03 de març 2021

Sense novetats al front?

La crisi econòmica deguda al coronavirus, combinada amb les dinàmiques demogràfiques i urbanístiques que ja teníem a Cerdanya, portaran, si no ho remeiem entre tots, a una situació molt preocupant a mitjà termini.

 

D’una banda, tenim el problema de l’habitatge. Cada cop costa més trobar un pis de lloguer (o fins i tot de compra) a uns preus raonables. Si ho apliquem a la gent jove, que solen tenir ingressos baixos, la cosa es torna totalment prohibitiva.

 

El motiu és força simple: l’especulació d’una banda i el fet que la comarca s’ha especialitzat en un mercat urbanístic molt concret de segones residències. Els compradors tenen graus adquisitius força elevats, per la qual cosa poden comprar a preus que molta gent d’aquí, amb sous més moderats, no pot.

 

D’altra banda, pel que fa al lloguer, entre la poca oferta de pisos que hi ha i que molts llogaters prefereixen llogar per temporades a gent de fora, ha fet inassequible poder tenir un habitatge de lloguer a moltíssima gent. Especialment a la gent jove.

 

Els preus a la comarca són elevats, però els sous no solen anar paral·lels a aquesta dinàmica. Així doncs, tenim un problema. Fa temps ja es va detectar en algunes professions temporals, com professors destinats a la Cerdanya per un o dos anys, monitors d’esquí (temporada d’hivern) o treballadors temporals. Tota aquesta gent tenia seriosos problemes per trobar habitatge de lloguer a la comarca havien de compartir el pis, peti qui peti, entre unes quantes persones, si tenien sort.

 

Però la cosa ha anat empitjorant. Ara és el jovent en general, que vol tornar després dels estudis o aquells que no han marxat fora i es volen independitzar dels seus pares els que no troben opcions viables per tenir un lloguer. Ja no parlo de propietat, cosa que només poden tenir uns pocs privilegiats i generalment després de força anys amb sous baixos.

 

Un altre problema econòmic molt visible que aviat podem veure a moltes poblacions, especialment les més grans, és el tancament de comerços i serveis a causa de la crisi econòmica. Per desgràcia, això ja ha començat a passar. Alguns seran substituïts per noves iniciatives empresarials, però arribarà el moment en què l’oferta de locals disponibles serà superior a la demanda.

 

Què passarà llavors? Doncs poden passar dues coses: que romanguin tancats i tinguem una certa sensació de “poble fantasma” en alguns carrers o bé que acabin ocupats per botigues que pertanyin a grans cadenes de multinacionals i que gairebé tots els diners que es generin aquí, marxin fora, com ens passa ja amb els supermercats.

 

D’altra banda, les reduccions de personal també estan a l’ordre del dia. Està passant amb les oficines bancàries, on es tendeix a prescindir de personal i obligar la gent que faci les gestions telemàticament i empri cada cop menys els diners físics.

 

Totes aquestes dinàmiques combinades fan pensar que el futur econòmic de la comarca està començant a ser preocupant. Això comptant que l’actual crisi econòmica no sigui massa greu i ens recuperem en un parell d’anys a molt estirar.

 

La necessitat de no tenir tots els ous al mateix cistell i de cercar noves fonts de negoci és imperant. Però he de dir que no detecto cap alarma general i que tothom sembla esperar que passi el temporal i tot torni a la normalitat. Molt temo que això no passarà. Una certa normalitat sí que tornarà, però amb canvis que han arribat per quedar-se.

Encara hi som a temps per reaccionar.

 

 

 

28 de febrer 2021

Més foc

Si hi ha una cosa de la qual estic més cansat que dels disturbis dels darrers dies, suposadament per demanar l’alliberament d’en Pablo Hasel, és de tots aquells que ho justifiquen i es queden tan amples.

 

A veure, senyores i senyors, que això no va de llibertat d’expressió. Ja em direu què hi té a veure això amb intentar cremar viu un agent de la policia municipal de Barcelona, amb saquejar botigues, amb trencar aparadors, amb destrossar mobiliari urbà i amb tàctiques de guerrilla. Res. Zero.

 

Però mira, d’esvalotadors sempre n’hi ha hagut. Sempre hi ha persones que s’apunten a un bombardeig (de vegades, literalment). A qui no entenc és a tots aquells que ho justifiquen, els riuen les gracietes i a sobre els inciten a “la lluita revolucionària”.

 

Quina lluita revolucionària? No tenim partits i eleccions periòdiques? El sistema no funciona prou bé, això ho sabem tots, però es pot treballar per millorar-lo. Si els més crítics, en comptes d’entrar als partits o de crear-ne de nous es limiten a escopir bilis a les xarxes socials (abans només ho feien a les barres dels bars; ara amb la pandèmia la cosa està més fotuda), és difícil que res canviï mai per a millor.

 

Perquè la tendència natural de l’Univers és que les coses vagin a pitjor, en el sentit que tot tendeix al desordre. Se’n diu Segona Llei de la Termodinàmica o entropia creixent. L’Isaac Asimov en deia “el fastigueig general de l’Univers”. Cal esforçar-s’hi, per tal que les coses vagin a millor.

 

Però si ens limitem a mirar, o pitjor, a garlar sense fer res, la força se’ns en va amb les paraules.

 

Altrament, molta gent deu tenir algun complex de no estar fent res per canviar les coses. Llavors, quan veu un munt de joves (i no tan joves) violents, cremant contenidors i llançant pedres a la policia, es pensen que això és el que ells haurien d’estar fent (i que de fet, mai no van fer i ni faran) i encara els aplaudeixen.

 

El que cal és treballar cada dia per un món millor, no fer revolucions que només serveixen, quan triomfen, perquè mori un munt de gent o altres hagin de marxar a l’exili. Així no s’arrangen les coses.

 

L’única cosa que sí que he d’admetre és que vivim en un país que no entén les “revolucions” pacífiques, les dels somriures, les grans manifestacions cíviques. Llavors, quan altres es passen a la violència, els demonitzen. Però en tot cas, la violència no és la solució. És el problema. Tornant a Asimov, “la violència és el darrer recurs de l’incompetent”. I de vegades, el primer.

 

Tan violent és cremar un contenidor, com que et facin contractes precaris per dies i que, tot i treballar de valent, no puguis tenir un miserable sou amb què arribar a final de més. En això estem d’acord. Quan no hi ha justícia social, es corre el risc que esclatin reaccions violentes.

 

Però la major part de la gent que es manifesta violentament als carrers, o són esvalotadors professionals, o són revolucionaris de pa sucat amb oli, amb els papàs que els paguen la fiança quan els detenen i que tenen caseta a la Cerdanya. Siguem realistes i no ens pensem que els complexos problemes socials es resolen amb una concepció falsament romàntica de la revolució.

 

 

 

21 de febrer 2021

Foc

L’altre vespre, vaig anar a manifestar-me a la plaça de l’Ajuntament contra l’empresonament del Pablo Hasel. Hi érem, més o menys, els de sempre, més un munt de jovent, suposo que antisistema, que no havia vist gairebé mai en cap altra acte públic, tot i que a alguns els coneixia personalment.

 

Per què vaig anar-hi? Bàsicament per defensar el dret a la llibertat d’expressió. Ara, no confonem: el Pablo Hasel és un fill de papà que no m’agrada gens, ni els seus fets agressius ni la seva retòrica i menys les lletres de les seves cançons.

 

Hi ha una dita: “No estic d’acord amb el que defenses, però donaria la meva vida perquè poguessis fer-ho”. Doncs soc conseqüent, perquè hi crec, en això.

 

Ara bé, deixem les coses clares: una persona que desitja que li fotin un tret a un polític que no és de la seva corda, o a un guàrdia civil o a un policia, no és sant de la meva devoció i ho trobo totalment rebutjable.

 

Alguns el defensen dient que no incita a cometre delictes, que només són cançons. Però si no ho diu seriosament, per què ho diu, llavors? Quina és la gràcia de propagar aquestes bestieses? I si ho diu seriosament, llavors que no es queixi de les conseqüències legals.

 

En tot cas, soc defensor de la llibertat d’expressió, fins i tot d’actes, com els de l’altre vespre, en què es van cremar fotos del rei. No sé si es va cremar alguna bandera d’Espanya, perquè estava en segona fila.

 

Aquestes coses, les defenso, però no les faria mai, perquè em semblen una manca de respecte als que les tenen com a símbols. Però crec que s’ha de poder fer sense cap conseqüència punible.

 

Una altra cosa són els aldarulls, llançar pedres a la policia, saquejar botigues, cremar mobiliari urbà o coses similars. Això és vandalisme i coses pitjors. Aneu a casa vostra a fotre foc al vostre menjador, a veure què diuen els vostres pares protectors, que encara us riuen les gràcies.

 

Una noia, preguntada per una periodista, ho va justificar: “És que només és mobiliari urbà”. És clar, nena, és clar. Total, ho paguem entre tots, oi? El que és de tothom, no és de ningú?

 

Una altra va dir: “La policia és violenta”. I tots sabem que la violència engendra violència. Però qui comença: la policia o els manifestants violents? Importa gaire? Si no hi fossin tots dos al mateix lloc, no passaria res. Dos nos es barallen, si un no vol.

 

La revolució? De debò no heu après res de l’assignatura d’Història? Coneixeu alguna revolució política que hagi sortit bé? Que no hagi acabat en un bany de sang, en una contrarevolució o en totes dues coses?

 

Si no us agrada una casa, cal tirar-la a terra. I mentre construïm una altra, on vivim?

 

El món humà és un sistema complex i les revolucions no li senten gaire bé. A part que són inútils per canviar les coses. Les coses canvien quan toca. Ens agradi o no. Es pot lluitar pel canvi, però cal convèncer, no imposar. Si no, estem en una dictadura. Ni que sigui la dictadura del proletariat. Igual de dolenta que qualsevol altra dictadura.

 

Sí que he de dir que em sembla bé que els joves es manifestin, especialment, per la merda de futur que els hem deixat. Possiblement serà la primera generació en molt temps que viurà pitjor que la dels seus pares.

 

I també és cert que si et manifestes pacíficament, el sistema se’n riu de tu. I si et manifestes violentament, et condemna. Caldrà cercar mètodes nous de protesta. Crec que cremar contenidors a la via pública no duu enlloc.

 

 

 

18 de febrer 2021

Laisser faire

Arran de les eleccions al Parlament de Catalunya, algunes entitats ecologistes han fet arribar una qüestió als partits polítics del país sobre què n’opinen, de la reintroducció de l’os al Pirineu.

 

Alguns partits són partidaris de continuar-la; altres, s’hi oposen frontalment; i uns pocs més podrien estar a favor, però consideren que cal pactar-ho amb el territori o reformar les lleis.

 

La meva postura sempre ha estat clara: hi estic a favor, però cal pactar amb el territori uns mínims. Aquests mínims impliquen garantir una certa seguretat de les persones i també per compensar econòmicament els pastors o els productors de mel dels atacs d’aquest animal als ramats o als ruscs de mel.

 

El problema és que fins ara, la política per part de l’administració ha estat, diguem-ho diplomàticament, ambigua. El cert és que de compensacions n’hi ha hagut poques, tard i malament.

 

Altrament, la reintroducció de l’os es va fer en uns territoris per força de llei, quan ja hi havia una oposició forta a aquest projecte. Potser caldria haver fet abans campanyes de sensibilització més intenses i vendre el projecte com un atractiu turístic, com s’ha fet al nord d’Espanya, tant amb l’os com amb el llop.

 

Sobre aquest darrer tema, el cert és que quan van aparèixer alguns exemplars de llop al Parc Natural del Cadí-Moixeró molta gent va creure els rumors que afirmaven que els havien introduït els ecologistes amb camions.

 

No sé si això és cert, tot i que em costa molt de creure, per motius diversos. En tot cas, si la gent està disposada a creure-s’ho, és que hi ha un problema de fons, no trobeu?

 

Calen estudis seriosos abans de fer reintroduccions d’animals que la memòria popular havia estigmatitzat durant segles.

 

Crec que tant l’os com el llop són necessaris com a reguladors ecològics naturals del cicle predador-presa, al Pirineu. Però cal tenir present que la nostra muntanya està molt humanitzada.

 

D’una banda, tot i que el sector primari ha perdut força, encara hi ha ramats d’animals lliures per les nostres muntanyes, especialment a l’estiu. D’una altra, les persones han ocupat també aquest nínxol ecològic: corredors, senderistes, turistes diversos, escaladors, excursionistes, boletaires, caçadors, etcètera.

 

Si regulem la presència humana a la muntanya, perquè té un gran impacte ecològic, també hem de regular bé les reintroduccions de faunes potencialment perilloses per l’home i les seves activitats, perquè si no podem patir alguna desgràcia i rebuig popular, que encara ho faran tot més difícil.

 

En alguns llocs, com a certs parcs nacionals nord-americans, tenen assumit que cada any hi haurà certa quantitat de víctimes humanes i animals per causa de la fauna autòctona. Però també és cert, que la política general és la de no apagar incendis que tinguin origen natural i deixar actuar la natura.

 

És una mena de laisser faire, laisser passer. Aquí, a Europa, potser som més intervencionistes.

 

 

 

12 de febrer 2021

Europa marca el camí

Una de les condicions que li han imposat els alemanys i la Comissió Europea a la ministra d’Economia espanyola, si vol la pluja de milions europea dels fons Next Generation, és que el monocultiu turístic, a Espanya, ha d’acabar-se. Vaja, que no es pot viure exclusivament del turisme. La ministra ho ha acceptat sense discutir.

 

Com a integrants, per grat o per força, del Reino de España, els cerdans hauríem de prendre’n nota i, de fet, tot el Pirineu també. Agradi o no, comencen a bufar aires de canvi en el futur econòmic de les nostres comarques.

 

Això vol dir que potser algunes inversions per sustentar el turisme que es donaven per suposades fins ara, desapareixeran de la nit al dia o es veuran molt reduïdes.

 

Males notícies? A curt termini potser sí, però a mitjà i llarg termini crec que és una oportunitat d’or per canviar el model econòmic del Pirineu.

 

Per on va Europa? Doncs per una aposta decidida cap a la digitalització de les empreses, per les energies netes i per la descarbonització de l’economia. És el futur. De fet, és el futur necessari si volem sobreviure com a espècie a l’emergència climàtica que ja tenim a sobre.

 

El turisme ha representat una pluja de diners a les nostres terres quan el sector primari va començar a caure en picat, per motius diversos. Però ja llavors sabíem que era una cosa que no podia durar eternament. El turisme no sol ser sostenible i no és bo tenir tots els ous al mateix cistell.

 

Vol dir que deixarem de viure del turisme? Espero que no. El que hauríem de fer és deixar de DEPENDRE del turisme. Tenir altres opcions, tant al sector serveis, com a una indústria neta i sostenible i una nova concepció del sector primari.

 

Fa molts anys que es parla de teletreball i de convertir la Cerdanya i altres bells indrets pirinencs en llocs on hi floreixi el talent. És evident que no tindrem mai un Silicon Valley a la californiana, però podríem tenir-ne un de més reduït a la pirinenca.

 

Per això, ens cal fibra òptica a tots els municipis, una bona cobertura d’antenes 5G per desenvolupar l’internet de les coses, una bona regulació i promoció d’energies netes (solar, eòlica, geotèrmica, biomassa), un bon transport públic per tren i per carretera, promoure que els joves puguin viure i treballar al territori un cop acabin els seus estudis, gairebé sempre fora de la comarca, una reordenació del sector turístic, facilitar la instal·lació d’indústries tecnològiques i culturals a la comarca, aconseguir alguna infraestructura universitària i promoure una indústria basada en productes del sector primari.

 

Tot això requereix inversió, tant pública com privada, però també iniciativa. Cal que la gent del territori s’ho cregui i aposti per sectors productius i deixi de pensar exclusivament en el turisme. D’això ja en tenim i en continuarem tenint. Però cal pensar ara en altres coses.

 

Perquè si nosaltres no ho fem, les comarques veïnes sí que ho faran. De fet, ja ho estan fent. I llavors no ens podrem queixar, perquè haurem perdut una oportunitat fantàstica per crear riquesa i fixar la població al territori.