29 de juny 2007

El dia de l’orgull gai

Ahir va ser el dia de l’orgull gai i es van celebrar a algunes ciutats les típiques i colorides desfilades típiques d’aquest dia. Particularment, no tinc res en contra d’aquestes demostracions de color, simplement, no les acabo d’entendre. M’explicaré.

Sembla com si el col·lectiu GLBT es pensi que ja no hi ha problemes de visibilitat per gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals al nostre país i ara es dediquen a fer actes lúdicofestius intrascendents i carents completament d’elements reivindicatius.

És més, com que les autoritats polítiques majoritàries del país són “progres” i d’esquerra, sembla que hi hagi un idil·li entre els organitzadors d’aquests events i els polítics i tot són afalacs.

Doncs jo no penso així. Potser a Barcelona és possible que dos nois o dues noies vagin agafats/des de la mà i no els apedreguin, però en entorns rurals, això no passa. Un altre exemple: que li expliquin als pobres nois i noies adolescents que no són heterosexuals com n’és de divertit ser diferent a un institut de secundària, on molts d’ells pateixen tot tipus d’abusos i vexacions.

Però és clar, en un país tan modern i “progre” com és el nostre no passa res. Però és que, de debò som tan progres? Quan moltíssima gent –aparentment intel·ligent- creu que l’homosexualitat, per exemple, és una enfermetat o sentint les declaracions de molts representants del món eclesial (parlo de l’Església catòl·lica, però podria parlar d’altres cristianismes no catòl·lics, dels musulmans o dels jueus, també), sincerament, no entenc com el col·lectiu GLBT prefereix fer ulls clucs a aquesta realitat.

La qüestió és molt simple i l’apuntava un conegut meu: és que a Barcelona i a Madrid, sobre tot en entorns universitaris es pot ser diferent de la majoria i no passa res (o quasi res) i, així, és fàcil oblidar-se que quan ets adolescent o vell, l’armari és un estri molt útil, per desgràcia.

Tanmateix, no es veuen les coses igual en una ciutat d’uns quants milions d’habitants on ningú no es coneix que en un poble de cinc-mil habitants, on tothom sap fins la teva talla de calçotets.

En fi, que potser el col·lectiu GLBT faria bé en fer menys carrosses i ser més reivindicatius i menys tolerants amb el poder establert que, per molt que es disfressi d’ovella, sol tenir modes de llop a la que et tombes.

28 de juny 2007

Un altre món

Tot i que les generalitzacions són perilloses, he observat els darrers anys un fenomen que trobo, si més no, curiós. Us heu fixat la quantitat de gent, sobre tot jove, que van pel món amb els cascos de música posats? De fet, el fenomen no té res d’estrany: va començar amb els walkman, va continuar amb els CD portàtils i els mòbils, les motxil·les MP3 i ara li toca als iPOD.

El curiós del cas és que si us fixeu en la seva mirada mentra van caminant o estan asseguts sol haver-hi una constant: sembla buida. Això per no parlar dels nens que es passen qualsevol estona en què han d’esperar o s’avorreixen jugant amb el mòbil, la cònsola o el darrer artilugi de moda.

Sembla que vagin pel món com zombis. Vaja, que tenen el seu món. Com deia, les generalitzacions són perilloses. Fa pocs dies, en Castells, una eminència mundial de la societat de la informació, va presentar un informe on semblava demostrar que les persones que naveguen per internet són, en realitat, més sociables que les que no ho fan i tenen més amics que els altres.

Per tant, no podem generalitzar dient que totes les tecnologies són dolentes o alienadores. Un mateix aparell pot tenir les dues cares. Posem per cas un mòbil: si es f servir per parlar o per enviar missatges als amics, en realitat s’està emprant amb un ús social; en canvi, si es fa servir com un joc per evadir-se de la realitat, tindrà un ús alienador molt més perillós.

A més a més, tot és qüestió de mesura. No crec que sigui dolent jugar amb cònsoles, igual que no és dolent mirar la tele, xatejar o llegir. Però realitzar alguna d’aquestes activitats de manera exagerada, ocupant l’espai per fer altres coses, sí que pot ser perniciós.

Llavors, de què em queixo? De l’actitud. Em queixo d’aquesta mena d’actitud davant de la vida que tenen molts joves que sembla dir “m’importes un bé negre” o “passo de tot”. Després els polítics s’exclamen que els joves no voten o que no s’associen o que són més conservadors que la generació dels seus pares.

Però a mi no m’estranya gens. Viuen immersos en una societat que els sobresatura d’estímuls des de molt petits. Pràcticament, no els deixem jugar en pau. Els sobreprotegim. I, a sobre, solen viure molt bé. Massa bé. Mai es té un no per a ells i, és clar, quan topen amb la dura realitat no sabem com sortir-se’n. Alguns s’evadeixen jugant, altres recorren a les drogues i alguns, per sort, reaccionen i aprenen.

Ara bé, en quina proporció es troben aquests grups? Això és el que no sé i em preocupa cada cop més. Mirant-ho des d’un punt de vista egoista, ells no són només EL futur, sinó que són el NOSTRE futur.

27 de juny 2007

Vist i no vist

Darrerament he estat passejant força per la Cerdanya i m’he adonat d’una realitat trista i lamentable: cada cop queden menys llocs “especials” a la comarca. Què vull dir amb això? Doncs que fa deu anys, era possible trobar llocs relativament verges pel que fa a la natura a la Cerdanya. Però avui, això és gairebé impensable.

Encara recordo quan anava a passejar amb els amics a la Corona de Bolvir, abans que la convertissin en una urbanització pels famosos de la tele i els seus amics. Recordo que fins l’any passat, pujant a Guils Fontanera, a l’entrada de la pista que porta al refugi de les Cases, s’hi podien trobar rossinyols al costat de la sèquia. Ara han fet una destrossa tan brutal, que dubto que hi torni a crèixer res.

I què dir de Guils Fontanera? La recordo fins i tot d’abans que es fessin les pistes d’esquí nòrdic. Era un paratge meravellós. Després va venir l’estació, que en general va ser força respectuosa amb el medi, però llavors van asfaltar la carretera que hi menava. Final del paradís. Ara és un merendero que s’omple els caps de setmana, amb nens jugant als prats, destrossant la flora alpina que s’hi feia, per no parlar de motos, quads i tot-terrenys que es fiquen pertot arreu.

Llegeixo en el nou pla comarcal d’ordenació (és un dir això de l’ordenació) que pensen posar remuntadors als prats de la Pia, a la carretera entre la Masella i Super Molina. Què bé! A sobre, faran un bon pàrquing i es carregaran un lloc realment meravellós. Com en el seu dia es van carregar als Alabaus la casqueta d’en Napoleó, fent-hi un gloriós pàrquing.

M’han dit que han fet una rasa que baixa pel bosc d’avets fins a l’estació de la Molina on també s’hi ha fet una bona destrossa. Tot en nom del progrés, és clar.

La darrera, l’altre dia a Prats, a sant Salvador de Predanies. Una rasa enorme que envolta el turó i que suposo que es deu haver fet per portar alguna canalització o per obrir algun camí. Per pocs metres no han destrossat l’única població coneguda d’Inula britanica (una flor preciosa) de la comarca.

Clar que, encara suposant que els autors de la rasa ho sapiguessin, haurien canviat les coses? Ho dubto molt. Per solt, les Inules s’han salvat, però em pregunto per quant de temps.

Tota la comarca és plena d’aquests exemples. Vas a un lloc i et meravelles de la seva natura i tornes al cap d’uns anys i no hi queda res. Han fet una rasa, una carretera, un abocador, han edificat, etc.

Potser s’hauria de fer un catàleg de patrimoni natural per protegir el més important que encara ens queda, sobre tot a la Baixa Cerdanya, perquè a l’Alta Cerdanya fa molt que s’han preocupat del tema hi han inclòs mitja comarca en un Parc Natural Regional. Cosa que, suposo, deu ser impensable a la Baixa Cerdanya.

Encara no entenc com van permetre la creació del Parc Natural del Cadí-Moixeró, així com les petites i fragmentàries àrees de protecció de què gaudim.

26 de juny 2007

Referèndum?

Benvolguts conciutadans, en especial a tots aquells que vàreu votar afirmativament als referèndums sobre la Constitució europea i sobre l’Estatut de Catalunya: ja heu pogut veure el valor que té el nostre vot en una consulta lliure i democràtica, oi? Però anem per pams.

Comencem per la gloriosa Constitució europea que, de fet, no era sinó un extraordinàriament complicat i enrevesat tractat jurídic internacional que no acabava de solucionar els problemes que té Europa i que per poder-lo interpretar correctament, hom necessitava ser un doctor en lleis, com a mínim.

Espanya sotmet a referèndum la “Constitució” europea i guanya clarament el sí. Molt bé. Després vénen els francesos i els holandesos i diuen no. Ja us podeu imaginar qui mana a Europa, oi? I per on es passen el nostre “Sí” la resta de potències europees? Dic el “nostre sí”, perquè tot i que vaig votar que “no”, respecto el resultat majoritari del poble.

Ara, la Constitució es converteix en un tractat descafeïnat, que encara arregla menys coses que la Constitució, ple d’excepcions i de trampes per acontentar als britànics i als polonesos!!! No tinc res en contra de Polònia com a estat, però vaja, que un país amb tan poc pes econòmic sigui capaç de condicionar tota la política europea, diu molt a favor de Polònia i molt poc, diguem-ne, d’Espanya, per exemple.

Que ens preguntaran si estem d’acord amb el nou tractat? No, home, ja s’han pronunciat els que de debò manen, nosaltres a dir amén a tot.

I de l’Estatut que em digueu? Primer els polítics fan un Estatut preciós (és un dir), ben recarregat d’articles i de bones intencions que és aprovat pel 90% dels diputats del Parlament. Després arriba a les Corts espanyoles, on després de passar pel túrmix, llençar-ne els aspectes sucosos a les escombraries i vendre’s uns quants per trenta monedes de llautó, ens el retornen com si fos una gran victòria per tal que l’aprovem en referèndum.

Naturalment, el poble –els que van a votar, és clar- decideix que sí, que molt maco l’Estatut i que, apa, vint anys més muts i a la gàbia. Ara, resulta que del pactat, res de res, que quatre senyors del Tribunal Constitucional són més importants que uns quants milions de ciutadans. Faltaria més! Què en faríem sense la seva guia espiritual!

Per acabar-ho d’adobar, tot un munt de personatges i personalitats s’han anat pronunciant al respecte: l’Església, alguns comandaments de l’exèrcit, el Defensor del Pueblo (a qui sembla que li ve gran això de defensar el poble i ha de ficar-se en altres cacaus per sortir a la tele) i uns quants presidents d’altres comunitats autònomes, que estan en contra d’un Estatut que prèviament han fotocopiat ells mateixos per les seves respectives reformes.

No està malament. Ja veieu per què serveixen els referèndums en un país de tan notable tradició democràtica com és Espanya. Però tranquils, nosaltres a posar bona cara i a continuar pagant impostos, que és el que toca. Les coses importants les deixem pels que de debò manen en aquest país, que no som nosaltres, és clar.

05 de juny 2007

Tot és posar-s’hi

Ara resulta que els polítics nacionals estan preocupats per l’abstenció. Quina cosa més peculiar! Diumenge, El Periódico publicava una sèrie de minientrevistes a un munt de persones que no van anar a votar a les darreres eleccions municipals i s’hi podia entreveure alguna de les causes fonamentals per les quals l’abstenció d’aquestes eleccions va ser tan gran a Catalunya.

A més del que vaig poder intuir, també m’agradaria reflexionar sobre altres causes profundes que no sempre s’expressen per temor a ser políticament incorrecte o per altres motius.

1. Per què he de votar si després els polítics s’ho maneguen tot entre ells i no respecten el resultat de les urnes?

És evident que si una llista o formació no obté majoria absoluta –i de vegades fins i tot així- hom no té clar qui serà alcalde fins el dia de la seva elecció, ja que els partits fan i desfan, com qui balla una sardana.

Una possible solució fóra nomenar alcalde el cap de la llista més votada, amb unes funcions ben delimitades, que aquest pogués conformar el seu equip de govern i que la corporació municipal, escollida en llistes obertes, controlés l’alcalde i hagués d’aprovar les decisions més importants.

Un sistema, en definitiva, més presidencialista i menys parlamentari, ja que s’ha demostrat que no acaba de funcionar del tot bé el que tenim.

Fer això extensiu a altres entitats, com els Consells comarcals o les Diputacions.

2. Els polítics no trepitgen el carrer. No coneixen els veritables problemes del poble.

Cert. La major part dels polítics, sobre tot aquells que ocupen càrrecs institucionals molt importants, com alcaldies de grans ciutats o governs, solen viatjar en cotxe oficial i tenen un contacte gairebé nul amb la gent del carrer.

Solució: que facin com a molts països nòrdics, on els ministres viatgen en metro i en tren. Així, fins i tot es preocuparien que arribessin a l’hora i tinguessin un mínim de qualitat.

3. Un cop obtenen el poder, no hi ha déu que els foti fora.

Cert. Hi ha polítics que un cop agafen una cadira no hi ha manera que la deixin. Faran el que calgui: pactaran contra natura, canviaran de partit o es vendran l’ànima al dimoni, però la cadira no es toca.

Solució: Si un polític o un regidor demostra de manera clara la seva inutilitat com a governant, se l’hauria de poder expulsar del poder. No hauríem d’haver d’esperar quatre anys per fer-ho. Als Estats Units existeix la figura de l’impeachment, per la qual, qualsevol funcionari pot ser expulsat del seu lloc. Es fa servir poquet, però la simple amença garanteix que el sistema funcioni prou bé.

A més, a molts estats, hi ha la possibilitat de convocar un referèndum per petició popular per fer fora del poder un Governador o un alcalde. M’imagino quin terrabastalla hi hauria en el nostre país si s’instituís aquesta figura de progrés.

4. Els polítics no escolten el poble.

Res més senzill per solucionar això. Només caldria que els polítics deixessin convocar referèndums sense els impediments legals que ara existeixen. Pel que sembla, aquesta figura de progrés els produeix urticària.

Tanmateix, instituir una sèrie de consells territorials i temàtics que recollissin el sentir popular sobre determinats temes, també ajudaria a augmentar la complicitat entre el governant i el governat.

5. Els alcaldes es preocupen massa de construir per obtenir impostos amb què finançar el municipi.

També això té fàcil solució: augmentar el finançament que atorga l’estat als municipis. Així no caldria que els alcaldes es dediquessin a la construcció. És un dir.

6. Determinats temes són tabú. Per exemple, la gent està molt preocupada per la immigració massiva, però els polítics no en volen parlar. Hi ha un pacte de silenci sobre el tema. Qualsevol que el trenqui és immediatament acusat de feixista o de nazi.

Hi ha països europeus que han experimentat un gran creixement econòmic sense necessitat d’acollir tanta immigració. Per què? Doncs perquè han potenciat sectors on la mà d’obra massiva i poc qualificada que aquí emprem a l’hosteleria o a la construcció no és necessària. Però és clar, no oblidem que nosaltres vivim del totxo…

M’agradaria recordar als senyors polítics que un problema no desapareix pel fet que no se’n parli. Més aviat tendeix a enquistar-se i originar problemes addicionals.

En fi, que de solucions n’hi ha tantes com es vulgui. Un altre assumpte és si realment es volen o ja ens va bé anar fent la viu-viu.

04 de juny 2007

Els arbres amics

D’un temps ençà vinc observant com els arbres de Puigcerdà són podats de mala manera. Quan dic “de mala manera” no vull dir que estiguin mal podats, sinó que es poden massa tard, quan els arbres ja han tret la fulla.

Així, si us doneu una volta pel passeig de la Sèquia dóna pena veure els til·lers i els castanyers, amb les branques tallades i les fulles tot just sortint. Una llàstima! Pensava que els arbres es podaven per evitar que creixessin massa, no per retardar el seu desenvolupament fins al mes d’agost.

No és el primer cop que veig una cosa així. Altres anys ha passat el mateix al tram del passeig de la Sèquia de darrere l’estany o a l’avinguda Schierbeck. Fins i tot he vist podar els pruners de l’avinguda del Segre quan j estaven florits.

Què passa? Que els podadors deixen pel final la feina pública o què? Perquè si no, no s’entén.

Però per desgràcia a Puigcerdà mai s’han tractat gaire bé els arbres. Recordo perfectament quan es va fer la reforma de l’estany, la quantitat enorme d’arbres del perímetre que estaven marcats amb una fatídica X que indicava que podien ser tallats. Afortunadament, després de les protestes populars, es van indultar la majoria, que no tots.

Fa poc es van tallar part dels arbres de l’avinguda Doctor Piguillem amb no sé quina estranya excusa i encara recordo quan cert regidor il·luminat va ordenar tallar els xiprers del campanar amb la peregrina i del tot increïble excusa que patien de la processionària del pi. Algú ha vist mai un xiprer amb processionària?

I què hem de dir d’alguns dels arbres de la plaça dels Herois que, de cop i volta s’han vist dins d’una carpa? Sobta el fet que no els hagin tallat per fer nosa al “progrés” econòmic d’uns pocs.

També m’agradaria fer un esment de la pobra sequoia de l’estany que va ser sacrificada per posar una estúpida font que va tenir tant d’èxit que ja no hi és. Era l’única sequoia pública de Puigcerdà, però és igual, tampoc les sequoies de les finques de l’entorn de l’estany tenen massa bona sort. Les que no es moren els hi tallen la punta perquè no creixin més.

Vivim al Pirineu, un lloc suposadament verd i amb arbres. Tant els que aquí hi vivim com als que vénen de fora els agrada de veure arbres. Però em temo que la cultura de l’arbre no està gaire estesa a la nostra comarca.

Recordo que fa anys vaig anar a les Canàries i vaig poder observar un fenomen del tot peculiar: els tècnics que feien les carreteres no tenien cap mania de desviar-la per no tallar un arbre ja desenvolupat. Aquí, això és inimaginable: vinga cop de destral, vinga excavadores. Els arbres no arriben ni a la categoria d’objectes, només són coses que sovint destorben.

Una llàstima, perquè els arbres, a més d’ornamentar, són refugi dels ocells i dels insectes, donen ombra, baixen la temperatura del seu entorn, conserven la humitat, ens proporcionen oxigen i redueixen el CO2 que causa l’efecte hivernacle. Alguns, fins i tot perfumen l’aire amb les seves flors.

Però és ben igual. Sembla que molts prefereixen el ciment gris i trist abans que la verdor dels arbres o dels arbustos. Sort que estem al Pirineu…

01 de juny 2007

Com n’és de divertida Polònia!

Doncs no, no estic parlant del programa “Polònia” de TV3, sinó del país de debò. Darrerament ens arriben un munt de notícies força surrealistes d’aquest país de l’Europa de l’est. Sembla ser que els bessons homozigòtics que governen Polònia, en comptes de dedicar-se a modernitzar el país, pretenen retornar als vells i simpàtics temps de la crema de bruixes i dels pogroms.

Primer van iniciar una espectacular campanya contra els antics col·laboradors el règim comunista. No entraré a comentar el tema perquè entenc que la cosa és políticament discutible i els països que han patit una dictadura –com el nostre- tenen dret a triar què volen fer amb la seva memòria històrica, si exposar-la a la llum pública o soterrar-la a les masmorres.

Però el que no acabo d’entendre és l’absurda i patètica campanya homofòbica d’aquests polítics d’extrema dreta, ultracatòlics i –diguem-ho clarament, fatxes. Si ja fa uns anys el predicador nord-americà Jerry Falwel es va fer famós en aquest costat de l’Atlàntic per la seva surrealista campanya anti-Tletubbies per considerar que Tinky Winky era gai (perquè portava un bolso) i que això podia malmetre tota una generació d’indefensos nens americans, ara una polonesa anomenada Ewa Sowinska, defensora dels nens polonesos, torna a la càrrega.

En concret, s’ha posat a investigar si Tinky Winky és homosexual i si els Teletubbies fan propaganda de l’homosexualitat, cosa que sembla ser que és un terrible crim a Polònia. Com si algú es tornés homosexual per veure un ninot a la tele! Per fortuna pel sentit comú universal, ha decidit que no, que no són homosexuals i que els pobres nens polonesos poden continuar veient aquesta sèrie sense “perill” de tornar-se vés a saber què. Sembla ser que ha arribat a aquesta intel·ligent conclusió consultant els psicòlegs, cosa que hauria de fer més sovint.

El govern polonès també s’ha fet famós a Europa per atacar els gais de tota mena en tots els camps possibles. Per exemple, un mestre polonès gai o no gai, no pot parlar d’homosexualitat a classe (excepte –suposo- per denigrar-la), ja que podria ser acusat de promoure-la. Ja se sap que el totpoderós lobby gai podria apoderar-se del món mundial si el govern polonès no vigila…

Ja posats, que retornin a l’entranyable costum nazi de fer dur als gais un triangle rosa cosit a la jaqueta. I després els podem cremar a la foguera, no sigui que es carreguin la decència del país! Per favor, fins on podríem arribar! I mentrestant, Europa s’ho mira embadalida i de tant en tant renya una mica als polonesos com qui renya un nen entremaliat.

Què passa? Doncs que la Unió Europea no ha destacat mai gaire per la defensa dels drets de les minories. A Polònia s’estan aplicant polítiques que farien les delícies dels mateixos nazis que els van sotmetre i que tan odiats són, però sembla que ningú no suma dos i dos i treu cap conclusió. Ans el contrari, el poble s’ho mira encantat.

La darrera gràcia ha estat censurar un fragment d’una sèrie de televisió on es veia un cura catòl·lic corruptor de menors! Per favor, lluitem contra els gais (que no fan mal a ningú), però l’Església ni tocar-la, eh?

En fi, que a mi ja em poden esperar amb els braços oberts que no penso posar els peus a Polònia mentre aquesta colla de “senyors” i “senyores” governin tan il·lustre país. No entenc com podem estar en el mateix club països que tenen diferències tan notables sobre els drets humans i les llibertats individuals.