26 de febrer 2018

El trinxat nostre de cada any



Ja ha passat una altra Festa del Trinxat, aquesta amb força polèmica degut a qüestions polítiques, cosa que no m’estranya, tenint en compte que aquesta festa ja va néixer polititzada i la cosa, en general, ha anat cada any a més.

Molta gent li retreu, precisament, això a la Festa: massa polítics. Enguany, però, no es podran queixar. Gairebé no n’hi havia i els poquets que han vingut, ho han fet a títol personal, pagant-se el sopar de la seva butxaca. Bé, és un dir.

Dels pocs que han vingut i han sortit per la tele, tenim la Sra. Inés Arrimadas, teòrica cap de l’oposició, tot i que no tenim Govern, per tant, tampoc tenim oposició. Tot en teoria.

La conseqüència immediata de la seva presència al Trinxat –a part d’una quantitat enorme de policies- va ser que alguns col·lectius independentistes van muntar a l’exterior d’on se celebrava la festa, una concentració i posterior botifarrada popular, amb escridassada inclosa, quan va arribar la Sra. Arrimadas, que ara podrà fer-se la víctima i dir que la volien cremar en una foguera ‘indepe’.

Dins, llevat d’algun xiulet aïllat, la gent va passar olímpicament d’ella. I ja sabeu què diu la dita castellana: “No hay peor desprecio que no hacer aprecio”. Suposo que li va sentar fatal que no l’escridassessin, l’amenacessin i coses per l’estil, per poder dir que les hordes independentistes de Tractòria som uns brètols i uns rudes.

Aquest any, com des de fa tres anys, vaig ser-hi com a comensal. No sé si hi tornaré, perquè se’m fa massa llarg i massa sorollosa, però en fi, la companyia era agradable i s’ha de posar tot a la balança.

Els que em coneixeu, ja sabeu que no tinc gaire bona opinió d’aquest esdeveniment. També he de dir, que “el poderío y el joyerío” han anat a menys i que ara la gent vesteix més normal, sense semblar que van a la boda del Shah de Pèrsia. I un altre punt a favor és que el politiqueig ha disminuït força. En part perquè no tenim Govern a qui convidar. Veurem què passa quan el tornem a tenir.

El cert és que bona part de la població no opina com jo. Enguany hi havia uns mil comensals, o sigui, que es pot parlar de festa “popular” i amb èxit. No és fàcil congregar mil persones a Puigcerdà en un acte. Ara, si hi ha menjar i beure, és molt més fàcil. Gosaria dir que és l’única manera.

En fi, veurem com evoluciona la Festa del Trinxat. Si el 2018 ha estat un punt d’inflexió cap a un nou model, diguem-ne, més “sostenible” o si ha estat una simple excepció de les que confirmen la regla. D’aquí a un any en parlem, si encara hi som.


05 de febrer 2018

Si neva, perquè neva



Sembla ser que hi ha molta gent que no se n’adona que la Cerdanya és una comarca de muntanya. Això deu explicar el fet que quan neva per sobre del que és habitual, les carreteres es col·lapsen, especialment els accessos al túnel del Cadí.

No n’hi ha prou que els serveis meteorològics del país avisin un cop i un altre, fins a a la sacietat, de les possibles i copioses nevades previstes. La gent no capta i en comptes de tornar a casa abans que es posi a nevar, apuren tant com poden.

Una altra cosa que no entenen és que quan neva calen rodes de contacte o cadenes o les dues coses. Sembla ser que és molt divertit tractar de passar per les carreteres nevades sense cap precaució.

Si a això li afegim que darrerament es detecta una certa imprevisió a l’hora de treure les llevaneus de la concessió del Túnel del Cadí, encara empitjora més la cosa.

Pel que fa a les poblacions, passa una mica el mateix: molta gent agafa el cotxe per fer desplaçaments curts dins de les poblacions cerdanes quan no es pot passar per la neu acumulada, i llavors passa el que passa: que les llevaneus no poden passar per fer la seva feina i trobem cotxes travessat pertot arreu. La cosa s’agreuja si això passa en cap de setmana.

En fi, que després la culpa és de tothom menys dels veritables responsables. És més fàcil donar-li la culpa a la DGT o a l’ajuntament de torn (que no estan exempts de culpa, és clar) que no assumir la part de responsabilitat que té cadascú.



08 de gener 2018

Les imprudències, es paguen?



Festes de Nadal, 2017-2018, Puigcerdà.

·        *  Un pare i el seu fill, agafats de la mà, es posen a caminar per sobre de la superfície glaçada de l’estany de Puigcerdà. El gel cruix, però això no sembla preocupar el pare, que està tot cofoi de poder-li ensenyar al seu fillet una interessant nova experiència, per molt imprudent i suïcida que sigui.

·         * Un conductor arriba a la plaça Barcelona i en comptes de parar al pas de zebra, embesteix una senyora que passa. Aquesta se salva de miracle. L’excusa del conductor: ho sento, és que estava parlant pel mòbil i no m’hi he fixat! Gloriós!

·         * Un conductor atropella un nen petit i es dóna a la fuita. El nen ha de ser hospitalitzat. Del conductor, ni rastre.

·         * Una parella contempla embadalida davant de l’església, com els seus fills es fiquen dins de la caixa de decoració amb leds que hi ha. No paren de riure’ls la gracieta i de fer-los fotos. Els nens, a part de poder fer malbé la decoració, podrien electrocutar-se, però rai! Que macos que surten els nens a la foto, sembla que estiguin dins d’una gàbia, com els micos al zoo!


Són només quatre exemples. Segur que podríem fer-ne una llista ben extensa. Em pregunto d’on surt tota aquesta gent irresponsable i fastigosa que tenen el detall de visitar-nos de tant en tant. Sincerament, els ho dic de debò: us podríeu quedar a casa vostra en comptes de venir a tocar allò que no sona.

El que més m’emprenya és que després surten indemnes: no els passa res. Cap responsabilitat, cap angúnia, cap remordiment. Tant panxos. Certament, no sempre es paguen les imprudències!