31 de maig 2021

El soroll dels calés

A les xarxes es parla del nou festival de música de Cerdanya que tindrà lloc a Alp o rodalia, en un gran prat, on en teoria es faran concerts per a 1.500 persones (o potser més gent). Se suposa que respectant les distàncies de seguretat degudes a la pandèmia, amb protocols d’entrada i de sortida esgraonats, per evitar aglomeracions.

 

Bé, com era d’esperar aquesta iniciativa ha aixecat algunes susceptibilitats i també algunes veus donant suport a l’acte.

 

És evident que la major part de l’atractiu del festival serà la presència de determinats cantants o grups, però una altra part, gens negligible, serà el privilegiat entorn de la vall cerdana. Per tant, és natural que ens plantegem a qui beneficiarà aquest festival.

 

D’una banda, als organitzadors, és clar. Ells seran els que es jugaran els seus diners, ja que es tracta d’una iniciativa privada. D’altra, la gent de la Cerdanya, que podran beneficiar-se dels potencials visitants als restaurants, botigues i altres serveis.

 

Serà realment així? Bé, jo crec -i és una opinió personal- que no gaire. La major part del públic seran els segons residents o fins i tot els primers residents de la Cerdanya. Si aquella nit van al concert, possiblement no aniran a sopar a un restaurant, per tant crec que el guany directe per la comarca serà més aviat escàs.

 

Plantegem-ho des de l’altre costat: tindrà repercussions negatives per la comarca? Més enllà de la imatge que un espectacle massiu d’aquestes característiques pugui tenir, positiva o negativa, està la qüestió del soroll. Seran concerts a l’aire lliure i per tant es necessitarà una potent megafonia que podrà sentir-se molts quilòmetres enllà.

 

Això té conseqüències ecològiques i socials, ja que pot dificultar altres activitats o, senzillament, el repòs de la gent que ve a la Cerdanya cercant pau i tranquil·litat o dels seus habitants, que potser han de matinar l’endemà per anar a treballar i que tenen el mateix dret al descans.

 

En qualsevol cas, s’ha fet un estudi d’impacte al medi o ens ho passem pel forro en nom d’una pretesa bonança econòmica per uns pocs que, a més a més, són de fora i s’enduran els diners a fora?

 

Com a iniciativa, res a dir. Però crec que caldria aquest estudi d’impacte. Altres activitats similars es van haver de cancel·lar precisament per l’oposició veïnal i per motius de normativa, com el Doctor Music Festival o una megacarpa que en el seu dia es va instal·lar a Alp per fer concerts nocturns i que recordo que sentia des d’on vivia, a més de deu quilòmetres en línia recta.

 

 

 

16 de maig 2021

Crònica d’una mort anunciada

Fa pocs dies, el periodista cerdà, actualment establert al Pallars Jussà, Guillem Lluch, responsable del projecte “Ara Pirineus”, ens informava que aquest arribava a la seva fi. Motius? Bàsicament dos: la incomprensió d’un model específic pel Pirineu des de la central de Barcelona i els pocs ingressos publicitaris, fruit de la crisi de la pandèmia i del poc suport per part d’alguns dels actors del territori.

 

Una veritable llàstima. Jo diria més: una molt mala notícia pel Pirineu.

 

L’ ”Ara Pirineus” va esdevenir en el poc temps que ha estat actiu un referent, un veritable “creador d’opinió” que és una de les coses que fa moltíssims anys vaig reivindicant, ja que és del tot necessari si volem que l’Alt Pirineu, el Pirineu en general, tingui una veu pròpia, clara i diferenciada d’altres terres que conformen el món rural i, per descomptat, de la Catalunya metropolitana.

 

Però sembla que aquest cop tampoc no podrà ser. No és un fracàs, perquè mentre ha funcionat, ho ha fet amb molta força i encert. Després d’una estèril polèmica inicial per si s’havia de dir “Ara Pirineu” o “Ara Pirineus”, el mitjà ha donat veu a un munt de persones, més o menys conegudes de la contrada, entre les quals em compto.

 

Això ha servit per articular una certa opinió general pirinenca, tot i que no tothom feia servir la finestra oberta amb aquesta finalitat. Alguns crec que van perdre l’oportunitat, tot parlant de coses que res tenien a veure amb el Pirineu, però en fi, sembla que també tenien el seu públic.

 

Altres, vam parlar de la realitat pirinenca, dels temes que de debò interessen als pirinencs, des de l’òptica dels pirinencs. Alguns, fins i tot, vam fer propostes concretes per tal de canviar diverses inèrcies.

 

Lamento que hàgim tingut tan poc temps. Potser algun altre mitjà agafarà el relleu de l’ “Ara Pirineus”, però veient el fracàs econòmic d’aquest, em temo que cada cop serà més difícil que cap empresari vulgui arriscar-se a enganxar-se els dits.

 

Un mitjà de comunicació pirinenc ha de tenir base privada per poder ser més o menys lliure, però també necessita suport econòmic de les institucions. L’Alt Pirineu no té, em temo, prou massa crítica econòmica per sostenir fermament un projecte com aquest. Però el territori el necessita i diria que el necessita cada cop més.

 

Crec que els polítics del territori han fallat ignominiosament. Alguns, és cert, han col·laborat, però la majoria no ho han fet o han fet el mínim del mínim. No creien en el projecte, fos per qüestions partidistes (vaja, perquè no controlaven la línia editorial) o perquè estaven més ocupats en altres coses.

 

Els mateixos que després ens parlaran del Pirineu, del pirineisme i de tota mena de garlandes i pirotècnies, però que quan han hagut d’apostar per un projecte seriós, no ho han fet.

 

En fi, el mal ja està fet i ja és massa tard. Com deia, l’única cosa que espero és que algú agafi el relleu, perquè el Pirineu, si vol ser quelcom més que un territori on ve la gent de l’àrea metropolitana a passar el cap de setmana, necessita projectes com el de l’ “Ara Pirineus”.

 

Gràcies, Guillem, pel teu esforç i dedicació i a tots els col·laboradors del mitjà, per haver-hi contribuït.

 

 

 

03 de maig 2021

Òpera en temps de covid

És curiós com la pandèmia ens ha canviat la vida, fins a extrems que fa molt poc eren inimaginables.

 

Aquest cap de setmana vaig baixar a Sabadell per veure “Aida” al teatre de La Faràndula. El primer que vaig haver de fer és preparar un certificat d’autoresponsabilitat, perquè com que sortiríem tard, no respectaríem el toc de queda i calia un justificant.

 

De baixada, parem al Lleó, abans de Manresa. No ens serveixen a la barra i hem d’agafar una taula en un dels salons interiors. Podríem haver anat a la terrassa, que estava força plena tot i que feia força fresca.

 

Per dinar, prèvia reserva del local, separació de taules, gel hidroalcohòlic, retards en el servei a causa dels ERTE i de la gran afluència de gent, etcètera. Dubto que compleixin les restriccions d’aforament. En fi…

 

Després de dinar, solíem anar a passejar i després anàvem a una granja a fer el cafè a esperar que obrissin el teatre. Aquest cop, hem hagut d’esperar en un banc, perquè bars i terrasses ja estaven tancats.

 

Al teatre, hem hagut de fer una cua ordenada, respectant les distàncies, per poder entrar. Més gel hidroalcohòlic, barreres per establir circuits d’entrada i sortida, files buides i cadires de separació. Molt més còmode, és clar, ja que no estàvem tan atapeïts, però una mica estrany.

 

Quan m’he adonat que vivíem en una situació excepcional ha estat en una escena de l’òpera. La gent del cor portava mascareta per cantar. Ostres! L’increïble és que no m’he adonat fins al cap d’una estona, de tan interioritzada com tenim aquesta situació. Es fa una mica estrany veure uns senyors disfressats de sacerdots egipcis amb mascareta!

 

Per sortir, fila per fila, amb un circuit prefixat i res d’entretenir-se a parlar amb ningú, tot i que alguns ho feien. Després, un sandvitx a casa d’uns amics, en comptes de sopar fora i cap a casa, per unes carreteres força buides, ja que imperava el toc de queda.

 

L’important és que he pogut anar a l’òpera després d’un any de confinaments i retencions forçades. Espero no haver enganxat la covid-19, tot i que tenint en compte l’edat mitjana del públic de La Faràndula, la gran majoria devien estar ja més que vacunats.

 

Altrament, també m’ha fet gràcia veure gent jove entre el públic, cosa no gaire habitual. Ah, i els cantants, realment bons. Ha estat una gran vetllada musical.