18 de gener 2021

Governants essencials?

Darrerament veig molts comentaris negatius per les xarxes socials sobre els governants. Que són corruptes, que són incompetents, que ens volen com xaiets, que són uns lladres, que formen part d’una conspiració mundial que ens vol a tots esclavitzats…

 

Bé, el que són és un simple reflex de la societat que els escull. En una dictadura, mira, te’ls has d’empassar. Però en una democràcia, fins i tot en una tan imperfecta com la nostra, els esculls cada quatre anys (com a mínim). A tots els nivells: municipal, català, espanyol, europeu (cada cinc anys).

 

És cert que hi ha algunes administracions, com els consells comarcals o les diputacions provincials que no s’escullen directament i maneguen diners, però també són fruit dels resultats electorals de les eleccions municipals.

 

O sigui, que si els polítics ens semblen tan dolents, per què els votem? Serà que no hi ha per triar i remenar. D’opcions n’hi ha moltes i no és cert que totes siguin iguals, si bé han de respectar la Constitució, l’ordenament jurídic i les directrius d’Europa. Tampoc poden fer el que vulguin, perquè lleis a part, hi ha un mercat que té certs condicionants.

 

Vaja, que no podem començar a gastar i a gastar sense fre ni tampoc posar-nos en pla extremadament garrepa. Tot ha de tenir un cert equilibri. Igualment, les llibertats es poden restringir fins a cert punt o es pot deixar mànega ampla fins a cert punt.

 

En qualsevol cas, no entenc la gent que mai no s’ha presentat a unes eleccions, o ha format part d’un govern d’algun tipus o hi ha col·laborat i que no para de criticar. Si tan malament ho fan els polítics, presenta’t tu i a veure com te’n surts.

 

Tens dues opcions: o t’adscrius al partit on et sentis més a gust i mires de convèncer els teus companys que tu sí que vals la pena a veure si aconsegueixes que et presentin en una llista electoral o si la cosa no et fa el pes, muntes el teu propi partit.

 

És clar, que si estàs tu sol, te n’adonaràs que no podràs fer res. Seràs un zero a l’esquerra. Hauràs de convèncer més gent. I això vol dir pactar, dialogar, negociar i renunciar a coses a fi d’aconseguir un mínim comú d’opcions.

 

Tot això requereix feina i un cert talent, cosa que no tothom té. Per tant, ja dic que tot el meu respecte per aquells que es presenten a unes eleccions, donen la cara, surten escollits i fan el que poden.

 

Tots són corruptes? Ho dubto. I si ho fossin, és que tota la societat seria corrupta. És cert que el poder corromp i que el poder absolut corromp absolutament, però en general, la major part dels governants, especialment en l’àmbit municipal, on tothom es coneix i la gent pot accedir fàcilment als seus governants, aquests fan el que poden.

 

Una altra cosa és si estan qualificats. Però mira, no els hagueres votat. I si cap opció et feia el pes, ho torno a dir, haver-te presentat tu. Si no, no et queixis, perquè tens ni més ni menys que el que et mereixes.

 

Finalment, quan hom governa, generalment no té temps per preocupar-se de dominar i conspirar contra el seu electorat, contra el poble. Prou problemes sol tenir amb el dia a dia, amb barallar-se amb els treballadors municipals, amb els no municipals, de complir totes les lleis, de barallar-se amb la burocràcia de les administracions, amb demanar subvencions, amb tenir reunions amb tothom que t’ho demana, amb intentar acontentar tothom…

 

De debò, us penseu que les reunions dels consells de ministres acaben amb un riure maquiavèl·lic perquè s’han pres mesures per controlar i esclavitzar el poble? Però si la majoria no arriben a gaire cosa intel·lectualment, com per mirar de participar en una conspiració! De debò, no tenen ni temps, ni ganes, ni se’ls acudeix. Generalment, només sol ser incompetència supina.

 

No dic que algun no se n’aprofiti de certes coses, que de tot hi ha, però no ho fa la classe política en general. Posem un exemple: el futbol, l’opi del poble. Molt bé, mira de treure el futbol (o el que sigui) i veuràs la que es munta! De qui és la culpa: dels mitjans que ens atordeixen o de la gent que vol que l’atordeixen.

 

Només cal mirar quins són els programes que mira la gent. Posa en un costat una bona programació equilibrada, amb bons programes de política, cultura, etc. i en un altre cantó al Paquirrín, la Belén Esteban y la Isla de las Tentaciones. Oi que endevines que mirarà la gent? Doncs això.

 

 

 

10 de gener 2021

Ha nevado en la Puerta del Sol

Sí, per si algú encara no se n’ha assabentat perquè estava en hibernació o en el fons d’una cova molt profunda, ha nevat a mitja Espanya. Però sobretot, no ens oblidéssim pas, ha nevat a Madrid.

 

Si s’hagués produït un enorme terratrèmol a Galícia, possiblement ho haurien tret com una notícia marginal, però que nevi a Madrid i se’ls col·lapsi la capital del Reino, és una tragèdia de proporcions còsmiques.

 

Tots hem vist les escenes dantesques de neu acumulada a la Corte y Villa. I és clar, com és tan estrany que nevi a l’hivern a Espanya, puix totes les televisions se n’han fet ressò.

 

A la Cerdanya ens neva cada hivern i de tant en tant ens cau un bon paquet de neu. Però TV3 generalment només treu unes boniques imatges d’estampes blanques de pessebre i indueix la gent a anar a esquiar a les pistes cerdanes (o andorranes) el proper cap de setmana.

 

Aquí la neu no fa estralls. No cal netejar els carrers. Quan es glaça, la gent no cau a terra ben rodó ni es trenca cap os. Tot és alegria i joia! Al·leluia! Ha nevat!

 

Per mi, que a la muntanya nevi tot el que vulgui. Però no em fa gens ni mica de gràcia que nevi massa a la plana. Igual m’he aburgesat amb l’edat i em faig vell.

 

I el que no acabo d’entendre en absolut, llevat per aquesta mena de papanatisme centralista carpetovetònic, és per què hem de seguir-los el joc als de Madrid i donar com una notícia de primera magnitud una simple nevada.

 

En altres temps, la notícia sobre l’estavellament d’un avió a Indonèsia hauria omplert els telenotícies també ad nauseam. Ara ha passat com una nota al marge. Per cert, no he vist cap imatge del nord d’Espanya. Allà no ha nevat? Com a molt han arribat fins a Falset. Suposo que allà se’ls acaba el mapa de l’Espanya radial.

 

 

 

05 de gener 2021

El regne dels virus

Si hi ha una veritat eterna sobre els virus és que aquests no s’estan mai quiets. Degut a la seva “imperfecta” manera de reproduir-se, els virus muten moltíssim, a part que porten aquí des de fa milers de milions d’anys i estan plens de sorpreses.

 

La lluita de la Humanitat contra el virus és una guerra contínua. Potser algun dia la guanyarem, però no serà a curt termini. Com hem pogut veure amb la covid-19 o amb el VIH, les coses són força complicades.

 

Ara han sorgit dues mutacions de la covid-19 que preocupen els científics. D’una banda, la variant anomenada “britànica” que té una taxa de contagi fins a un 70% superior a la d’altres soques fins ara conegudes.

 

D’una altra banda, la variant anomenada “sud-africana” que podria ser parcialment o totalment immune a les vacunes actualment desenvolupades. El pitjor que podria passar és que aquestes dues variants es combinessin, cosa que no és impossible.

 

Hem de pitjar el botó del pànic? No encara. Per sort, la nova generació de vacunes d’ARN missatger permet substituir la lluita contra les soques conegudes de la covid-19 fàcilment per lluitar contra soques noves. Les noves vacunes es podrien desenvolupar molt de pressa, com ja s’ha vist amb la covid-19.

 

En tot cas, s’hauria de reiniciar el procés de vacunació quan tot just acabem d’iniciar-ne un. Serà sempre així? Esperem que no. Potser aconseguim una vacuna eficaç contra la major part de les mutacions senzilles de la covid-19 i puguem estar uns anys en calma, però sí que és cert que la guerra biològica continuarà.

 

La covid-19 i altres malalties infeccioses han vingut per quedar-se. Seria convenient deixar de remenar les selves tropicals i altres indrets on es troben els reservoris animals de virus encara desconeguts i potencialment letals per a nosaltres, abans que sigui massa tard.

 

Si no ho fem, a part de les conseqüències ecològiques immediates, podríem patir un seguit de pandèmies difícils de gestionar. Si amb una ja tenim els problemes que tenim, no em vull imaginar un còctel de pandèmies combinades.

 

Pel natural soc optimista, però també soc realista. Hem de deixar de jugar amb la natura i invertir més recursos en ciència i no només en medicina. Mai se sap d’on pot sortir un nou descobriment, i la inversió en ciència bàsica sol donar molts bons fruits.

 

 

 

27 de desembre 2020

On són les malvades farmacèutiques?

Hi ha gent que qüestiona que algunes empreses farmacèutiques es facin riques a costa de la fabricació de la vacuna de la covid-19. Doncs jo opino just el contrari: que em sembla fantàstic.

 

No sempre les farmacèutiques es fan riques amb coses útils per la Humanitat. Però en aquest cas, és una excepció. S’ha desenvolupat en menys d’un any una vacuna que generalment hauria trigat deu anys, gràcies a la col·laboració de tothom, això també és cert.

 

Ara feu-vos una pregunta senzilla: hem de premiar la virtut? Jo crec que sí. Qui preferiu que es faci ric: un senyor que li fot coces a una pilota de futbol que d’aquí a cinquanta anys només recordaran els historiadors o algú que ha dedicat els seus esforços a salvar milions de vides?

 

Jo ho tinc claríssim i crec que en aquest cas, no hi ha la menor ombra de dubte. Les empreses farmacèutiques són sovint qüestionades per moltes pràctiques de dubtosa ètica, però en aquest cas, ens hem de treure el barret.

27 de novembre 2020

Propera estació, el Pirineu

Com els ulls del Guadiana, hi ha un tema que apareix i desapareix cíclicament segons bufa el temps. Estic parlant del suposat ferrocarril de la Cerdanya cap a la Seu d’Urgell i fins a Andorra.

 

Generalment, se’ns ven com un projecte de transport sostenible que milloraria les connexions amb l’Alt Urgell i Andorra. Però realment, tan meravellós és? Què en pensa el territori?

 

Doncs quan planteges el tema, la primera reacció que sol tenir molta gent és del tipus: “Primer que arrangin la via de Barcelona a Puigcerdà i després ja en parlarem”. És evident que si es fes una línia des d’Alp fins a la Seu i Andorra, es trigaria prop de quatre hores i mitja per anar des de Barcelona fins a Andorra. Massa temps. De fet, gairebé es pot anar i tornar en cotxe en el mateix lapse.

 

Dit d’una altra manera: no el faria servir gairebé ningú.

 

La segona cosa que diu el territori, especialment a la Batllia i el Baridà és que es trinxaria la vall del Segre, cosa que ecològicament no és que sigui molt recomanable. La vall, a partir de Bellver s’estreta moltíssim i caldria foradar molts túnels, a part de fer moltes expropiacions de terrenys i es perdrien camps de cultiu i prats de dall. L’impacte ecològic seria important, però l’impacte paisatgístic seria desastrós.

 

Per tant, no li acabo de veure la gràcia d’aquest projecte que de vegades se’ns vol vendre com a meravellós. Si voleu millorar les comunicacions entre Cerdanya i l’Alt Urgell feu servir la bona carretera de què disposem. Poseu línies de bus en condicions i ja està.

 

L’impacte ambiental seria pràcticament nul, especialment si es fan servir busos elèctrics o d’hidrogen. No cal gastar-se una morterada de diners destrossant el paisatge i es cobreix igualment l’objectiu de millorar les comunicacions.

 

 

24 de novembre 2020

Llums de colors

He llegit alguna proposta per les xarxes socials on es demanava que s’invertissin els diners de la il·luminació nadalenca en altres coses, com per exemple, en la lluita contra la covid-19.

 

Bé, em sembla molt bé que s’inverteixin molts calés en la lluita contra la pandèmia que ens assota, però això no vol dir que hàgim de destinar absolutament tots els recursos disponibles en això. Hi ha altres coses a la vida, a part de la pandèmia.

 

Crec que la vida ja se’ns ha complicat força aquests darrers mesos i que les limitacions que hem hagut de suportar i que encara ens queden per suportar es fan molt feixugues. Per tant, no cal que ens afegim més pes de manera gratuïta.

 

Els llums de Nadal potser sí que són una despesa, un malbaratament energètic fins i tot, però no són innecessaris. Des de l’antiguitat, quan arribava el solstici d’hivern, les civilitzacions celebraven l’escurçament del dia amb llums. Inicialment, es feien servir fogueres, ja que és l’única cosa que la tecnologia permetia.

 

Posteriorment, van aparèixer les espelmes i les llànties i des que es va inventar l’enllumenat elèctric, la cosa es va disparar. Avui dia, gairebé tot l’enllumenat elèctric està format a base de leds de colors, que contaminen i consumeixen relativament poc, duren molt més i es poden reutilitzar durant molt de temps.

 

Les llums de Nadal donen alegria i escalfor a uns temps freds i foscos, en tots els sentits, la veritat. Un cínic potser diria que també inciten a comprar més i més, però mira, tal com estan les coses aquest any, qui s’ho pugui permetre, que es deixi seduir per aquest cant de sirena, que l’economia de tothom ho agrairà moltíssim.

 

Altrament, allò que ens estalviaríem en diners no posant il·luminació de Nadal ens compensaria l’estat d’ànim? No són prou foscos i grisos aquests temps per manllevar una espurna de color que ens alegri una mica.

 

Jo mateix he estat sempre força refractari als llums de Nadal, però amb moderació sempre he pensat que eren una bona cosa. Fem que enguany, les Festes de Nadal, tinguin més alegria que mai, per compensar allò que se’ns ha tret per la força per culpa d’una epidèmia d’un ésser microscòpic que ens ha amargat la vida. I si els llums de Nadal hi contribueixen, doncs benvinguts siguin!

 

 

22 de novembre 2020

Tot per al Pirineu però sense el Pirineu

La Generalitat de Catalunya ha decidit iniciar un pla d’ajuts destinat als municipis de menys de 500 habitants per tal de posar en contacte els propietaris d’habitatges deshabitats i en males condicions, amb possibles interessats d’anar a viure en aquests pobles, així com unes línies d’ajuts per restaurar els immobles.

 

Novament, estem davant d’un d’aquells casos de bones intencions dels quals n’està farcit l’infern. Està molt bé això de portar gent de la ciutat als pobles, fins i tot d’invertir-hi calés públics, però de què servirà a mitjà i llarg termini?

 

La major part d’aquests pobles no tenen escola, ni gaires serveis, per no tenir, molts no tenen ni botiga, ni bar ni forn de pa. Els seus habitants s’han de traslladar al poble veí més gran per poder gaudir d’un mínim de serveis.

 

Ja no parlem d’antenes 5G o de fibra òptica. De vegades, hi ha problemes amb la llum o amb l’aigua. O amb la neteja de la neu a l’hivern. O amb les esllavissades després de les pluges de la tardor.

 

Crec que és una mesura electoralista per fer veure que ens preocupem molt del camp, assegudets des d’un despatx de la ciutat, però sense haver de trepitjar gaire el territori.

 

Insisteixo: la idea de fons és bona, o almenys a mi m’ho sembla. Però ha d’anar acompanyada de moltes més mesures inversores. Tenim els diners? Doncs no, això és prou evident donades les actuals circumstàncies.

 

És evident que aconseguir habitatges nous en unes condicions mínimament acceptables, especialment per gent jove i de mitjana edat, a les zones de muntanya és molt complicat. No es poden fer servir els mateixos sistemes que a les ciutats o d’altres poblacions rurals més importants.

 

Recuperar immobles en desús o fins i tot ruïnosos pot ser una bona mesura i generarà riquesa a l’àrea local. Però si la gent un cop instal·lada no pot tenir un mínim de qualitat de vida, sense estar-hi acostumats com la resta de veïns, al final agafaran el tot terreny i marxaran cames ajudeu-me cap a la ciutat.

 

Quan els seus fills hagin d’estudiar i la universitat més propera estigui a cent cinquanta quilòmetres, què faran? O l’hospital més proper.

 

Tot això ho patim endèmicament els habitants de les zones de baixa densitat demogràfica i a sobre de muntanya. Ens hi hem hagut d’adaptar. Però aquest procés d’adaptació no és senzill i no tothom hi està avesat. Per tant, cal cercar solucions integrals.

 

Si volem que Catalunya sigui quelcom més que cinc o sis àrees metropolitanes, i la tercera part del país estigui mínimament habitada, cal invertir-hi més i cal pensar-hi més quan es fan les lleis i les normatives. I per descomptat, cal escoltar el territori i tenir-lo més en compte quan es fan plans per al territori.

 

 

18 de novembre 2020

El satèl·lit maleït

S’està parlant molt a les xarxes socials del satèl·lit de tecnologia espanyola que s’ha perdut a l’espai, per error humà, i que ens ha costat a tots uns 200 milions d’euros.

 

Com sempre que apareixen aquest tipus de temes, sorgeix el populisme barat. El satèl·lit no s’ha llançat en plena pandèmia per mortificar els pobres autònoms que no cobren i a sobre han de pagar els impostos. S’ha llançat perquè és quan tocava i estava programat.

 

Tant la construcció de satèl·lits com el seu llançament és un procés complex i molt costós i es programa amb molts anys d’antelació. Possiblement, aquest satèl·lit que ara tant es critica es va començar a construir fa 10 anys, després de la crisi econòmica, quan les coses començaven a anar una mica bé.

 

La indústria aeroespacial és un dels negocis més rendibles que existeixen. Per tant no són dinars malaguanyats. Són diners molt ben invertits. Una altra qüestió és que existeix un cert percentatge d’errades que impliquen la destrucció del satèl·lit generalment o la seva inutilització. És una cosa que no es pot evitar.

 

Es tracta de tecnologies molt avançades, però també molt complexes que estan subjectes a errades tècniques i humanes. La carrera espacial n’està farcida de casos com aquest. Per això aquests coets tenen botó d’autodestrucció, per si les coses es torcen i cal destruir l’enginy abans que pugui caure en una zona habitada i sigui un risc.

 

Un altre tema és la brometa de “tecnologia espanyola”. La veritat és que s’ho han buscat. Com si la tecnologia entengués de política o de nacionalismes. Però el cert és que tot sovint, aquestes tecnologies punteres es fan servir com a propaganda d’un règim o país. Només cal que veieu a Corea del Nord o l’Iran i els seus programes de llançament de míssils.

 

Els països una mica menys bel·licosos, ho solen disfressar amb tecnologia civil. En el cas d’Espanya ni això, ja que tot el sistema de llançament era europeu i situat a Kourou, a la Guaiana francesa. Així que l’errada no ha estat estrictament espanyola.

 

Dit això, als que fa uns dies es reien de la incipient Agència Espacial Catalana i se’n fotien de la notícia, se’ls deu haver quedat el somriure glaçat al seu rostre. Ja se sap que qui escup cap a dalt…

 

 

17 de novembre 2020

Mòmies

Fa uns quants anys, no sé si ho recordareu, hi va haver el famós cas del “Negre de Banyoles”, un boiximà negre momificat que es trobava exposat al públic en un museu de Banyoles. D’un dia per un altre, es va orquestrar una campanya mediàtica en contra de la seva exposició pública i després de moltes estires i afluixes, el pobre boiximà va acabar enterrat en algun llunyà país africà (concretament a Botswana), amb cerimònia fúnebre inclosa.

 

Ara, s’han trobat a Egipte, a Saqqara, un fotimer de mòmies intactes de l’època faraònica. Us penseu que tindran el mateix destí que el boiximà? És clar que no! Les mòmies cotitzen massa en el mercat dels béns culturals i no les tornaran pas a enterrar.

 

És una cosa que no entenc. Quan en unes excavacions, de vegades surten restes humanes, concretament quan aquestes restes humanes havien estat enterrades en un cementiri, els arqueòlegs treuen les seves eines i es dediquen a netejar, classificar, mesurar i analitzar les restes. Suposo que si fossin les restes dels seus pares o avis, no ho farien, però com que són d’algú que no coneixen i molt llunyans en el temps, sembla que no hi ha cap mena de respecte.

 

Entenc el vessant científic de la seva feina. Poden aportar dades interessants sobre el període històric al qual pertanyen les restes. El mateix passa amb les mòmies. Llavors per què el boiximà va acabar sepultat? Per què estava exposat al públic (com les mòmies o un munt de restes humanes escampades pels museus de tot el món) o per un suposat racisme perquè era negre?

 

Si el negre de Banyoles hagués estat el blanc de Banyoles, hi hauria hagut cap enrenou? Sincerament, opino que no. En absolut. Potser algú hauria posat alguna dèbil oposició, però segur que no hauria passat d’aquí.

 

Ailàs! Però era negre. I en l’època de la hipercorrecció en què vivim això era intolerable. Pel que sembla, no podem exposar un negre, però si un egipci o un neandertal. Pot ser que ens ho fem mirar tots plegats, oi?

 

 

15 de novembre 2020

Nervis

A Cerdanya hi ha un cert nerviosisme per com afectarà la pandèmia a la pròxima temporada d’esquí. En teoria, les estacions s’han adaptat als nous temps i han preparat les seves instal·lacions per evitar aglomeracions i cues de massa gent.

 

Però no ens enganyem: a les pistes d’esquí sempre hi ha hagut grans concentracions de gent i la cosa no serà senzilla. És evident, que per l’interès econòmic, la Generalitat ja farà mans i mànigues per fer-ho possible, però potser no plourà a gust de tothom.

 

Fa molts anys que vaig reclamant que la comarca comenci a pensar en un model que no depengui tant de la neu. De fet, en comparació amb altres comarques com la Val d’Aran, tampoc són tants els dies que les pistes funcionen a ple rendiment.

 

Hem optat per un model de segones residències en comptes del d’hotels, i només fem ple alguns caps de setmana i per les festes de Nadal. La resta s’ha de mig viure amb setmanes blanques, cada cop més escasses i algun turista despistat.

 

És cert que no s’ha anat a buscar el turisme estranger, que s’ha deixat per Andorra o per la Val d’Aran. Tampoc és que ara això ens salvés de gaire cosa, perquè els viatges internacionals estan sota mínims, però ho hem fiat tot al turisme de cap de setmana, si és que se’n pot dir turisme a aquesta activitat.

 

Però hi ha molta gent que viu de la temporada d’hivern d’esquí, no només les grans estacions o els hotels. Molt personal lligat a aquestes activitats, com monitors d’esquí, personal de les estacions i dels negocis propers, d’hotels, de proveïdors, tècnics de manteniment i un llarg etcètera.

 

Alguns, durant la resta de l’any emigren o se’n tornen cap als seus llocs habituals de residència. Altres, els que viuen aquí tot l’any, es dediquen a altres activitats, relacionades amb la muntanya o amb l’hostaleria. O el que poden.

 

No sabem què passarà aquest any, però és normal el neguit. De fet, deu ser el primer any que la gent està menys preocupada per si neva que no per una altra cosa, com és el tema de la pandèmia. Es dona per suposat que nevarà, però ni això és segur.

 

Certament, 2020 no està essent un any per recordar. Més aviat per tancar-lo en una caixa i llançar-lo al fons de la mar. I que allà s’hi quedi.

 

 

 

07 de novembre 2020

Zoonosis recurrents

A Dinamarca s’ha descobert que una mutació de la covid-19 present en visons ha saltat a les persones i les ha infectades. Això és el que es coneix com a zoonosi i de fet sembla que va ser l’origen de l’actual covid-19.

 

Quin és el problema? Doncs que aquesta mutació de la covid-19 és diferent de les descobertes fins ara, en el sentit que és força diferent del virus conegut i això fa que les actuals vacunes possiblement no tindran efecte sobre la nova mutació del virus. Això implica que caldrà produir noves vacunes per aquesta variant del virus quan encara no en tenim de prou eficaces per l’actual.

 

Es tracta d’una competició entre humans i virus a veure qui treu l’artilleria pesant abans i quant triga el virus a mutar en una forma que la vacuna no ens garanteixi immunitat.

 

De fet, això és el que passa cada any amb el virus de la grip, que és especialment mutagen i cal una vacuna nova cada poc temps per obtenir una certa immunitat, que tampoc és perfecta i que molts cops no passa de tenir una efectivitat més gran del 50%.

 

Quan es va dir que la covid-19 havia arribat per quedar-se es referien a això: que el virus, com fan tots els virus, anirà mutant de tant en tant fins a formes més innòcues o més virulentes o simplement fins a formes que les vacunes conegudes no seran prou efectives.

 

Això suposo que esperonarà a obtenir tractaments farmacològics, a part de les vacunes, que són de caràcter immunitari, per poder combatre els virus. D’aquest tipus de fàrmacs no n‘hi ha gaires, ja que per la mateixa natura dels virus és molt difícil combatre’ls.

 

De moment, la solució immediata aplicada a la variant de Dinamarca ha estat sacrificar centenars de milers de visons i aplicar una estricta quarantena a les persones infectades. Potser n’hi haurà prou, ara com ara, però les zoonosis continuaran sorgint, com bolets, cada dos per tres. Haurem d’estar amatents.

 

 

01 de novembre 2020

La broma del transport públic a Cerdanya

El Departament de Territori i Sostenibilitat anuncia que estudiarà millorar el transport públic a la Cerdanya. Suposo que s’apropen eleccions i s’ha de fer algun anunci que pugui arramassar vots.

 

El cert és que la Cerdanya, almenys la Baixa Cerdanya, és un desastre pel que fa al transport públic entre els diferents nuclis habitats que hi ha. No parlo ja de comunicar el munt de petits nuclis habitats o semihabitats que té el municipi de Bellver amb Bellver mateix, sinó de comunicar Bellver amb Puigcerdà, o Llívia amb Alp, o altres per l’estil.

 

No tenim ni un sistema de transport públic que connecti els principals nuclis amb la capital ni els petits nuclis amb el seu poble de referència. Com a molt tenim algunes iniciatives disperses més o menys lloables a base de taxis alguns dies a la setmana o el bus de la neu per tal que els esquiadors puguin anar a les pistes d’esquí.

 

Al costat francès, a l’Alta Cerdanya, la cosa està millor. Tenen unes quantes línies de bus, i molt barates per cert i el tren groc (no tan barat), però almenys tenen transport públic, cosa d’agrair.

 

Actualment es mira de connectar el sistema francès amb l’espanyol a fi de comunicar una mica millor els dos costats de la ratlla, cosa que fins ara era força impensable. Per sort hi ha fons europeus per aquestes coses i encara ens en sortirem.

 

Però pel que fa a la Baixa Cerdanya, tot i els anuncis interessats de la Conselleria de torn, dubto que millorem gaire a curt termini. A Cerdanya necessites el cotxe (o la moto) si et vols moure una mica. Coses de la baixa densitat de població i de la manca d’interès del centralisme barceloní a invertir a l’Alt Pirineu per al seu desenvolupament econòmic i per tal que els seus ciutadans tinguin uns drets mínimament equiparables als de la gent de l’àrea metropolitana.

 

 

28 d’octubre 2020

L’Agència Espacial de Catalunya

Estic molt content perquè el Govern de la Generalitat de Catalunya vol tirar endavant un pla per crear l’Agència Espacial de Catalunya. El projecte, coordinarà el desplegament d’un seguit de projectes d’iniciativa privada d’empreses aeroespacials que generaran tecnologies per desenvolupar petits satèl·lits.

 

De moment, es parla d’un pressupost de 18 milions d’euros, entre 2020 i 2023, provinents la majoria dels fons europeus i es preveu que el negoci servirà per facturar els pròxims 5 anys fins a 280 milions d’euros. Un negoci rodó que afectarà unes 75 empreses i que acabarà generant fins a 1.200 llocs de treballs nous a Catalunya.

 

Només veig avantatges. A més a més, es tracta d’un seguit de tecnologies de futur, molt ben vistes per la Unió Europea, que ens allunyen de la indústria clàssica i del turisme, que sembla que siguin les úniques coses en què es pot invertir en aquest país.

 

Tant de bo, tinguéssim notícies com aquesta cada setmana. El país resultaria transformat en pocs anys i tornaríem a ser un país modern i punter. Per desgràcia, hem deixat perdre molt bones oportunitats tan ocupats com estàvem mirant-nos el melic, quan el món continuava donant voltes i viatjant cap al futur.

 

Les empreses d’alta tecnologia no només són boniques de posar en un currículum de país. Generen molts llocs directes qualificats i un munt més de secundaris, com passa amb la indústria de l’automòbil. A més a més, són el tipus d’indústria on per cada euro que inverteixes n’acabes traient uns quants. Són bons negocis a curt, mitjà i llarg termini.

 

A més a més, poden establir convenis de cooperació amb el sector universitari cosa que és de fet un win-win i ajuda a atraure talent al país. En fi, com deia abans, tot són avantatges.

 

 

 

26 d’octubre 2020

Tiranies

És curiós com hi ha tanta gent que no accepta segons quines mesures sanitàries dictades pels governs, que restringeixen els seus drets de reunió o de moviment, però en canvi accepten altres tiranies igual o més pernicioses sense ni tan sols plantejar-s’ho. Posaré un parell d’exemples.

 

El primer, el canvi d’hora. Un fenomen que no té gaire sentit avui dia (inicialment se’ns va vendre com una forma d’estalvi energètic, però així s’ha quedat). Aquesta activitat, dos cops per any ens canvia els hàbits de mala manera. Passem d’uns costums més nocturns a uns més de diürns i després a l’inrevés.

 

Evidentment, és una cosa que no només propicia el canvi d’hora, ja que el temps meteorològic hi té molt a veure. No és el mateix l’hivern amb fred que l’estiu amb calor, per condicionar les activitats humanes.

 

Però tothom, com xaiets, avancem o endarrerim les agulles (analògiques o digitals) dels rellotges per seguir aquest estrany costum. Els aparells digitals, com tauletes, smartphones o els mateixos ordinadors, ni ens donen l’oportunitat: ho fan ells solets, automàticament.

 

Alguns protesten d’això, però tothom segueix l’hora. Ves quin remei! No es tracta d’arribar a deshora a la cita del metge o al treball. O de treballar una hora de més (o de menys), que després passa el que passa.

 

El segon exemple, és l’estructura dels noticiaris públics (els privats que facin el que vulguin: són els públics els que paguem en bona part amb diners dels nostres impostos). Si els veiem íntegres, hem d’aguantar cada dia un espai dels anomenats esports que, almenys a Catalunya, es redueix al futbol i concretament a què fa el Barça, amb algunes notes més o menys esporàdiques d’altres equips i d’altres esports.

 

Són realment esports? Jo diria que saber si el Messi està trist o les declaracions patètiques que fan molts jugadors o entrenadors, que tenen serioses dificultats per expressar-se, sigui per l’idioma o directament per les seves nul·les capacitats d’expressió, no són temes relacionats en absolut amb l’esport.

 

De fet, l’esport mou quantitats enormes de diners. No parlo de les fitxes dels jugadors de futbol o de bàsquet (la resta malviuen, per desgràcia, en general, a menys que siguin veritables cracs mundials). Parlo de les quinieles i els seus clubs o més recentment, de les ingents apostes per internet.

 

Tot això no són esports: són jocs i espectacles. Després la gent s’escandalitza quan s’assabenten (com si no ho sabessin!) quant cobra un investigador mèdic i quant cobra un futbolista. Però qui s’empassa els “esports” i per tant manté tota aquesta colla d’individus que no fan res per la Humanitat excepte entretenir-los una estoneta i omplir-se les butxaques de milions?

 

Que consti que no m’estic ficant amb la noble pràctica de l’esport o amb l’esport de base. Això és molt respectable i encomiable, fins i tot. Parlo d’un fenomen que no ens ve pas de nou. Què eren els gladiadors o les curses de quadrigues a l’època romana? Més del mateix. Panem et circensis.

 

Suposo que molts no ho veureu així. Respecto totes les opinions. Prego que respecteu també la meva.