat. Com si la tecnologia entengués de política o de nacionalismes. Però el cert és que tot sovint, aquestes tecnologies punteres es fan servir com a propaganda d’un règim o país. Només cal que veieu a Corea del Nord o l’Iran i els seus programes de llançament de míssils.

 

Els països una mica menys bel·licosos, ho solen disfressar amb tecnologia civil. En el cas d’Espanya ni això, ja que tot el sistema de llançament era europeu i situat a Kourou, a la Guaiana francesa. Així que l’errada no ha estat estrictament espanyola.

 

Dit això, als que fa uns dies es reien de la incipient Agència Espacial Catalana i se’n fotien de la notícia, se’ls deu haver quedat el somriure glaçat al seu rostre. Ja se sap que qui escup cap a dalt…

 

 

17 de novembre 2020

Mòmies

Fa uns quants anys, no sé si ho recordareu, hi va haver el famós cas del “Negre de Banyoles”, un boiximà negre momificat que es trobava exposat al públic en un museu de Banyoles. D’un dia per un altre, es va orquestrar una campanya mediàtica en contra de la seva exposició pública i després de moltes estires i afluixes, el pobre boiximà va acabar enterrat en algun llunyà país africà (concretament a Botswana), amb cerimònia fúnebre inclosa.

 

Ara, s’han trobat a Egipte, a Saqqara, un fotimer de mòmies intactes de l’època faraònica. Us penseu que tindran el mateix destí que el boiximà? És clar que no! Les mòmies cotitzen massa en el mercat dels béns culturals i no les tornaran pas a enterrar.

 

És una cosa que no entenc. Quan en unes excavacions, de vegades surten restes humanes, concretament quan aquestes restes humanes havien estat enterrades en un cementiri, els arqueòlegs treuen les seves eines i es dediquen a netejar, classificar, mesurar i analitzar les restes. Suposo que si fossin les restes dels seus pares o avis, no ho farien, però com que són d’algú que no coneixen i molt llunyans en el temps, sembla que no hi ha cap mena de respecte.

 

Entenc el vessant científic de la seva feina. Poden aportar dades interessants sobre el període històric al qual pertanyen les restes. El mateix passa amb les mòmies. Llavors per què el boiximà va acabar sepultat? Per què estava exposat al públic (com les mòmies o un munt de restes humanes escampades pels museus de tot el món) o per un suposat racisme perquè era negre?

 

Si el negre de Banyoles hagués estat el blanc de Banyoles, hi hauria hagut cap enrenou? Sincerament, opino que no. En absolut. Potser algú hauria posat alguna dèbil oposició, però segur que no hauria passat d’aquí.

 

Ailàs! Però era negre. I en l’època de la hipercorrecció en què vivim això era intolerable. Pel que sembla, no podem exposar un negre, però si un egipci o un neandertal. Pot ser que ens ho fem mirar tots plegats, oi?

 

 

15 de novembre 2020

Nervis

A Cerdanya hi ha un cert nerviosisme per com afectarà la pandèmia a la pròxima temporada d’esquí. En teoria, les estacions s’han adaptat als nous temps i han preparat les seves instal·lacions per evitar aglomeracions i cues de massa gent.

 

Però no ens enganyem: a les pistes d’esquí sempre hi ha hagut grans concentracions de gent i la cosa no serà senzilla. És evident, que per l’interès econòmic, la Generalitat ja farà mans i mànigues per fer-ho possible, però potser no plourà a gust de tothom.

 

Fa molts anys que vaig reclamant que la comarca comenci a pensar en un model que no depengui tant de la neu. De fet, en comparació amb altres comarques com la Val d’Aran, tampoc són tants els dies que les pistes funcionen a ple rendiment.

 

Hem optat per un model de segones residències en comptes del d’hotels, i només fem ple alguns caps de setmana i per les festes de Nadal. La resta s’ha de mig viure amb setmanes blanques, cada cop més escasses i algun turista despistat.

 

És cert que no s’ha anat a buscar el turisme estranger, que s’ha deixat per Andorra o per la Val d’Aran. Tampoc és que ara això ens salvés de gaire cosa, perquè els viatges internacionals estan sota mínims, però ho hem fiat tot al turisme de cap de setmana, si és que se’n pot dir turisme a aquesta activitat.

 

Però hi ha molta gent que viu de la temporada d’hivern d’esquí, no només les grans estacions o els hotels. Molt personal lligat a aquestes activitats, com monitors d’esquí, personal de les estacions i dels negocis propers, d’hotels, de proveïdors, tècnics de manteniment i un llarg etcètera.

 

Alguns, durant la resta de l’any emigren o se’n tornen cap als seus llocs habituals de residència. Altres, els que viuen aquí tot l’any, es dediquen a altres activitats, relacionades amb la muntanya o amb l’hostaleria. O el que poden.

 

No sabem què passarà aquest any, però és normal el neguit. De fet, deu ser el primer any que la gent està menys preocupada per si neva que no per una altra cosa, com és el tema de la pandèmia. Es dona per suposat que nevarà, però ni això és segur.

 

Certament, 2020 no està essent un any per recordar. Més aviat per tancar-lo en una caixa i llançar-lo al fons de la mar. I que allà s’hi quedi.

 

 

 

07 de novembre 2020

Zoonosis recurrents

A Dinamarca s’ha descobert que una mutació de la covid-19 present en visons ha saltat a les persones i les ha infectades. Això és el que es coneix com a zoonosi i de fet sembla que va ser l’origen de l’actual covid-19.

 

Quin és el problema? Doncs que aquesta mutació de la covid-19 és diferent de les descobertes fins ara, en el sentit que és força diferent del virus conegut i això fa que les actuals vacunes possiblement no tindran efecte sobre la nova mutació del virus. Això implica que caldrà produir noves vacunes per aquesta variant del virus quan encara no en tenim de prou eficaces per l’actual.

 

Es tracta d’una competició entre humans i virus a veure qui treu l’artilleria pesant abans i quant triga el virus a mutar en una forma que la vacuna no ens garanteixi immunitat.

 

De fet, això és el que passa cada any amb el virus de la grip, que és especialment mutagen i cal una vacuna nova cada poc temps per obtenir una certa immunitat, que tampoc és perfecta i que molts cops no passa de tenir una efectivitat més gran del 50%.

 

Quan es va dir que la covid-19 havia arribat per quedar-se es referien a això: que el virus, com fan tots els virus, anirà mutant de tant en tant fins a formes més innòcues o més virulentes o simplement fins a formes que les vacunes conegudes no seran prou efectives.

 

Això suposo que esperonarà a obtenir tractaments farmacològics, a part de les vacunes, que són de caràcter immunitari, per poder combatre els virus. D’aquest tipus de fàrmacs no n‘hi ha gaires, ja que per la mateixa natura dels virus és molt difícil combatre’ls.

 

De moment, la solució immediata aplicada a la variant de Dinamarca ha estat sacrificar centenars de milers de visons i aplicar una estricta quarantena a les persones infectades. Potser n’hi haurà prou, ara com ara, però les zoonosis continuaran sorgint, com bolets, cada dos per tres. Haurem d’estar amatents.

 

 

01 de novembre 2020

La broma del transport públic a Cerdanya

El Departament de Territori i Sostenibilitat anuncia que estudiarà millorar el transport públic a la Cerdanya. Suposo que s’apropen eleccions i s’ha de fer algun anunci que pugui arramassar vots.

 

El cert és que la Cerdanya, almenys la Baixa Cerdanya, és un desastre pel que fa al transport públic entre els diferents nuclis habitats que hi ha. No parlo ja de comunicar el munt de petits nuclis habitats o semihabitats que té el municipi de Bellver amb Bellver mateix, sinó de comunicar Bellver amb Puigcerdà, o Llívia amb Alp, o altres per l’estil.

 

No tenim ni un sistema de transport públic que connecti els principals nuclis amb la capital ni els petits nuclis amb el seu poble de referència. Com a molt tenim algunes iniciatives disperses més o menys lloables a base de taxis alguns dies a la setmana o el bus de la neu per tal que els esquiadors puguin anar a les pistes d’esquí.

 

Al costat francès, a l’Alta Cerdanya, la cosa està millor. Tenen unes quantes línies de bus, i molt barates per cert i el tren groc (no tan barat), però almenys tenen transport públic, cosa d’agrair.

 

Actualment es mira de connectar el sistema francès amb l’espanyol a fi de comunicar una mica millor els dos costats de la ratlla, cosa que fins ara era força impensable. Per sort hi ha fons europeus per aquestes coses i encara ens en sortirem.

 

Però pel que fa a la Baixa Cerdanya, tot i els anuncis interessats de la Conselleria de torn, dubto que millorem gaire a curt termini. A Cerdanya necessites el cotxe (o la moto) si et vols moure una mica. Coses de la baixa densitat de població i de la manca d’interès del centralisme barceloní a invertir a l’Alt Pirineu per al seu desenvolupament econòmic i per tal que els seus ciutadans tinguin uns drets mínimament equiparables als de la gent de l’àrea metropolitana.