Comarques esclaves (i II)

La Cerdanya, i altres comarques del Pirineu, són esclaves del mercat metropolità. De bell antuvi, Puigcerdà i part de la Cerdanya depenien del comerç amb els francesos. Ara, depenem dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però això són dinàmiques que duren el que duren. També semblava que el comerç amb el costat francès era il·limitat i ara no té res a veure al de fa vint o trenta anys.

De fet, el mateix comerç amb els habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona també ha canviat. Antigament pujava poca gent amb molts calés. Ara puja de tot, però de calés, no gaires. És clar que hi ha excepcions, però pregunteu als botiguers o als restauradors com se les gasten els turistes de cap de setmana i us diran el que ja sabeu per altres fonts: que molt aparentar i poc gastar.

Naturalment, hi tenen tot el dret del món. Res els obliga a deixar-se els seus diners a la nostra comarca. Si volem que ho facin, els haurem d’oferir algun tret diferencial i, sincerament, no se m’acut quin pot ser. Tracte exquisit? Bé, això es pressuposa. Horaris llarguíssims? Els treballadors tenen els seus drets i tampoc sol ser gaire rendible, si no ja es faria.

Així doncs, la solució passa per replantejar-se el futur de la comarca seriosament. Abans d’obrir una nova botiga, investiga, si és precís amb un estudi de mercat, quins sectors estan més necessitats a la comarca i en quins és obsolet d’invertir-hi.

I pensem-hi, no tot passa per copiar allò que fa el veí que funciona. Això sol ser una estratègia nefasta, perquè és repartir misèria pertot arreu.

Si es vol invertir en una indústria artesanal, penseu que cal pensar sempre en la dimensió adequada. Hi ha productes que admeten només petites produccions i que oferiran uns pocs llocs de treball. Però d’altres, en canvi, poden arribar a créixer moltíssim si les coses es fan bé, ja sigui anant reinvertint els guanys o bé disposant d’inversors.

Continuo pensant que la Cerdanya és un lloc privilegiat per treballar en empreses de noves tecnologies. Jo mateix ho faig i per tant sé bé de què parlo. No tot funciona, és clar, però tampoc tot funciona al comerç o al turisme.

La crisi ha posat al descobert un gran nombre d’emprenedors que han decidit jugar-se-la. El problema és que molts repeteixen els esquemes clàssics, com si no haguessin après res sobre allò que ens ha caigut a sobre. Per sort, no tots.

Un sector turístic en el qual caldria invertir és el turisme natural, que mou xifres molt sucoses en altres països amb menys biodiversitat que el nostre, o el turisme cultural, en el qual també tenim molt a oferir. I no només esglésies romàniques, que sol ser el més evident, sinó que el patrimoni cultural cerdà és enorme i ja el voldrien per a elles moltes altres comarques que han de conformar-se amb molt menys.

Cal, doncs, reorientar les perspectives econòmiques de futur de la comarca i deixar de pensar únicament i exclusiva en el turisme de Barcelona de cap de setmana, perquè quan la Cerdanya passi de moda, cosa que pot succeir en qualsevol moment, no ens agafi tots els ous a la mateixa cistella com va passar amb la construcció.

Comarques esclaves (I)

Ja fa força anys que miro de dir la meva des d’aquest blog sobre un seguit de temes. El més recurrent és la situació de la comarca de la Cerdanya, tant des d’un punt de vista social com econòmic.

Hem viscut moments d’una puixança extrema i moments de crisi molt preocupants i la Cerdanya va fent la seva, però sense cap reacció massa visible. Tot són petits moviments, mesures tímides, molts cops en direccions oposades o amb resultats més o menys qüestionables.

L’explicació senzilla seria dir que tenim uns polítics ineficaços o que les classes dirigents de la comarca es troben adormides, però això em sembla poc just i poc ajustat a la realitat, tot i que quelcom d’això també n’hi ha, podeu estar-ne ben segurs!

Per tant, augmentem la perspectiva. Agafem la darrera dècada com a referència i tot l’Alt Pirineu com a territori a analitzar. Podem veure dinàmiques molt similars. Aquells territoris que estaven relativament ben comunicats amb les grans àrees de població de Catalunya, van patir un bum de la construcció, amb tot el que la bombolla del totxo va representar, de bo i de dolent.

Els altres territoris pirinencs, que també van patir una certa bombolla constructora, van optar potser per models turístics de gran volada, com grans centres turístics o hotelers, increments notables a les instal·lacions d’esquí, etcètera.

En tot cas, podríem dir que el turisme i la construcció han estat durant molts de temps –molt més que la darrera dècada- el motor de la dinàmica econòmica de l’Alt Pirineu. És cert que algunes comarques pirinenques encara poden oferir uns pocs llocs de treball en la indústria i en el sector primari, però són sectors en recessió al territori. Almenys, fins que va arribar la crisi més severa.

No tinc estadístiques fiables per afirmar-ho, però pel que he pogut veure i sentir, el sector primari, tot i els problemes en què viu de manera endèmica, sembla experimentar una petita revifalla, sobretot, els sectors més artesanals. Darrerament, la marca “fet a mà” o “artesanal” ha crescut molts punts als mercats i pot assegurar uns quants llocs de treball més al Pirineu que abans no existien.

En bona mesura, aquests llocs provenen de persones que han emigrat de la ciutat al camps, els anomenats amb major o menor encert, els neorurals, i d’aquells ciutadans pirinencs que no han volgut deixar el territori per emigrar a les ciutats i han volgut provar sort amb les coses que feien els seus pares o els seus avis, fins i tot.

Però això és del tot insuficient. Us enrecordeu quan fa una dècada, amb la bombolla de les “punt com-2 es parlava del Pirineu com un viver de petites empreses que teletreballarien i permetrien donar llocs de treball a gent estressada de ciutat –o a gent formada del mateix territori- que viurien cinc o sis dies a la setmana al Pirineu i viatjarien un dia a la ciutat per posar en ordre els seus quefers o presentar els seus treballs, per atendre directament els seus clients?

Això ha quedat força dil·luit. Quanta gent coneixeu personalment que teletreballin a la Cerdanya? Segur que n’hi ha uns quants, però d’aquí a ser quelcom d’econòmicament significatiu hi ha una llarga distància.

I el comerç, especialment lligat al turisme? I l’hosteleria i la restauració? Tothom ha afrontat com bonament ha pogut la crisi, però la tendència general, curiosament, ha estat la d’apujar els preus per cobrir la despesa. Així, uns productes que ja eren cars i poc competitius s’han tornat del tot prohibitius, especialment pels sectors econòmicament baixos i mitjans de la comarca.

Què fan els cerdans? Compren a les grans superfícies, que són les més cares de Catalunya, compren per internet, que tot i el recàrrec que els suposa en temps i diners per estar lluny dels centres productius i logístics, tot i així surten molt més barats que comprar segons què a la comarca. I els que tenen cotxe, van a carregar a Berga o a la Seu de tant en tant, perquè les seves grans superfícies són més econòmiques que les cerdanes.

Mentrestant, es van tancant botigues i anem perdent serveis. És cert que algunes botigues sobren, perquè dubto que a Puigcerdà calguin tants establiments, per exemple, de venda de roba –i gairebé tota de marca- com n’hi ha.

Altres, redueixen la jornada laboral i obren menys hores al dia o menys dies a la setmana. I així, el teixit comercial de Puigcerdà va donant una estranya resposta a les necessitats de mercat.

Entenc perfectament que la demanda de productes a Cerdanya és relativament petita, sobretot entre setmana, perquè la població fixa no és gaire gran. Això es barreja amb una població de cap de setmana i festius molt més important. De fet, moltes botigues, per no dir que la immensa majoria, només poden fer calés de debò els dies en què hi ha cua als accessos del túnel del Cadí.

L’ascensor de la por

Sóc usuari habitual del pàrquing municipal del carrer Escoles Pies i he pogut observar amb una certa sorpresa i indignació com el llum del replà de l’ascensor es fon contínuament. No és que no el canviïn, no, és que el canvien i es fon al cap d’un dia. No sé si és que el portabombetes està fluix o la instal·lació està feta amb el cul, però el cert és que la situació comença a ser lamentable, dóna una imatge pèssima i, a sobre, és perillós, perquè com que la porta que comunica amb el pàrquing es tanca i només es pot obrir amb targeta, si et quedes a la zona “fosca”, només tens l’opció d’avançar a les palpentes per cridar l’ascensor o tirar escales amunt a les fosques.

I no parlem de l’ascensor en si mateix, que cada dos per tres s’espatlla. Tot s’ha de dir que darrerament sembla que dura més que en altres temporades, quan trobar-se’l fora de servei era el pa nostre de cada dia.

Si pugem fins al pis de dalt, el que dóna al carrer Alfons I, ens trobem que no hi ha llum al sostre. Totes les bombetes s’han fos, per la qual cosa si vols baixar caminant per les escales per no agafar l’ascensor –que dit altrament, triga força en arribar quan el crides- corres el risc de trencar-te el coll, perquè entre la foscor i que les escales no són precisament ergonòmiques, tens tots els números d’acabar malament.

Finalment, la porta del carrer, que per obrir-la cal fer molta força. A mi de moment no em preocupa, però algunes persones grans han tingut problemes.

En fi, un cúmul de despropòsits: instal·lacions mal fetes o mal dissenyades i un manteniment que deixa moltíssim que desitjar. Potser que l’ajuntament hi posi una mica d’ordre abans que algú no hi prengui mal.