D’on no n’hi ha, no en raja

Sovint es parla molt dels elements patrimonials i de conservar el patrimoni urbanístic de les poblacions. Una part destacada, però sovint oblidada d’aquest patrimoni, són les fonts.

 

Aquestes fonts públiques de tota la vida que permeten satisfer la set en dies de calor o simplement rentar-se les mans. Algunes, molt boniques, en ferro forjat i altres més simples, sovint un simple tub en una paret per on raja l’aigua. La majoria, de pedra.

 

A Puigcerdà, sembla que patim sequera de fonts. Moltes han estat destruïdes o eliminades. Per exemple, la font monumental que hi havia davant del Casino Ceretà, va passar a millor vida i actualment ocupa el seu lloc una de molt més discreta, al costat d’un local cobert on serveixen pizzes, que es menja tota la placeta.

 

Tampoc va tenir millor sort la font que hi havia al passeig 10 d’abril o més recentment, la que hi havia al costat del claustre de Sant Domènec.

 

No són casos únics. La font del parc Schierbeck, que abans rajava, ara es troba clausurada. Sembla que els amos d’un bar proper es van queixar que no venien prou ampolles d’aigua per culpa de la infeliç font i la pela és la pela, oi? L’interès privat preval per sobre de l’interès públic.

 

A poc a poc, ens anem quedant sense fonts. No tots els municipis les tracten igual, però el que és a Puigcerdà, històricament, han tingut molt mala sort.

 

Potser un dels llocs més emblemàtics de la Vila, la font del Cúcuru, és un niu pudent i fosc de brutícia i deixadesa, quan antigament era un lloc d’esbarjo i reunió. Avui continua essent un lloc de reunió, però els individus que la freqüenten són -diguem-ne- d’un altre tipus.

 

Des d’aquí faig una crida a recuperar les antigues fonts de Puigcerdà. No cal invertir-hi molts calés, però estaria bé demostrar un cert respecte pel patrimoni i fins i tot editar un tríptic amb les fonts del municipi, com a reclam turístic.

 

El Consell Comarcal de Cerdanya va fer quelcom similar fa molts anys, seguint un treball del Sebastià Bosom que, lamentablement, també resta ara en l’oblit. Quin llibre més esplèndid podria haver sortit d’aquell treball, amb magnífiques fotografies i un estudi històric de cada font. Suposo que deu estar agafant pols en algun calaix, dormint la son dels justos, si és que no ha acabat devorat per una plaga d’arnes.

 

 

El llenguatge (d’una part) dels polítics

Una de les coses que més allunya la classe política de la gent comuna són el temes que tracten: sovint, només els interessen a ells.

 

Però una altra cosa que afecta molt és el llenguatge. Aquesta parla filosa, afectada, tan políticament correcta, tan polida, tan inclusiva… en fi, tan irreal, fora de la vida del comú dels mortals que sembla que ens està dient “no saps en què, però t’estic prenent el pèl”.

 

És una parla dissenyada per no dir res. Per dir que tot és bonic i meravellós, especialment si ens estan venent alguna cosa que se suposa que han fet ells o que ha sortit del seu caparró. Ja sabeu:

 

“Una vetllada deliciosa…”, “en un marc incomparable…”, “un acte emotiu…”, “amb una notable concurrència…”, “un projecte il·lusionant…”, “hem posat la primera pedra del futur…”, etc.

 

Suposo que, tot i que m’agrada la política, no serveixo per a aquesta. A mi m’agrada dir-li al pa, pa i al vi, vi. D’acord que cal ser educats i si és possible, polits, però el primer és la veritat, la realitat. Cal no confondre l’oient o el lector amb recursos literaris innecessaris, girs barrocs o, directament, amb mentides.

 

Per exemple, si a un acte no hi va assistir ni el tato, doncs es diu. El normal és no fer-ho, però si quan està ple a rebentar es diu, quan no hi va ningú, també cal dir-ho. Almenys, no ho catalogueu com un èxit, perquè la gent no és tonta i al final, se n’assabenta i perdeu la poca credibilitat que teniu.

 

I les fotografies. Aquests posats, aquests somriures impostats, que cobreixen el fet que molts cops acaben d’arribar corrent a fer-se la foto i, quan han donat la poteta als assistents importants, marxen rabents cap a un altre acte o a fer la migdiada.

 

Després tenim els discursos, que solen començar sempre amb alguna fórmula ritual, esmentant els presents i connectant alguna dèria particular de l’orador amb l’acte que estan presentant.

 

Són d’agrair discursos breus que aportin alguna informació sobre l’acte que vindrà després. Si no, la presentació, sincerament, sobra i us la podeu estalviar. La gent ha anat a veure una conferència, una obra de teatre, un musical, un concert o el que sigui, no al polític de torn, que no pot contenir el seu impuls de deixar-se veure i ser el centre d’atenció, almenys, uns minuts.

 

Naturalment, hi ha gent que té molt bona oratòria i un bon sentit de l’ocasió i hi intervenen el temps just amb un discurset agradable i que deixa bon sabor de boca. Són els que menys, per desgràcia, ja que o es té aquest do, o s’adquireix amb molta experiència.

 

També està el tema de l’ocasió. Cal que el polític vagi a qualsevol esdeveniment, fins i tot els privats, que s’organitzen al municipi? No sé, suposo que hi ha opinions per tot, però jo crec que cal demostrar una certa mesura. A tots aquells que organitzem actes ens agrada que vingui algun polític a demostrar un cert interès en allò que fem, però el problema el tenim quan un dia no ve. Llavors, què? No era prou interessant el nostre acte?

 

Cal repartir-se i tampoc cal ser-hi sempre a tots els llocs. I, molt important, si vens i t’asseus a primera fila, no et posis a treballar amb el mòbil o la tablet durant l’acte, perquè això demostra molt poc interès. Es diu que Juli Cèsar també ho feia quan anava al circ (no amb una tablet és clar) i a la plebs no li agradava gens. I recordem com va acabar el diví Juli (és broma, no crec que l’enviessin a l’altre barri per aquest assumpte).

 

En fi, baixeu al món real i sigueu més naturals. Els governats ho agrairem moltíssim!

 

 

Temps de canvis

En molts llocs dels Alps francesos ja han començat a plantejar-se seriosament això que el model de l’esquí i la neu s’està esgotant a causa del canvi climàtic.

 

A diferència d’aquí, allà ja no parlen de reconvertir les estacions d’esquí en estacions de muntanya. El motiu és molt simple: no surten els números.

 

Naturalment, es pot intentar. Podem passar d’oferir esquí a apostar per pistes ciclables de muntanya, pel senderisme, per les tirolines i coses per l’estil. Possiblement atraurem un cert públic. Però ni de lluny es mouran les xifres tan importants que genera l’esquí.

 

Altrament, tinc la impressió que molta gent no tindrà interès a tenir una caseta a la Cerdanya per anar en tirolina o per passejar pel bosc. Per això, potser surt més a compte pujar a un hotel un cop l’any i la cosa surt molt més econòmica.

 

Que potser no hi haurà negocis tan potents com la construcció de segones residències o l’esquí no vol dir que no n’hi hagi de cap classe. Simplement, caldrà repartir els ous en diferents cistelles: sector agroalimentari i artesà, de major o menor grandària; centrals d’energies alternatives; altres tipus de turisme naturalista, cultural, gastronòmic, etc., repartits al llarg de l’any; empreses tecnològiques; aprofitar el fet transfronterer; teletreball i demanar a l’administració que inverteixi en sector públic també a la comarca i deixi de donar suport a un model econòmic obsolet que beneficia a pocs.

 

Amb tot això ho tindríem prou bé. No cal desmuntar el sector serveis que tenim ara, perquè tota la gent que mourà el nou sistema econòmic també haurà de comprar en botigues i supermercats, sortirà a dinar i a sopar, participarà d’activitats lúdiques i culturals, etcètera.

 

Jo crec que no és tan difícil. Però la gent s’ha de conscienciar que el model actual es mor i que cal renovar-se o morir amb ell i trobo que no estan per aquesta tasca. Ans al contrari, s’arrapen a un clau roent o miren cap a un altre costat.

 

També el sector construcció haurà de reconvertir-se. Caldrà passar de les segones residències a les primeres, a les restauracions i a les reparacions. Possiblement, no donarà tanta feina com les segones residències, però és que actualment la major part de les empreses que s’hi dediquen són de fora de la comarca i cal importar mà d’obra forana.

 

Per tant, tampoc crec que sigui un problema seriós. Continuarem necessitant arquitectes, manobres, fusters, fontaners, electricistes, pintors, etc.

 

Jo no veig el futur gens negre si ens hi posem ara que podem maniobrar i podem fer les coses amb antelació, marcant nosaltres el nostre ritme. Però si esperem que les coses ja no tinguin solució, llavors només sobreviuran uns pocs, els que més recursos tinguin, els de sempre, vaja. Però llavors no us queixeu, perquè tindreu exactament allò que heu volgut.

 

 

Hoquei gel femení

Ahir al vespre vaig anar a veure el partit d’hoquei gel femení sènior entre el Club Gel Puigcerdà i Las Quimeras.

 

Fa temps que m’hi vaig afeccionar a l’hoquei gel masculí, fa molts anys, però recentment he descobert l’hoquei gel femení i trobo que m’agrada moltíssim.

 

El joc és molt diferent. Potser no és tan ràpid ni amb tanta tècnica, però està prohibit carregar, hi ha molt poques expulsions i es nota moltíssim l’absència de testosterona a la pista, ja que hi ha poques baralles i situacions violentes. És un joc més suau, més fluid i trobo que està molt bé.

 

Naturalment, ja sabem que en aquest país, l’esport femení, tot i el gran esforç que fan els mitjans de comunicació darrerament, continua essent molt minoritari. En aquest partit, les grades estaven força buides, a diferència d’allò que passa amb l’hoquei sènior masculí.

 

És una llàstima. Particularment, us recomano que ho proveu. També tot depèn de per què hi aneu a l’hoquei, és clar. Si el que voleu són merders, llavors no cal que hi aneu, perquè us decebrà.

 

Una altra cosa que em va cridar positivament l’atenció és que bona part de l’equip sènior masculí estava a les grades animant les noies i ho feien amb molt d’èmfasi.

 

Recordo que quan va començar l’hoquei femení, tenien a les noies poc menys que com a animadores de l’equip masculí. Per sort, la cosa s’ha igualat i ara tothom anima a tothom. Que és el que ha de ser.

 

En fi, l’hoquei gel és un dels trets distintius de Puigcerdà i de la Cerdanya. Forma part del nostre ADN i cal que contribuïm a donar-li suport i les noies no poden ser l’excepció.

 

 

Sobre gallines velles i noves

Arran d’un comentari que vaig fer en una xarxa social, sobre la impossibilitat de sortir de Puigcerdà en cotxe el vespre del 30 de desembre, per anar a veure les falles de Bolvir, es va iniciar un seguit de posts parlant del tema, que van derivar ràpidament, com ja sol passar, en la dependència que tenim els cerdans dels segons residents i de les molèsties que sovint ocasionen en el trànsit rodat quan decideixen venir tots en massa a la comarca.

 

És un problema recurrent que no té solució. Els pobles de la Cerdanya tenen l’estructura que tenen. La majoria són pobles amb un centre històric petit, d’origen medieval, amb carrers estrets i amb pocs llocs per estacionar el cotxe. La circulació, doncs, es veu afectada.

 

Si afegim que les carreteres que connecten els diversos nuclis no són autopistes, sinó simples carreteres, el col·lapse està assegurat els dies en què l’afluència massiva de turistes i segons residents ocupa la Cerdanya.

 

Fins aquí estem tots d’acord. On no hi ha tant consens és en el fet que aquest model econòmic sigui el més desitjable per a la comarca. Darrerament, s’ha parlat molt de l’excessiva dependència del turisme i de la construcció, de la gentrificació del territori, de la fuita de cervells, de la manca de llocs qualificats en el sector productiu comarcal i, en definitiva, de llocs de treball de baixa qualitat i poca productivitat, amb sous baixos i horaris infectes.

 

Però sempre hi haurà algú que acceptarà el tracte de treballar per un sou baix i de malviure, perquè en altres llocs estan encara pitjor. Això ho puc entendre. El que no entenc és per què això mateix ho accepten molts cerdans. Acostumats als bons temps en què es treballava molt, però també es guanyava molt, ara cal repartir les engrunes entre molts i em temo que cada cop surt menys a compte.

 

Però el model és aquest. Això no es canvia de la nit al dia. Caldria una conjunció social, econòmica i política que no es donarà fins que l’economia cerdana no s’enfonsi, si és que això arriba mai a succeir.

 

Mentrestant, els joves continuaran marxant i només tornaran uns dies per Nadal o per la festa major del seu poble. La immigració poc qualificada suplirà els llocs de treball necessaris en la construcció i en l’hostaleria i la població s’anirà envellint. Els preus de tot s’apujaran per culpa de la gentrificació i cada cop menys cerdans es podran permetre el luxe de viure i treballar a la Cerdanya.

 

Això és així. Es veu venir. De fet, ja ho tenim aquí. Però no sembla que la gent, més enllà d’alguna xerrameca de barra de bar, reaccioni gaire. No se cerquen alternatives polítiques i econòmiques que facilitin el canvi de model.

 

Ans al contrari: hi ha por al canvi. En una societat tan conservadora com la cerdana, cercar nous sistemes econòmics i productius no està gaire ben vist. Potser molts obliden que el turisme té poc més d’un segle i que abans gairebé tothom vivia del camp i d’alguna petita indústria. Les coses van canviar fins a portar-nos al model actual.

 

Per tant, el canvi és possible, àdhuc que necessari. Però no sembla que hi hagi cap força social prou gran que ho promogui. Hi ha veus aïllades, potser una certa aquiescència general, però el que es diu un projecte amb cara i ulls, no hi és.

 

L’aigua escasseja i la neu ha desaparegut. Tornarà a ploure i tornarà a nevar, no patiu, però cada cop ho farà amb més irregularitat i això perjudicarà notablement el sistema econòmic actual. No podrem fer plans a mitjà o llarg termini. Caldrà viure el dia a dia, un altre factor de precarització econòmica.

 

Quan no saps què passarà el mes vinent, no inverteixes. Et tornes conservador i estalvies o, com a mínim, t’ho gastes en altres coses. No et refies d’allò que esdevindrà la setmana vinent. No parlem ja de l’any vinent.

 

Així que, sense voler descriure un escenari apocalíptic, les coses es posaran difícils. Com sempre, aquells que sàpiguen adaptar-se sobreviuran i prosperaran i la resta se’ls endurà el vent. Sempre ha estat així, per què ara hauria de ser diferent?

 

Però és trist que tenint uns recursos paisatgístics, culturals, gastronòmics i naturals tan potents com els que tenim a Cerdanya, que som l’enveja de moltes altres contrades, no siguem capaços d’aprofitar-ho de manera ordenada i sostenible i continuem insistint obstinadament en models esgotats que ja no donen més de si.

 

Tenim la gallina dels ous d’or, però és una gallina nova. La vella, l’hem escanyada a base de bé i només podem retirar-la amb honors o, si som més cruels, esperar que es mori ella soleta i veure si gallina vella fa bon brou.

 

 

La fi del nivocè

El govern de la Generalitat de Catalunya enterra definitivament el projecte dels Jocs Olímpics d’hivern del 20xx. Gran titular de premsa.

 

El millor? Que deixarem de llençar diners en un projecte especulatiu en què el territori cada cop hi creia menys i que estava clarament amenaçat pel canvi climàtic.

 

El pitjor? Que se’ns furta la possibilitat d’expressar democràticament la nostra opinió en un referèndum i que ara, les inversions promeses no es faran amb l’excusa de sempre, que és que no hi ha diners. Per a aquestes coses, s’entén.

 

Mentrestant, continuarem abocant diners al sector de la neu, que dona de treballar directament, sobretot, a gent de fora del territori i indirectament a cada cop menys gent del territori. Un model de negoci obsolet, però encara actiu i amb una certa potència, que hauria de pensar-se seriosament la seva reconversió.

 

Fa dies que es parla que les estacions d’esquí s’han de reconvertir en estacions de muntanya. Cal potenciar el coneixement del medi natural, les activitats no agressives al medi i fer instal·lacions relacionades, com per exemple, un centre d’alt rendiment esportiu en alçada, com el que tenen els francesos a Font-romeu.

 

A Cerdanya ja se’ns va escapar l’INEF a la Seu (i moltes altres coses), així que potser que ens hi posem plegats a demanar inversions serioses en el territori que no siguin canons de neu. Inversions que portin nous professionals de nivell mitjà i alt, que poden ser els mateixos cerdans que marxen a estudiar fora de la comarca i ara ja no tornen.

 

El sector privat ha de fer els deures, però el sector públic, també. No pot ser que totes les inversions es realitzin a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. És cert que allà s’hi concentra la major part de la població, però el Pirineu té la tercera part del territori i si volem que continuï estant habitat i tingui futur per als seus pobladors, cal abocar-hi diners.

 

Si no, que ens avisin clarament i potser la gent començarà a marxar de la muntanya a la ciutat. I si volen que els atenguin quan pugin a la Cerdanya, que es portin el seu servei personal, perquè aquí no quedarà ningú.

 

 

Vindran temps millors?

L’altre dia estava en un bar prenent un cafè i sentia com la propietària deia que, a Puigcerdà, cada cop hi pujava menys gent, que el turisme era la nostra única font de finançament i que, per tant, l’havíem de defensar de totes totes. Com que no tenim fàbriques hem de defensar el turisme.

 

I si provem de deixar de defensar tant un model que ens empobreix, ens gentrifica, ens expulsa de casa nostra, impedeix que les noves generacions puguin viure i treballar a la comarca, ens manté per sota de la renda mitjana catalana i ens atabala cada cop més dies pel que fa al trànsit rodat i les multituds de persones que sembla que es comporten sovint com si estiguessin al seu reialme particular i no a casa d’uns altres?

 

I si provem de cercar capital per instal·lar fàbriques que no contaminin, negocis tecnològics, indústria agroalimentària, granges solars i altres opcions no estrictament lligades al turisme?

 

I si els demanem a les autoritats que lluitin per portar noves empreses, però també alguna facultat universitària o altres serveis a un Pirineu enorme però força buit de gent?

 

I fins i tot, encara que defensem el turisme, i si provem de cercar noves modalitats de turisme que s’interessin més pel medi ambient, per la natura, per la cultura, per la gastronomia, pels nostres cels i paisatges, per les nostres festes i tradicions i menys pel postureig i per anar a destrossar la muntanya?

 

Només ho proposo, eh? Tinc clar que no hi ha gaire interès que això passi. La major part de la gent que té un negoci o treballa en el sector serveis i especialment al turisme, no té cap intenció de canviar de negoci. Que neva menys? Que fa més calor? Que no plou tant? Bé, ja vindran temps millors.

 

El problema és que potser no vindran o trigaran molt a venir. I mentrestant, què?

 

La Cerdanya està de moda. Però les coses igual que pugen, poden baixar. No estem preparats per al canvi climàtic. Qui sap? Potser no tindrem neu a l’hivern, però amb les calorades de l’estiu, la gent pujarà més a Cerdanya i canviarem els mesos bons de l’hivern pels mesos de l’estiu.

 

En tot cas, no ho tenim previst. No hi ha planificació. No hi ha lideratge. Només es xerra i se li dona la culpa als polítics, com si la culpa no fos de tothom. Però la culpa és molt negra i no la vol ningú.

 

 

Bolets solars: què fem?

Comencen a aparèixer projectes més o menys sòlids per instal·lar parcs solars a la Cerdanya, en diversos punts de la plana i la muntanya. Ja hi va haver, fa un cert temps, un intent al municipi de Guils de Cerdanya, que es va tirar enrere per la presència d’una flor protegida i a Llo, on això no va ser motiu per desenvolupar el projecte, que podem contemplar des de multitud de llocs de la comarca.

 

La qüestió és que això no s’ha debatut gens a la societat cerdana i no sembla que hi hagi una opinió mínimament definida sobre què cal fer.

 

En certs àmbits comarcals s’aposta per petites instal·lacions d’autoconsum. Això està bé, però té dos problemes: el primer és que això és insuficient per cobrir les necessitats globals marcades pels objectius ecològics i d’altra, que la xarxa elèctrica no crec que estigui preparada per assumir una incorporació massiva de petites instal·lacions d’autoconsum.

 

Així, doncs, cal plantejar-se projectes més grans, que poden ubicar-se dins o al costat de nuclis poblacionals o enmig del no-res. Els primers són millors, perquè beneficien directament els ciutadans i calen menys infraestructures de transport elèctric. Però potser tampoc seran suficients.

 

La pregunta que hem de respondre és: estem disposats a acceptar sacrificar una petita part del territori cerdà per projectes de centrals solars més o menys massius?

 

La primera pregunta que jo em faria és a qui beneficia això. Es tracta de projectes cooperatius que revertiran sobre la població local o només enriquirà a la multinacional xinesa de torn?

 

La segona pregunta és el tema paisatgístic. Estem disposats a deixar créixer aquests bolets, potser com a mal menor? En tot cas, no sé si això importa ja gaire, després de les megaurbanitzacions amb què hem omplert la comarca.

 

La tercera pregunta és si volem sacrificar terrenys cultivables o només hem de deixar fer aquests projectes en terrenys erms.

 

També està la qüestió dels NIMBY (Not In My Back Yard), és a dir, la gent que vol que les energies alternatives es desenvolupin, però no al costat de casa seva.

 

Realment, es pot parlar d’impacte paisatgístic? Suposo que sí, tot i que té l’avantatge que aquestes instal·lacions es poden combinar també amb cultius diversos, com s’està fent en altres llocs. Tanmateix, a diferència d’una pleta de cases cerdanes, això es pot desmuntar amb relativa facilitat amb un impacte relativament baix sobre el territori.

 

En tot cas, la qüestió és que d’això cal parlar-ne abans que ens apareguin els bolets per la força i no es pugui dir res. No crec que cap municipi cerdà tingui regulades aquestes qüestions i a l’opinió pública aquests temes no apareixen. Potser que ens hi posem abans que sigui massa tard, com sempre sol passar!

 

 

 

Wir Müssen Wissen, Wir Werden Wissen

Estem envoltats de fal·làcies, mentides, mitges veritats i estafes com una casa de pagès. De tot hi ha. Vivim en l’era de les fake news, de la postveritat, el que abans se’n deia “mentides podrides” i ara s’ha tenyit d’una mena de pàtina de respectabilitat, però que no deixa de ser un conjunt de mentides de merda.

 

És igual recórrer als mitjans de comunicació escrits o televisius, a internet o a les converses de bar tipus “cunyat”. Estem envoltats de superficialitat, de mentides i de coses pitjors.

 

Sempre ha estat així? Crec que no. Sempre hi ha hagut mentides i manipulació, és evident. Però Abraham Lincoln ho deixava clar amb una sentència cèlebre: “Es pot enganyar algú sempre o a tothom un cert temps, però no es pot enganyar tothom sempre”. Avui dia, no estic gaire segur que això continuï essent cert.

 

Ja no és qüestió de manipulació volguda o amb finalitats comercials o ideològiques. Directament, corren coses absurdes, sense cap ni peus, possiblement fruit de la ignorància i de la deformació, a les quals la gent els dona carta de veracitat. Per què? Doncs per manca de coneixements, de raciocini o per no voler fer l’esforç de comprovar la font, cosa ben senzilla de fer.

 

Ens ho empassem tot. Repetim com lloros el que sentim. Ho propaguem per les nostres xarxes socials o en converses amb els nostres coneguts i saludats. I ens quedem tan amples. Com si això no tingués cap repercussió, com si només fos un exercici de lleure per esbargir-nos una estoneta.

 

Però el cert és que propaguem aquest estat de putrefacció, de mentides, d’ignorància. I el pitjor: hi ha gent que es pren molt seriosament el que sent. Després ves a dir-los que no, que era mentida o que no era tan cert com semblava. Ho defensaran amb dents i ungles i t’acusaran de tota mena de malifetes o et col·locaran dins d’alguna teoria absurda de la conspiració o a sou d’alguna malvada multinacional.

 

Encara corren moltes persones que es creuen això dels chemtrails o que la vacuna de la covid-19 va ser una estafa de les farmacèutiques o quelcom de pitjor. És indiferent que l’evidència racional, el sentit comú o les proves apuntin totes en la direcció contrària: no importa. Quan hom ha tastat la “seva” veritat, ja no la deixa fàcilment. Els exèrcits de la nit, com els anomenava Isaac Asimov.

 

Ja ho deia Marc Twain: “És més fàcil enganyar algú que demostrar després que havia estat enganyat”. La gent no accepta fàcilment que s’ha equivocat. Només cal veure com molta gent vota en les eleccions democràtiques un cop i un altre opcions que l’han estafat descaradament, però que com que “són els seus”, els ha de continuar donant suport, peti qui peti.

 

Ho deia el genial matemàtic Hilbert: “Hem de saber, sabrem” (“Wir Müssen Wissen, Wir Werden Wissen”). Una cita molt potent i que tant de bo guiés les nostres passes, tot i que em temo que pertany a una altra època. Ara s’estila més el possibilisme, el relativisme i la postveritat. Tot és vàlid, tot és possible. I així ens va i així ens anirà!

 

 

Mutatis mutandi

Darrerament, cada cop que s’acosta la festivitat del Halloween / Nit dÀnimes / Difunts / Tots Sants / Castanyada / Samhain / Samain, que no deixa de ser el mateix, vestit de diferents maneres, es produeix un debat del qual, per dir-ho ras i curt, n’estic ben fart.

 

Sembla que els costums no puguin canviar i que tots siguem esclaus de la tradició, encara que aquesta esdevingui carrinclona i obsoleta.

 

Sobre la festa de finals d’octubre/començament novembre, per no posar-li nom, que cadascú la celebri com li surti de dins. Per a uns, seran dies de recolliment i record d’aquells que ja no hi són amb nosaltres; per altres, una excusa per afartar-se de panellets, moniatos i altres delícies; i per a altres, una manera de celebrar un Carnestoltes de tardor o un holocaust zombi. De tot hi ha d’haver. El curiós és que siguem capaços d’encabir en uns pocs dies tantes coses, tan diferents, si bé totes tenen un origen comú.

 

I després, és clar, els dies que precedeixen el Nadal. Darrerament, el Black Friday i la seva conseqüència, el Cyber Monday. Aquestes són “tradicions” realment importades, d’origen comercial i que -mira- cadascú que faci el que vulgui, però jo les trobo ridícules. Són un cant al consumisme exagerat a les portes d’un Nadal que ha esdevingut un altre cant a més consumisme exagerat.

 

Sort que encara a ningú se li ha acudit celebrar el Dia d’Acció de Gràcies, però també això hem de veure. Abans prefereixo celebrar el Cap d’Any jueu o el Ramadà, que tenen més sentit cultural a les nostres terres.

 

Ja no parlo del Nadal i dels dies que el precedeixen i el segueixen. Vinga a gastar, a consumir, a malbaratar. Malbaratem electricitat, menjar, alcohol, loteria, diners, arbres, regals, galindaines, productes de tot tipus… realment era aquest l’origen de la Festa? Això s’acosta més a les saturnals romanes que no al Nadal cristià.

 

Però com tot, les coses canvien. Ésc lar que no m’estranya que, segons les estadístiques, cada cop hi hagi més gent que odia el Nadal i que temen aquestes celebracions com una pedregada. Uns dies on qui no és feliç i no té dibuixat un somriure seràfic al seu rostre és poc menys que un empestat sociòpata.

 

Com deia: de tot hi ha d’haver. Possiblement, com a reacció a aquestes festes tan sobrecarregades, podria sorgir un corrent social que les celebri amb total austeritat i que reneguin de pessebres, arbres, decoracions, regals, tiberis, nadales i es limitin a fer una jornada de reflexió i de companyonia. Estaria bé i seria un interessant contrapunt contra aquests dies tan farcits d’hipocresia dolça i embafadora.

 

 

Botànica neorural

En temps reculats, anaves per la muntanya pirinenca i et podies trobar algun os amb males puces, o potser un llop famolenc. Però ara la cosa ha canviat. La muntanya s’ha antropitzat i a certes persones els hi ha entrat la fal·lera de cultivar plantes enmig del bosc.

 

Vas caminant i tot de sobte et trobes una extensió de bosc o una antiga feixa on hi han plantat unes curioses plantes molt verdes, amb unes fulles ben característiques que treuen uns capolls florals que sembla que es fumen. Ai las!

 

Per algun motiu, sembla ser que a les autoritats policials del país no els agrada que la gent es dediqui a la floricultura silvícola d’aquestes plantes i fins i tot tenen drons per controlar-les. Llavors, quan localitzen una “plantació”, hi van i se la carreguen, per gran disgust del neopagès neorural que amb tanta dedicació havia cuidat les plantetes a fi de treure’s, pel que diuen, un bon souet a final de mes.

 

En alguns casos, la dedicació per les plantes és tan extrema, que hi acampen allà mateix, en tendes de campanya i les vigilen amb avidesa, no sigui que algun cérvol agosarat decideixi fer una bona menja i acabi en alguna població de la vall fent coses rares amb els aborígens.

 

Ja se sap que darrerament els animals del bosc tenen una certa tendència a habitar entre nosaltres. Potser aquestes plantacions tenen alguna cosa a veure. No m’estranyaria gens.

 

En fi, que tot i que saludo de grat l’augment de l’interès per la botànica per part de molta gent de ciutat (i d’algun despistat rural, també), sembla que a les autoritats els agrada més que planteu petúnies al balcó de casa vostra i deixeu els boscos i els camps en pau.

 

Feu-los cas, no fos que acabéssiu emmanillats i processats per atemptat contra la salut pública, que sempre és una cosa que queda molt lletja als expedients per buscar feina. La botànica no està feta per a tothom.

 

 

Sang d’unicorn blau

D’un temps ençà, estic intentant fer-me amb una petita biblioteca de poetes catalans contemporanis. Mare meva en quin embolic que m’he ficat!!! En què devia estar pensant quan em vaig proposar això?!

 

En primer lloc, quins poetes trio? Perquè, per sort per la llengua catalana, n’hi ha moltíssims de publicats, però per desgràcia les guies no abunden. Hi ha algun llibre que en parla, però generalment ho fa sobre poetes del segle XX. Rara vegada dels de finals del segle XX i encara menys dels del XXI.

 

Es pot recórrer a articles, però tampoc són gaire freqüents i els que trobo són molt maximalistes: esmenten un munt de poetes i poetesses i no hi ha manera de treure l’aigua clara.

 

Si vols complementar-ho amb poetes que estiguin fora de l’àrea central del català estàndard, com l’àmbit de Ponent, les Terres de l’Ebre, el Pirineu, la Franja o la Catalunya Nord, per posar uns quants exemples, encara més difícil.

 

Bé, suposem que hem superat la primera prova i ens hem fet amb una llista de noms d’autors i d’obres que ens interessen. Segon suplici: aconseguir-les. És clar que podem recórrer a les biblioteques (encara sort!), però com deia al començament, vull fer-me amb una col·lecció de llibres, vaja: comprar-los, perquè robar-los és molt lleig i a més és il·legal.

 

Doncs ara a patir. La major part d’aquestes obres i poetes han estat editats per editorials petites, en petites tirades o ambdues coses, que sol ser el més habitual, ja que poques grans editorials publiquen poesia catalana i menys en tirades considerables.

 

Quin és el resultat? Que la major part de les obres estan exhaurides o són introbables. Algunes, cosa que em fa molta gràcia, si proves de comprar-les de segona mà -on tampoc no sovintegen- te les poden voler vendre a preus astronòmics. L’exemplar original no devia valdre més de 10 euros, possiblement fou saldat a un preu encara més ridícul i ara te’l volen encolomar a 200 euros. Sincerament, se’l poden ben confitar.

 

En fi, força lamentable. Ja sé que es llegeix poc i menys poesia, que les tirades de llibres són cada cop més minses i que els saldos estan a l’ordre del dia, per qüestions econòmiques i legals, però, vaja, estem arribant a uns extrems una mica delirants.

 

Tinc entès que la Generalitat de Catalunya es volia polir 10 milions d’euros en un xiringuito per promoure la igualtat de gènere en l’àmbit local. Em sembla perfecte. Però com que no servirà per res, proposo que destinin la meitat d’aquests calés a promocionar els nostres joves (i no tan joves) poetes catalans i la seva poesia. Potser no es podran omplir les butxaques quatre amiguets del polític o política de torn, però li faran un favor al país i a la seva llengua.

 

I dic això de “no tan joves” perquè he intentat aconseguir les obres -posem- del Jordi Pàmies, que té 85 anys ara mateix, i sembla que és més fàcil trobar sang d’un unicorn blau. Potser no he sabut cercar-les adequadament, però, en fi, tampoc m’estranya gaire, vist el panorama.