20 d’octubre 2020

El nom no fa la cosa, però tampoc fa nosa

Arran de les ingents quantitats de notícies sobre la covid-19 als mitjans de comunicació, hem pogut veure l’enorme quantitat d’hospitals i residències que tenen nom de sant, verge o d’altres personatges de la imatgeria religiosa catòlica.

 

Quants noms de metge, científic, investigador? Poquíssims. Clar que d’aquests que s’hagin fet famosos a España, n’hi ha molt pocs. La majoria s’han mort de gana o han hagut d’emigrar a altres països, i queda malament -segons determinades mentalitats pàtries- posar noms de metges o investigadors estrangers, oi?

 

Doncs què voleu que us digui? Si he d’escollir entre un hospital que es digui Clínica Pasteur o una que es digui Virgensita del Santísimo Socorro, en quedo amb la primera. Ja sé que el nom no fa la cosa, però denota el tipus de país o de societat que hi ha al darrere.

 

Ja sabeu: tenim una casella a la Declaració de la Renda per enviar fons exprés a l’Església Catòlica, però no tenim cap casella per enviar-los als investigadors mèdics. I digueu-me materialista, però jo prefereixo tenir salut física que pagar una molt discutible salut espiritual amb la qual no combrego ni boig.

 

Per tant, qui vulgui Església Catòlica, que marqui la casella corresponent, però que a mi em deixin escollir una altra cosa. Això de les “causes humanitàries” alternatives és una cosa molt ambigua i no sabem ben bé on va a parar.

 

Ah, i sisplau, poseu més noms de científics als hospitals, carrers, instituts, etcètera. Així potser els visibilitzarem una mica més. Estic fart de gent que no els coneix ni el tato o que van ser persones de molt dubtosa reputació, però que mira, són famosets i tenen el seu pedigrí.

 

 

16 d’octubre 2020

Desbordats

El Govern de la Generalitat ha decidit tancar la restauració i els bars durant (mínim) quinze dies, que molt em temo, no es quedaran només en això. També es tancaran altres serveis, com estètiques; el lleure nocturn continua desaparegut i el comerç també tindrà restriccions d’aforament.

 

La pregunta que jo em faig és: si l’economia es troba a punt d’un col·lapse, la major part dels contagis no es produeixen -ni de lluny- als comerços ni als bars ni als restaurants- llavors, què coi està fent el Govern, a part d’arruïnar el país?

 

Perquè aquesta mesura no s’aguanta ni amb pinces. Si vols reduir la mobilitat, tanca ciutats o ja directament ves a un confinament, si la cosa està tan malament. Però tancar una part del sector productiu que, a més a més, segons les mateixes estadístiques facilitades per les autoritats sanitàries, no és el principal responsable de l’extensió de la pandèmia, quin sentit té?

 

Es nota molt que tota aquesta colla de senyores i senyors que prenen aquestes decisions no tenen cap negoci i que, ho facin bé o malament, cobraran el seu sou íntegre a final de mes. No s’han de preocupar d’ERTO, ERES, pagaments d’IVA i altres taxes, etcètera. No s’han de preocupar de si poden arribar a final de mes, de pagar el lloguer o la hipoteca. Res d’això.

 

Aquests polítics viuen en una bombolla artificial, el país de Xauxa, on tot és bonic i no passa res massa complicat. I és clar, quan es troben amb una crisi una mica seriosa i complexa, com la que estem patint, llavors van donant pals de cec, reaccionen sense volta ni solta i ara es deixen aconsellar per un, ara per un altre, ara per ningú, que per això la gent m’ha votat i faig el que em surt dels dallonses.

 

És igual la ideologia política. S’està veient que la classe governant no està preparada en absolut. Massa llicenciats en dret o en ciències polítiques i molt pocs metges, enginyers o matemàtics. Massa gent que no ha treballat en la seva punyetera vida portant un negoci i que només saben donar classes teòriques de com s’han de comportar els altres, però ells no recullen les conseqüències de les decisions que prenen.

 

En definitiva, massa inútils o, si ho preferiu, massa gent molt preparada en certs àmbits intel·lectuals, però gens a les qüestions pràctiques de la vida. Massa polítics i pocs bons governants.

 

I que consti que jo no soc precisament dels que creu que els polítics ho fan tot malament i que se’ls hauria de despatxar. Simplement, com en tants altres llocs, no s’han sabut adaptar a la realitat complexa en què vivim i així ens va. Tenim moltes persones que saben fer grans discursos (o ni això), però que criden molt i fan grans escarafalls que queden molt bé per la televisió o per les xarxes socials, però que no tenen res a dir sobre la crua realitat.

 

Com deia l’acudit que corria a l’època d’en Franco: “Españoles, estábamos al borde del abismo y hemos dado un paso al frente”.

 

 

14 d’octubre 2020

Error informàtic

Soc informàtic de professió i per això, quan tot sovint sento l’expressió “error informàtic”, somric per mi mateix i penso: “serà error humà, perquè les màquines s’equivoquen més aviat poc”.

 

Fa moltes dècades, quan van aparèixer aquells ordinadors enormes que consumien una barbaritat i que ocupaven habitacions senceres, aquestes màquines funcionaven amb vàlvules de buit. De tant en tant, es fonia alguna i s’havia de canviar. Però de vegades, tot i que és realment costós, algun bitxo (bug, en anglès) aconseguia entrar dins de la vàlvula i la feia malbé.

 

D’aquí ve l’expressió informàtica d’ “aquest programa té un bug” (un error) o “debuggar” (solucionar errors en un programa).

 

Quan va aparèixer el microprocessador Pentium, tota una revolució comparada amb aquests monstres protoinformàtics, es va descobrir que un transistor funcionava incorrectament. El resultat d’això és que determinades operacions de divisió amb molts decimals, no funcionaven bé.

 

Explico tot això per dir-vos que és extraordinàriament estrany que la màquina s’equivoqui. Hi pot haver alguna disfunció deguda a un tall de llum o alguna cosa per l’estil, però les màquines, en general, no s’equivoquen.

 

Per tant, quan sentim allò d’ “error informàtic”, estem el 99,99% de les vegades davant d’un error humà. Aquest es pot haver produït per entrar les dades malament, per haver fet servir malament un programa o ser culpa del programador que ha fet el programa malament o no ha tingut en compte un cas molt específic.

 

Per exemple, fa uns dies va saltar la notícia que al Regne Unit, s’havien calculat malament els contagis per la covid-19 perquè un full Excel que feien servir no acceptava més files (superava la quantitat màxima que accepta aquest programa).

 

De vegades, els “errors informàtics” són lleus i ni ens n’assabentem. Altres, arriben a ser un fenomen mundial de conseqüències imprevisibles, com va passar amb “l’efecte 2000”, fa ja 20 anys. Vam sobreviure a l’efecte 2000. Clar, que s’hi van invertir molts diners per solucionar les limitacions del software de llavors. No sé què hauria passat si no ens haguéssim preocupat tant i amb una certa antelació de solucionar-ho.

 

En fi, que ja sabeu què vol dir realment quan algú us digui que no us poden donar servei a causa d’un “error informàtic”: que algú l’ha pifiada i us toca a vosaltres el rebre.

 

 

 

13 d’octubre 2020

Boscos estressats

Arran de la recent polèmica haguda al municipi de Ger, sobre una tala d’arbres a la zona de la Feixa, que podria haver afectat un cantador de gall fer, em plantejo la qüestió de què n’hem de fer amb els boscos cerdans.

 

Si parlem amb alguns actors del territori, aquests voldrien una major activitat econòmica dels boscos. Tales controlades i retornar a uns antics costums d’explotació forestal econòmicament acceptable.

 

El cert és que actualment, desconec les causes de mercat, la fusta del Pirineu té un valor molt baix al mercat. Per tant, aquesta opció sembla descartada. Altrament, si els boscos no es gestionen correctament, i això inclou tales controlades en llocs ecològicament acceptables, hi ha el risc de possibles problemes majors, com plagues o incendis.

 

Com diu l’Amadeu Gallart, només el 2% de l’economia de Cerdanya té a veure amb el sector primari. Us podeu imaginar quin percentatge ínfim correspon a l’explotació forestal. Per tant, què fer-ne dels boscos?

 

A part de gestionar-los correctament, i de netejar-los en la mesura que tingui sentit ecològic i sigui econòmicament factible, s’hauran d’adaptar als usos del 85% de la producció econòmica de la comarca: el turisme i els serveis.

 

Si volem ser respectuosos amb el medi natural, això inclouria restringir l’accés a les zones sensibles dels boscos i obrir-los de manera controlada allà on sigui viable fer-ho.

 

Hi ha moltes possibilitats: senderisme, visites guiades, banys de bosc, la brama del cérvol, collir bolets (amb certes restriccions, perquè em temo que és una de les activitats que més massifica els nostres boscos i que més mal els hi ocasiona), sortides botàniques i zoològiques per veure la flora i la fauna dels nostres boscos, etcètera.

 

La terciarització del bosc cerdà no sé si és recomanable o no, però em penso que la primarització està passada de moda i té un impacte econòmic gairebé nul i ecològicament sensible, en molts casos.

 

Cal cercar alternatives i cal fer-ho ara, abans que la cosa se’ns descontroli. L’arribada de la pandèmia ha incrementat la ja creixent tendència a accedir als nostres boscos per part de molta població forana (i també local) i cal establir un mínim de normes i regulacions a fi de poder conservar la gran riquesa en biodiversitat que encara tenim.

 

Al cap i a la fi, no podem oblidar que malgrat l’afectació que pugui tenir el canvi climàtic, el bosc a Cerdanya ha augmentat molt les darreres dècades, especialment a causa de l’abandonament progressiu de moltes parcel·les de prats i camps de cultiu que es trobaven a la muntanya i que ara ha acabat reocupant el bosc.

 

 

 

09 d’octubre 2020

Els fruits saborosos

Està molt de moda això d’anar al bosc a collir gerds, nabius o bolets. Però penseu que la natura ha posat aquests fruits saborosos pels humans que viuen en ciutat (o poble)? Doncs no.

 

Tampoc és que la “natura” sigui ningú que decideixi res conscientment, però això a anar de fer de caçador-recol·lector pel bosc ja ha passat a la història. Ho vam canviar per l’agricultura, la ramaderia i la pesca i posteriorment per la indústria.

 

A mi m’agraden els gerds i els bolets (els comestibles, és clar) i abans hi anava a collir-los. Però d’un temps ençà, tot i que me’ls continuo menjant molt de gust, em fa una mica de pena.

 

D’una banda, abans anaves a la muntanya i t’ho passaves bé. Ara semblen les Rambles. Tot tant massificat, amb un munt de gent cridant com bojos cada cop que troben un rovelló i veient com per on passen molts d’ells (alguns són respectuosos) sembla que hi hagi trepitjat el cavall d’Àtila.

 

Els fruits tenen una funció ecològica de primer ordre: donar a menjar, especialment als ocells i altres animalons, en èpoques en què els insectes i l’aliment, en general, no abunda tant com a l’estiu.

 

I els bolets tenen una funció fonamental: són els òrgans reproductors dels fongs subterranis. De fet, això que en diem “bolets” són com les flors dels fongs. Se’n diuen carpòfors i estan encarregats de disseminar les llavors, que en aquest cas se’n diuen espores, per tal que els fongs es puguin reproduir.

 

Si collim tots els bolets o els fem malbé, malament rai pels fongs, els quals, sembla que no facin res, sota terra, tot avorrits, però estan en simbiosi amb els arbres dels boscos. Molts arbres no podrien viure sense l’aigua que els proporcionen els fongs. Aquests, a canvi, reben sals minerals i altres nutrients per part dels arbres, a través de les arrels. Això es fa mitjançant la micorriza.

 

Bé, no tots els bolets són micorrízics. Altres, per exemple, són lignícoles o sapròfits. Descomponen la fusta o les restes vegetals del subsol, com la fullaraca seca dels arbres. Ja veieu que tots tenen la seva funció.

 

Per tant, respecteu aquells que no tingueu intenció d’agafar. Els bolets no només són bonics, sinó que són útils, des d’un punt de vista ecològic. I procureu no matar tot el que és gras. Deixeu uns quants sense collir, especialment els més petits. Potser els acabarà agafant algú altre, però no cal ser avariciós i si tothom fes el mateix, la salut dels nostres boscos seria molt millor.

 

 

 

08 d’octubre 2020

La puntualitat

Una cosa que em toca especialment el voraviu és la gent impuntual. No els suporto. Alguns n’han fet fins i tot una senya d’identitat, d’això de ser impuntuals. O no els importa o fins i tot els fa gràcia.

 

Però el fet és que qui et fa perdre allò que és més valuós que l’or: el temps, és que no et valora gaire com a persona. També pot passar simplement que siguin despistats, que d’aquests també n’hi ha, però algú els hauria de dir (ara ho faig jo) que és de molt mala educació arribar tard als llocs i que, a sobre, t’hagin d’esperar.

 

Perquè, és clar, si vols arribar tard a una conferència o al cinema per veure una pel·lícula, és el teu problema. Tu t’ho perds. Però si quedes amb algú i aquest ha de perdre el temps, el seu preuat temps, llavors és un altre tema.

 

En aquests cops, penso que podria estar amb la meva família o els meus amics, llegint, o simplement tocant-me allò que no sona, però no, has d’estar esperant la persona impuntual. I si a sobre afegeixes nocturnitat, soledat o inclemències meteorològiques, la cosa encara empipa molt més.

 

Diuen que els alemanys i els britànics són molt puntuals. No sé si és cert, però si ho és, explica moltes coses del seu èxit general. No es tracta d’arribar mitja hora abans als llocs. Amb cinc minutets n’hi ha prou. De vegades, si hi ha trànsit i has d’agafar el cotxe o un transport públic, encara has de sortir més d’hora. I si arribes massa aviat, sempre pots anar a “matar el temps” o “fer temps” (quina expressió tan deliciosa!) fent un cafè o xerrant amb algú que, com tu, hagi estat massa puntual.

 

Passa una mica també el contrari: aquelles reunions que encara que comencin puntuals, s’eternitzen, perquè algú decideix donar-li voltes i més voltes. Si no hi ha res més important a tractar, matem-ho! I s’acorda amb antelació fins quan durarà com a molt la reunió i es mira de respectar-ho.

 

Després, aquells que han arribat tard solen ser també els que s’aixequen de la taula més tard. És com si tinguessin el sentit de la temporalitat avariat. Com si el pertinent circuit mental que controla el temps, el tinguessin adormit o fora de servei.

 

En fi, que la puntualitat és un signe d’educació i de civilització, tot i que com deia un professor meu, la seva manca és un costum “d’aquests pobles meridionals” entre els quals ens hi comptem.

 

 

05 d’octubre 2020

Ding dong, ding dong

S’apropa novament l’hivern i els dies s’escurcen. Això em recorda cada any a l’inevitable canvi horari del darrer cap de setmana complet d’octubre. Se suposa que fa no sé quan havia de ser el darrer cop que canviéssim l’hora, però ja veieu, els polítics europeus no es posen d’acord. Per variar. La cosa rara seria que es posessin d’acord en alguna cosa.

 

En fi, el cert és que això també coincideix amb el debat que es va obrir fa pocs anys -per enèsima vegada- sobre la conciliació horària, que novament ha quedat en no-res. No sé què passa amb aquest tema, però no hi ha manera.

 

Suposo que entre que som animals de costums i que la qüestió té serioses afectacions econòmiques i estructurals, costa molt canviar els hàbits. Altrament, els darrers anys, almenys a Espanya i a Catalunya, la gent ha estat preocupada per altres temes i, des de començament del 2020, el coronavirus ho monopolitza tot.

 

Però hem de pensar en el futur immediat. Estem en època de canvis i un d’interessant podria ser aquest. Reorganitzar els horaris de treball i de lleure per tal que la vida fos una mica més agradable i no anéssim tan atrafegats.

 

Això sí, no val carregar-ho tot a l’empresa. Els treballadors també han de fer el possible per millorar el rendiment. No es tracta de treballar menys hores, sinó altres hores i, en cas de reducció de jornada, s’ha de compensar amb un augment del rendiment.

 

És evident que hi ha gent que ho té negre. Molts depenen d’un horari molt determinat o fan més hores que un rellotge, però això també s’hauria de poder regular una miqueta.

 

Posaré un exemple força polèmic: l’horari de determinades grans superfícies. Algunes, obren cada dia i amb uns horaris molt amplis. Això se sol traduir amb una major contractació de personal i, per tant, en generació de riquesa. Però per contra, el petit i mitjà comerç, no sol poder competir amb ells, per problemes de costos i això tampoc és just. En darrera instància, tot depèn del fet que el comprador es conformi amb els horaris estàndard en què el comerç sol estar obert o demandi una major franja horària d’atenció al públic.

 

Suposo que si la conciliació horària fos un fet, la gent tindria temps d’anar a comprar més d’hora i els comerços també podrien tancar a una hora més raonable.

 

En fi, el debat continua obert i em temo que així restarà fins que algun govern sigui prou agosarat per agafar el toro per les banyes i s’hi enfronti de manera decidida.

 

 

04 d’octubre 2020

Brams i udols

He vist a la premsa i a les xarxes socials que ja ha començat la temporada de la brama del cérvol, cosa que s’està convertint en un reclam turístic en alguns llocs, com ho és poder sentir d’udol dels llops, en algunes poblacions del nord-est d’Espanya.

 

Tanmateix, estem en plena temporada de bolets. He pogut veure molts cistells plens de rovellons i de ceps, aquest any, encara que a començament de temporada semblava que enguany seria un any molt dolent pels bolets, però les darreres pluges han activat la descomposició dels boscos i això ha fet que surtin bolets una mica pertot arreu.

 

Poso aquests dos exemples com a mostra de l’ús que s’està fent de les muntanyes del nostre país. Sobretot, per part dels turistes. Sempre n’hi ha hagut, de boletaires, i això de la brama del cérvol és una moda més recent.

 

Aquest estiu, a causa de la massificació de molts llocs turístics d’alta muntanya, molts ajuntaments i altres entitats conservacionistes s’han plantejat d’imposar algunes limitacions pràctiques a l’accés motoritzat a la muntanya o a segons quins usos.

 

Quan arriba la temporada de bolets, cada any, surt el tema de si cal imposar una taxa als boletaires (el famós carnet de boletaire) com ja s’està fent en alguns indrets del país. Però sembla que no hi ha valor suficient per a limitar una activitat que mou moltíssima gent.

 

Amb el tema de la brama del cérvol pot passar una mica el mateix, tot i que a menor escala. O l’observació de les migracions d’aus. O anar a sentir a cantar el gall fer, cosa que si no m’erro, no està autoritzada, perquè estressa molt aquestes aus i deixen de fer-ho.

 

Cal tenir un cert respecte pel medi natural. Primer, perquè és fràgil i no accepta bé les massificacions. Segon, perquè el medi natural, tot sovint no és públic, sinó que es troba en propietats privades. Es pot interferir negativament amb algunes activitats econòmiques, com pot ser les pastures del bestiar. I, finalment, perquè si malmetem el medi, a part de la pèrdua de biodiversitat, no hi podrem tornar a fer les activitats que tant ens agraden.

 

Per tant, crec que no es pot demorar molt més fer una llei seriosa i rigorosa que limiti l’accés al medi natural en alguns punts estratègics i que ho faciliti en altres menys crítics, per tal que tothom pugui gaudir de la natura, però sense perjudicar el patrimoni natural que és de tots i que hem de respectar.

 

 

 

30 de setembre 2020

Sensibilitat

El comerç i la restauració de Puigcerdà estan emprenyats i amb raó. Es queixen que estan pagant els plats trencats de la pandèmia de la covid-19 i que no reben prou ajuts de les administracions.

 

Per exemple, a Moià, una població lleugerament més petita que Puigcerdà, l’Ajuntament ha facilitat una quantitat no menyspreable de diners als petits negocis amb problemes.

 

En altres poblacions properes, els mercats setmanals han funcionat molt abans que a la Vila i no se’ls ha cobrat enterament la taxa corresponent. Aquí sí. O la taxa de terrasses per als bars. Que també s’ha cobrat.

 

Pel que fa a la taxa d’escombraries de tot el període en què els locals comercials i de restauració van estar tancats, també se’ls ha cobrat íntegrament. Si reclames, et diuen que presentis una instància per escrit. Són maneres?

 

Entenc perfectament l’alcalde de Puigcerdà quan, pel pont de la Mercè demana que la gent no pugi a Puigcerdà per qüestions sanitàries. Però el cert és que aquest cap de setmana passat, Puigcerdà estava buit i altres poblacions, com Llívia, per posar un exemple, tenien els restaurants treballant a ple rendiment. Malament si dius que no vinguin, malament si dius que vinguin. Et criticaran igual.

 

Després està el control que es fa sobre les mesures restrictives. És de rebut que alguns bars controlin que ningú s’estigui a la barra mentre que altres se saltin la prohibició a la brava? I ningú no els diu res. Jo mateix ho he pogut veure, no són enraonies, precisament.

 

Per què has de reduir l’aforament del local quan a taules i perdre calés si els teus veïns no ho fan?

 

Aquestes coses no són terribles, però són molt molestes, especialment quan tota aquesta gent, que ens ofereixen serveis i productes, paguen els seus impostos a les arques municipals i donen vida al municipi. Si les botigues, bars i restaurants comencen a tancar, tindrem una vila deserta on no voldrà venir ningú.

 

Entenc que no és només un problema municipal. També el Consell Comarcal i la Generalitat de Catalunya s’hi haurien d’implicar més en comptes d’esbatussar-se per una pancarta o per una bandera (una cosa no treu l’altra).

 

Els problemes reals dels ciutadans, en aquests moments, són d’ordre sanitari i econòmic, no polític. Els problemes polítics sempre hi són en aquest país, per desgràcia, però ara és més urgent sobreviure i crec que els polítics haurien de prendre consciència que no tot són cribatges o repartir hidrogel alcohòlic.

 

Cal tenir més sensibilitat per tota la gent que lluita cada dia per obrir el seu negoci i aplicar polítiques que, almenys, alleugereixin els seus problemes. A l’igual que cal desenvolupar polítiques socials per a aquells que no troben feina.

 

A Puigcerdà s’han reduït els ingressos, però també és cert que la despesa pel fet de no tenir festes i altres activitats es pot destinar a algunes d’aquestes coses. Pensem-hi, sisplau. I si no es pot, pel motiu que sigui, almenys expliquem-ho amb claredat, que la gent sàpiga que s’hi està treballant.

 

 

 

29 de setembre 2020

Terreny adobat per rumors

Ahir parlava de la por per la covid-19 i avui parlaré dels nervis. La Vila, com molts altres indrets, suposo, és un niu de rumors. Alguns corren per les xarxes socials i altres pels grups de whatsapp (que també són xarxes socials, de fet).

 

Que si en Pau s'ha mort, que si en Pere està confinat, que si en Berenguera és positiu però s'està saltant el confinament… Conseqüència dels nervis i de la por i també del fet que la gent vol saber, o bé per interès o directament per morbo, coses concretes que afecten persones concretes.

 

Al cap i a la fi, vivim en un poble, per molts aires d’urbanites que alguns se’n donin. És en aquests moments quan queda força clar que som de poble, de poble. Volem conèixer què passa a la casa del veí i quan no ho sabem, doncs ho suposem i anem fent la bola més grossa.

 

Un comentari, un rumor i ja la tenim embolicada. Ja sabeu que els missatges es distorsionen amb molta facilitat, és una cosa natural. Però si a sobre hi ha nervis per saber més coses, llavors entra en acció la imaginació i les suposicions. I allò que “potser és” es converteix en un “això és”. No hi ha manera de contenir-ho. És un altre tipus de virus: un virus social, que es propaga d’una manera molt similar a la covid-19: per l’aire i, en aquest cas, també per les xarxes digitals.

 

És això dolent? Suposo que no, mentre no se’n faci un gra massa. Al capdavall, els rumors s’acaben confirmant o desmentint en poc temps i tampoc passa res si ens equivoquem a curt termini. Generalment. Almenys, amb aquest tipus de rumors.

 

Insisteixo: la gent té por i està nerviosa i no sap com evolucionaran les coses. De vegades, li atribueixen el pitjor a aquells que no els cauen bé i de vegades és una simple qüestió aleatòria. Això sí, com més morbós és el fet, més ràpidament es difon i a més llocs arriba.

 

La rumorologia és una ciència ben establerta i molt complexa. A mi m’interessa des de fa moltíssims anys i és una cosa que em fascina. Els rumors segueixen gairebé sempre uns patrons molt ben definits, però no per això, no deixen de sorprendre molts cops.

 

En fi, calma i bons aliments. No abaixeu la guàrdia davant la pandèmia i no feu gaire cas d’allò que es diu per les xarxes. Si una cosa és prou important, ja sortirà pels diaris o per la tele. No és que això sigui garantia de res, avui dia, però una certa veracitat encara conserven, els mitjans tradicionals.

 

 

 

28 de setembre 2020

Excuses i por

M’agradaria comentar una notícia que vaig veure el diumenge 27 de setembre, al migdia, a TV3. En ella, s’afirmava que la recomanació de no desplaçar-se pel territori aprofitant el pont de la Mercè s’havia acomplert a la Cerdanya, però que no havia estat així a la Costa Brava.

 

Suposem que la primera part de la notícia sigui certa. Personalment, tot i que hi havia cotxes per la carretera, és cert que, almenys, a Puigcerdà es detectava poca gent forana, tot i que n’hi havia, però cap gentada, és veritat.

 

Alguns m’han dit que les urbanitzacions eren força plenes, però que els seus residents no en sortien. Por? Possiblement.

 

A la notícia de TV3 també es deia que, un cop preguntada la gent que s’havia desplaçat a la Costa Brava per què hi havien incomplert les recomanacions del Govern, la majoria presentaven excuses més o menys creïbles o sortien per la tangent. Això sí, ningú no volia fer-ho davant de la càmera. Por? Probablement.

 

Crec que la por s’ha instal·lat a la nostra societat. Hi ha gent gran del poble que fa mesos que no veig. Abans anaven als actes culturals i socials que es feien. Ara, tot i que se’n fan molts menys, hi són totalment absents. Por? Segurament.

 

Alguns segons residents que no van tenir gaires manies de pujar a la Cerdanya durant el confinament, ara l’eviten, potser perquè han sentit pels mitjans de comunicació que estem poc menys que empestats. Por? Evidentment.

 

A mi m’han trucat o m’han enviat missatges alguns parents i amics de fora de la comarca i també de fora de Catalunya, espantats pel nostre estat de salut perquè havien sentit per la televisió que la Cerdanya estava en alerta vermella pel tema de la covid. Por? Sí, por irresponsable escampada per mitjans de comunicació que no saben analitzar un simple índex estadístic que s’ha disparat pel gran nombre de tests que s’han fet en poc temps a la comarca, en una àrea de baixa població i que, per tant, infla les proporcions, però que si s’hagués fet el mateix en similar proporció a qualsevol altre lloc, hauria donat unes xifres idèntiques, si fa no fa.

 

Es critica molt els polítics per com de malament estan gestionant la pandèmia. Però aquí tothom té responsabilitat: els mitjans de comunicació, que informen de manera sensacionalista o esbiaixada molts cops; la gent que pul·lula per les xarxes socials, que s’avorreixen i es nodreixen del morbo i d’escampar rumors; molts irresponsables que no compleixen amb les recomanacions de seguretat o d’higiene perquè es pensen que no van amb ells o que, total, no passarà res.

 

En fi, que qui no tingui cap culpa, que llanci la primera pedra. I espero que no em lapideu.

 

 

27 de setembre 2020

Novetats demogràfiques i socials

Darrerament, han aparegut en premsa alguns articles que destaquen el fet que alguns segons residents de la Cerdanya s’han convertit en primers residents. Persones que tenien casa a la Cerdanya però que vivien a Barcelona o a la seva àrea d’influència, han decidit venir a viure a la nostra comarca i passar la major part del temps així.

 

El nombre creixent d’empadronaments i l’augment en la demanda de places escolars demostra que no es tracta de fets aïllats, sinó que és una nova tendència creixent.

 

Això ha desfermat la bèstia a les xarxes socials, amb tota classe d’opinions, a favor i en contra, d’aquest fet que, en tot cas, cal respectar perquè entra dins de l’esfera privada i de la llibertat individual de cadascú de poder fixar la seva residència allà on vulgui i pugui.

 

Alguns diuen que molts d’aquests nous cerdans són benvinguts, sempre que s’integrin. Bé, d’acord, però a Cerdanya hi ha moltíssima gent de fora que no s’ha integrat mai. Alguns no parlen català, no formen part de cap associació local, no celebren les festes o tradicions locals, etcètera. No crec que hàgim de demanar als nouvinguts allò que no demanem a altres.

 

D’altra banda, també s’afirma que molts d’ells giraran cua quan comenci el rigorós hivern cerdà i l’hagin de patir durant mesos, no només el cap de setmana, quan de fet, solien gaudir-ne perquè anaven a les pistes d’esquí. Una cosa és esquiar i l’altra haver de treure la neu glaçada amb pala de davant de casa teva o circular pels carrers nevats, vulgues no vulgues, per anar a comprar o per portar el nen al col·legi.

 

Bé, és cert. Però tampoc som pas a la Sibèria. Els hiverns ja no són allò que eren fa quaranta anys. Cada cop neva menys cops i menys quantitat. Llevat d’algun any especialment rigorós, els hiverns cerdans s’han tornat força decents. Si tens un bon cotxe amb unes bones rodes, calefacció a casa (pensem que abans marxava molt sovint la llum, ara això, per sort, passa molt menys) i uns mínims aïllaments tèrmics a la llar, l’hivern no és tan terrible.

 

Altres coses poden ser més dures. Molta gent de ciutat està acostumada a anar a grans centres comercials, amb opcions de lleure, cinemes, teatres, moltes botigues, etcètera. D’això no n’hi ha gaire a Cerdanya. Però és cert que s´hi pot practicar molt esport, la muntanya és a tocar i de passejades n’hi ha per donar i vendre. Tot depèn dels gustos que tingui cadascú. Jo vaig viure una temporada a Barcelona i us asseguro que no canvio la Cerdanya per res.

 

També es parla que els nouvinguts faran pujar els preus del lloguer de pisos i cases. El cert és que els lloguers ja estaven disparats, i més aviat per culpa dels lloguers de temporada. Cada cop costa més trobar lloguers de tot l’any, perquè molts llogaters prefereixen cobrar més per un lloguer de temporada, així que no crec que això hi influeixi molt.

 

A més a més, molts d’aquests nouvinguts tenen casa en propietat a la comarca. De fet, alguns vivien de lloguer a Barcelona, més aviat, amb la qual cosa potser s’estalviaran encara uns bons calés, tenint en compte que a Barcelona, els lloguers encara estan molt pitjor que a la Cerdanya.

 

Crec que l’augment del cens tindrà un saldo positiu. No només tindrem les escoles més plenes, cosa que assegura el seu futur, a menys a mitjà termini, sinó que augmentaran els impostos i el consum local.

 

D’altra banda, la major part d’aquests nous residents tenen un poder adquisitiu elevat i exerceixen professions liberals. Això implica que possiblement seran més exigents que molts de nosaltres a l’hora de demandar certs serveis, als quals alguns ja ens hem resignat a no tenir. Encara ens faran un favor, perquè ja sabeu que se’ls sol fer més cas a aquestes persones que no als “d’aquí de tota la vida”.

 

Finalment, espero que sí que s’integrin a la vida social. En part, jo crec que ho faran fins a un cert punt. Si no, s’avorriran força. I les poques opcions que tenim (associacions de diferents caires), se’n beneficiaran. O això espero. El temps ho dirà.

 

 

 

25 de setembre 2020

S’apropa l’hivern

L’Ajuntament de Puigcerdà anuncia que la principal fira de la població, la Fira del Cavall, s’anul·la com a conseqüència del coronavirus. Per sort, els ramaders han començat a vendre directament els cavalls als seus clients, però evidentment això suposarà un trasbals a l’activitat econòmica, que se’n podria ressentir.

 

D’altra banda, tots els sectors econòmics de la comarca es comencen a preocupar per les possibles restriccions que hi haurà -tal com estan les coses- pel que fa a l’esport de l’esquí. Aforaments, cues, mascaretes o, en alguns casos, tancaments de certs serveis o fortes restriccions. Això farà més mal.

 

Molt em temo que la vacuna no arribarà a temps per salvar plenament la temporada d’esquí i amb una mica de sort la tindrem més o menys repartida abans de la temporada d’estiu del 2021.

 

Per tant, va essent hora que les administracions comencin a prendre nota que ens ve a sobre una de ben grossa. Naturalment, espero equivocar-me i que això no succeeixi, però veient els números de contagis i d’índexs de contagis, la cosa no pinta bé.

 

A sobre, ja sortim d’una època de forta debilitat, a causa dels mesos de confinament. Bona part de les (poques) reserves que molts negocis tenien, s’han exhaurit i si ara bé una altra patacada, la cosa es posarà molt seriosa.

 

No només és cosa de les autoritats, en les quals confio més aviat poc, en funció d’allò que he vist fins ara: també és cosa del mateix sector privat, que s’haurà de reinventar com sigui (els que puguin) i a marxes forçades.

 

Finalment, només vull dir que és el moment de plantejar-se un futur diferent per la comarca, basat una mica menys en el sector serveis. És cert que els moviments dels segons residents han mig salvat la temporada a la comarca, però això pot no durar eternament i val més que ens plantegem seriosament alternatives. No vull ser alarmista, però comença a urgir.

 

 

24 de setembre 2020

Responsabilitats negligides

Una de les mesures adoptades per l’Ajuntament de Puigcerdà per lluitar contra possibles rebrots de la covid-19 al municipi ha estat tancar els parcs infantils, tot precintant-los.

 

Resultat? Els nens s’ho salten, ficant-se als espais lliures o anant en grup pel carrer o asseient-se en el primer lloc que troben. És evident que la mesura només afecta als nens molt petits acompanyats de pares que sí que respecten la mesura, perquè pel que fa als nens grans i adolescents, s’ho passen pel forro.

 

Era d’esperar, de totes maneres. Molt em temo que aquesta pandèmia no va amb ells. Almenys, és el que es pensa la majoria o molts d’ells, que vagaregen pels carrers de la Vila, molts cops sense mascareta o amb aquesta abaixada, sense guardar cap distància de seguretat i amb la tranquil·litat que dona la manca d’experiència de la joventut.

 

No sé si criticar-ho. En tot cas, els pares tampoc sembla que estiguin gaire preocupats, perquè els ho permeten. No sé si és un fenomen exclusiu del meu barri o passa per tot el municipi, però suposo que no som tan rars, així que la cosa deu ser força generalitzada.

 

Tampoc és gaire sa que no puguin sortir de casa. De fet, de moment no està prohibit. Només es recomana reduir les interaccions socials i es prohibeix l’accés a parcs i jardins, però mentre faci un cert bon temps, em temo que les noies i nois continuaran sortint i anat allà on els doni la real gana.

 

Encara que volguéssim evitar-ho, seria complicat, oi? Les forces de l’ordre no sé si poden estar tot el sant dia anant-los al darrere i als pares, gairebé mai ni se’ls escolten i encara els fan menys cas.

 

Potser seria hora que algú els expliqués que per molt joves que siguin, no poden fer allò que els roti i que són vectors actius de transmissió d’un virus força malparit que ha matat ja a molta gent. La culpa no és seva, però una certa responsabilitat sí que tenen i potser ja va essent hora que l’assumeixin, com fem tots els altres.

 

 

21 de setembre 2020

Alarma a la Cerdanya

Detecto un cert pànic entre els cerdans sobre la situació actual del coronavirus a la comarca. Entenc perfectament que a ningú no agrada sortir a les notícies com la comarca de Catalunya amb un índex de possibilitat de rebrot més alt del país, però mirem-nos les coses amb una mica de seny.

 

En primer lloc, tenim aquests números perquè s’ha fet una quantitat enorme de tests de la covid-19 durant les dues darreres setmanes. Era d’esperar. Si altres zones tenen números més baixos, no és perquè no tinguin “pijos de cap de setmana” com algú no para d’insinuar, sinó perquè no s’han fet tantes analítiques.

 

Si es fessin la mateixa quantitat de tests en funció de la població total a la resta de Catalunya, molt em temo que, anéssim on anéssim, la cosa estaria igual de malament. De fet, és possible que altres llocs estiguessin molt pitjor que a Cerdanya.

 

Per tant: calma, que no s’acaba el món. Si realment això fos l’efecte de la presència de segons residents, hauria sortit molt abans, no ara que se n’han anat la immensa majoria. No és cap “regalet” que ens hagin deixat.

 

Un altre tema: les dades. Finalment s’han publicat. Quan han estat totes compilades. Hi havia gent que posava el crit al cel perquè “no es publicaven les dades” o perquè “sembla que les autoritats amaguen la realitat”. No és així.

 

Prova d’això és que s’han fet cribatges de manera voluntària. Hauria estat més fàcil no fer-los i continuar amb la falsa sensació que això era un paradís d’alta muntanya pel que fa al coronavirus. Però les autoritats locals, concretament, l’alcalde de Puigcerdà, ha optat per incentivar aquests tests massius, o sigui que no hi ha cap voluntat d’amagar res.

 

Altrament, les dades que es faciliten des de l’Ajuntament de Puigcerdà o des del Consell Comarcal o des d’altres llocs, tenen com a font l’Hospital de Cerdanya o la Conselleria de Sanitat, així que si us voleu queixar d’alguna cosa, us esteu equivocant de destinatari. A menys, és clar, que allò que pretengueu és fer crítica política passant olímpicament de la realitat.

 

Finalment, estem en una pandèmia des de fa mesos. Ho va dir l’OMS fa molts mesos i s’ha repetit als mitjans de comunicació cada dia des de fa molt de temps. Si algú no s’ha assabentat encara, deu patir algun tipus de trastorn molt profund de difícil solució. Crec que a hores d’ara, fins i tot els bacteris de Venus ho saben, que a la Terra hi ha una pandèmia.

 

Dic això, perquè posar com a excusa que “s’oculten dades” per no prendre les mesures oportunes per protegir-se (mascareta, rentat de mans, hidrogel, distància de seguretat, evitar aglomeracions, en cas de símptomes, no sortir de casa i posar-se en contacte amb les autoritats sanitàries, mantenir la quarantena en cas de possible contagi, fer-se les proves de la covid-19 si les autoritats et requereixen, etc.) és una mostra de cinisme en primer grau.

 

Per tant, us recomano que us dediqueu a viure la vida (amb les oportunes precaucions) i deixeu de tocar els nassos per les xarxes socials i a difondre rumors del tipus: “és que a mi m’han dit [?] que hi ha no sé quants afectats i que tots morirem”. Una mica de seny. No us demano res més. I si no en teniu, almenys, deixeu de generar pànic, que “no está el horno para bollos”.

 

 

19 de setembre 2020

Què passa amb la vegueria de l’Alt Pirineu (i Aran)?

 Un dels problemes oberts i no solucionats (en absolut) al Pirineu és la seva articulació territorial. Fa uns anys, amb el projecte de la veguera de l’Alt Pirineu i Aran, semblava que la cosa podia encarrilar-se d’una manera o una altra. Però al final, entre la manca d’interès del Govern de la Generalitat i certes oposicions al mateix territori, la cosa no ha aconseguit quallar.

 

En primer lloc, hauríem de parlar del territori de l’Aran. En la meva opinió, incloure’l així, de sobte, sense consultar-los, en una vegueria, només serveix per generar anticossos en contra d’aquesta opció. És cert que l’Aran té moltes més similituds econòmiques i socials amb la resta de l’Alt Pirineu, però a dreta llei, si hem de respectar el seu occitanisme (com nosaltres demanem que se’ns respecti el nostre catalanisme) hauria de provocar que fossin ells mateixos qui decidissin, via Conselh Generau o via referèndum, si volen formar part de la Vegueria.

 

En segon lloc, la capitalitat. Per acontentar tothom, es va intentar una mena de tricapitalitat fictícia entre Tremp, la Seu d’Urgell i Puigcerdà, que mai no va arribar a fer-se realitat i que, de fet, no té gaire sentit.

 

Com a cerdà, puc acceptar perfectament que la capital de la vegueria estigui a la Seu. No crec que això sigui cap catàstrofe per la Cerdanya. De fet, prefereixo anar a la Seu, que no haver-me de desplaçar a Girona, Lleida, Tremp, Manresa o Barcelona. Em queda més a prop i hi ha una línia de bus que hi connecta (d’aquella manera).

 

I després, la mateixa existència de la Vegueria. Cal? La qüestió més aviat seria: servirà de res? Jo crec que sí, sempre que se la doti de mitjans econòmics suficients per fer una tasca de cohesió territorial i per donar servei als municipis i comarques que la conformen. Si només es tracta de posar un coloret més en un mapa de Catalunya en un despatx de Barcelona, sincerament, ens podem estalviar la comèdia.

 

La vegueria hauria de ser pràctica i efectiva. Tenir unes estructures i delegacions suficients i, sobretot, calés. Si no, no deixarà de ser una simple extensió burocràtica més de la Generalitat on endollar uns quants amiguets que, possiblement, es passaran el dia generant paperassa i que tampoc es preocuparan gaire del territori.

 

 

 

14 de setembre 2020

Big Data i coronavirus

 De vegades ens queixem que les grans corporacions que controlen internet saben massa de nosaltres mateixos. I ben cert que és. Però de vegades, se’n treu algun profit d’aquestes coses.

 

Pel que sembla, segons un estudi de l’Hospital General de Massachussets (Estats Units), les consultes als cercadors d’internet (llegir San Google) sobre problemes estomacals, precedien amb molta precisió posteriors casos de covid-19 en aquells llocs on s’havia realitzat la cerca.

 

No és la primera vegada que es fan servir dades d’internet sobre cerques amb finalitats mèdiques. El que m’estranya és que no se’n facin servir amb més freqüència. O potser sí que ho fan, però no ens ho diuen.

 

La informació personal és molt valuosa. Les grans companyies estan deleroses de saber-ho tot sobre nosaltres amb dues grans finalitats: vendre’ns els productes que saben que comprarem, perquè ens agraden o els necessitem i vendre les nostres dades a altres empreses o estats amb finalitats menys clares.

 

La veritat és que la cosa és molt descarada. De vegades escric algun article als meus blogs i poso alguna referència sobre un llibre o pel·lícula. No cal esperar gaire perquè facebook o altres xarxes socials que faig servir em recordin que tinc a la meva disposició l’esmentada pel·lícula o llibre o alguna cosa relacionada amb el títol, de vegades, de manera molt col·lateral.

 

Quan aquesta informació és massiva i es correlaciona i s’encreua amb moltes altres dates també massives, es pot extreure or. Us quedaríeu parats de conèixer què saben de nosaltres les empreses o els estats, només a través del nostre tràfic de dades per internet i molt especialment per les nostres compres i per les xarxes socials. I naturalment, per les cerques en grans cercadors.

 

A Europa encara hi ha un cert control sobre aquestes coses (que naturalment, no es respecta gaire), però als Estats Units és un campi qui pugui. De fet, és una indústria molt poderosa i puixant i ja se’n guarda prou de fer servir els lobbies que calguin per estalviar-se mesures reguladores.

 

En fi, ens haurem d’acontentar amb què, de tant en tant, això del big data es faci servir amb bones intencions, perquè per desgràcia, serà poques vegades.

 

 

12 de setembre 2020

Regulació necessària

 Resulta força evident que la massificació de l’alta muntanya pirinenca, i en particular de la cerdana, cal regular-la d’alguna manera.

 

Aquest any, a causa de la pandèmia, hem experimentat un fort augment de l’accés a la muntanya per part de la població de segona residència i dels turistes. Una ullada a les imatges que apareixien a les xarxes socials ens feien veure amb molta claredat que de gent del país, poqueta.

 

En qualsevol cas, siguin segons residents o gent del país, l’accés a un ecosistema tan sensible com l’alta muntanya cal que sigui regulat ja. No podem esperar indefinidament. És cert que ja hi ha algunes regulacions, però cal que els municipis i la resta d’administracions es posin d’acord sobre què es pot fer i què no i hi actuïn.

 

Per exemple, certs accessos motoritzats no estan permesos, però és força evident que aquestes prohibicions se les salten a la brava sense gaires contemplacions.

 

Altres, com la prohibició de banyar-se als estanys sembla que ni existeixi. No serà perquè no se’ls avisa, però potser caldria una senyalització més clara. I multes ben boniques per als infractors.

 

Si un parell de persones es banyen un dia en un riu o en un estany, no passa res. Si cada dia durant dos mesos, trenta o quaranta o més persones ho fan, l’impacte ecològic és important. I si a sobre fan servir locions solars o detergents, encara pitjor. Els estanys no són la platja de la muntanya.

 

Per desgràcia, la massificació ha portat també un cert públic que estava poc acostumat a anar per la muntanya i que no la respecta en absolut: deixalles, circulació per llocs prohibits, sorolls, molèsties al bestiar, banys en zones prohibides i un llarg etcètera.

 

Per tant, els ajuntaments caldrà que es plantegin polítiques com les de Meranges, que regulen l’accés motoritzat als estanys pagant i limitant el nombre màxim de vehicles. Així i tot, molta gent deixa el cotxe aparcat a la pista forestal i puja caminant. Però almenys hi ha un filtre que evita mals majors.

 

 

 

07 de setembre 2020

Ulls ens vigilen

 Darrerament, a les xarxes socials, s’ha revifat una mica el debat sobre si és lícit, ètic o com vulgueu dir-ne, posar càmeres de vigilància als espais públics, concretament, a Puigcerdà.

 

No entraré en consideracions ètiques, perquè el debat podria ser molt llarg. Més aviat ho enfocaré des d’un punt de vista pragmàtic: serveix d’alguna cosa?

 

El cert és que sí. Als llocs problemàtics on s’han posat càmeres de vigilància, s’ha reduït considerablement el vandalisme urbà. La gent és molt agosarada, però no volen deixar proves legals que es puguin fer servir contra ells.

 

Alguns creuen que seria millor fer campanyes de sensibilització. Molt bé, es poden fer. Naturalment, no serveixen de res. A la gent decent no li calen aquestes campanyes i als vàndals, tampoc, perquè se’n foten.

 

Una altra opció és posar més policia que controli. Però com s’ha repetit fins a l’avorriment: no podem tenir un policia a cada cantonada. I és ben cert.

 

Les càmeres són discretes, barates i útils. Per això es fan servir cada cop més. Alguns creuen que envaeixen la intimitat. El cert és que una càmera cal legalitzar-la i això implica, entre moltes altres coses, que no pot apuntar a un domicili privat, per exemple. I la via pública és pública. S’entén que si fas alguna cosa a la via pública, surts de l’àmbit privat.

 

Però fins i tot en això la legislació és rigorosa. Aquestes imatges s’han de controlar i pertanyen a algú, que se’n fa càrrec i que no les pot fer servir amb intencions personals. Vaja, que no hi ha algú mirant-se les imatges per tafanejar. Això és un delicte greu.

 

Naturalment, algú pot dir allò de: qui vigila els vigilants? Però llavors ja entrem en qüestions abstruses. Se suposa que la llei és prou garantista. I jo em refio més de la llei que no pas dels vàndals.

 

És la solució ideal i perfecta? És evident que no. L’ideal seria que no hi hagués vandalisme ni desperfectes ocasionats voluntàriament, però això no deixar de ser una utopia. Per tant, hem de ser pràctics, sempre que no es traeixin les llibertats públiques. Crec que les càmeres de vigilància, adequadament controlades, entren dins d’aquests paràmetres.

 

Al cap i a la fi, tot i les imperfeccions de la nostra democràcia, això no és la Xina ni Corea del Nord. I espero no haver d’empassar-me mai aquestes paraules.

 

 

 

01 de setembre 2020

Tipus de turisme

 Hi ha una certa tendència a la Cerdanya a menysprear tot allò que no és turisme de “qualitat” o elitista. Sí, em refereixo a molta d’aquesta gent que els hi dius “hola” i no et contesten o que sempre et miren amb una certa superioritat.

 

Posem uns quants exemples. El turisme d’autocaravana, del qual parlava en un anterior post. Tinc entès que solen gastar-se els “quartos” a la comarca quan hi venen i no només als supermercats, com fan molts d’aquests “elitistes”. Solen sortir a dinar o a sopar amb força freqüència i també compren a les botigues locals.

 

Els motoristes. Sembla molts cops que siguin una plaga i no els deixem estacionar el seu vehicle enlloc. Però jo sempre els veig en grup, consumint en un bar o un restaurant i s’hi deixen els calerons. Ah, i molt educats per regla general.

 

Turisme d’espardenya: doncs també es deixen els calés i novament, no només als supermercats. Alguns van a hotels i tot. Potser a pensions o a cases rurals. I també consumeixen a molts establiments de la comarca.

 

I una cosa molt important: d’aquests tres casos que he posat, la majoria de cops no solen venir només el mes d’agost. Te’ls pots trobar qualsevol època de l’any. Potser vindrien més si se’ls tractés millor.

 

Crec que ens hem deixat enlluernar per un cert tipus de turisme que ja no existeix. Fa dècades, la gent benestant de Barcelona i altres ciutats, amb les seves torres i xalets al Golf i en altres zones d’alt poder adquisitiu, es gastaven molts calerons a les botigues de la comarca. Però això ha donat molt de baixa, siguem realistes.

 

Cal cercar turisme de senderisme, turisme estranger, motoristes, càmpers, passavolants, turisme familiar, turisme esportiu (no només d’esquí), turisme de salut, turisme cultural, turisme gastronòmic, turisme naturalista, turisme astronòmic i molts altres tipus de turisme si volem que la Cerdanya estigui viva tot l’any i no només els caps de setmana i uns quants dies per l’agost. I això que aquest any, no ens podem queixar, però també suposo que sou conscients que aquest any és atípic.