Llengua fòssil

Diumenge vaig sortir al camp amb uns amics i ens vam trobar amb un parell de nois que em penso que eren moldaus. En veure’ns se’ns van adreçar amb un “bon dia”, cosa que em va fer gràcia. Naturalment els vam respondre en català i quan vam marxar del lloc on érem també ens vam acomiadar en català.

Hi ha un estranyíssim costum català consistent a respondre els estrangers en castellà encara que ells se’ns adrecin en català. És una cosa del tot insòlita que dubto que passi en cap altre indret del món. Que un poble renunciï públicament a la seva llengua d’aquesta manera em sembla per escriure una tesi gairebé de psiquiatria.

El cert és que, sense fer generalitzacions, d’entre els col·lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres, la majoria s’han molestat en aprendre alguna cosa de català. És cert que el col·lectiu més reaci és el dels sud-americans, però per sort també hi ha excepcions.

Recordo que quan estudiava el nivell D de català al Consell Comarcal, abans de la nostra classe hi havia una altra de nivell bàsic per a immigrants i podies veure gent de totes les ètnies i cultures, inclosos sud-americans. Parlar català és una manera ràpida d’integrar-se en la nostra societat, si és això el que vols.

Però curiosament, nosaltres mateixos –i m’incloc, perquè algun cop també ho he fet- els neguem la possibilitat d’aprendre el català perquè els parlem sempre en castellà. Tan poc valorem la nostra llengua? Tan menyspreu sentim pels de fora que no volem compartir la nostra llengua?

Clar que hi ha casos… recordo que fa un parell d’anys estava a la Seu d’Urgell passejant mentre cercava una determinada adreça i li vaig preguntar a una senyora que passava per allà. Li vaig preguntar en català, naturalment, però la dona se’m va enfurismar i em va dir que “ella el catalán no lo entendía”. Em vaig quedar tan sorprès que no vaig saber què dir-li. Ara no em passaria.

Tots podríem explicar multitud d’anècdotes, per desgràcia, on es veu clarament que la nostra llengua és maltractada, per nosaltres mateixos fins i tot. El català és una llengua plenament normalitzada a part de l’administració pública, a l’educació o a la ciència, però ha perdut la batalla del pati de les escoles.

Dit d’una altra manera: passa el contrari d’allò que afirmava en Suárez. Ara podem parlar de física nuclear en català. Podem parlar de gravitons, d’equacions en derivades parcials o de l’esbiaixada i la punxesa d’una campana de Gauss, però no podem comprar DVD de la darrera pel·lícula de moda en català i feines a poder veure-les doblades al català.

No podem fer vida social en català de manera habitual, perquè cada cop és més la gent que empra el castellà en aquests registres. Finalment, podrem parlar de Hegel en català, però els nens s’enviaran SMS en castellà. Potser que algú miri de posar-hi remei o ens trobarem que tenim una de les llengües fòssils més maques d’entre les que es fan i es desfan…

Toc de sometent

Ahir per la nit vaig poder assistir a l’assemblea que va convocar l’Associació de Comerciants de Puigcerdà al Casino Ceretà, amb nombrosa assistència de públic, per parlar del tema que més els preocupa ara: la supressió de més de 150 places de pàrquings al centre del poble en ocasió de la remodelació urbanística projectada per l’Ajuntament.

He de dir que el to que es van fer servir a la major part de les intervencions va ser força moderat i allunyat de la confrontació, però també es va arribar a la conclusió –crec que generalitzada- que l’actual Alcalde no té com a prioritat fer pàrquings, ja que diu que en sobren.

El seu principal argument és que l’ocupació del pàrquing SABA és del 35%. Suposo que el que no té en compte és que durant la setmana, el pàrquing té una ocupació mínima i durant el cap de setmana i festius, s’omple ràpidament. Ja ho diu la dita: “Hi ha petites mentides, grans mentides i les estadístiques”.

D’altra banda, això és com dir que sobren places hoteleres a la Cerdanya perquè l’Hotel Villa Paulita (de 5 estrelles) no s’omple. Home, això és trampa! El pàrquing SABA és caríssim i les zones blaves no són gaire més barates. A més a més, a diferència de la resta de llocs civilitzats del país, es paga zona blava un munt d’hores al dia, els set dies de la setmana.

La sensació que vaig treure és que el comerç, lluny de les acusacions d’ultraconservadurisme i manca de diàleg- que llança l’Alcalde, vol dialogar i trobar una solució pactada al problema actual de la manca d’aparcaments que s’agreujarà amb la peatonalització de les places del centre urbà, però que l’Alcalde no està gaire per això.

El resultat, molt em temo, serà una mobilització i una confrontació entre l’Ajuntament i el poble (no només els comerciants). Es va parlar de recollida de signatures, manifestacions, tancament patronal, mobilització dels mitjans de comunicació i altres mesures de pressió.

Bé, he de dir que per primer cop en la meva vida he vist el comerç de Puigcerdà sorprenentment unit. Jo de l’actual consistori començaria a reflexionar sobre l’assumpte si no volen que se’ls escapi de les mans i la cosa derivi en confrontació oberta, cosa que no beneficiarà ningú.

La fi d’una etapa

Ahir vaig prendre una decisió personal sobre la meva pertanyença a un projecte local. Es tracta de la Junta directiva del Club Gel Puigcerdà. Hi he estat allà poc més d’any i mig i he contribuït dins de les meves possibilitats al dia a dia del Club. Crec que, en general, ha estat una experiència ben positiva i m’ha permès de conèixer molta gent.

Però per desavinences personals greus amb algun membre de la Junta, una altra persona i jo hem decidit plegar per evitar problemes més greus i tractar d’evitar que la cosa degenerés en una situació insostenible per a tothom.

Ho lamento, perquè sento que en certa manera deixo la directiva quan encara hi ha molta feina per fer i amb molts projectes pendents. Però el que no pot ser, no pot ser i a més és impossible.

Han estat uns mesos molt intensos, amb moltes hores de dedicació, amb problemes i també amb grans satisfaccions, que m’han permès conèixer el funcionament intern d’aquest gran club i d’aprendre molt d’hoquei gel. També m’ha servit per relacionar-me amb moltes persones que, d’altra manera, no hauria tractat mai. I també ha servit per viatjar força, alguns cops en condicions força originals i precipitades.

Estic orgullós d’haver-hi estat, especialment en aquest any tan assenyalat com és el del 50 aniversari del Club i d’haver aportat el meu granet de sorra. Pel que fa a mi, ara s’obrirà una nova etapa en la qual disposaré de més temps per fer altres coses que potser havia deixat arraconades, com el Grup de Recerca de Cerdanya o el llibre sobre la flora de la Cerdanya.

L’única cosa que lamento és aquest regust agredolç que resta, per no haver pogut concloure la legislatura de la Junta de manera natural i per haver hagut de plegar per causes alienes a la meva voluntat. Però la vida és així i tampoc no cal amoïnar-se gaire. Quan es tanca una porta, se n’obre una altra.

Per acabar amb aquest tema, vull desitjar molta sort als que es queden, especialment als jugadors, des dels nens de l’escola base, fins als grans, tant els sènior com les noies. Tant de bo, la propera temporada sigui curulla d’èxits com l’actual. Sort i ànims.

Con la iglesia hemos topado, amigo Sancho

Fa unes setmanes van circular per internet unes imatges esfereïdores d’uns animalots –bípedes i antropoides- que havien filmat l’enderrocament del campanar d’una antiga església, amb una música molt “amena” de fons. Fins aquí diríem: “quins bèsties, quina manca de cultura!”.

Però és que, ves per on, que tenien el permís del bisbat de Basbastro-Monzón, al qual pertanyia l’església, perquè amenaçava ruïna i era un perill públic. Suposo que la idea de gastar-se els calés arranjant-la no se’ls va passar pel cap.

No vull fer demagògia però… aquest no és el mateix bisbat que reclama insistentment al bisbat de Lleida que li “retorni” el seu patrimoni artístic pressumptament “expoliat” pels catalans? Ja fa bé la Generalitat no consentint-ho!

Què farien amb el patrimoni? Llançar-lo a la foguera i pixar-s’hi a sobre? Si aquesta és la sensibilitat patrimonial que té aquest gloriós bisbat, més val que posem sota pany i forrellat l’esmentat patrimoni no fos que un dia d’aquests aparegués al YouTube en una orgia de destrucció.

Els reis de la muntanya

Fa poc es parlava de la presència l’óssos al Pirineu català provinents del costat francès de la serralada. Ara, es parla del llop de Riu que va ser vist al poble quan venia a presentar els seus respectes al Sr. Alcalde. Per desgràcia, no va ser gaire ben rebut i si s’arriba a acostar més, igual el cusen a trets.

El Sr. Alcalde de Riu es queixava, i potser no amb manca de raó, que des del Parc Natural del Cadí-Moixeró no li havien donat explicacions sobre el fet. Bé, entenc que els pocs operaris que té el parc no estan a l’aguait, darrere de cada arbre a veure si albiren un llop. Però possiblement sí que tinguessin alguna idea sobre el tema, ja que estan fent un seguiment sobre la població de llops que té actualment el parc.

Sembla ser que aquest és nouvingut i, en comptes de provenir d’Itàlia com els altres, podria haver vingut de la serralada cantàbrica. Un llop ibèric. Vaja, un del país. El titular dels diaris era ben clar i català: “el llop ha tornat” i si no el tornem a exterminar, per quedar-s’hi, espero.

M’agrada molt anar per la muntanya i us asseguro que no hi deixaré d’anar perquè hi pugui haver óssos o llops. El que no faré, és clar, és anar untat de mel o amb un xai degollat a l’esquena, de nit i fent crits d’animal ferit a veure si se m’acosta una fera d’aquestes.

Pels nens, no patiu. Només cal que no els deixeu sols. I això val tant si hi ha feres com si no n’hi ha. Habitualment, els llops i els óssos no ataquen els éssers humans. Clar que si van amb cries i els comenceu a llançar rocs igual s’emprenyen. No us emprenyaríeu vosaltres si li llancessin pedres als vostres fills?

Entenc que la meva postura, ho dic clarament, a favor de la reintroducció de feres a la muntanya no és gaire popular. Però opino que la natura ha de tenir els seus predadors naturals. Primer, perquè és el que toca a l’ordre natural de les coses; segon, com a mesura restauradora del desequilibri que l’home ha introduït; i tercer, per evitar plagues i creixements excessius d’altres animals que estaven controlats quan hi havia predadors carnívors.

Potser algun pagès s’emprenyarà perquè li maten bestiar. L’administració li pagarà i, en tot cas, no vull ser irrespectuós amb els ramaders, però a veure quant dura aquesta forma de vida, perquè sembla que les coses no els van gaire bé. S’han tancat explotacions ramaderes, s’han abandonat camps, els boscos recuperen allò que un dia se’ls va prendre… i les feres un altre tant.

Un dia tindrem alguna desgràcia personal i llavors el debat es revifarà. Però també la gent hauria d’entendre que la muntanya no és com el parc de Collserola “a lo grande”. Hi ha unes normes que cal respectar i així tothom en sortirà benparat.

De moment, que ningú pateixi pels llops o pels óssos. No ensorraran la porta de casa vostra i se us menjaran de viu en viu els vostres fills. Jo em preocuparia més aviat perquè no els fotin un tret i s’acabi l’aventura d’aquests animals, que habiten a les nostres llegendes. Homo homini lupus.

A fi de comptes, la contaminació mata i no prohibeixen els cotxes. Fumar, mata i l’Estat ven el verí als estancs. Hi ha centenars de morts cada any a les carreteres i ningú no prohibeix la benzina. Són aquestes activitats més lògiques que el fet que a la muntanya hi hagi alguna fera? Què voleu que us digui…

Respostes al tema de l’Urbanisme a Puigcerdà

Contesto públicament alguns dels comentaris que s’han fet sobre el tema de l’Urbanisme a Puigcerdà..

Sr. Amaro, no és una opinió meva que la gent se n’anirà a un altre lloc: és un fet. Els darrers anys, conforme s’han anat eliminant les places de pàrquing del centre de la Vila (siguin o no de pagament) la caixa de les botigues ha baixat. Potser hem d’imputar altres motius i no seré jo qui confongui correlació amb causalitat, però és un fet que ve menys gent o, dit d’altra manera, que es compra menys. Suposo que la crisi de les hipoteques també deu haver fet el seu. Però quants més impediments posem, pitjor.

La gent pot optar per no pujar a Puigcerdà, senzillament. Els que tenen casa a Sallagosa o a Bellver, per exemple, tant se’ls en dóna anar a Puigcerdà o a Alp o a un altre lloc on sí puguin aparcar i igualment puguin anar de botigues o a bars i restaurants.

Sobre això que fan Caprabo i Bonpreu, Sr. Amaro, informi’s bé, perquè les botigues de Puigcerdà fa anys que ho fan. No sé si encara ho fan, però nolt de temps hi va haver un cartell al mateix pàrquing Saba que deia que si compraves al comerç de Puigcerdà podies obtenir bonus d’aparcament. Està vist que no deu ser bona solució, oi?

El tema de l’abastiment de gènere de les botigues, certament, és un problema.

En canvi, Sr. Amaro, teniu tota la raó quan dieu que molts cops són els propis botiguers o els seus treballadors qui col·lapsen les poques places d’aparcament que hi ha al centre. Això ho he pogut veure personalment molts cops.

Tema referèndum: ho dic clarament: jo no he votat. I sempre voto a totes les convocatòries electorals. Només un cop no vaig votar perquè estar malalt al llit. Així que a mi ningú no em podrà dir que passo de tot o que sóc poc demòcrata.

Però no participar també és una opció democràtica. Vol dir, quan es fa activament per un motiu com és el meu cas, que no estic d’acord en com s’ha muntat el referèndum. Ho torno a repetir: pots triar entre l’opció que ja ha decidit l’Ajuntament i una altra tan horrible que només un lero o algú amb molt mal gust (o molta mala bava) la votaria. Això és democràcia?

En unes eleccions poden concórrer totes les forces democràtiques que vulguin presentar-se. Aquí no. Ni tan sols es deixava a la gent que votés “CAP DE LES DUES OPCIONS”. És això democràcia?

Contesto rotundament: No, no ho és. Per tant, jo no participaré d’una farsa. Qui ho vulgui fer, té tots els meus respectes, però jo no hi passo per aquí.

Meister, conec molta gent que NO PASSA DE TOT que no han anat a votar per aquest motiu. Això no vol dir que tothom que no ha votat ho hagi fet per això, però no generalitzis tampoc.

Si a mi m’haguessin deixat escollir entre uns quants projectes, hauria anat a votar. Si m’haguessin preguntat SÍ ó NO a un determinat projecte, hauria anat a votar, però això no. I crec que la diferència és prou clara.

Sobre les declaracions del Sr. Alcalde a Televisió dels Pirineus, titllant poc més que de feixistes i ultraconservadors els qui s’oposen a la reforma, em sembla que ha perdut el nord. Jo no sóc ni ultraconservador (sóc progressista) ni feixista (sóc demòcrata) i no hi estic a favor. No m’oposo a que s’elimini el mercat dels diumenges (què té a veure?).

D’altra banda, l’Ajuntament i les institucions estan per fer allò que els ciutadans per si mateixos no poden fer solets, per si no ha entès bé el principi de subsidiarietat que el seu partit defensa i en el qual jo hi crec fermament. Per tant, és cosa de les administracions fer pàrquings, no dels botiguers. La feina dels botiguers es vendre i fer calés, donar llocs de treball i serveis a la Vila i pagar els seus impostos. No fer pàrquings. Això és una INFRAESTRUCTURA i de les infraestructures s’encarreguen les institucions. A menys, Sr. Alcalde, que ara militi a CiU o al PP i segueixi les tesis ultraliberals d’en Xavier Sala i Martí o de la Sra. Esperanza Aguirre.

Més coses, Meister, estic completament d’acord amb tu que les places eren del poble i que els cotxes les van segrestar. Retornem, doncs, al poble allò que és del poble. Per cert, farem el mateix amb les terrasses dels bars? No, oi? És que amb els calés no s’hi juga. Amb els calés d’uns pocs interessats, és clar. Uns pocs bars i restaurants poden ocupar espai públic per fer negoci. Però els comerciants no poden demanar llocs d’aparcament en interès propi. La llei de l’embut?

Sobre la teva exigència de reducció d’impostos per tenir plaça pròpia d’aparcament, m’hi addereixo. Jo també en tinc i no vull que me la cobrin dos cops. Per cert, també hauria de demanar que em retornin part dels diners dels impostos que es destinen a certs serveis municipals perquè el lloc on visc està força deixat de la mà de Déu. No recordo que mai hagi passat ningú a netejar-me el carrer…

Finalment, tinc entès que la participació en el “referèndum” ha estat del 9%. Posem un 10% per arrodonir. Jo diria que això no compleix cap condició de quòrum. Sr. Alcalde, prengui nota. Ho dic sense ànim polític ni sense cap ànim recriminatiu. Ja sap que defenso moltes de les seves polítiques i que he col·laborat amb l’Ajuntament sempre que he pogut, però això és un clam.

No cometi l’error que va cometre el Sr. Joan Llombart quan la reforma de les famoses bigues del carrer Major i de l’Estany. No va escoltar ningú. Va fer les coses “per collons” i li va costar l’Alcaldia i mai més no l’ha poguda recuperar, perquè quan el poble li retira la confiança a un polític, gairebé mai no la hi retorna. De debò, calmi’s i pensi-s’ho bé. No val la pena governar en contra del poble. Això no és democràtic.

No digui que hi ha sectors “ultres” (que n’hi ha, és clar) que li han posat pals a les rodes. El 90% no ha anat a votar. La majoria és llei en una democràcia. La majoria mana. I la majoria no està d’acord amb aquest projecte. Pensi-hi.

Urbanisme a Puigcerdà (i III)

Per acabar aquest tema, em centraré exclusivament en el tema dels aparcaments que, sembla ser que és el que ha aixecat més polèmica a la Vila, especialment al sector comercial que, no ho oblidem, és el que dóna vida al centre de la població i del qual depenen directament unes 600 persones, que no és poca cosa.

Es diu que els dies no punters (temporada baixa, entre setmana) hi ha prou places d’aparcament. Cert. Però si traiem les poques que hi ha al centre, no quedarà ni tan sols això.

D’altra banda, no crec que tothom estigui disposat a pagar el pàrquing SABA per comprar una barra de pa i el diari. Això sí, és cert que hi ha un pàrquing municipal al carrer Escoles Pies en què no pagues la primera hora i que hauria de servir per aquests casos.

Així doncs, el més preocupant és què passa els caps de setmana i festius, quan el poble se satura. Doncs bé: el pàrquing SABA està ple. I té gràcia, perquè és caríssim i fins i tot un perill, ja que en tenir l’ascensor deshabilitat cada dos per tres, obliga als pares amb cotxet i a les persones amb mobilitat reduïda a circular per les rampes dels cotxes, amb el conseqüent perill per la seva seguretat.

Afegim-hi que l’esmentat pàrquing s’omple ràpidament. Què fa la resta de cotxes? Doncs anar a aparcar a la cinquena forca. Si traiem les poques places que resten al centre sense oferir alternatives d’aparcament, encara hauran d’anar a aparcar més lluny. Si estenem la zona blava encara més, potser ja que ni pugin al poble, perquè els sortirà més a compte quedar-se a casa seva.

Aquest problema ja el tenim ara, no ens enganyem. Però la nova remodelació l’agreujarà. Tampoc siguem il·lusos: qualsevol mesura té els seus inconvenients. Però si realment s’aposta pel comerç i pel turisme, s’hauria de fer un plantejament seriós i fer d’una vegada aparcaments en una quantitat adequada. Això vol dir que no es podran fer tants com el comerç voldria, però crec que s’hauria de fer més que allò que l’Ajuntament proposa ara mateix.

Per desgràcia, els terrenys propers al centre urbà on es podrien haver fet aquestes infraestructures s’han malbaratat i ara no tenim espai disponible. Solució: pàrquings subterranis com el de SABA caríssims i amb problemes de manteniment. S’ha parlat de fer un pàrquing a l’Institut, al carrer Higini de Rivera, al passeig 10 d’abril… tots subterranis i, per tant molt costosos econòmicament. Això suposant que durant les obres no ens surti alguna sorpreseta arqueològica i la tornem a tenir liada.

En fi, que em penso que això no s’arreglarà i es farà el que s’ha fet sempre: posar un pedaç. Sento ser pessimista, però és que no veig cap solució a la vista que vulgui ser assumida econòmicament per ningú.

Un apunt final, sobre la plaça dels Herois i la de Santa Maria. Només una pregunta, a qui correspongui: per què les anomeneu places quan voleu dir terrasses de bars? Els nous projectes contemplen una expansió de les terrasses i fer-les cobertes i d’obra. Perfecte! Això vol dir que hi ha dos tipus de persones a Puigcerdà: els que paguen impostos i tenen un local i els que paguen impostos i, per una mica més, poden tenir dos locals envaint l’espai públic urbà. Sort que tenim un govern d’esquerres, que si arriba a ser de dretes es venen el campanar per fer un bloc de pisos!

Urbanisme a Puigcerdà (II)

Si us heu passejat darrerament per Puigcerdà haureu vist que les botigues estan empaperades amb cartells on els comerciants s’oposen rotundament a la reforma urbanística prevista per l’equip de govern municipal si no se solucionen conjuntament els problemes de manca de pàrquings que se’n derivarà d’aquesta reforma urbanística.

Fent-ne cinc cèntims, l’Ajuntament es proposa fer peatonal gairebé tot el centre de Puigcerdà, eliminant les places d’aparcament de les places Cabrinetty, de l’Ajuntament, Santa Maria i dels Herois. A canvi, pretenen fer un seguit d’aparcaments a l’estació, la Baronia i el Poliesportiu i connectar aquestes zones amb el centre mitjançant un bus.

Anem per pams. Crec que poca gent s’oposa a que el centre de Puigcerdà esdevingui peatonal. Crec també que una línia de bus, tot i que serà clarament deficitària i del tot insuficient, és una bona mesura per un nucli com Puigcerdà que ha crescut molt els darrers anys i que té una topologia complexa.

Ara bé, crec que aquí s’acaben els consensos. D’una banda, l’Ajuntament ens proposa una mena de referèndum aquest diumenge on podrem votar entre dues propostes per a cada plaça: una, força espantosa, i una altra, la que ja ha triat l’Ajuntament. Quina democràcia més galdosa! Per això hem d’anar a votar? És com l’acudit aquell de l’època d’en Franco quan es va fer un referèndum on “si votaves sí, és que el dictador es quedava i si votaves que no, és que no marxava”. Doncs quelcom de semblant.

Fer pàrquings a l’extraradi del poble no soluciona res. Un bus que connecti tots els pàrquings pot trigar mitja hora a fer tot el circuit i portarà uns pocs passatgers. De debò es pensa algú que això arregla cap problema? A mi em sembla que fent números es veu que podem transportar uns 80 passatgers per hora. Sense comentaris. O això, o posem una flota d’autobusos que serà impossible de mantenir.

D’altra banda, l’ascensor de l’estació s’espatlla cada dos per tres i no parlem del del pàrquing SABA, que sembla estar permanentment fora de servei. Què passa amb la gent gran, amb els discapacitats o amb els matrimonis amb fills que porten cotxet? És evident: que se les componguin com puguin.

Però és que, a més a més, SABA disposa per contracte d’un munt de places de zona blava. Si traiem aquestes places del centre, SABA haurà de ser compensada amb més zones blaves a la perifèria del poble. Això representarà que la zona blava pot arribar tranquil·lament a l’estació i a prop del Poliesportiu.

En fi, que si vols pujar a Puigcerdà a comprar el diari, anar a la farmàcia o a l’hospital o al banc, a comprar qualsevol cosa… millor no pugis! I ja no parlem de si hem de deixar el cotxe a Rigolisa i anar al centre de la Vila un cru dia d’hivern amb una bona rufacada i temperatures sota zero!

Què pretén l’Ajuntament? Arruinar el comerç de la Vila? Què serà del centre si els comerços han d’acabar tancant? Què es pretén? Que es muntin als afores de la Vila grans centres comercials a l’estil de Manresa o de Barcelona? Perquè si és això el que es vol, van pel bon camí.

Crec que sóc força objectiu, ja que no visc del comerç ni tinc cap botiga. No tinc interessos creats. Però molts caps de setmana, he renunciat a pujar a comprar a Puigcerdà perquè resulta impossible trobar aparcament per al cotxe a una distància raonable. No és que pretengui aparcar davant de la botiga, però tampoc tinc cap necessitat de fer un quilòmetre o més caminant. Si vull caminar, me n’aniré a la muntanya que l’aire és més net.

Urbanisme a Puigcerdà (I)

Darrerament, Puigcerdà ha estat (i serà) notícia per tot un seguit de temes relacionats amb l’urbanisme. Anem punt a punt.

Primer, hi ha problemes amb les noves escoles que s’han de fer al sector de la Baronia. Entre l’Ajuntament i la Generalitat no es posen d’acord. A sobre, hi ha problemes amb la disponibilitat dels terrenys.

Hi ha bàsicament tres maneres d’obtenir terrenys de caire públic (deixant de banda la sempre temuda expropiació): la donació voluntària (per exemple, una herència, com va ser el cas d’alguns dels terrenys que posseïa l’Hospital), la reserva de terreny en un nou pla d’edificació i la compra directa del terreny.

És evident que l’actual administració ha fet servir bàsicament la segona opció. No sé si per manca de diners o perquè li resultava més còmode. En tot cas, no pot emprar-se exclusivament aquesta opció, ja que pot comportar problemes a llarg termini. Per exemple, si volem fer alguna cosa en una determinada zona, haurem de requalificar tot el sector per reservar terreny i, això, afavoreix l’especulació urbanística i la sobreedificació.

Segon, l’hospital transfronterer. Qui ens manava ficar-nos en un projecte com aquest? La idea em sembla bona i fins i tot pionera, però no oblidem que els pioners sempre paguen els plats trencats de la manca d’experiència. Lluitar contra la burocràcia catalana, espanyola i francesa em temo que és un malbaratament excessiu d’energies per a una administració tan petita com la de Puigcerdà.

Dit d’una altra manera, que potser el projecte ens ve gran. Si hagués estat idea de França o d’Espanya o fins i tot de Barcelona, potser sí que s’hi haurien mogut més. Però ha estat idea nostra. I ja sabem quin concepte tenen dels pobles de muntanya a capital, oi? Si els podem fotre l’aigua els l’ha fotem! No parlem ja d’haver-nos de suportar les contínues fiblades per tal que moguin els seus culs de les seves poltrones per tirar endavant aquest projecte.

Tercer, el nou estany on, sembla que tant sí com no, volen instal·lar canons de neu artificial. Molt bé. A mi, tant se me’n dóna. Jo no visc a prop i no hauré de suportar el soroll espantós que fan. Això sí, haurem de pagar entre tots la factura de la llum per produir neu contínuament, perquè a poc que s’hagin estudiat els informes meteorològics de la darrera dècada –ho han fet?- veuran que el nombre de dies de glaçada s’ha reduït considerablement respecte de la dècada anterior i si tenim en compte l’escalfament global, la cosa anirà a pitjor. Però en fi, si voleu llençar els diners que no tenim…

Quart, el creixement de l’àrea esportiva del Poliesportiu de Puigcerdà, on s’hi estan invertint grans quantitats de diners en forma de crèdits –que teòricament pagarà el Poliesportiu i altres administracions- en noves edificacions d’utilitat, com a mínim, discutible. Cal una pista de tennis coberta? Ens cal un altre pavelló de bàsquet? Potser sí. Em diuen que aquestes infraestructures són necessàries, però em pregunto si Puigcerdà no té altre prioritats.

Cinquè, l’incabable obra de la Seu: el Museu Cerdà, que si fos per l’actual administració, s’hauria de convertir en una sala d’exposició fotogràfica permanent, amb personal mínim. Això suposant que no se’ls acudeixi la idea de convertir-lo en un pàrquing per a cotxes o en una pista de skate, és clar.

L’altre dia, uns nois andorrans em preguntaven per la situació del Museu i els la vaig explicar. Es van mostrar molt sorpresos i em van dir si és que l’Ajuntament no se n’adonava que un Museu sempre representa un increment del turisme i una infraestructura necessària? Els vaig dir el que penso: que no. Que sembla ser que no a tot arreu dos i dos fan quatre. Ah sí, no hi ha diners, és clar, no hi ha diners. Si no se’n busquen i no es gasten i és clar que no hi ha diners!

Finalment, el projecte de remodelació del centre. Però això ho deixo per al proper post, perquè crec que es mereix un tractament més extens.

Els drets dels neonazis

Fa poc, una entitat titllada de neonazi va demanar fer ús d’una instal·lació municipal per fer un acte públic. Inicialment se’ls va concedir el permís, però quan l’Alcalde de Puigcerdà es va assabentar de la ideologia dels demandants, els va retirar el permís i l’acte es va haver de realitzar en un local privat.

Doncs em sembla molt bé! No faré demagògia barata aquí i ara, però crec que la llibertat d’expressió té els seus límits. Només de recordar que van fer els nazis se’m posa la pell de gallina. I pensar que encara hi ha gent que comulga amb aquesta merda! Però en fi, suposo que hi ha d’haver de tot. Però això no significa que aquests individus puguin gaudir de la mateixa llibertat que negarien als altres si ells manessin.

En general sóc partidari de fer una lectura molt ampla a l’hora de respectar drets. Dit d’una altra manera, prefereixo que hi hagi més llibertat encara que això pugui representar algun tipus de problema. Però crec que hi ha coses que una societat civilitzada no ha de permetre.

Sobre el tema dels neonazis, fa poc, els tribunals van determinar que negar l’holocaust entrava dins de la llibertat d’expressió i no podia ser catalogat d’il·legal. Bé, em sembla una decisió discutible, tot i que la respecto. A fi de comptes, cadascú pot pensar allò que vulgui de la història i fer-ne la propaganda que en cregui convenient, encara que sigui sobre un tema tan delicat com el de la Shoah.

En qualsevol cas, s’ha de ser molt inculte o molt interessat en negar l’extermini de jueus, polonesos, gitanos, deficients i homosexuals que van fer els nazis a les cambres de gas. Esperem que això no s’oblidi.

I dins de la memòria perduda, potser caldria que l’estat d’Israel, que tant promociona la memòria sobre la Shoah, reconegués el primer genocidi del segle XX: el dels armenis a Turquia. Sí, aquest país que pretesament es considera occidental i que vol ingressar a la Unió Europea. Almenys els alemanys han fet expiació de la seva culpa, cosa que no ha fet ni de lluny Turquia, per uns fets molts anteriors als de la Shoah.

Clar que a Israel ja li va bé que l’únic extermini que reconeixen sigui el dels seus. Així pot matxacar impunement els palestins fent-los a ells el que altres els han fet durant segles. Potser això demostra que la història no ensenya cap lliçó encara que cridi les veritats amb poderosa veu.

Reflexions entorn a sant Jordi a Puigcerdà

Per mi sant Jordi és una de les festes més boniques de l’any. Tot i no ser un dia estrictament festiu, l’ambient que s’hi respira és certament meravellós. M’encanta anar a les llibreries i a les parades de llibres i tocar els llibres, mirar-los i, per descomptat, comprar-ne.

M’agrada veure les parades de roses (sense olor i caríssimes, però què li farem: no es pot tenir tot), esperant ser regalades a la persona estimada. Sant Jordi és el nostre dia dels enamorats. Clar que, al final, regalem roses a totes les dones que coneixem. Bonic gest.

Per mi, és el dia del Drac. Ho sento, però això del sant Jordi valerós matant el pobre drac no m’agrada gens ni mica. El drac lliga perfectament amb la festa. És un antiquíssim símbol de la saviesa i l’Església el va voler cristianitzar per la via ràpida: fent que fos el dolent de la pel·lícula i justificant, doncs, la seva mort. Em quedo amb el drac i a sant Jordi que el bombin. Ho sento si fereixo alguna sensibilitat.

Passejant per les poques i estretes parades muntades al passeig 10 d’abril, hom té la sensació que la festa, però, va a menys. Cada cop tenim menys llibreries a Puigcerdà i la gent llegeix menys. I en cas de dubte, sempre es pot “tirar” del típic llibre mediàtic o del darrer best-seller de moda. Em pregunto quina fracció dels llibres que es vénen aquest dia es deuen llegir.

Però l’ambient no està gens malament. Els nens i els joves ocupen el carrer tot el dia, cosa que sempre alegra una mica la jornada. La gent vol ser-hi ni que sigui una estoneta. És una festa popular, una festa de tothom. Una festa que no commemora ni grans batalles ni derrotes. És una festa cultural i cívica. Totes fossin així!

Al costat del passeig, la parada de la Biblioteca que ven, com cada any, els llibres antics a metre. Em dol. Entenc que els fons s’han de renovar i que millor vendre’ls que no pas llançar-los, però és estrany que els venguin a metres, com si fossin tela. És com si els venessin a pes. Com si el llibre només fos el contenidor i el contingut no valgués res. No és que ho critiqui. Alguna cosa cal fer. Però se’m fa estrany…

Enguany, Puigcerdà és notícia. El darrer llibre d’en Carlos Ruiz Zafón, El juego del ángel transcorre parcialment al Puigcerdà de començament del segle XX. La meva època preferida pel que a Puigcerdà es refereix. Si es converteix en un nou best-seller, com tot sembla apuntar, la Vila entrarà de dret dins de les rutes turístiques literàries.

Potser així se’ns afegirà un nou tipus de turisme més cultural, que cerca quelcom més que l’esquí o el paisatge. Espero que les institucions prenguin nota i mimin una miqueta les infraestructures culturals de Puigcerdà, que tan maltractades estan.

Per la nit, a la sala de convencions del Museu Cerdà, es va presentar el nou llibre del premi literari “Vila de Puigcerdà”, amb la presència de només dos dels cinc autors, que tampoc van parlar gaire. Tothom volia anar a veure el Barça?

A la mateixa hora –ho fan expressament o què- a Alp, es lliuraven els premis dels Jocs Florals, iniciativa del tot lloable que només té un petit defecte: els guardonats mai no veuen la llum, ja que no es publiquen. Una llàstima.

L’estany de Rigolisa

Ahir vaig anar a veure el nou estany de Rigolisa. Tot i haver plogut i estar el terra ple de bassals, amb una humitat espantosa i un fred que pelava, el lloc em va agradar força. A primera vista és un munt de terra amb uns arbrets esquifits al costat d’una bassa gran d’aigua, però…

D’aquí uns anys crec que si el lloc es potencia una mica, és té cura d’ell, deixem crèixer els arbres –és a dir, no els robem ni els matem- i es condiciona una mica el terreny, serà un magnífic lloc per passejar i per anar a fer-hi una becaineta.

Ara està a les beceroles, però crec que aquest tipus d’espais és el que necessita Puigcerdà, que té ja massa ciment i quitrà. Necessita de llocs per passejar, d’avingudes amb arbres i de parcs per que els nens juguin i els grans puguem anar a vaguerejar.

Així, cal mirar-se l’indret no amb els ulls del present, sinó de com serà d’aquí una dècada. Recordo que quan es va fer la reforma de l’estany, a primera vista la cosa no prometia gaire. Tot tenia un aire força deslluït. Però més d’una dècada després, la cosa ha canviat notablement i ha tornat a assolir un cert encant.

Esperem que el nou espai que ens ha estat donat tingui una trajectòria similar. És cert que resta allunyat del centre, però tenint en compte que el creixement urbanístic de Puigcerdà s’ha previst per aquella zona, aviat es convertirà –molt em temo- en un espai urbà.

Com a nota particular, la veritat, després d’haver-ho vist, no m’imagino canons de neu artificial per allà…

Donant exemple

Ara que les canonades xucladores d’aigua sembla que s’allunyen del Segre al sector de la Cerdanya, potser podríem fer una mica d’autocrítica també pel que fa a l’ús que en fem nosaltres de l’aigua.

Per començar, no podem donar lliçons de malbarataments a ningú altre. Tenim camps de golf i encara en volem construir més. Tenim un munt de piscines repartides per tota la superfície de la comarca i no sembla que vulguem de deixar-ne de construir. I de jardinets, públics i privats, per què parlar-ne? Cada urbanització que es fa a la Cerdanya en té.

Després tenim les estacions d’esquí, que com que no neva prou o no neva quan ha de nevar, es nodreixen de les reserves d’aigua que abans anaven a parar a la capa freàtica per fabricar neu artificial, amb el cost hídric i energètic que això representa. Malgrat tot, bona part d’aquesta aigua després torna al subsòl, però no deixa de ser un ús discutible.

I què em dieu del sistema de sèquies de la comarca? Moltes d’elles de l’any de la picor, amb pèrdues pertot arreu. Això i l’ús que molts pagesos fan d’alguns camins rurals que acaben convertits en rierols amb l’enorme pèrdua d’aigua que això comporta.

Afegim-li l’ús intensiu que es fa durant bona part de l’any pel sector hosteler de l’aigua i veurem que no som tan diferents de la resta del país en usos de l’aigua. De fet, possiblement encara en malbaratem més que la mitjana del país, ja que en tenim.

Però no ens hem d’enganyar. La Cerdanya, tot i ser una comarca pirinenca, no és una comarca verda i humida. El clima és, bàsicament, mediterrani d’alta muntanya, no atlàntic i això té unes implicacions hidrològiques evidents.

Afegim-li allò que els meteoròlegs anomenen una ombra pluviomètrica, produïda per les altes muntanyes que envolten la plana cerdana, que fan que si les precipitacions anuals a La Molina ronden els 1.200-1.500 mm, a la plana no depassin els 700 mm: gairebé la meitat.

Això fa que alguns nuclis de població de la plana, allunyats del Segre tinguin problemes d’abastiment en moltes èpoques de lany, sobre tot en aquelles en què hi ha major ocupació turística del territori. Així, els pous s’assequen i l’aigua es torna insalobre.

Puigcerdà té la sort d’abastir-se de diferents punts, essent el principal d’ells la sèquia que porta aigua del Querol, regida per un tractat medieval amb França. Aquesta aigua prové de la vall del Querol i de l’estany de Lanós, el més gran de la Cerdanya, ubicat a una gran altitud. Però fins i tot això pot ser un problema en el futur degut al canvi climàtic.

Per tant, crec que comença a ser hora d’elaborar un pla integral de l’aigua a la Cerdanya, amb previsions futures, millores a les canalitzacions, incentius a l’estalvi, reutilització d’aigües residuals per a certs usos i estudis seriosos de l’aqüífer comarcal. Només així ens estalviarem que ens enganxi el toro, com li ha passat a l’àrea metropolitana de Barcelona amb l’actual sequera.

Els exèrcits de la nit

L’escriptor i divulgador científic nord-americà Isaac Asimov denominava “els exèrcits de la nit” a tots aquells fanàtics seguidors de les pseudociències i d’altres “sabers” sense fonamentació lògica ni científica. Per desgràcia, lluny d’haver-ne cada vegada menys, els nostres temps en propicien el seu resorgiment i proliferació.

Llegeixo amb una barreja de preocupació i de conya una carta publicada a La Vanguardia que parla d’uns suposats corrents subterranis d’aigua d’allò més impressionants –un dels quals passa prop o sota de Puigcerdà- estudiats per “prestigiosos radiestesistes” (o sigui, aquells senyors que van amb una vareta o un pèndol cercant aigua) i els proposa com a possible solució a la sequera que pateix Catalunya.

Sense entrar a parlar de corrents subterranis d’aigua, que existeixen i estan més que estudiats pels geòlegs, em costa de creure que hi hagi encara gent amb dos dits de front que creguin en aquestes coses. Ja sé que hi ha gent molt respectacle que creu en la radiestesia. Però això no fa cert el que afirma la radiestesia.

A fi de comptes, hi ha moltíssima gent al Carib que creu en el vudú i no per això sortiré disparat a la botiga més propera de vetes-i-fils a comprar-me un joc d’agulles per fer-li la punyeta a les persones que pitjor en caiguin. El fet que els països del Carib no tinguin un PIB per càpita massa elevat, no fa que les seves creences siguin més creïbles que les pseudociències d’occident o d’orient: l’homeopatia, l’astrologia, el poder curatiu dels cristalls, la radiestèsia, la geomància, la cartomància, la quiromància o el feng-shui.

Ep! Has dit l’homeopatia? Però si això és molt respectable a França! I tant que ho és. Suposo que el fet que les principals empreses homeopàtiques del món siguin franceses no deu tenir res a veure… I és clar, el bruixot de la tribu en alguns indrets de l’Àfrica també té molt bona premsa. El que passa és que són menys visibles que els habitants de la moderna França. Però posats a escollir entre homeopatia (sense CAP fonament científic) i els remeis tradicionals del bruixot… jo em quedo amb la medicina, tu, que almenys aquesta sí que funciona!

Recordem que l’expresident dels Estats Units, Ronald Reagan, el cap de l’estat més poderós, industrialitzat i tecnològicament avançat del món, tenia com a principal assessora personal… una astròloga! Però, és clar, parlem d’un país on milions de persones neguen la teoria de l’evolució, creuen que la terra és plana o que la SIDA és un càstig de Déu contra els homosexuals…

En fi, nois, aneu buscant corrents subterranis pel país, que mentre feu això, no fareu més mal. Però no pretengueu que ens ho prenem seriosament, perquè una cosa són les aficions personals de cadascú i una altra allò que és fa amb diners públics. Podria pendre nota el Conseller Saura i els seus estudis de feng-shui per les casernes dels Mossos d’Esquadra.