25 d’abril 2006

La fira del llibre de Frankfurt

Llegeixo amb sopresa a la premsa que el nou flamant conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha decidit que a la propera edició de la Fira de Frankfurt dedicada al llibre en català també hi vagin el escriptors que escriuen en castellà.

Molt bé, sí senyor. Ja se sap que Catalunya és un país multicultural, on hi abunda el mestisatge i bla, bla, bla. D'acord. Però algú em podria explicar de manera planera, per que ho entengui, quin és el motiu que en una fira sobre llibre en català es portin llibres d'altres idiomes?

Perquè, és clar, la llengua castellana és una llengua molt minoritària al món i -pobreta- es troba amenaçada per l'imperialisme de la totpoderosa llengua catalana, que aviat depassarà l'anglès com a llengua de la globalització. Au, vinga, siguem seriosos!

La cultura catalana és una cultura en català. No sé, em sembla que cau pel seu propi pes. De fet, quasi diria que la cultura catalana és catalana per definició. Un altre assumpte és que a Catalunya hi convisquin diferents grups lingüístics -molts dels quals no s'han volgut integrar dins de la cultura autòctona, fet que ara no comentaré- i mantinguin la seva pròpia llengua, en aquest cas el castellà. Però d'aquí a dir que el que s'escriu en castellà a Catalunya és cultura catalana...

No sé, suposo que des d'un punt de vista molt ampli sí que ho deu ser. Però llavors per què no es considera cultura espanyola a la resta de l'estat allò que s'escriu en català a Catalunya? Ja, bé, el de sempre, oi?

És tot un honor que el català hagi estat triat com a convidat a Frankfurt a la seva prestigiosa fira del llibre. Però vull recordar al nostre eminent conseller que -ja posats- podria endur-se també als catalans que escriuen en altres llengües a Catalunya, no sé, en àrab, per exemple, o en urdu, o en anglès, o en swahili, o en rus, o en xinès. O és que aquests no són catalans?

D'aquesta manera, tots contents. Vinga, embolica que fa fort, tots cap a Frankfurt. Així demostrarem al món que Catalunya és més diversa que ningú i que deixem la torre de Babel petita amb la nostra multiculturalitat.

Per cert, senyor conseller, no s'oblidi d'endur-se algun escriptor català que escrigui en català. Ep! No sigui que amb les presses s'oblidés dels protagonistes...

18 d’abril 2006

Racons meravellosos de la Cerdanya

He aprofitat les minivacances de Setmana santa per visitar alguns racons de la Cerdanya. Alguns, ja els coneixia i hi vaig sovint; d'altres, han estat un sobtat i meravellós descobriment.

Un lloc que visito freqüentment són les basses de Gallissà, a prop de Bellver. Es tracta d'un ecosistema lacustre recuperat, a tocar del Segre, on és possible observar abundant vegetació i ocasionalment, fauna, com és el cas de la parella de cigonyes que sembla que estan construint-se un niu. És un bon lloc per passejar una estoneta i per relaxar-se. Generalment no hi ha gaire gent, tot i que si es va en temporada turística (com era el cas) això ja no és tan cert.

Un descobriment realment meravellós va ser el paratge de la Fou de Bor. No hi havia anat mai perquè no havia trobat cap indicació. Però com que d'aquest cop no passava, vaig preguntar-li a un senyor d'allà que m'ho va indicar amablement. Cal arribar a l'església i seguir el recorregut marcat amb pintura blanca i verda. El caminet és curt i molt agradable, ideal per a passejar un dia d'estiu, ja que es ombrívol i mena a la font de la Fou de Bor, un lloc màgic, envoltat de vegetació, on l'aigua surt a doll de la roca calcària i forma un cabalós torrent que se sent molt abans d'arribar-hi.

Un altre indret que visito, sobre tot quan la primavera està avançada, són uns prats propers a la carretera entre la Masella i Super Molina. És un lloc obert, amb una certa vista de la Tosa d'Alp i de la vall, amb una flora alpina realment espectacular. Fins i tot ara, en vaig poder gaudir: hel·lèbors verds, safrà de muntanya blanc i lila, bulbocodis, gàgees, flor de cucut, herba fetgera, tisoretes, tintorell...

Una de les meves valls preferides de la Cerdanya és la Vall Tova. Veure el curs alt del riu Duran i dels seus afluents tot passejant entre pins és una experiència revitalitzadora que, per la concurrència observada, és força coneguda.

Una sortida més llarga va ser la visita al santuari de Bastanist, al fons d'aquesta vall, un lloc magnífic per contemplar el Cadí, passejar pels prats, seguir el rierol, emprendre excursions i omplir-se de natura.

Finalment, un passeig pels camps propers a Prats per veure la magnífica floració d'enguany d'adonis que tenyeixen de groc els camps i els vessants terrossos d'alguns monticles propers a aquesta població.

Tot plegat, unes poques sortides de les moltes que podria haver fet aquests dies. Ara que la floració s'apropa al seu màxim (entre maig i juny) el número de sortides es multiplicarà per poder gaudir de la natura primaveral cerdana. És en moments com aquest quan no me'n penedeixo d'haver triat tornar a la Cerdanya després dels estudis en comptes d'haver-me quedat a Barcelona.

03 d’abril 2006

Èric i l'exèrcit del fènix

Acabo de llegir-me un llibre preciós que es diu Èric i l'exèrcit del Fènix (Proa). És una narració en primera persona explicada per qui la va viure, dels fets surrealistes i antidemocràtics que van passar fa un parell d'anys, quan un escamot antiterrorista va detenir l'Èric Bertran, un noi de catorze anys per haver enviat uns missatges de correu electrònic a unes empreses demanant l'etiquetatge dels seus productes en català i de la seva increïble odissea a la "Audiencia Nacional".

La veritat és que sempre m'he mirat aquesta institució una mica de reüll, perquè no acabava d'entendre per a què servia si ja hi havia altres tribunals. Però ara m'ha quedat claríssim: són les restes d'una altra època, que pensava feliçment passada. Però m'errava. Em temo que a la societat espanyola, en molts àmbits, encara queden potents reductes del franquisme més ranci que, lluny de desaparèixer, simplement s'han maquillat de democràcia. Però si rasquem una mica la costra superficial, immediatament sorgeix allò veritable que hi ha dessota.

Us recomano de debò el llibre, perquè val la pena per veure en quin país vivim. A molts d'aquells que s'omplen la boca de democràcia, llibertat, plurinacionalitat, tolerància i bla, bla, bla, els hauria de caure la cara de vergonya pel que li van fer passar a tota una família i, en especial, a un xicot que l'única cosa que volia era defensar la seva llengua, el seu país.

Com explica el llibre, quan la feina que han de fer els polítics que ens representen i els quals votem no la fan, llavors algú altre l'ha de fer. És una veritable pena que hagi hagut de ser un noi de catorze anys qui ens hagi hagut d'alliçonar a tots (perquè uns són culpables per activa i els altres ho som per passiva) sobre com es fan les coses, de manera simple, pacífica i oberta.

Sembla mentida que un simple mail pugui provocar tantes pors i posar en marxa uns mecanismes tan brutals. Sobre tot quan el mail l'única cosa que fa és reclamar quelcom de tan simple com que, a Catalunya, els productes portin etiquetatge en català. A l'Espanya plurinacional i semidefederal d'en Zapatero, és demanar tant? Doncs sembla que sí.