20 de juny 2008

Oh, benvinguts, passeu, passeu

Ahir mateix parlava de l'Hospital Transfronterer en aquest bloc i avui llegeixo en premsa que el projecte es torba aturat, qui sap si definitivament, perquè tot i que l'administració francesa -teòricament la més lenta- ja té els diners, des de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, al capdavant de la qual es troba Marina Geli, no paren de donar guitzes al projecte. Ja sabeu, el larrià: torni vostè demà.

Que trist! El pitjor de tot és que possiblement els diners hi siguin, però estiguin bloquejats per qüestions polítiques. A ningú no se li escapa que l'Alcalde de Puigcerdà a donat recolzament públic més d'un cop a en Joan Carretero, líder del més important corrent crític dins d'ERC i poc favorable al Tripartit. I és clar, molt em temo que ara el Govern Tripartit es venja en nosaltres aturant l'Hospital transfronterer.

Veieu què maca que és la política? Visca la classe política catalana! mentre jo tingui la poltrona ben enganxada al culet, els ciutadans que es fotin ben fotuts. Cada cop dóna més fàstic. Tot i que reconec que la política in se m'agrada moltíssim, he arribat a la conclusió que la classe política catalana viu enun altre planeta i no se n'assabenta o no vol assabentar-se'n sobre allò que passa realment al país.

Si el projecte d'hospital transfronterer, un projecte que he qüestionat en alguns aspectes pràctics (ubicació i possible manca de recursos), però no en la seva essència, s'hagués de tirar endavant a Barcelona o a la seva àrea metropolitana, no patiu, que faria anys que estaria enllestit. Però és clar, als pirinencs que ens bombin!

Les comarques del Pirineu només serveixen per: pagar impostos, servir de jardinet a les classes benestants de l'àrea metropolitana de Barcelona (la Gran Barcelona, que en diuen ells), per esquiar a l'hivern i per fotre'ns els pocs recursos que ens queden (energia hidroelèctrica, aigua, etc).

Però a l'hora de donar serveis, llavors som ciutadans de tercera. És igual que tinguem una línia fèrria pròpia dels anys 50 d'un país del tercer món; és igual que per poder mantenir les carreteres interiors de la comarca haguem d'estar contínuament pidolant; i és igual que no tinguem cap universitat propera i els nostres fills hagin de desplaçar-se més de cent quilòmetres a estudiar. Res d'això no importa.

Fins i tot quan tenim algun projecte punter o ens l'arrabassen o ens el bloquegen. Sempre igual. Potser, en comptes de defensar la sobirania de Catalunya faríem millor demanant una província pròpia o l'annexió a Andorra. Almenys, tindríem un estat propi i no vindrien a fotre'ns l'aigua o els bolets amb nocturnitat.

19 de juny 2008

Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos

"Si ellos tienen UNO (ONU), nosotros tenemos dos". Aquest era el crit de guerra dels feixistes espanyols quan Espanya no estava en gaire bones relacions amb les Nacions Unides. Ara sembla que això se l'ONU torna a posar-se de moda, a la Cerdanya al menys: l'Institut d'Estudis Ceretans ha decidit denunciar el Tractat dels Pirineus davant de l'ONU, ni més ni menys.

Bé, es diu ràpid, però la cosa portarà cua. Naturalment, no servirà de res, però de ben segur que sortirem una estoneta a la tele i en uns quants diaris. Els quinze minuts de fama als quals tothom té dret. Poc menys, és clar, perquè no m'imagino ni l'ONU fent cas d'una associació local com l'Institut, ni a l'estat francès tornant-nos el Roselló i la Cerdanya. Vaja, a Sarkozy li donava un atac. Això si no aprofitaven per fotre'ns la resta de la comarca, és clar.

Des d'un punt de vista teòric em sembla molt bé que es facin accions per reivindicar la execrable partició de la Cerdanya i la pèrdua dels territoris de la Catalunya Nord, però no perdem de vista unes quantes coses:

1. Algú li ha preguntat l'opinió als rosellonesos? Molt em temo que no voldrien deixar de ser francesos així com així, per molt catalans que diguin sentir-se uns quants, que no la majoria.

2. Realment algú es pensa que un acord pres per dos estats sobirans el pot impugnar l'Institut d'Estudis Ceretans? Ja posats, el podria impugnar jo mateix. El cas que ens faran serà el mateix.

3. Això és una maniobra publicitària que beneficia a qui? A la Cerdanya? A Catalunya? A l'Institut? Al seu president? No sé, jo diria que posats a fer el ridícul, podríem demanar de pas que restaurin una Occitània independent.

4. No es podria dedicar l'Institut a fer alguna cosa més productiva que a demanar la lluna en un cove? Si volen fer pedagogia d'allò que ha representat el Tractat dels Pirineus pels cerdans, que ho facin. Tindran tot el meu reconeixement i la meva col·laboració. Però fer declaracions sonades per sortir a la tele, què voleu que us digui...

En fi, ara ja només falta que s'hi fiquin els polítics, que facin uns quants discursets ben macos i que ballem tots plegats una sardana a banda i banda de la ratlla.

Sóc de l'opinió que ja fa temps que es treballa en la bona direcció de la reunificació de facto de la Cerdanya. Projectes com l'hospital transfronterer, l'escorxador transfronterer, les segones residències de barcelonins a la Cerdanya francesa, la Bressola i, esperem que un futur no gaire llunyà, l'AVE fins a Perpinyà, faran que el Roselló i la Cerdanya tornin a sortir al mapa, encara que sigui amb dos colors diferents.

És aquest el camí a seguir. Creació d'empreses, projectes i serveis comuns. Compartir la llengua, la cultura i, sobre tot, l'economia. Així es construeix Europa i així es reunificarà la Cerdanya. Potser continuarà estant partida entre dos estats, però potser les noves generacions veuran un horitzó comú, una plana indivisible, una unitat geogràfica i cultural.

El que tinc molt clar, és que hem de ser nosaltres qui lluitem per això. L'ONU té coses més importants a fer que discórrer sobre malaurats tractats coberts de pols que, malgrat tot, continuen ben vigents.

13 de juny 2008

Conèixer les normes

L’altre dia, anant per la muntanya, ens vam trobar un matrimoni de Barcelona que estaven agafant bolets. En veure’ns, ens van parar i ens van preguntar si els bolets en qüestió eren bons. Naturalment, com que el que estaven agafant era més aviat tòxic, els ho vam dir i acte seguit els van llençar tots. Això em porta a un seguit de reflexions:

Si no sabeu què són, per què coi els agafeu? Realment creieu que uns bolets que surten dels excrements d’una vaca deuen ser deliciosos? (que consti que alguns, com certs Coprinius ho són) Poseu les vostres vides en les mans de la primera persona que passi per allà sense més comprovacions? I si no trobeu ningú, us ho cruspiu a veure què passa?

Com va dir-los un botànic que anava amb nosaltres: tots els bolets es poden menjar, el que passa és que alguns, només un cop. No sé si van captar la ironia.

D’inconscients n’està el món ple. Cada any sentim a parlar d’algú que s’ha intoxicat menjant bolets, fent-se un ram amb tora blava o que s’ha perdut al bosc caçant rovellons i l’ha hagut d’anar a buscar una dotació de bombers i de forestals.

La muntanya té unes normes i cal conèixer-les, de la mateixa manera que no es pot circular per la ciutat de qualsevol manera. A veure, què ens diríeu als muntanyencs si a Barcelona, sistemàticament, intentéssim baixar per les escales mecàniques que pugen, ens saltéssim els controls del metro, ens fiquéssim a 90 Km/h per un carreró estret i contra direcció, anéssim cridant com bojos pel carrer o féssim instàncies a l’Ajuntament per tal que es prohibissin les motos, que fan massa soroll. Divertit, oi?

Doncs això és el que fan molts pixa-pins (amb ànim d’ofendre) quan pugen a la muntanya: van cridant pel bosc com si estiguessin en un estadi de futbol, es foten per on no toca amb tot tipus de vehicles, es queixen que les campanes o el dringar de les esquelles de les vaques no els deixen dormir (!) o marxen a escalar una muntanya com qui va a la botiga de sota de casa a comprar cols.

Això, sense tenir cap coneixement de meteorologia, topografia local, micologia i molts cops, ni d’educació. Els reconeixereu perquè van per la muntanya amb un modelet “d’anar per la muntanya”, però prega que no es posi a ploure, que no vegis com queden. Són els que van amb el cotxe fins a on poden arribar i dinen al costat mateix, no sigui que els el robin. Van parlant pel bosc pel mòbil i rondinen quan no hi ha cobertura i, sobre tot, sobre tot, els reconeixereu perquè si es troben una vaca enmig del camí, es posaran histèrics perquè no s’aparta i fins i tot seran capaços de llançar-li pedres.

En fi, tota una tribu urbana, molt abundant i, per desgràcia, majoritària avui dia. De vegades m’entren ganes de baixar a Barcelona amb una barretina i començar a fer l’animalot. Segur que sortiria a les notícies. Ells no, és clar, perquè són els que fan les notícies.

12 de juny 2008

El model de gestió llivienca

He de reconèixer que, darrerament, el consistori llivienc té tota la meva “admiració” per com gestionen els nous projectes urbanístics de la vila. Després del desori del camp de golf, que es va requalificar com a d’interès prioritari per tal de poder-lo fer, fos com fos, petés qui petés, ara ens sorprenen amb un altre projecte faraònic: el complex termolúdic.

Com que era una iniciativa privada, fins ara no havia dit res. De tota manera, semblava una mena de mini-Caldea o, com es diu popularment, un vull-i-no-puc. Però en fi, tothom és lliure de gastar-se els seus diners com vulgui.

Però ara resulta que la piscina pública, ves per on, que havia de fer aquest complex, no es pot fer perquè no hi ha calés (vaja, això em sona). Fins aquí, res a dir, però resulta que el consistori avança aquests diners a l’empresa per tal que no es faci enrere del projecte. Diners públics per fer una infrastructura pública que havia de fer una empresa privada per tal que no deixi de fer altres infrastructures privades. Un bonic embolic, oi?

A més a més, la piscina serà més petita, per la qual cosa no caldrà un socorrista (mira què bé: ja em quedo més tranquil) i en comptes de depurar les aigües biològicament es farà servir el tradicional mètode dels productes químics que, tot i no ser tan “biològics” són menys costosos, ves!

O sigui, es fa un megaprojecte, es retalla, se li posa el fanalet al burro (llegir, al pobre contribuent) i es ven com la gran solució al problema de la manca de diners. Apreneu-ne, oh alcaldes cerdans, del consistori llivienc: així es fan les coses!

11 de juny 2008

Les dues cares de la moneda

Llegeixo amb premsa amb una certa sorpresa que Puigcerdà vol fer pel 15 d’agost una mena de Fira de mostres del Pirineu, amb estands turístics, actuacions musicals i teatrals i amb un seguit d’actes culturals i de xerrades sobre el Pirineu.

He de dir que la idea m’ha sorprès. Ara bé, aquesta és d’aquelles notícies que es poden explicar de dues maneres totalment contraposades. Com que no m’acabo de decidir per cap de les dues, tot i que he estat rumiant una estoneta, us poso les dues i vosaltres mateixos.

Enfocament positiu:

Fer una trobada/fira sobre el Pirineu em sembla, per se, ja una bona idea. Als pirinencs ens manca identitat i hi ha un gran desconeixement entre nosaltres mateixos. Anem tot sovint a Manresa, a Barcelona o a Nova York, però gairebé mai no visitem Sort, o Les o la Pobla. Hem visitat bocabadats el gran canyó del Colorado, però desconeixem la bellesa majestuosa d’Ordesa.

Per tant, una fira que ens acosti i permeti que ens coneixem una mica millor tots plegats sempre em semblarà una bona notícia. A més a més, donar-li un aspecte cultural i festiu a l’acte em sembla millor que no només un conjunt d’avorrides conferències a alt nivell entre els polítics per dir-se sempre les mateixes coses i que no interessen ningú, ni a ells mateixos, de fet.

A més a més, és un acte nou al bell mig de l’estiu, que estarà nodrit de molt públic i que donarà una mica de contingut a aquestes dates, buides d’altra banda d’events, com no sigui alguna festa major o algun concert en una església cerdana.

Enfocament negatiu:

Sí, molt bé, pirinencs tots. Però calia fer a Puigcerdà, en la temporada de màxima afluència turística, una fira per promocionar la resta del Pirineu? Vaja, que sembla que estiguem cridant als quatre vents que aquí ens sobra la gent i que millor que marxin a un altre lloc del Pirineu.

D’altra banda, calia fer aquest acte el 15 d’agost, moment en què l’afluència turística de la comarca és extrema? Ens hem de gastar els calés per entretenir els turistes o hauríem de gastar-nos-els en altres dates menys concorregudes per atreure’ls? Per què hem de fer res en unes dates en què no s’hi cab a tota la comarca, quan ningú no sortirà guanyant perquè ni bars, ni restaurants, ni botigues, ni hotels donen a l’abast?

Finalment, ho fem ben bé als afores de Puigcerdà, perquè prop del centre ens hem menjat tots els espais aprofitables. Així, ja ni caldrà que els que vinguin pugin al centre de la Vila. Un altre cop a la major part del comerç puigcerdanès?

Com podeu veure, opinions enfrontades. De ben segur que totes dues postures se sentiran quan arribi l’hora. La meva posició personal es troba més a prop de la part positiva de l’event que no pas de la negativa, però cal tenir tots els caps lligats, si no volem fer el ridícul.


Ja de pas, es podria intentar fer venir gent del Pirineu francès, el gran oblidat de sempre. Ja sé que ells van a la seva i que no ens tenen en compte per a gaire cosa, però si realment volem ser un referent, hauríem d’incloure’ls també.


Mare de Déu dels Pallots,
no els fareu contents a tots.



10 de juny 2008

Valor afegit

Finalment sembla que l’Ajuntament s’ha decidit a treure de l’armari les restes arqueològiques del call jueu de Puigcerdà que, per a aquells que no ho sàpiguen, és el més gran excavat de tot Catalunya. Això sí, està repartit entre els ciments d’uns quants edificis, el trosset de plaça que ha quedat entre el bloc de pisos oficial i el Trànsit i una altra part va desaparèixer quan es va fer el pàrquing Saba.

Però afortunadament, encara ens queda alguna cosa i quan es va fer el bloc de pisos de protecció oficial, l’edifici es va aixecar sobre unes pilones per no malmetre les restes arqueològiques que hi ha dessota. Ara, l’Ajuntament, hauria arribat a un acord amb Habitatge de la Generalitat per fer una sala de reunions pública amb el terra transparent de tal manera que fossin visibles les restes.

Primer de tot, vull agrair a l’Ajuntament l’esforç que ha fet per dur a terme aquest projecte. Sabent com són de poc amants de l’arqueologia, fins i tot em costa de creure que ho hagin fet, però se’ls ha de reconèixer. D’altra banda, potser haurien pogut apostar per un projecte més ambiciós, tot incorporant les restes encara soterrades, però en fi, deixem-ho així que si no encara tindríem un disgust.

Tanmateix, es dota el municipi d’una sala d’actes cèntrica municipal, ja que l’única de què disposa el municipi es troba al Museu Cerdà, en un lloc menys cèntric i més difícil d’accedir.

Aquests són els projectes que, personalment, a mi més m’agraden: funcionals alhora que patrimonialistes. És a dir, que són útils i que incorporen algun element de disseny o prou atractiu per dotar-los un interès o valor afegit. Tant de bo n’hi hagués més.

Finalment, dir que quan es vol, encara que al municipi no hi hagi prou diners (cosa discutible), és possible trobar solucions per als projectes. Només cal buscar i negociar. Però per això cal una cosa que molts cops hi manca: voluntat. Esperem que això sigui un símptoma que els vents estan girant i que les coses van pel bon camí.


09 de juny 2008

Sopars de duro

Fa poc es va fer un sopar en un restaurant puigcerdanès on hi eren presents polítics i membres del sector empresarial turístic de la Cerdanya. Aquest tipus de trobades solen ser positives perquè, com a mínim, es parla de temes i problemàtiques reals. Els empresaris tracten de vendre als polítics les seves idees i els polítics prenen nota tot posant cara de ‘què interessant!’, però responent amb el mantra corresponent de ‘no hi ha diners’ si els empresaris insisteixen massa.

De totes maneres, no sé ben bé que els posen al menjar (o al beure) a aquests simpàtics xicots o si ja ho porten de casa, perquè surten unes idees tot originals que, de dur-se a la pràctica, es carregarien la comarca en un tres i no res.

Per exemple, idea brillant: cal unir la Cerdanya amb Andorra sense passar per l’Alt Urgell. Bé, aquesta opció ja existeix, només cal anar pel Pas de la Casa i agafar el corresponent túnel. Però suposo que ells volen sortir al bell mig d’Andorra, no a una punta. Què pensen fer? Travessar per la vall de la Llosa i carregar-se una de les zones naturals més atractives de la comarca que, per cert, està parcialment protegida?

Doncs si cal, es fa, tu! Què s’han pensat aquests naturalistes estúpids que l’única cosa que fan és tocar els nassos! La pela és la pela. Apa nen, vés a buscar les excavadores que de Medi Ambient ja m’encarrego jo…

Una altra brillant idea: fem que el Parc Natural del Cadí-Moixeró sigui més obert al turisme. Res de pistes barrades. Posem uns serveis de taxis, com a Aigüestortes i endavant les atxes.

Molt bé. Si hi ha pistes tancades no és per fotre els turistes. El Parc Natural, a part de tenir una funció divulgadora, té una altra de conservadora. Si es tanca una pista és perquè allà hi nia una espècie protegida, per exemple, i si comencen a passar vehicles, per molt autoritzats que estiguin, igual se’ns en va a n’orris tot el projecte conservador.

Però és igual, no aturarem la màquina de fer bitllets per uns animalots fastigosos, oi? Mira què passa amb conservar tant la fauna, que ara ens surten fins i tot llops!

Què dir davant de tanta ignorància i de tanta cobdícia? Bé, se m’acuden unes quantes coses, però com que no vull perdre les formes, de moment me les guardaré per a mi solet.

Això sí, almenys una cosa de molt positiva tenen aquestes trobades: finalment se n’han adonat que hi ha un medi natural que es pot explotar turísticament. Ara només cal que canviïn la mentalitat del jeep i de l’excavadora per la del senderisme i el safari fotogràfic i podrem tenir-ho tot: calés i medi ambient.

Però és cert que la Cerdanya i la seva gent, sobre tot els habitants dels grans nuclis, com Puigcerdà, viuen tot sovint d’esquenes a la natura i molts d’ells es coneixen menys el seu propi municipi que qualsevol visitant de segona residència de l’àrea de Barcelona, la qual cosa diu força d’aquesta actitud de neourbanites que han adoptat molts puigcerdanencs.

03 de juny 2008

Aparcaments i finances municipals

No, no penso tornar a parlar ara dels pàrquings que demanen els comerciants. Volia comentar, però, una notícia relacionada que té a veure amb la població veïna de la Seu d’Urgell, que és en molts aspectes, força similar a Puigcerdà, és la capital comarcal més poblada de l’Alt Pirineu i que possiblement acabarà tenint la major part dels serveis relacionats amb la capitalitat de la futura vegueria (si mai es materialitza, és clar).

Resulta que l’Ajuntament de la Seu ha decidit eliminar prop d’un centenar de places d’aparcament a la ciutat i reconvertir-les en aparcaments lliures. Si a això li sumem que els diumenges no es paga zona blava, que la tarifa d’aquesta és molt inferior a la de Puigcerdà i que hi ha aparcaments gratuïts molt a prop del centre de la ciutat, podrem veure que la política que ha seguit la Seu és diametralment oposada a la que s’ha fet a Puigcerdà.

A més a més, faran una tarifa especial per als industrials radicats al municipi de manera que si aparquen en zona blava, tindran un preu especial i hi podran estacionar durant més estona, cosa que estalviarà la molèstia d’anar a renovar el tiquet cada dues hores.

Només puc dir una cosa: chapeau! Això és un Ajuntament que es preocupa per la mobilitat, pel comerç i pels ciutadans i que no té un afany recaptador exagerat.

L’altre dia comentava amb un amic que tenia la sensació que a l’Ajuntament no hi entren tots els calés que caldria, possiblement degut a la crisi de la construcció i el meu amic em deia:

- I tant que no! Fixa’t en l’activitat de la grua. Abans, no es retirava gairebé mai un cotxe no fos que espantéssim el turisme. Ara, la veus tot sovint. Es nota que es necessiten calés i s’han de treure d’on sigui.

Potser que ens preguntem per què els números no surten. Per què una vila com Puigcerdà on es paguen tants impostos, amb una fiscalitat als núvols no té diners. D’acord que és la capital i que ha de pagar molts serveis que fan servir ciutadans d’altres municipis, però tampoc no ens enganyem: molts d’aquests serveis tenen finançaments addicionals provinents de la Diputació de Girona o de la Generalitat de Catalunya.

D’altra banda, totes les capitals comarcals tenen aquesta problemàtica i no totes estan amb l’aigua al coll pressupostàriament parlant. Potser hem estirat més el braç que la màniga?

Molta gent volia la residència, l’escola de música, les guarderies, els ascensors, el pàrquing subterrani, etc. Però al final, com s’ha gestionat el finançament d’aquestes infraestructures? Potser no calia córrer tant i ara no estaríem així.

Comprenc que és un tema complex i no es tracta de donar-li les culpes a ningú, però crec que tenim un problema greu i abans d’endeutar-nos més fent grans infraestructures que ningú no ha demanat, com l’Hospital transfronterer o que provoquen el rebuig d’un sector important de la població, com les noves places, potser que sanegem les arques municipals i no deixem el municipi en fallida econòmica.