(Des)informar-se

Sabia, per estudis que he llegit i per la meva experiència personal, que la major part de la gent s’informa avui dia per les xarxes socials, especialment la gent jove (i no tan jove). Però fins fa poc no era conscient com de greu era això.

 

Els “influencers”, abans anomenats “cuñados de bar” o líders d’opinió, són uns individus que la major part de les vegades ens parlen de coses de les quals no tenen cap coneixement fonamentat i la gent els segueix amb devoció. Si no, no serien “influencers”, és clar.

 

Si això es reduís a qüestions com la moda o els gustos musicals, doncs mira, no passaria res greu. Però el problema és que afecta tots els aspectes de la vida: la conducta emocional i sexual, l’alimentació, els posicionaments polítics i, fins i tot, les opinions sobre complicats temes científics o psicològics, que es despatxen amb quatre frases tòpiques sense gaire fonamentació.

 

Això és molt greu. Mai no havíem tingut tanta informació disponible de manera gratuïta i universal com ara amb internet. Però tampoc mai no havíem tingut tant soroll (també li’n podem dir merda, directament) com fins ara.

 

Si no tenim una certa cultura general i una visió crítica, ens hi podem perdre amb molta facilitat. I la major part de la gent, no té cap de les dues coses. Després, és clar, passa el que passa: negacionisme de les vacunes, gent que creu en els chemtrails, noies i nois amb bulímia i anorèxia, obsessió per augmentar la massa muscular en els nois, proliferació de les conductes masclistes i de control de la parella, negacionisme del canvi climàtic o increment del suport a formacions polítiques radicals, especialment d’extrema dreta.

 

La gent s’ho empassa tot, sense cap mena de filtre ni de crítica o de dubte. Si una cosa surt a les xarxes, directament és certa. I si surt algú negant-ho, sempre hi haurà gent que s’ho continuarà creient, independentment de les proves en contra que s’aportin. No trigaran a sortir les acusacions de dogmatisme, feixisme, interessos de les multinacionals i tota mena d’estrafolàries teories de la conspiració.

 

Aquest és el complex ecosistema informatiu i vital en què ens movem avui dia. Em preocupen, sobretot, els joves, que no tenen encara prou senderi i coneixements per destriar el gra de la palla i que es passen hores i hores a les xarxes o amb el mòbil, la tablet o la consola. Al cap i a la fi, per què no ho han de fer si els seus pares fan el mateix o els faciliten aquests aparells perquè no emprenyin?

 

Així, a poc a poc, anem bastint una societat cada cop més pobra, intel·lectualment parlant, i engreixant el monstre de la incultura, la desinformació i la mediocritat. El talent no és valorat gairebé mai i triomfa qui la diu més grossa o qui remena el cul amb més gràcia al tik-tok.

 

No va essent hora que frenem una mica i ens plantegem cap a on ens porta tot això?

 

 

Noves infraccions i la manca de solidaritat

Un fantasma recorre la Cerdanya: és el fantasma de la sequera.

 

Llegim als mitjans de comunicació que alguns pobles de Bellver veuran restringit l’accés a l’aigua potable a les nits; que a Músser (Mussa) fa dies que no tenen aigua pel mal ús que alguns veïns han fet d’aquest recurs; que els dipòsits d’Alp estan sota mínims; que molts municipis han dictat bans prohibint el reg de jardins i l’ompliment de piscines; o que el tram del riu Segre entre el seu naixement a l’Alta Cerdanya i l’aiguabarreig de la Valira, a la Seu d’Urgell, fa pena i que no compleix els cabals ecològics mínims.

 

Vaja: que estem fatals d’aigua!!!

 

En canvi, una breu passejada per la comarca i podrem veure multitud de jardins -la majoria de gent de fora- verds i ufanosos. És evident que se salten les prohibicions i els continuen regant. I no parlem ja de les piscines, ben plenes i blaves.

 

Alguns ajuntaments, com el d’Alp, s’han adonat que no tenien ordenances municipals per multar els que se saltin les restriccions i ara, de pressa i corrents a posar-hi remei.  Així ho va expressar ben emfàticament l’alcalde d’Alp, el Sr. Carles Adserà per TV3 fa pocs dies. Normal, fins fa poc aquestes coses no eren gaire comunes.

 

No tothom és igual, és clar. Alguns veïns han decidit canviar la gespa natural per gespa artificial. Una despesa important, però la fas un cop i després te n’oblides. Una bona inversió.

 

Una altra solució és plantar herbes i plantes autòctones i mediterrànies, adaptades a la sequera. Pots tenir un jardí preciós, ben florit, sense necessitat de plantar gespa suïssa, que consumeix una morterada d’aigua. El mateix passa amb arbustos i arbres.

 

La gent té la mania de plantar pícees i altres espècies foranes, que consumeixen el doble que una d’autòctona i després no les poden mantenir. Vaja, que no cal tenir un jardí ple de cactus, però es poden tenir plantes ben boniques i adaptades als nous temps.

 

Ja va essent hora que la gent que es pot permetre un jardí faci un canvi de mentalitat i es posi al dia. Hi ha sequera i més que n’hi haurà. Per un any que plogui molt, hi haurà quatre que plourà poc. Conseqüències del canvi climàtic que molts s’entesten a ignorar, però que és aquí i anirà a pitjor, vulgues no vulgues.

 

Això també és vàlid pels jardins públics. Moltes espècies que s’hi troben, no suporten bé la sequera. Comencen a groguejar ja a l’estiu i alguns exemplars acaben morint.

 

I sobretot, que sancionin als insolidaris que llencen l’aigua de mala manera, en una època en què no n’hi ha per a tothom.

 

Si els pagesos no poden regar els seus horts i els seus camps, que són els que ens donen a menjar, ens podem permetre malbaratar l’aigua en jardinets de gent que s’està aquí dues o tres setmanes a l’any?

 

Podem buidar els pous i fer descendir els nivells freàtics fins a nivells alarmants pel caprici de gent que vol tenir piscina al seu jardí?

 

I no parlem del sector hoteler, que tampoc restringeix l’aigua dels seus clients. Entenc que el negoci és el negoci, però hi ha solucions per estalviar aigua que s’haurien de considerar.

 

El Segre fa pena. No l’havia vist mai tan sec durant tant de temps. És possible que a la tardor tinguem inundacions, però de moment el que tenim és una sequera espantosa. I hi ha gent que no es dona per al·ludida. Doncs si no ho fan de bon grat, que ho facin a la força.

 

Insto a tots els ajuntaments que adeqüin el seu règim sancionador per multar aquesta gent insolidària que només pensen en el seu cul i que se’n riuen dels seus veïns, tot mirant-los per sobre de l’esquena.

 

 

Terrasses cronometrades

Comença a ser un clam el debat sobre si les terrasses han d’establir torns per als seus clients. Vaja, si han de limitar el temps que pots estar-t’hi assegut, en una terrassa, en funció d’allò que consumeixis. Una cervesa, mitja hora; unes tapes, quaranta-cinc minuts, etc.

 

Molta gent trobarà la idea espantosa, però mirem-ho desapassionadament. Sobretot a l’estiu, tot i que el nombre de taules a les terrasses s’ha disparat i sembla que ningú no les controla, generalment, amb el bon temps, les trobem plenes.

 

I les terrasses dels bars no són una ONG. Si vols estar assegut prenent la fresca, ves a un banc, que també n’hi ha. Si vols prendre alguna cosa i que te la serveixin, llavors estàs en un negoci i com a tal, té unes normes.

 

Ja em diràs quin benefici treu el bar si t’asseus dues hores per prendre una canya i deixes un miserable benefici, mentre hi ha gent esperant que podria ser que consumissin el doble o el triple que tu i en menys temps.

 

Tampoc es tracta de posar un temporitzador a la taula ni de fotre fora la gent al cap de mitja hora. Ni de consumir i consumir, però és una qüestió de sentit comú. No vagis a una terrassa a l’hora que serveixen sopars (si tenen llicència per fer-ho, que molts se n’aprofiten, també).

 

Si vas a una terrassa, consumeix moderadament, però no t’hi estiguis una eternitat. I si t’hi trobes molt còmode i vols estar-t’hi més estona, demana alguna coseta més. Els amos de l’establiment t’ho agrairan i potser no hauran de traspassar-se o tancar el bar per manca d’ingressos.

 

I si us plau, no vingueu amb la cantarella de “tothom té dret a”, perquè les terrasses són un negoci, no un club social o una ONG, com he dit abans.