13 d’octubre 2011

La Cerdanya endormiscada

Vivim temps de crisi, no és cap novetat. Com s'entesten a recordar-nos dia sí, dia també els mitjans de comunicació. No hi ha diari, emissora de ràdio o canal de televisió on no se'ns bombardegi contínuament amb el tema de la crisi i s'espanti a la gent que, pel general, no sol tenir coneixements gaire profunds en economia, empitjorant encara més la situació.

I com van les coses a la nostra estimada Cerdanya? Doncs com deia La Trinca de l'OTAN: narinant, narinant, narinant. Sembla que els sectors productius cerdans no s'acaben de refer de la desfeta i en comptes de cercar alternatives intel•ligents s'entesten en aplicar unes polítiques que jo, admeto que des d'un cert desconeixement, titllaria de suïcides.

O sigui: mantenir els preus alts, com si res hagués passat. Els pisos i les cases no baixen gairebé res. Les botigues continuen tractant de vendre les seves mercaderies com als vells i bons temps i es pensen que el consumidor deu ser lero i no se n'adona que a l'entorn més immediat de la Cerdanya, els preus són uns altres i la fugida ha començat. Primer, discretament i potser en un futur no gaire llunyà, en massa.

La Cerdanya, per sort per a tots nosaltres ofereix moltes possibilitats. L'entorn natural és quelcom més que un factor per vendre casetes adosades "típicament ceretanes" o bé quelcom més que un sinònim de poder anar esquiar a l'hivern a la muntanya.

El sector primari, avui dia molt deteriorat, pot revifar-se amb una indústria alimentària potent si s'hi inverteixen calés. El turisme rural no és prou explotat. El turisme de senderisme i de naturalisme, està a les beceroles. La possibilitat d'instal•lar centres de treball creatiu en un entorn desmassificat i força agradable no s'hauria de negligir.

Però per tal que alguna d'aquestes opcions tingui futur calen dues coses fonamentals: gent emprendedora i gent que vulgui jugar amb els seus diners en aquesta moguda. No dic que sigui fàcil, però el nostre país sempre ha estat un lloc d'emprendedors que han invertit els seus diners en negocis molt variats.

Cal fer la Cerdanya atractiva per a aquests inversors. Però abans cal un pla previ d'infraestructures. Potser no ens cal una autovia que seccioni la plana per la meitat, però potser ens fa falta com el pa que mengem un accés a la via ampla d'internet.

Potser alguns d'aquests projectes podrien articular-se gràcies als diners de França i d'Andorra, no només als de Catalunya o d'Espanya, ja que som una terra fronterera. És per això que cal parlar de transfronterisme, no per omplir-se la boca de projectes polítics molt romàntics, però tan allunyats de la realitat que fan riure.

Crec sincerament que és hora que moltes persones que han viscut del diner fàcil despertin i se n'adonin que l'era de les vaques grasses fa temps que va passar i que no tornarà així com així i que cal fer rendir els diners. Podem jugar a la borsa i invertir-los a Tòquio o a la Xina, o podem invertir-los a casa nostra i fer crèixer el nostre país. De nosaltres depèn.

04 d’octubre 2011

De qui és la responsabilitat?

Les finances dels ajuntaments cerdans no són gaire bones, llevat d'alguna excepció. A l'Ajuntament de Puigcerdà, les coses pinten força malament. Si comptem els calés que es deuen a empreses, així com els interessos dels múltiples crèdits demanats (i gastats), arribem a la situació gens ni mica galdosa d'haver de dir que els propers quatre anys, seran anys de moltes restriccions, algunes potser doloroses i tot.

Resumint: estem més pelats que una rata i no tenim capacitat d'endeutar-nos més. De fet, millor així, perquè la hipoteca que arrosseguem dels gloriosos governs municipals de Carretero en endavant, aquest inclòs, és terrorífica.

Que volem una Residència? Doncs no esperem que la Generalitat la pagui, la fem a cop de crèdit. El mateix amb la Guarderia, l'Escola de Música i altres projectes. I per postres, la reforma megalomaníaca de les places del centre de la Vila, que ha comportat una sagnia brutal, tot i que algunes d'elles han estat finançades amb diners d'altres administracions.

El resultat ha estat un descontrol total de les finances municipals (l'anterior equip va arribar a dir que deixaven superhàbit) i un deute colosal que amb una mica de sort l'eixugarem en deu o dotze anys. Amb sort, perquè si no, la cosa encara anirà per més llarg.

I això suposant que la crisi no empitjori o que l'Ajuntament no tingui cap contratemps greu -que sense voler ser gafe, tot pot ser. Llavors, directament, ja podem tancar l'Ajuntament i posar-nos a plorar.

Suposo que hi haurà qui dirà que sóc un catastrofista, però jo no me'n sento. La veritat és que les coses són com són i la responsabilitat és de qui és. En puritat, hauríem d'agafar el deute municipal, dividir-lo per tots els habitants de Puigcerdà i que cadascú pagués la seva part. Segur que la propera vegada que s'obrissin les urnes, la gent pensaria amb dos dits de front a qui vota i no es deixaria portar per tonteries.

Justos per pecadors

El Túnel del Cadí es planteja d'eliminar la gratuïtat del peatge per als residents els caps de setmana. Motiu oficial? No guanyen prou calés. És a dir, massa gent s'ha apuntat a aquesta opció (uns 28,000 entre les comarques de la Cerdanya, Alt Urgell i Berguedà) i molts d'ells no tenen ni cotxe. Vaja, la clàssica picaresca.

Hem de pensar, que moltes famílies que tenen segona residència a la Cerdanya tenen empadronat un dels seus membres aquí per poder gaudir d'aquest descompte. I és clar, ara correm el risc de pagar justos per pecadors.

Esperem que prenguin mesures una mica lògiques i demanin nòmina a un municipi de la Cerdanya o alguna mesura similar i no optin per eliminar la gratuïtat sac. A veure com es desenvolupen les coses...