El meu “cortijo”

Darrerament, a Cerdanya, alguna cosa es mou pel que fa a moviments socials i ecològics, tradicionalment adormits o directament inexistents. S’ha creat un sindicat de l’habitatge, un Ateneu comarcal a Bellver, la Confluència per una Cerdanya Sostenible… apareixen llibres que parlen i analitzen la identitat cerdana o el problema de l’asfixiant gentrificació i moltes entitats comencen a aixecar la veu davant de certes activitats més que discutibles.

 

Hi ha un cert sector, de cerdans i de no cerdans, que volen continuar munyint la vaca fins que es mori. La comarca s’omple de jardins i piscines insostenibles ecològicament. El cabal dels rius i el nivell freàtic dels pous baixa alarmantment, tant per la sequera, com per aquesta sobreexplotació dels aqüífers.

 

Els mateixos que diuen que hi ha d’haver lloc per a tothom, després es planten als seus jardins uns arbres que no tenen res d’autòctons i que consumeixen quantitats enormes d’aigua. Però el negoci és el negoci.

 

Continuem tenint motocicletes, quads, buggies, per la muntanya, passant per torrents, pel mig del bosc, per llocs protegits. Fins i tot organitzen trials i a sobre se’n vanten que passaran per rius i torrents, quan això no es pot fer. Però no passa res. Les autoritats locals miren cap a un altre costat i diuen que tot està en ordre. No cal dir que no es molesten en absolut en comprovar si realment tot està en ordre. Però no cal: després, les xarxes socials s’omplen de vídeos i fotografies d’aquests mascles alfa amb les seves motos, passant per torrents i deixant roderes, tot erosionant el territori.

 

No he entès mai quina gràcia pot tenir fer una cosa així, però, és clar, hi ha d’haver lloc per a tothom.

 

Doncs sí, hi ha d’haver lloc per a tothom, i també per aquells que critiquem aquestes activitats perjudicials per al medi ambient i que deixen només escorrialles econòmiques als llocs on s’organitzen. I també deixen molta merda. Això dit per alguns habitants d’aquests municipis, no pas per nosaltres, els “ecologistes”.

 

Fins i tot s’ha generat una certa reacció a les xarxes socials. Sembla que les nostres queixes -poca cosa, la veritat- han produït urticària en algunes vaques sagrades. Aquelles persones “d’aquí de tota la vida”. Els que s’han venut les terres als de “fora”; els que aplaudeixen la sobreedificació de la comarca, perquè molts en viuen; els que tenen la comarca com el seu “cortijo” particular, acostumats a fer el que volen.

 

Els que silencien les esquelles de les poques vaques o eugues que els queden, per no pertorbar la son dels turistes que tenen allotjats al seu establiment de turisme rural, però que després es deleixen per fer-se fotografies en un prat amb una vaca o un cavall. De vegades, cal dir-ho, no saben distingir un d’un altre.

 

La convivència entre els cerdans de tota la vida i els nou vinguts és complicada. No sempre és reeixida. De vegades els cerdans de tota la vida es queixen de les males maneres dels de fora. De vegades, els de fora, se sorprenen del poc respecte i coneixement que tenen els d’aquí per la seva pròpia terra.

 

Hi ha de tot. Jo soc d’aquí. Vaig néixer aquí i em vaig educar aquí. Vaig passar una temporada a Barcelona i després vaig tornar per establir-me definitivament aquí. No vull viure en cap altre lloc.

 

I per això, defensaré aquesta terra amb totes les meves forces. Tant m’és que els que destrossen la muntanya siguin “cerdans de tota la vida” o nouvinguts de l’àrea metropolitana. El resultat és el mateix: pèrdua de biodiversitat, contaminació, erosió, etc.

 

Crec que les entitats que conformen la Confluència ho tenen igual de clar. Han nascut noves entitats, com Cerdanya en Acció pel Clima, estrictament ecologistes, perquè hi havia una necessitat i un clam popular, com ho demostra el nombre creixent de socis -d’aquí i de fora d’aquí. I no pensem deixar-ne passar ni una: La impunitat s’ha acabat.

 

Tindrem més o menys èxit, però qui vulgui un “cortijo”, que se’n vagi a un altre lloc. La Cerdanya és de tots i cal protegir-la, perquè ja l’hem destrossada força. Cal salvar el que es pugui encara i mirar també de restaurar el que sigui factible.

 

Volem més neurones i menys testosterona. Les vaques, les que donen llet, no les sagrades. Queda clar?