28 de gener 2014

Un entorn rústic



Ara sembla que l’Hospital transfronterer no estarà enllestit per l’abril com ens havien anunciat. El motiu? Doncs que manquen permisos oficials, entre ells, les proves d’insonorització. Però el més fort és que inicialment, el Departament de Salut volia prescindir-ne, ja que l’hospital es troba “en un entorn rústic (o rural)” (sic).

Boncs que bé! Ens saltem la normativa a la babalà i tan tranquils. Total, l’hospital és de poble i es troba envoltat de “rusticam naturam”. Apa, uns esquirolets, uns ocellets, unes formiguetes i tots tan panxos! Ho trobo increïble. És una manca de respecte envers els cerdans, que també paguem impostos (coi, si en paguem!) però que som tractats molts cops com ciutadans de segona.

El que més m’emprenya és aquesta manca de sensibilitat i aquesta pose de perdonavides que tenen molts funcionaris de la metròpoli, còmodament asseguts a les seves poltrones, tot mirant-se el Pirineu com aquell lloc on es va el cap de setmana a esquiar a l’hivern i on és molt guai tenir-hi una caseta.

Sincerament, no sé si és més greu pel que fa a la insonorització del futur hospital que els de dins sentin el torb de fora o que els de fora sentin els gemecs dels malalts de dins, però ja n’hi ha prou d’aquest color, no trobeu?

22 de gener 2014

Cerdanyitis



Arran de la intoxicació haguda a la Molina, en un bloc d’apartaments, suposadament per consumir aigua no potable que provenia d’una font, els cerdans ens hem assabentat que pràcticament cap de les fonts naturals que brollen a la comarca i que són sistemàticament emprades per captar aigua de boca, no són potables.

M’ha sorprès especialment saber que la font de Guils o la de Grus, dues de les quals en el passat havia consumit la seva aigua, no són potables i poden ser potencialment perilloses per a la salut. En canvi, gairebé sempre que hi he anat, he trobat gent omplint garrafes d’aigua. És més, si els ho preguntaves, tots lloaven les meravelloses qualitats de les aigües captades a la font.

Em pregunto si deu haver alguna font natural de la qual beure’n un doll no sigui un risc per la salut. No deixa de ser sorprenent que estiguem a una comarca d’alta muntanya i que l’aigua potable sigui tan escassa i que haguem de recórrer o bé a l’aigua clorada de l’aixeta (amb gust més que discutible) o a l’aigua embotellada (la qual també té els seus peròs).

En fi, que els paradissos de l’alta muntanya ja no són el que eren i això d’anar per la muntanya i omplir una cantimplora d’aigua pura i cristal·lina pot arribar a ser un veritable problema per a la salut. Esteu avisats.

20 de gener 2014

El glaç de les voreres



Un dels problemes endèmics que té Puigcerdà és la neteja de la neu de les voreres quan neva. El problema és que a molts llocs, la neu no es neteja i esdevé ràpidament gel i després s’hi està durant setmanes, fins i tot mesos, amb el conseqüent perill per als vianants.

Podem donar-li la culpa a l’Ajuntament per no fer la neteja adequadament, però el cert és que bona part de la culpa també la tenen els ciutadans que, de vegades, no col·laboren en la neteja dels vials del davant de casa seva i del seu negoci i ho deixen tot en les mans dels estaments públics, que no sempre tenen la capacitat ni els recursos per arribar al darrer metre quadrat del territori.

Sigui com sigui, és una llàstima que entre uns i entre els altres ens trobem amb aquest problema que, en anys de nevades més o menys severes, esdevé un problema molt important per a la circulació de vianants per segons quins llocs de la Vila.

Un problema relacionat amb aquest són els amuntegaments de neu que acumulen les màquines llevaneus i que dipositen en determinats llocs de la Vila que esdevenen en poc temps veritables muntanyes de gel que s’hi estan allà duran moltíssim temps, treient espai i dificultant la circulació.

En fi, que caldria que tothom es posés les piles i contribuís a la neteja de la neu quan toca, perquè si no, després el problema s’agreuja i esdevé un problema molt més seriós.

17 de gener 2014

Boletaires amb carnet



Finalment, allò que tots ens intuíem ha arribat: a molts llocs del Pirineu serà necessari un carnet especial –pagant- per collir bolets. Tinc la sospita que aquesta mesura s’ha estat coent a foc lent durant força anys i que ara, amb l’excusa de la crisi econòmica i de la manca de recursos, s’ha fet palesa.

La mesura, en si mateixa, no em sembla malament. A fi de comptes, la massificació dels boscos pirinencs és cada cop pitjor i quan arriba la temporada de bolets, anar pel bosc s’assebmla cada vegada més a passejar per les Rambles de Barcelona.

A més, a més, l’estat en què la gent deixa els boscos és lamentable: brutícia pertot arreu, bolets destrossats, zones d’interès ecològic patejades, cotxes i tot-terrenys aparcats fora de les pistes malmetent l’entorn, erosió i un llarg etcètera de desgràcies.

Ara se’ns diu que aquest carnet servirà per mantenir les zones boletaires i recuperar-les, però molt em temo que passarà com tants d’altres impostos: que es creen amb una determinada finalitat i després acaben tenint, simplement, una funció recaptatòria.

Altrament, és una baula més de la cadena, un nou impost sobre un bé natural que se’ns imposa. Això no vol dir que pel fet de ser un bé natural sigui un bé públic: tots els boscos tenen titularitat, bé pública, bé privada, així que tampoc és això. Però no em sorprendria que fos un globus sonda per començar a taxar moltes més coses.

Finalment, anar a la muntanya esdevindrà quelcom de similar a anar al zoològic: caldrà pagar entrada per veure una natura cada cop més domesticada i malmesa. Ara bé, si realment això serveix per aturar mínimament la bogeria que s’instal·la al cap de la gent quan arriba la tardor i surten els primers bolets, benvinguda sigui.

Un detallet, només, és curiós que es parli d’imposar aquest carnet al Ripollès i als parcs naturals de l’Alt Pirineu però no es digui res de la Cerdanya. Aquí no es pagarà perquè el conseller de torn i els seus amics hi tenen la casa o realment sí que es pagarà, com en altres indrets? I què passa amb zones hiperexplotades, com és el cas del Berguedà, on durant uns mesos viuen en part per la fal·lera dels barcelonins per anar a caçar bolets al seu territori?

16 de gener 2014

Un nou equipament


Aviat podrem veure la primera part del Museu Cerdà de Puigcerdà activa. Els diners hi són i aquest cop s’han destinat realment al Museu. Aquesta administració municipal, a diferència de moltes d’anteriors, té la vista posada al Museu Cerdà i tot i que ha fet moltes menys reunions del seu patronat, els resultats han estat força més efectius que altres períodes de llarguíssimes reunions estèrils que no van servir per gaire cosa. Ho sé ben bé, perquè sóc membre del Patronat del Museu Cerdà.

 

S’ha optat per començar amb un parell d’espais seguits, de la planta baixa, dedicats a la casa cerdana, opció que pot ser discutible, però que almenys permetrà obrir el Museu oficilament, iniciar el projecte d’aquest equipament d’una vegada per totes i mostrat part dels materials que ara com ara estan agafant pols els improvisats magatzems del Museu.

 

El plantejament museístic que s’ha escollit crec que és molt visual i força interessant i estic molt content d’haver-hi pogut participar en la tria dins de les meves possibilitats. Naturalment, que agradi més o menys és qüestió de gustos i sobre això no hi ha res escrit, però crec que com a mínim l’esforç s’ha fet i tot i que no s’han pogut destinar grans quantitats de diners, simplement perquè no n’hi ha i si n’hi hagués, donada la cojuntura, es dedicarien a altres coses, el resultat serà més que digne.

 

S’ha decidit també de modular el Museu, de manera que cada any s’aniran obrint nous espais, a poc a poc, en comptes de fer una gran remodelació molt costosa i fer-ho tot de cop, cosa que ja es veu no ens podem permetre donades les circumstàncies econòmiques del municipi i la manca d’ajuts d’altres estaments administratius nacionals.

 
Veurem, doncs, els propers mesos, com el Museu Cerdà començarà a fer les seves primeres passes oficials com a museu. Només diré una cosa : benvingudes siguin i ja era hora !!!

14 de gener 2014

Guies del territori



En altres llocs d’Europa (i del món) és força comú pagar pels serveis d’un guia de muntanya o d’un guia turístic que ens ensenya i ens acompanya durant els nostres moments de lleure durant la visita a una muntanya, una església romànica o al barri vell d’una determinada població.

Però aquí, a Catalunya això costa moltíssim de veure. Llevat dels monitors d’esquí, hi ha poquíssims professionals remunerats que puguin viure d’una tasca de guiatge esportiva, cultural, gastronòmica o el que sigui al nostre territori. Sembla com si això de pagar per aquest tipus de serveis estigués molt lluny de les nostres coordenades culturals. I és possible que així sigui.

Ara bé, en un món on no hi ha menjars gratuïts, on s’acostuma a pagar gairebé per tot, caldria tenir en compte que l’existència de guies del territori hauria de ser no només una cosa normal, sinó fins i tot una exigència per tenir una mínima qualificació de caràcter institucional.

No només ens estalviaríem molts disgustos (gent esquiant fora pistes en zones d’allaus freqüents, pícinics destructius en zones protegides, actes vandàlics, etc) sobre els elements que conformen el nostre patrimoni natural i esportiu, sinó que permetria viure amb una certa dignitat a molta gent que estima el territori però que es veu obligat a emigrar-ne perquè no troben una feina adient.

Així doncs, l’existència de monitors, públics o privats, ben gestionats i que mostrin els múltiples encants de la nostra comarca hauria de ser una necessitat fomentada pels governs locals i per l’administració pública, tant pel que fa a la seva formació i homologació, com pel que fa a la seva promoció publicitària.