19 de desembre 2007

Bons aires per la música a la comarca

Diumenge dia 16 de desembre, al capvespre, vaig poder assistir a un concert organitzat per Joventuts Musicals de Cerdanya, associació a la qual pertanyo, per promocionar joves talents musicals de la comarca.

Vam poder escoltar al viol·loncel a Marina Angelats i a Gemma Subirats fent una bona interpretació de peces de Bach, Haydn, Vivaldi, etc. Totes dues, són alumnes de l’Escola de Música Issi Fabra.

És una sort disposar d’una escola de música que vagi donant talents musicals a la comarca. Per sort, és una de les institucions que sembla que funcionen prou bé a Puigcerdà i d’on van sortint músics, alguns dels quals espero que donaran a parlar en un futur no gaire llunyà.

D’altra banda, sembla que la música a la Cerdanya comença a deixar de ser sinònim només de Llívia, amb el seu magnífic Festival. Altres municipis, com Alp, Bolvir i Puigcerdà estan apostant per la música.

De fet, a tots tres llocs es nota la mà dels nous responsables municipals en aquest tema. A Puigcerdà, es comença també a notar l’actuació de la regidora de Cultura, a qui podem veure en tots els actes culturals que s’organitzen, cosa sempre molt d’agrair.

Esperem que no sigui una cosa temporal i que la cultura musical vaig cuallant cada cop més a la Cerdanya. Un bon senyal d’això és que a molts events, l’assitència de públic és força important, si bé encara es pot millorar molt més. Però com a mínim denota un interès creixent per la música.

18 de desembre 2007

Quòrum

S’apropa el cap d’any i és natural fer les típiques assemblees generals a les associacions. Aquesta setmana hi he anat a dues. I, en general, totes pateixen del mateix mal: manca d’assitència.

Suposo que molta gent es fa membre d’una associació per interès o perquè li està demanant un amic. L’interès passa i la constància no és una de les nostres principals virtuds. D’altra banda, molts cops, forçats per coneguts, ens fem membres d’una associació en la qual no tenim un gran interès.

Però és un complicat equilibri, perquè si només haguéssim de formar part d’aquelles associacions on el nostre interès fos molt gran, les associacions despareixerien per manca de persones i de recursos.

Molta gent es pensa que amb pagar la quota ja n’hi ha prou. En part és cert, però és una llàstima que molts no siguin capaços de fer ni l’esforç d’anar a una simple reunió anual.

He comentat algun altre cop al bloc com costa trobar gent que vulgui col·laborar desinteressadament en una associació. De fet, son rara avis els que hi són sense tenir interessos particulars.

Catalunya ha estat tradicionalment un lloc amb un fort teixit associatiu. Moltes de les coses que tenim com a poble han estat possibles gràcies a la iniciativa privada i a la tasca de les associacions. Però d’un temps ençà, sembla que la cosa s’ha refredat molt.

La gent es pensa que tot ho ha de fer i solucionar el govern (local, comarcal, autonòmic, etc) i que ells només amb criticar-ho tot ja han acomplert. Però no és això, no és això. Cal implicació i compromís i, això em temo, són dues qualitats escasses i molt cobejades.

Però de la nostra capacitat de matenir viu un teixit associatiu (cultural, esportiu, civil, etc) depèn en bona mesura la salut del nostre país, així que deixeu una estona de veure culebrons a la tele o de jugar amb la video cònsola de moda i feu alguna coseta pel vostre país. Tots en sortirem guanyant, vosaltres els primers.

17 de desembre 2007

Els arbres del passeig de Rigolisa

Fa uns quants dies d’això, però ho vaig poder veure amb els meus propis ulls diumenge: han fet una bona destrossa al passeig de Rigolisa, a la banda esquerra (mirant cap a Rigolisa) amb els arbres del passeig.

Aquest era i és un dels passejos més característics de la nostra Vila, un lloc on moltíssima gent va a passejar o a fer esport. Un lloc que ha inspirat multitud de fotografies, quadres o fins i tot poesies. I, naturalment, res de tot això importa gaire a la gent que no en té, de sensibilitat envers la natura o el paisatge.

Per què, no sé quina necessitat hi havia de tallar a mig aire tants arbres. Si l’arbre està malalt o mort, s’arrenca, però no entenc què s’ha fet. Per postres, a l’entrada del passeig dels Enamorats, també hem pogut veure la mà negra que, en aquest cas, ha tallat bona part dels bedolls.

Els arbres del passeig de Rigolisa són àlbers, de la mateixa família que els pollancres i tenen una bona capacitat de regeneració si se’ls deixa tranquils. Però els bedolls no la tenen tan bona. A més, fan molta pena.

Hi havia tanta necessitat de desgraciar un dels pocs espais naturals que ens quedem a prop del centre urbà? És que tothom passa de tot i a ningú no l’importa res? És cosa de l’Ajuntament o d’algú altre? I, en el segon cas, ningú de l’Ajuntament no pensa dir ni fer res?

Bé, pensant-ho fredament, els arbres no voten, així que quan arriben les eleccions, els polítics no van a fer-se una foto al seu costat ni els poden donar la maneta. Ves! D’altra banda, a sobre ens costen diners, perquè cal podar-los de tant en tant. En fi, continuem amb la tàctica de la llonganissa: ens anem carregant rodanxa a rodanxa tot allò que val una mica la pena fins que no quedi res.

Fa poc ja vam veure com desapareixien uns quants arbres de l’avinguda Doctor Piguillem. Ara els ha tocat el torn a alguns del passeig de Rigolisa i del passeig dels Enamorats. Sobre quins caurà la dalla properament?

07 de desembre 2007

Una Constitució democràtica?

Un altre any hem passat el dia 6 de desembre, festivitat de la Constitució espanyola. Segons una enquesta realitzada a escolars espanyols, la Cosntitució “és una cosa que es fa festa”. Els nens són uns grans utilitaristes i tenen una percepció força ajustada de la realitat, molts cops.

Sense entrar en qüestions partidistes, hem de celebrar la Constitució espanyola? D’una banda estan els que afirmen, i amb raó, que sota aquesta Constitució Espanya ha tingut el periode més llarg, pacífic i fructífer de la seva història. D’altres, en canvi, consideren que és poc democràtica i que, a fi de comptes, això del periode de pau és un signe dels temps.

Tots tenen la seva part de raó. És cert que la Constitució ha dotat l’estat d’unes estructures polítiques estables i comunment acceptades per quasi tothom. Però no deixa de ser certa l’opinió d’aquells que consideren que va ser un pacte entre polítics de la clandestinitat i polítics de l’antic règim i que té poca qualitat democràtica. És això cert?

Analitzem alguns aspectes. Per exemple, el famós article 8:

1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

Que per qui sàpiga llegir entre línies vol dir, entre d’altres coses, que si una zona d’Espanya se’n vol anar de la “casa comuna”, li poden enviar l’exèrcit per picar-li les orelles.

A més a més, ni cal arribar a això, veiem l’article 155:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

Això de les autonomies està molt bé, però l’estat es reserva un parell d’asos a la màniga. Primer, que les autonomies no es poden juntar entre elles ni fer coses conjuntament, no sigui que uns quants es posin d’acord i la liem, com diu l’article 145:

1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.

2. Los Estatutos podrán prever los supuestos, requisitos y términos en que las Comunidades Autónomas podrán celebrar convenios entre sí para la gestión y prestación de servicios propios de las mismas, así como el carácter y efectos de la correspondiente comunicación a las Cortes Generales. En los demás supuestos, los acuerdos de cooperación entre las Comunidades Autónomas necesitarán la autorización de las Cortes Generales.

I d’altra banda, per moltes competències que li transferim a les comunitats autònomes, sempre les podrem recuperar per la porta del darrere, de l’article 150.3:

El Estado podrá dictar leyes que establezcan los principios necesarios para armonizar las disposiciones normativas de las Comunidades Autónomas, aun en el caso de materias atribuidas a la competencia de éstas, cuando así lo exija el interés general. Corresponde a las Cortes Generales, por mayoría absoluta de cada Cámara, la apreciación de esta necesidad.

(veure LOAPA).

A més a més, l’estat sempre pot fer una llei de bases que es carregui les competències transferides, ja que aquesta llei pot ser tan detallada com es vulgui.

Pel que fa a les llengües, millor no parlar-ne gaire. El coneixement del castellà –ja sabeu, aquesta llengua que no es va imposar mai a ningú- és obligatori per a tothom, però la resta de llengües, com el català, el basc o el gallec, no és obligatori ni a les seves respectives comunitats.

Un divertit exemple de com l’estat incompleix la Constitució quan li convé és el següent: Espanya ha adoptat en el marc de la Unió Europea alguns tractats internacionals sobre la protecció de llengües minoritàries. Segons la Constitució, al seu article 96.1:

Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional.

I us penseu que en fa cas l’estat espanyol de la protecció de les llengües minoritàries, com el català, el basc o el gallec? Mireu si no, què ha fet fa poc l’Audiencia Nacional quan un imputat ha volgut declarar en català, cosa a la qual té dret segons un d’aquests tractats internacionals signats per Espanya.

Després tenim el sistema electoral, que està muntat de tal manera que províncies molt poc poblades tenen una representació molt superior a aquella que els correspondria realment. A més, gràcies a la regla de d’Hondt i a l’elevat nombre de circumscripcions, tot i que es parla de sistema proporcional, de fet estem davant d’un sistema més aviat majoritari, que beneficia al grans partits en detriment dels petits. Democràcia?

Ja ni parlem de la facilitat amb la qual es poden suspendre les llibertats civils, com el dret de manifestació o de reunió en determinats casos, de la suposada laïcitat de l’Estat (que de fet només és aconfessional), però que estableix una posició de tracte de favor envers l’Església Catòl·lica o d’altres perles per l’estil.

Per exemple, es garantitza la llibertat d’expressió alhora que es garanteix el dret a l’honor. Ja em diràs com pots denunciar a algú que n’ha fet una de grossa sense atacar el seu honor o imatge pública. Vaja, que te la jugues.

I naturalment, tenim el títol segon, dedicat exclusivament a la Corona, on se’ns diu que perquè sí, el rei és el senyor Juan Carlos I i els seus successors, que es consagra la igualtat entre homes i dones, però el noi té preferència davant la noia a l’hora de regnar o que es garanteix l’imperi de la llei, però el rei és improcessable, faci el que faci. Visca l’imperi de la llei!

A l’article 117 es parla de jutges imparcials, però tots els òrgans judicials importants (El Consejo General del Poder Judicial, el Tribunal Supremo i el Tribunal Constitucional) els nomenen les Corts. Segur que en seran, d’independents, ja ho hem vist recentment!

I per posar la guinda, un sistema de reforma constitucional tan farragós i complex que pràcticament és impossible tocar una coma a menys que gairebé tothom estigui d’acord. En fi, que de reformes serioses, res de res: Atado y bien atado.

Podria continuar hores i hores i trobaríem multitud d’exemples, però no val la pena. Un país on els principals partits polítics idolatren la Constitució, però que quan cal se la salten a la torera, mereix el respecte que mereix. Cadascú sabrà.

05 de desembre 2007

On s’ha ficat la poesia?

Darrerament he tractat de comprar una sèrie de llibres de poesia catalana contemporània. No us explicaré l’odissea que ha representat, però sí que us diré que, fins i tot els autors i autores més coneguts, tenen bona part de la seva obra descatalogada. Un bon senyal de l’interès cultural del nostre país.

Jo, il·lús de mi, fins i tot he cercat a la xarxa de biblioteques de Catalunya, però bona part de les obres que m’interessen no hi són. Així doncs, quina mena de país som que tenim una part important de la nostra literatura contemporània descatalogada? Perquè molt Verdaguer i molt Ausiàs March, però de la poesia del segle XX, nanis!

No crec que sigui, però, un problema editorial. A fi de comptes, si les editorials no editen més poesia catalana és perquè no se’n deu vendre gens. Si mirem les minces tirades dels pocs llibres editats, molts d’ells en edicions locals o pagades pels autors, la cosa es torna encara més trista.

Fa una mica de basarda aquesta situació. Clar que no m’estranya. La gent no està per interpretar complicades metàfores o figures literàries. Volen aventura, acció i coses d’aquestes. Deu ser cosa dels signes del temps. Malgrat això, no tothom pensa així. Potser el problema rau a la base. Sempre li podem donar les culpes a l’escola, que és qui se la carrega sempre.

Però no pensava en l’escola. Quants pares llegeixen mai poesia? És evident que si el nen no veu llegir poesia tindrà més aviat poc interès per aquesta. En un país on les taxes de lectura són per plorar, la poesia és, a sobre, la germaneta pobra.

En fi, que ni a internet he trobat gaire cosa i això sí que ja comença a preocupar-me, perquè a internet trobes de tot, des de coses interessants fins a les escurrialles més fètides que et puguis arribar a imaginar. Però mira, de poesia catalana, no gaire cosa, llevat d’algun llistat de poetes amb alguna mostra de la seva obra. Ja és molt. Però no és gaire cosa, ben mirat.

Si ni a les llibreries ni a les biblioteques en trobem, de poesia catalana contemporània, on l’hem d’anar a cercar? A les biblioteques universitàries? A Alemanya? Possiblement a Alemanya tinguin més interès per la poesia catalana que a Catalunya. Ai quin país…