30 d’abril 2008

Els drets dels neonazis

Fa poc, una entitat titllada de neonazi va demanar fer ús d’una instal·lació municipal per fer un acte públic. Inicialment se’ls va concedir el permís, però quan l’Alcalde de Puigcerdà es va assabentar de la ideologia dels demandants, els va retirar el permís i l’acte es va haver de realitzar en un local privat.

Doncs em sembla molt bé! No faré demagògia barata aquí i ara, però crec que la llibertat d’expressió té els seus límits. Només de recordar que van fer els nazis se’m posa la pell de gallina. I pensar que encara hi ha gent que comulga amb aquesta merda! Però en fi, suposo que hi ha d’haver de tot. Però això no significa que aquests individus puguin gaudir de la mateixa llibertat que negarien als altres si ells manessin.

En general sóc partidari de fer una lectura molt ampla a l’hora de respectar drets. Dit d’una altra manera, prefereixo que hi hagi més llibertat encara que això pugui representar algun tipus de problema. Però crec que hi ha coses que una societat civilitzada no ha de permetre.

Sobre el tema dels neonazis, fa poc, els tribunals van determinar que negar l’holocaust entrava dins de la llibertat d’expressió i no podia ser catalogat d’il·legal. Bé, em sembla una decisió discutible, tot i que la respecto. A fi de comptes, cadascú pot pensar allò que vulgui de la història i fer-ne la propaganda que en cregui convenient, encara que sigui sobre un tema tan delicat com el de la Shoah.

En qualsevol cas, s’ha de ser molt inculte o molt interessat en negar l’extermini de jueus, polonesos, gitanos, deficients i homosexuals que van fer els nazis a les cambres de gas. Esperem que això no s’oblidi.

I dins de la memòria perduda, potser caldria que l’estat d’Israel, que tant promociona la memòria sobre la Shoah, reconegués el primer genocidi del segle XX: el dels armenis a Turquia. Sí, aquest país que pretesament es considera occidental i que vol ingressar a la Unió Europea. Almenys els alemanys han fet expiació de la seva culpa, cosa que no ha fet ni de lluny Turquia, per uns fets molts anteriors als de la Shoah.

Clar que a Israel ja li va bé que l’únic extermini que reconeixen sigui el dels seus. Així pot matxacar impunement els palestins fent-los a ells el que altres els han fet durant segles. Potser això demostra que la història no ensenya cap lliçó encara que cridi les veritats amb poderosa veu.

24 d’abril 2008

Reflexions entorn a sant Jordi a Puigcerdà

Per mi sant Jordi és una de les festes més boniques de l’any. Tot i no ser un dia estrictament festiu, l’ambient que s’hi respira és certament meravellós. M’encanta anar a les llibreries i a les parades de llibres i tocar els llibres, mirar-los i, per descomptat, comprar-ne.

M’agrada veure les parades de roses (sense olor i caríssimes, però què li farem: no es pot tenir tot), esperant ser regalades a la persona estimada. Sant Jordi és el nostre dia dels enamorats. Clar que, al final, regalem roses a totes les dones que coneixem. Bonic gest.

Per mi, és el dia del Drac. Ho sento, però això del sant Jordi valerós matant el pobre drac no m’agrada gens ni mica. El drac lliga perfectament amb la festa. És un antiquíssim símbol de la saviesa i l’Església el va voler cristianitzar per la via ràpida: fent que fos el dolent de la pel·lícula i justificant, doncs, la seva mort. Em quedo amb el drac i a sant Jordi que el bombin. Ho sento si fereixo alguna sensibilitat.

Passejant per les poques i estretes parades muntades al passeig 10 d’abril, hom té la sensació que la festa, però, va a menys. Cada cop tenim menys llibreries a Puigcerdà i la gent llegeix menys. I en cas de dubte, sempre es pot “tirar” del típic llibre mediàtic o del darrer best-seller de moda. Em pregunto quina fracció dels llibres que es vénen aquest dia es deuen llegir.

Però l’ambient no està gens malament. Els nens i els joves ocupen el carrer tot el dia, cosa que sempre alegra una mica la jornada. La gent vol ser-hi ni que sigui una estoneta. És una festa popular, una festa de tothom. Una festa que no commemora ni grans batalles ni derrotes. És una festa cultural i cívica. Totes fossin així!

Al costat del passeig, la parada de la Biblioteca que ven, com cada any, els llibres antics a metre. Em dol. Entenc que els fons s’han de renovar i que millor vendre’ls que no pas llançar-los, però és estrany que els venguin a metres, com si fossin tela. És com si els venessin a pes. Com si el llibre només fos el contenidor i el contingut no valgués res. No és que ho critiqui. Alguna cosa cal fer. Però se’m fa estrany…

Enguany, Puigcerdà és notícia. El darrer llibre d’en Carlos Ruiz Zafón, El juego del ángel transcorre parcialment al Puigcerdà de començament del segle XX. La meva època preferida pel que a Puigcerdà es refereix. Si es converteix en un nou best-seller, com tot sembla apuntar, la Vila entrarà de dret dins de les rutes turístiques literàries.

Potser així se’ns afegirà un nou tipus de turisme més cultural, que cerca quelcom més que l’esquí o el paisatge. Espero que les institucions prenguin nota i mimin una miqueta les infraestructures culturals de Puigcerdà, que tan maltractades estan.

Per la nit, a la sala de convencions del Museu Cerdà, es va presentar el nou llibre del premi literari “Vila de Puigcerdà”, amb la presència de només dos dels cinc autors, que tampoc van parlar gaire. Tothom volia anar a veure el Barça?

A la mateixa hora –ho fan expressament o què- a Alp, es lliuraven els premis dels Jocs Florals, iniciativa del tot lloable que només té un petit defecte: els guardonats mai no veuen la llum, ja que no es publiquen. Una llàstima.

21 d’abril 2008

L’estany de Rigolisa

Ahir vaig anar a veure el nou estany de Rigolisa. Tot i haver plogut i estar el terra ple de bassals, amb una humitat espantosa i un fred que pelava, el lloc em va agradar força. A primera vista és un munt de terra amb uns arbrets esquifits al costat d’una bassa gran d’aigua, però…

D’aquí uns anys crec que si el lloc es potencia una mica, és té cura d’ell, deixem crèixer els arbres –és a dir, no els robem ni els matem- i es condiciona una mica el terreny, serà un magnífic lloc per passejar i per anar a fer-hi una becaineta.

Ara està a les beceroles, però crec que aquest tipus d’espais és el que necessita Puigcerdà, que té ja massa ciment i quitrà. Necessita de llocs per passejar, d’avingudes amb arbres i de parcs per que els nens juguin i els grans puguem anar a vaguerejar.

Així, cal mirar-se l’indret no amb els ulls del present, sinó de com serà d’aquí una dècada. Recordo que quan es va fer la reforma de l’estany, a primera vista la cosa no prometia gaire. Tot tenia un aire força deslluït. Però més d’una dècada després, la cosa ha canviat notablement i ha tornat a assolir un cert encant.

Esperem que el nou espai que ens ha estat donat tingui una trajectòria similar. És cert que resta allunyat del centre, però tenint en compte que el creixement urbanístic de Puigcerdà s’ha previst per aquella zona, aviat es convertirà –molt em temo- en un espai urbà.

Com a nota particular, la veritat, després d’haver-ho vist, no m’imagino canons de neu artificial per allà…

18 d’abril 2008

Donant exemple

Ara que les canonades xucladores d’aigua sembla que s’allunyen del Segre al sector de la Cerdanya, potser podríem fer una mica d’autocrítica també pel que fa a l’ús que en fem nosaltres de l’aigua.

Per començar, no podem donar lliçons de malbarataments a ningú altre. Tenim camps de golf i encara en volem construir més. Tenim un munt de piscines repartides per tota la superfície de la comarca i no sembla que vulguem de deixar-ne de construir. I de jardinets, públics i privats, per què parlar-ne? Cada urbanització que es fa a la Cerdanya en té.

Després tenim les estacions d’esquí, que com que no neva prou o no neva quan ha de nevar, es nodreixen de les reserves d’aigua que abans anaven a parar a la capa freàtica per fabricar neu artificial, amb el cost hídric i energètic que això representa. Malgrat tot, bona part d’aquesta aigua després torna al subsòl, però no deixa de ser un ús discutible.

I què em dieu del sistema de sèquies de la comarca? Moltes d’elles de l’any de la picor, amb pèrdues pertot arreu. Això i l’ús que molts pagesos fan d’alguns camins rurals que acaben convertits en rierols amb l’enorme pèrdua d’aigua que això comporta.

Afegim-li l’ús intensiu que es fa durant bona part de l’any pel sector hosteler de l’aigua i veurem que no som tan diferents de la resta del país en usos de l’aigua. De fet, possiblement encara en malbaratem més que la mitjana del país, ja que en tenim.

Però no ens hem d’enganyar. La Cerdanya, tot i ser una comarca pirinenca, no és una comarca verda i humida. El clima és, bàsicament, mediterrani d’alta muntanya, no atlàntic i això té unes implicacions hidrològiques evidents.

Afegim-li allò que els meteoròlegs anomenen una ombra pluviomètrica, produïda per les altes muntanyes que envolten la plana cerdana, que fan que si les precipitacions anuals a La Molina ronden els 1.200-1.500 mm, a la plana no depassin els 700 mm: gairebé la meitat.

Això fa que alguns nuclis de població de la plana, allunyats del Segre tinguin problemes d’abastiment en moltes èpoques de lany, sobre tot en aquelles en què hi ha major ocupació turística del territori. Així, els pous s’assequen i l’aigua es torna insalobre.

Puigcerdà té la sort d’abastir-se de diferents punts, essent el principal d’ells la sèquia que porta aigua del Querol, regida per un tractat medieval amb França. Aquesta aigua prové de la vall del Querol i de l’estany de Lanós, el més gran de la Cerdanya, ubicat a una gran altitud. Però fins i tot això pot ser un problema en el futur degut al canvi climàtic.

Per tant, crec que comença a ser hora d’elaborar un pla integral de l’aigua a la Cerdanya, amb previsions futures, millores a les canalitzacions, incentius a l’estalvi, reutilització d’aigües residuals per a certs usos i estudis seriosos de l’aqüífer comarcal. Només així ens estalviarem que ens enganxi el toro, com li ha passat a l’àrea metropolitana de Barcelona amb l’actual sequera.

16 d’abril 2008

Els exèrcits de la nit

L’escriptor i divulgador científic nord-americà Isaac Asimov denominava “els exèrcits de la nit” a tots aquells fanàtics seguidors de les pseudociències i d’altres “sabers” sense fonamentació lògica ni científica. Per desgràcia, lluny d’haver-ne cada vegada menys, els nostres temps en propicien el seu resorgiment i proliferació.

Llegeixo amb una barreja de preocupació i de conya una carta publicada a La Vanguardia que parla d’uns suposats corrents subterranis d’aigua d’allò més impressionants –un dels quals passa prop o sota de Puigcerdà- estudiats per “prestigiosos radiestesistes” (o sigui, aquells senyors que van amb una vareta o un pèndol cercant aigua) i els proposa com a possible solució a la sequera que pateix Catalunya.

Sense entrar a parlar de corrents subterranis d’aigua, que existeixen i estan més que estudiats pels geòlegs, em costa de creure que hi hagi encara gent amb dos dits de front que creguin en aquestes coses. Ja sé que hi ha gent molt respectacle que creu en la radiestesia. Però això no fa cert el que afirma la radiestesia.

A fi de comptes, hi ha moltíssima gent al Carib que creu en el vudú i no per això sortiré disparat a la botiga més propera de vetes-i-fils a comprar-me un joc d’agulles per fer-li la punyeta a les persones que pitjor en caiguin. El fet que els països del Carib no tinguin un PIB per càpita massa elevat, no fa que les seves creences siguin més creïbles que les pseudociències d’occident o d’orient: l’homeopatia, l’astrologia, el poder curatiu dels cristalls, la radiestèsia, la geomància, la cartomància, la quiromància o el feng-shui.

Ep! Has dit l’homeopatia? Però si això és molt respectable a França! I tant que ho és. Suposo que el fet que les principals empreses homeopàtiques del món siguin franceses no deu tenir res a veure… I és clar, el bruixot de la tribu en alguns indrets de l’Àfrica també té molt bona premsa. El que passa és que són menys visibles que els habitants de la moderna França. Però posats a escollir entre homeopatia (sense CAP fonament científic) i els remeis tradicionals del bruixot… jo em quedo amb la medicina, tu, que almenys aquesta sí que funciona!

Recordem que l’expresident dels Estats Units, Ronald Reagan, el cap de l’estat més poderós, industrialitzat i tecnològicament avançat del món, tenia com a principal assessora personal… una astròloga! Però, és clar, parlem d’un país on milions de persones neguen la teoria de l’evolució, creuen que la terra és plana o que la SIDA és un càstig de Déu contra els homosexuals…

En fi, nois, aneu buscant corrents subterranis pel país, que mentre feu això, no fareu més mal. Però no pretengueu que ens ho prenem seriosament, perquè una cosa són les aficions personals de cadascú i una altra allò que és fa amb diners públics. Podria pendre nota el Conseller Saura i els seus estudis de feng-shui per les casernes dels Mossos d’Esquadra.

15 d’abril 2008

Quina és la solució?

De debò, cada cop entenc menys la manca de civisme que impera a Puigcerdà. No sé si és cosa d’algun puigcerdanès trastocat pel torb o bé si es tracta d’algun element indesitjable aliè a la Vila, però això comença a fer un tuf insuportable. Ara resulta que s’han carregat part de les instal·lacions del pati d’esbarjo de la guarderia de l’Estany. És del tot indignant i increïble.

Però, sulfuracions a part, què s’hi pot fer? Està clar que sigui qui sigui que fa aquestes coses, passa de qüestions com l’educació, la conscienciació i la urbanitat. Una possibilitat és incrementar la plantilla de policies locals, però això té un cost elevat. A més a més, és impossible de tenir un policia a cada cantonada les vint-i-quatre hores del dia.

La col·laboració ciutadana pot ser útil, però moltes d’aquestes bretolades es produeixen a hores intempestives i en llocs sovint allunyats de zones densament habitades. A això cal afegir que molta gent no vol embolics i mai no denunciaran un fet així encara que en siguin testimonis per por a represàlies.

Què ens queda? Posar càmeres? Pot semblar una opció acceptable, però les càmeres són cares, es poden trencar i requereixen d’algú que visioni a l’altre costat. És cert que això darrer només caldria fer-ho a partir de gravacions quan calgués i no contínuament, però llavors també entrem en la col·lisió amb el dret a la privacitat.

Ja m’imagino que aquest dret no li deu semblar gaire cosa a les autoritats, però per sort els jutges opinen una altra cosa. Tot i així, sempre que la privacitat de les persones estigués raonablement garantida, suposo que acabarà essent l’opció que s’imposi: és la més econòmica.

Una altra qüestió és que –i no vull donar idees- si els brètols veuen que hi ha càmeres, no trigaran a carregar-se-les o ve aniran encaputxats, tal i com ha succeït en altres indrets. És un problema de difícil solució. L’ideal és educar i conscienciar la gent, però sempre hi haurà individus als quals tot això els hi relliscarà. Suposo que és el lamentable preu que hem de pagar tots per viure en una societat on la manca de respecte per les normes és l’única normal general respectada.

14 d’abril 2008

L’estàtua del general

Llegeixo amb una certa sornegueria que el senyor alcalde Puigcerdà, Joan Planella, ha decidit que no hi haurà estàtua del general Cabrinetty a la plaça que porta el seu nom quan aquesta es remodeli properament. Suposo que per contradir els nombrosos rumors que indicaven el contrari i que corrien per tot el poble.

Senyor alcalde, vostè que ha plantejat darrerament la possibilitat de fer enquestes sobre temes urbanístics, suposem que en nom de la democràcia, per què no ens ho pregunta al poble si volem una estàtua del general Cabrinetty? Potser s’endu una sorpresa.

Entenc els raonaments d’ordre pràctic exposats. La plaça Cabrinetty pot acollir actes culturals i musicals i una estàtua al seu bell mig podria dificultar-ne el seu ús. D’acord. Però és que no hi ha més espais a la Vila o a les seves zones de creixement? O és que només posem les estàtues que ens regalen i que no ens costen ni un duro?

Aprofito l’avinentesa per reclamar també que es restauri el bust de German Schierbeck al parc que porta el seu nom. Un bust no costa gaire diners i fóra de justícia donar-li al Cèsar allò que és del Cèsar.

En fi, que si volem, hi ha possibilitats. I si les arques municipals no hi arriben, es pot fer una qüestació popular. La cosa podria servir per reparar el greuge que se li va fer al general quan els anarquistes –no els franquistes, com publicava l’altre dia una publicació pretesament seriosa- van carregar-se l’estàtua del nostre alliberador. Ja ho diu el proverbi castellà: Es de bien nacidos ser agradecidos. Doncs això.

A més a més, a vostè que li agrada viatjar, haurà vist que a moltíssimes poblacions europees, això de fer estàtues i bustos a personatges il·lustres és un costum força estès. Per tant, europeïtzem-nos una miqueta més i fem honor a aquells que van aportar alguna cosa per al nostre progrès.

No és que sigui gaire partidari de fer estàtues als militars, però ja que en té una l’Ortega Monasterio, crec que algú molt més lloat i lligat a la història de la Vila com en Cabrinetty –sense intenció de desmerèixer ningú- també hauria de tenir la seva, preferentment en un lloc destacat. Però almenys, en algun lloc.

11 d’abril 2008

Línia tallada

Abans-d’ahir, la Cerdanya va patir l’enèssima tallada d’internet dels darrers mesos. Un altre tant passa cada dos per tres a l’Alt Urgell. Quan no és una excavadora que està fent obres a l’eix del Llobregat, és una grua que talla un cable telefònic a la carretera que va a Vic. Déu n’hi do com depenem del fet que no hi hagi desgràcies viàries a les comarques veïnes per disposar d’internet a la Cerdanya!

Realment no ho entenc. Se suposa que internet es va crear per evitar problemes com aquests. Quan un tros de xarxa quedava inutilitzat, automàticament el flux d’informació es redirigia per un altre brancal i els nodes continuaven interconnectats. Aquesta és la filosofia subjacent d’internet. Doncs no. O tenim molt pocs brancals o bé el flux de dades és tan gran que ja no es pot redirigir res.

Si a això li afegim que tenim un dels serveis d’internet més cars d’Europa, podem mirar-nos orgullosament al mirall i exclamar, amb veu alta i sonora: com som de burros en aquest país: cornuts i pagar el beure! A sobre, ens hem de sentir cantar les excel·lències del país pels polítics cada cop que surten en un mitjà de comunicació. Com es nota que ells no viuen a la Cerdanya!

Però internet no és l’única línia que se’ns talla. Ara se’ns diu que la línia de tren entre Ribes i Puigcerdà romandrà tancada fins al novembre per millorar-ne l’estructura. Tant de bo! El que em pregunto és per què no tallen la línia durant un any, fan totes les millores que hagin de fer i després restableixen l’activitat en comptes d’anar tallant cada dos per tres com una llonganissa, rodanxa a rodanxa?

Sembla ser que l’única línia que no es talla és la del túnel del Cadí. Primer, perquè és de pagament (ves per on!) i segona perquè té un interès prioritari per al Govern (per si ens han de fotre l’aigua del Segre, ja sabeu). En fi, molta crisi a l’àrea de Barcelona però nosaltres en molts aspectes continuem essent el cul de Catalunya. Però d’això no se’n parla a TV3, no. Allà només tenen ulls per als problemes de l’àrea de Barcelona. La resta del país només existeix quan se li ha de manllevar algun recurs.

10 d’abril 2008

10 d’abril

Avui se celebra la commemoració de la fi del segon setge carlí dels dies 10 i 11 d’abril de 1873. M’agradaria parar una mica d’atenció en aquest fet, molt més important del que pugui semblar en una lectura superficial.

Puigcerdà era una illa liberal –el que avui podríem anomenar, constitucionalista, progressista, legalista- dins d’un Pirineu carlí, ideologia molt més conservadora. Això va ser motivat en part per circumstàncies força aleatòries (una matança per part dels carlins en uns fets anteriors que van deixar una profunda empremta anticarlina).

Puigcerdà es va unir com poques vegades en la seva història i les diferències entre els vilatans van reduir-se a no-res potser per primer i darrer cop en la seva història. Hi havia un enemic contra qui lluitar i quan el general Cabrinetty va deslliurar la Vila del setge, va estallar l’eufòria i les celebracions.

Aquesta resistència anticarlina va ser molt ben vista pel govern de Madrid. La Vila va guanyar dos títols que encara manté –Heroica i Sempre Invicta- a afegir als dos que ja tenia –Fidelíssima i Insigne-, es va posar el nom de Puigcerdà a molts carrers per la geografia espanyola i fins i tot a un vaixell classe Monitor.

Però el més important és que Puigcerdà va passar a estar en el focus de l’atenció de la burgesia i de les classes benestants catalanes. Es van derruir les muralles i va començar el turisme. Aquí comença la història moderna de Puigcerdà i, de retruc, de tota la comarca de la Cerdanya.

El General Cabrinetty va marcar profundament la simbologia local. De primer se li va dedicar una plaça, la que avui és la plaça dels Herois. Es va erigir un monòlit –encara existent. Posteriorment, es va rebatejar la plaça Major com a Cabrinetty i es va erigir una estàtua del general, dinamitada dècades després pels anarquistes.

La plaça va perdre una estàtua i es va omplir de cotxes. Trist tribut a l’alliberador de la Vila. Avui es parlar de recuperar-ne l’estàtua. Tant de bo, ja que es tracta d’un espai que caldria remodelar i recuperar per als vilatans i també crec que el general Cabrinetty es mereix quelcom més que el nom d’una plaça.

Durant molts anys, el sabre del general va presidir la sala de Plens de l’Ajuntament. El sabre va desaparèixer fa molt de temps. Les xafarderies diuen que el té un notable de la Vila en custòdia. Però jo, la veritat, em penso que ja l’hem vist prou. Possiblement es va vendre, com tantes peces de patrimoni manllevades. Tant de bo no sigui així i algun dia pugui tornar a presidir la sala de Plens o pugui estar en un Museu. En tot cas, en un lloc d’honor.

A començament dels 80, l’Institut d’Estudis Ceretans, de la mà del seu president, el desaparegut Salvador Torrent i Massip va proposar de recuperar la commemoració del 10 d’abril, fent una ofrena floral davant del monòlit de la plaça dels Herois. Em sembla un bonic gest, que sol ser acompanyat de paraules més o menys buides que deixen indiferent a tothom. Una llàstima.

Jo crec que el 10 d’abril hauria de ser un dia festiu o semifestiu. Un dia de commemoració de la Vila, amb actes oficials més o menys lluïts i que ens permetessin recordar el nostre passat, saber d’on venim, potser per saber cap a on anem en aquests temps tan moguts. Si hi ha diners per celebracions més folklòriques com la Festa del Trinxat o d’altres, n’hi hauria d’haver per aquesta que crec que és molt més significativa.

Però al final, la trobada davant del monòlit ha esdevingut un acte trist i deslluït, sense gairebé públic. I millor que no fem una enquesta al poc públic present perquè alguns es pensen –i ho dic seriosament- que es tracta d’un homenatge als morts de la guerra civil espanyola.

Qui recorda el general Cabrinetty i el seu sabre perdut?

09 d’abril 2008

Arrels

La meva família té una especial relació amb la Cerdanya. De fet, van venir aquí ben bé per casualitat, cosa que em converteix en certa manera en un cerdà de rebot.

El meu avi patern va néixer a Andorra de Teruel, on va viure força temps. Més endavant, es va desplaçar a Catalunya en busca de feina i va anar a parar a Olesa de Montserrat, on va conèixer la meva àvia (que era de Barcelona) i es varen casar. Allà van tenir el seu únic fill, el meu pare, que va nèixer i va anar a escola els primers anys de la seva vida a Olesa.

Però va arribar la guerra i el meu avi va marxar amb la seva dona i el seu fill a Andorra. Allà va anar a parar a l’exèrcit republicà i va participar en la defensa de la línia del Segre. Quan es van retirar, van passar per Puigcerdà i van dormir en uns camps de la Tor de Querol, on el pagès amo de les terres va engegar l’aigua perquè marxessin d’allà.

No li desitjo mal a ningú, però la vida t’acaba donant molts cops el que et mereixes. Aquest senyor va tenir una mort força desagradable anys després.

El meu avi va anar a un camp de refugiats on ja estava malalt –possiblement a causa de la humitat que va agafar en aquell camp de la Tor de Querol. Possiblement hauria mort de no ser perquè una infermera es va enamorar d’ell i va aconseguir les medecines per guarir-lo.

Quan va poder tornar a Espanya, va jurar que mai no tornaria a posar els peus a la Cerdanya. Ves per on, pocs anys després hi tornaria degut a una feina i restaria la resta de la seva vida.

El meu pare va fer el servei militar al Pirineu i a Lleida. Va estar a la Val d’Aran i va fer maniobres a la Molina. Tampoc li va agradar gaire la Cerdanya nevada i freda que va patir. Però també va venir amb el seu pare per motius de feina.

Pel que fa a la família de la meva mare, eren andalusos i van decidir d’emigrar perquè allà on estaven, a Mollina, província de Màlaga, no podien subsistir tots. La meva mare va caure malalta i les medecines només es podien aconseguir a França, via Puigcerdà. En part per això, van acabar aquí.

El meu pare i la meva mare es van conèixer i d’aquí vaig sortir jo. Una història enrevesada, però no més enrevesada com tantes d’altres.

Les meves arrels provenen de molts llocs. Tinc ascendència valenciana, aragonesa, galega, andalusa i navarresa fins allà on he pogut treure l’entrellat. Tot i que les meves arrels culturals es troben profundament fixades a la Cerdanya, el meu país de naixement i el que més estimo i al qual no he volgut mai renunciar per cap motiu personal o de feina. Je suis ici, et ici reste.

08 d’abril 2008

L’estrany robatori

Avui me n’he assabentat d’una d’aquelles notícies que, d’absurdes com són, resulten difícils de creure. Sembla ser que algú va robar diumenge per la nit vint dels arbres que van plantar els escolars la setmana passada a la festa de l’arbre. Els van arrencar i se’ls van endur.

No entenc com és la mentalitat d’una persona capaç de fer una cosa així. Ja no és pel robatori en sí, ja que els arbres han costat uns diners, o pel fet ecològic: és per robar un arbre que han plantat uns nens. Com es pot jugar d’una manera tan fastigosa amb la il·lusió d’uns infants?

No sé quin sentit té tot això. No sé si és una bretolada, un robatori per treure diners o si algú volia uns arbres pel seu jardinet. De fet, gairebé que prefereixo no saber-ho, perquè ja prou fàstic em fa la notícia. Suposo que no en té cap, de sentit.

Què hem de fer? Posar un policia a cada cantonada per vigilar els béns públics? Posar càmeres de vídeo i convertir la Vila en una mena de circuit tancat de televisió, en una gàbia tipus Gran Hermano?

He sentit molts cops que quan l’Ajuntament planta flors en jardins públics o bé es posen testos amb flors en edificis públics, és la cosa més “natural” del món adonar-se que, al matí següent, han volat. Sembla ser que les flors van molt sol·licitades.

Després no m’estranya sentir que a tal o qual obra han robat material, que ha desaparegut un banc públic o moltes històries semblants. No hi ha cap respecte per la propietat pública. Suposo que hi ha gent amb una mentalitat malaltissa que els fa creure que si es pot agafar, doncs l’agafes i llestos. Així anem!

02 d’abril 2008

Restarem amatents

Sembla que en el tema del transvassament de l’aigua del Segre, els diferents actors del territori es van posicionant. D’una banda, el Tripartit que governa Catalunya, amb el recolzament de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que volen tan sí com no l’aigua del Segre. D’altra, el Govern de l’Estat i els poders locals, inclosos els de l’àrea de Lleida i en menor mesura els de Tarragona, que no en volen a sentir ni parlar. Finalment, l’Aragó que continua amb allò de “l’Ebre, ni tocar-lo o ens sentireu”.

Pobres polítics! En quin laberint us heu ficat tots solets! No voleu transvassaments, parleu d’una nova cultura de l’aigua, però sou incapaços de resoldre els problemes reals del país. I pobra Barcelona, amb un sistema nefast de trens de rodalies, amb apagades glorioses, col·lapses monumentals a les carreteres d’accés i a l’aeroport i ara sense aigua per beure. Bé, us podeu queixar!

La solució genial que se li acut a algun buròcrata massa ben pagat i completament ignorant de les realitats del territori és meravellosa: fotem els leros del Pirineu i uns quants pagesots –que igualment no ens voten- i els robem l’aigua del Segre via túnel del Cadí (pagarà peatge aquesta aigua o per ser cerdana també tindrà dret a lliure pas?), sense donar explicacions, amb nocturnitat i traïdoria. El conseller de Medi Ambient encara continua negant que ell ordenés posar cap estaca en cap prat. Segur que van ploure del cel, com aquells misteriosos aeròlits d’antuvi.

Però la realitat s’imposa. El president –en funcions- Zapatero té por d’una guerra per l’aigua amb Múrcia, la Comunitat Valenciana i l’Aragó. A les dues primeres, el seu partit té uns resultats nefastos, en part deguts al tema de l’aigua i a l’Aragó, on governa justet, no pot córrer riscos. A més a més, després de fer bandera contra el transvassament de l’aigua de l’Ebre, ara no poden fer veure que el Segre no és seu afluent principal. L’Ebre som tots.

Per si la cosa no fos ja prou complicada, el territori se subleva. Els lleidatans, fins ara calladets, diuen que nanis d’això de treure aigua del riu. Lo Segre no es toca! L’Alt Urgell i la Cerdanya, primers afectats, estan en peu de guerra. Mai no havia vist tanta unanimitat política. Crec que és el primer cop que el president del Consell Comarcal el Sr. Pous i l’Alcalde de Puigcerdà, el Sr. Planella coincideixen en alguna cosa important. Només trobo a faltar unes sucoses declaracions de l’exconseller Carretero per acabar d’afegir llenya al foc i fer que la posició d’ERC al govern sigui més inestable encara.

Però és que no saben sumar? A qui se li acut treure aigua d’un riu amb tan poc cabal, traslladar-la a una conca –la del Llobregat- la capçalera del qual és calcària i té més fuites que un colador i per on es perdrà la meitat de l’aigua abans que arribi a ser aprofitable? A més a més, com que “to er mundo é güeno”, segur que cap pagès de l’Alt Berguedà –aprofitant l’ocasió que li posen en safata- farà de les seves i no treurà aigua per regar els seus camps. Segur que no.

Vaja, que quan la poca aigua que queda arribi a l’Àrea Metropolitana de Parques y Jardines de Barcelona, serà com si no s’hagués produït cap transvassament. Clar que l’aigua, al Segre, ens l’hauran fotuda. I a més a més, oh ment brillant i ecològicament sostenible, van i volen extreure l’àrea d’una zona d’interès natural protegida, on habita la llúdriga. Però home, si els pagesos pinten poc, menys encara les llúdrigues que ni tan sols voten!

I ens parlen de solidaritat! Mireu, fa molts anys vaig aprendre perfectament què vol dir solidaritat per la gent de Barcelona. Un any, durant un pont molt concorregut a la Cerdanya, on hi havia la intelligentsia de la capital a les nostres terres, jugava el Barça i va marxar la llum. Què van fer els nostres solidaris amics? Van fotre el camp a la Seu d’Urgell cames ajudeu-me per poder veure el seu benvolgut Barça.

Per desgràcia, a nosaltres quans ens marxa la llum, no ens podem traslladar tan fàcilment. En què ho faríem? En cotxe, travessant el túnel del Cadí que fins quatre dies ens sagnava amb peatges? En tren, quan és més ràpid anar de Barcelona a Madrid que de Puigcerdà a Barcelona gairebé tres quarts de segles després que es fes la línia fèrria?

Avui mateix venia a la premsa una notícia d’aquelles que t’alegren el dia. El Govern es nega a concedir un cicle formatiu en hostaleria i turisme a la Cerdanya. Que es fotin home! Que emigrin! Així els podrem comprar les poques terres que no s’han venut encara per fer-nos més casetes i beure’ns la poca aigua que encara baixa pel Segre. Visca la solidaritat! Restarem amatents…