Ironies ferroviàries

L'altre dia estava rememorant els vells temps en què baixava a estudiar a Barcelona amb tren. Ai, aquells inacabables viatges en ferrocarril, en què sabies -més o menys- quan sorties però no quan arribaves!

Aquella època va ser possiblement quan més hores he dedicat a la lectura. Entre el que llegia a casa i el que llegia al tren, vaig devorar muntanyes de llibres! Em pregunto si algú ha fet un estudi de la quantitat d'hores que els estudiants del Pirineu hem perdut als trens de la Renfe.

Clar que, perdut, perdut, tampoc. La lectura no és una pèrdua de temps. Generalment. Encara els haurem de fer un monument a les senyores i senyors de Renfe per haver estimulat la cultura entre els seus usuaris. Perquè llavors gairebé ningú no portava ordinadors portàtils al tren, el mòbil era una cosa raríssima i d'alguna manera t'havies d'entretenir.

Avui això ha canviat. Entre ordinadors, mòbils, iPODs, cònsoles, MP3 i tot tipus de gàdgets tecnològics, les coses no són el que eren. Això sí, els trens són pràcticament els mateixos i el trajecte dura si fa no fa, el mateix. O més. Això suposant que no hagis d'agafar el bus per fer transbordament perquè estan fent obres per "millorar" la línia.

En fi, que el món editorial i el Departament de Cultura hauria de retre-li un petit homenatge a la Renfe per haver format a tants i tants pacients lectors. És com estar segrestat i llegir-se "Guerra i pau". Deu ser tota una experiència (que no tinc cap intenció de passar).

Érem allò que se'n podria dir "lectors captius", perquè a part de dormir o de xerrar amb el veí, poca cosa més podies fer. Avui això de xerrar amb el veí sol ser complicat, a menys que dominis un munt de llengües. En fi, potser Renfe ha canviat d'estratègia i el que vol ara és que aprenguem idiomes. Qui ho sap?