27 de novembre 2020

Propera estació, el Pirineu

Com els ulls del Guadiana, hi ha un tema que apareix i desapareix cíclicament segons bufa el temps. Estic parlant del suposat ferrocarril de la Cerdanya cap a la Seu d’Urgell i fins a Andorra.

 

Generalment, se’ns ven com un projecte de transport sostenible que milloraria les connexions amb l’Alt Urgell i Andorra. Però realment, tan meravellós és? Què en pensa el territori?

 

Doncs quan planteges el tema, la primera reacció que sol tenir molta gent és del tipus: “Primer que arrangin la via de Barcelona a Puigcerdà i després ja en parlarem”. És evident que si es fes una línia des d’Alp fins a la Seu i Andorra, es trigaria prop de quatre hores i mitja per anar des de Barcelona fins a Andorra. Massa temps. De fet, gairebé es pot anar i tornar en cotxe en el mateix lapse.

 

Dit d’una altra manera: no el faria servir gairebé ningú.

 

La segona cosa que diu el territori, especialment a la Batllia i el Baridà és que es trinxaria la vall del Segre, cosa que ecològicament no és que sigui molt recomanable. La vall, a partir de Bellver s’estreta moltíssim i caldria foradar molts túnels, a part de fer moltes expropiacions de terrenys i es perdrien camps de cultiu i prats de dall. L’impacte ecològic seria important, però l’impacte paisatgístic seria desastrós.

 

Per tant, no li acabo de veure la gràcia d’aquest projecte que de vegades se’ns vol vendre com a meravellós. Si voleu millorar les comunicacions entre Cerdanya i l’Alt Urgell feu servir la bona carretera de què disposem. Poseu línies de bus en condicions i ja està.

 

L’impacte ambiental seria pràcticament nul, especialment si es fan servir busos elèctrics o d’hidrogen. No cal gastar-se una morterada de diners destrossant el paisatge i es cobreix igualment l’objectiu de millorar les comunicacions.

 

 

24 de novembre 2020

Llums de colors

He llegit alguna proposta per les xarxes socials on es demanava que s’invertissin els diners de la il·luminació nadalenca en altres coses, com per exemple, en la lluita contra la covid-19.

 

Bé, em sembla molt bé que s’inverteixin molts calés en la lluita contra la pandèmia que ens assota, però això no vol dir que hàgim de destinar absolutament tots els recursos disponibles en això. Hi ha altres coses a la vida, a part de la pandèmia.

 

Crec que la vida ja se’ns ha complicat força aquests darrers mesos i que les limitacions que hem hagut de suportar i que encara ens queden per suportar es fan molt feixugues. Per tant, no cal que ens afegim més pes de manera gratuïta.

 

Els llums de Nadal potser sí que són una despesa, un malbaratament energètic fins i tot, però no són innecessaris. Des de l’antiguitat, quan arribava el solstici d’hivern, les civilitzacions celebraven l’escurçament del dia amb llums. Inicialment, es feien servir fogueres, ja que és l’única cosa que la tecnologia permetia.

 

Posteriorment, van aparèixer les espelmes i les llànties i des que es va inventar l’enllumenat elèctric, la cosa es va disparar. Avui dia, gairebé tot l’enllumenat elèctric està format a base de leds de colors, que contaminen i consumeixen relativament poc, duren molt més i es poden reutilitzar durant molt de temps.

 

Les llums de Nadal donen alegria i escalfor a uns temps freds i foscos, en tots els sentits, la veritat. Un cínic potser diria que també inciten a comprar més i més, però mira, tal com estan les coses aquest any, qui s’ho pugui permetre, que es deixi seduir per aquest cant de sirena, que l’economia de tothom ho agrairà moltíssim.

 

Altrament, allò que ens estalviaríem en diners no posant il·luminació de Nadal ens compensaria l’estat d’ànim? No són prou foscos i grisos aquests temps per manllevar una espurna de color que ens alegri una mica.

 

Jo mateix he estat sempre força refractari als llums de Nadal, però amb moderació sempre he pensat que eren una bona cosa. Fem que enguany, les Festes de Nadal, tinguin més alegria que mai, per compensar allò que se’ns ha tret per la força per culpa d’una epidèmia d’un ésser microscòpic que ens ha amargat la vida. I si els llums de Nadal hi contribueixen, doncs benvinguts siguin!

 

 

22 de novembre 2020

Tot per al Pirineu però sense el Pirineu

La Generalitat de Catalunya ha decidit iniciar un pla d’ajuts destinat als municipis de menys de 500 habitants per tal de posar en contacte els propietaris d’habitatges deshabitats i en males condicions, amb possibles interessats d’anar a viure en aquests pobles, així com unes línies d’ajuts per restaurar els immobles.

 

Novament, estem davant d’un d’aquells casos de bones intencions dels quals n’està farcit l’infern. Està molt bé això de portar gent de la ciutat als pobles, fins i tot d’invertir-hi calés públics, però de què servirà a mitjà i llarg termini?

 

La major part d’aquests pobles no tenen escola, ni gaires serveis, per no tenir, molts no tenen ni botiga, ni bar ni forn de pa. Els seus habitants s’han de traslladar al poble veí més gran per poder gaudir d’un mínim de serveis.

 

Ja no parlem d’antenes 5G o de fibra òptica. De vegades, hi ha problemes amb la llum o amb l’aigua. O amb la neteja de la neu a l’hivern. O amb les esllavissades després de les pluges de la tardor.

 

Crec que és una mesura electoralista per fer veure que ens preocupem molt del camp, assegudets des d’un despatx de la ciutat, però sense haver de trepitjar gaire el territori.

 

Insisteixo: la idea de fons és bona, o almenys a mi m’ho sembla. Però ha d’anar acompanyada de moltes més mesures inversores. Tenim els diners? Doncs no, això és prou evident donades les actuals circumstàncies.

 

És evident que aconseguir habitatges nous en unes condicions mínimament acceptables, especialment per gent jove i de mitjana edat, a les zones de muntanya és molt complicat. No es poden fer servir els mateixos sistemes que a les ciutats o d’altres poblacions rurals més importants.

 

Recuperar immobles en desús o fins i tot ruïnosos pot ser una bona mesura i generarà riquesa a l’àrea local. Però si la gent un cop instal·lada no pot tenir un mínim de qualitat de vida, sense estar-hi acostumats com la resta de veïns, al final agafaran el tot terreny i marxaran cames ajudeu-me cap a la ciutat.

 

Quan els seus fills hagin d’estudiar i la universitat més propera estigui a cent cinquanta quilòmetres, què faran? O l’hospital més proper.

 

Tot això ho patim endèmicament els habitants de les zones de baixa densitat demogràfica i a sobre de muntanya. Ens hi hem hagut d’adaptar. Però aquest procés d’adaptació no és senzill i no tothom hi està avesat. Per tant, cal cercar solucions integrals.

 

Si volem que Catalunya sigui quelcom més que cinc o sis àrees metropolitanes, i la tercera part del país estigui mínimament habitada, cal invertir-hi més i cal pensar-hi més quan es fan les lleis i les normatives. I per descomptat, cal escoltar el territori i tenir-lo més en compte quan es fan plans per al territori.

 

 

18 de novembre 2020

El satèl·lit maleït

S’està parlant molt a les xarxes socials del satèl·lit de tecnologia espanyola que s’ha perdut a l’espai, per error humà, i que ens ha costat a tots uns 200 milions d’euros.

 

Com sempre que apareixen aquest tipus de temes, sorgeix el populisme barat. El satèl·lit no s’ha llançat en plena pandèmia per mortificar els pobres autònoms que no cobren i a sobre han de pagar els impostos. S’ha llançat perquè és quan tocava i estava programat.

 

Tant la construcció de satèl·lits com el seu llançament és un procés complex i molt costós i es programa amb molts anys d’antelació. Possiblement, aquest satèl·lit que ara tant es critica es va començar a construir fa 10 anys, després de la crisi econòmica, quan les coses començaven a anar una mica bé.

 

La indústria aeroespacial és un dels negocis més rendibles que existeixen. Per tant no són dinars malaguanyats. Són diners molt ben invertits. Una altra qüestió és que existeix un cert percentatge d’errades que impliquen la destrucció del satèl·lit generalment o la seva inutilització. És una cosa que no es pot evitar.

 

Es tracta de tecnologies molt avançades, però també molt complexes que estan subjectes a errades tècniques i humanes. La carrera espacial n’està farcida de casos com aquest. Per això aquests coets tenen botó d’autodestrucció, per si les coses es torcen i cal destruir l’enginy abans que pugui caure en una zona habitada i sigui un risc.

 

Un altre tema és la brometa de “tecnologia espanyola”. La veritat és que s’ho han buscat. Com si la tecnologia entengués de política o de nacionalismes. Però el cert és que tot sovint, aquestes tecnologies punteres es fan servir com a propaganda d’un règim o país. Només cal que veieu a Corea del Nord o l’Iran i els seus programes de llançament de míssils.

 

Els països una mica menys bel·licosos, ho solen disfressar amb tecnologia civil. En el cas d’Espanya ni això, ja que tot el sistema de llançament era europeu i situat a Kourou, a la Guaiana francesa. Així que l’errada no ha estat estrictament espanyola.

 

Dit això, als que fa uns dies es reien de la incipient Agència Espacial Catalana i se’n fotien de la notícia, se’ls deu haver quedat el somriure glaçat al seu rostre. Ja se sap que qui escup cap a dalt…

 

 

17 de novembre 2020

Mòmies

Fa uns quants anys, no sé si ho recordareu, hi va haver el famós cas del “Negre de Banyoles”, un boiximà negre momificat que es trobava exposat al públic en un museu de Banyoles. D’un dia per un altre, es va orquestrar una campanya mediàtica en contra de la seva exposició pública i després de moltes estires i afluixes, el pobre boiximà va acabar enterrat en algun llunyà país africà (concretament a Botswana), amb cerimònia fúnebre inclosa.

 

Ara, s’han trobat a Egipte, a Saqqara, un fotimer de mòmies intactes de l’època faraònica. Us penseu que tindran el mateix destí que el boiximà? És clar que no! Les mòmies cotitzen massa en el mercat dels béns culturals i no les tornaran pas a enterrar.

 

És una cosa que no entenc. Quan en unes excavacions, de vegades surten restes humanes, concretament quan aquestes restes humanes havien estat enterrades en un cementiri, els arqueòlegs treuen les seves eines i es dediquen a netejar, classificar, mesurar i analitzar les restes. Suposo que si fossin les restes dels seus pares o avis, no ho farien, però com que són d’algú que no coneixen i molt llunyans en el temps, sembla que no hi ha cap mena de respecte.

 

Entenc el vessant científic de la seva feina. Poden aportar dades interessants sobre el període històric al qual pertanyen les restes. El mateix passa amb les mòmies. Llavors per què el boiximà va acabar sepultat? Per què estava exposat al públic (com les mòmies o un munt de restes humanes escampades pels museus de tot el món) o per un suposat racisme perquè era negre?

 

Si el negre de Banyoles hagués estat el blanc de Banyoles, hi hauria hagut cap enrenou? Sincerament, opino que no. En absolut. Potser algú hauria posat alguna dèbil oposició, però segur que no hauria passat d’aquí.

 

Ailàs! Però era negre. I en l’època de la hipercorrecció en què vivim això era intolerable. Pel que sembla, no podem exposar un negre, però si un egipci o un neandertal. Pot ser que ens ho fem mirar tots plegats, oi?

 

 

15 de novembre 2020

Nervis

A Cerdanya hi ha un cert nerviosisme per com afectarà la pandèmia a la pròxima temporada d’esquí. En teoria, les estacions s’han adaptat als nous temps i han preparat les seves instal·lacions per evitar aglomeracions i cues de massa gent.

 

Però no ens enganyem: a les pistes d’esquí sempre hi ha hagut grans concentracions de gent i la cosa no serà senzilla. És evident, que per l’interès econòmic, la Generalitat ja farà mans i mànigues per fer-ho possible, però potser no plourà a gust de tothom.

 

Fa molts anys que vaig reclamant que la comarca comenci a pensar en un model que no depengui tant de la neu. De fet, en comparació amb altres comarques com la Val d’Aran, tampoc són tants els dies que les pistes funcionen a ple rendiment.

 

Hem optat per un model de segones residències en comptes del d’hotels, i només fem ple alguns caps de setmana i per les festes de Nadal. La resta s’ha de mig viure amb setmanes blanques, cada cop més escasses i algun turista despistat.

 

És cert que no s’ha anat a buscar el turisme estranger, que s’ha deixat per Andorra o per la Val d’Aran. Tampoc és que ara això ens salvés de gaire cosa, perquè els viatges internacionals estan sota mínims, però ho hem fiat tot al turisme de cap de setmana, si és que se’n pot dir turisme a aquesta activitat.

 

Però hi ha molta gent que viu de la temporada d’hivern d’esquí, no només les grans estacions o els hotels. Molt personal lligat a aquestes activitats, com monitors d’esquí, personal de les estacions i dels negocis propers, d’hotels, de proveïdors, tècnics de manteniment i un llarg etcètera.

 

Alguns, durant la resta de l’any emigren o se’n tornen cap als seus llocs habituals de residència. Altres, els que viuen aquí tot l’any, es dediquen a altres activitats, relacionades amb la muntanya o amb l’hostaleria. O el que poden.

 

No sabem què passarà aquest any, però és normal el neguit. De fet, deu ser el primer any que la gent està menys preocupada per si neva que no per una altra cosa, com és el tema de la pandèmia. Es dona per suposat que nevarà, però ni això és segur.

 

Certament, 2020 no està essent un any per recordar. Més aviat per tancar-lo en una caixa i llançar-lo al fons de la mar. I que allà s’hi quedi.

 

 

 

07 de novembre 2020

Zoonosis recurrents

A Dinamarca s’ha descobert que una mutació de la covid-19 present en visons ha saltat a les persones i les ha infectades. Això és el que es coneix com a zoonosi i de fet sembla que va ser l’origen de l’actual covid-19.

 

Quin és el problema? Doncs que aquesta mutació de la covid-19 és diferent de les descobertes fins ara, en el sentit que és força diferent del virus conegut i això fa que les actuals vacunes possiblement no tindran efecte sobre la nova mutació del virus. Això implica que caldrà produir noves vacunes per aquesta variant del virus quan encara no en tenim de prou eficaces per l’actual.

 

Es tracta d’una competició entre humans i virus a veure qui treu l’artilleria pesant abans i quant triga el virus a mutar en una forma que la vacuna no ens garanteixi immunitat.

 

De fet, això és el que passa cada any amb el virus de la grip, que és especialment mutagen i cal una vacuna nova cada poc temps per obtenir una certa immunitat, que tampoc és perfecta i que molts cops no passa de tenir una efectivitat més gran del 50%.

 

Quan es va dir que la covid-19 havia arribat per quedar-se es referien a això: que el virus, com fan tots els virus, anirà mutant de tant en tant fins a formes més innòcues o més virulentes o simplement fins a formes que les vacunes conegudes no seran prou efectives.

 

Això suposo que esperonarà a obtenir tractaments farmacològics, a part de les vacunes, que són de caràcter immunitari, per poder combatre els virus. D’aquest tipus de fàrmacs no n‘hi ha gaires, ja que per la mateixa natura dels virus és molt difícil combatre’ls.

 

De moment, la solució immediata aplicada a la variant de Dinamarca ha estat sacrificar centenars de milers de visons i aplicar una estricta quarantena a les persones infectades. Potser n’hi haurà prou, ara com ara, però les zoonosis continuaran sorgint, com bolets, cada dos per tres. Haurem d’estar amatents.

 

 

01 de novembre 2020

La broma del transport públic a Cerdanya

El Departament de Territori i Sostenibilitat anuncia que estudiarà millorar el transport públic a la Cerdanya. Suposo que s’apropen eleccions i s’ha de fer algun anunci que pugui arramassar vots.

 

El cert és que la Cerdanya, almenys la Baixa Cerdanya, és un desastre pel que fa al transport públic entre els diferents nuclis habitats que hi ha. No parlo ja de comunicar el munt de petits nuclis habitats o semihabitats que té el municipi de Bellver amb Bellver mateix, sinó de comunicar Bellver amb Puigcerdà, o Llívia amb Alp, o altres per l’estil.

 

No tenim ni un sistema de transport públic que connecti els principals nuclis amb la capital ni els petits nuclis amb el seu poble de referència. Com a molt tenim algunes iniciatives disperses més o menys lloables a base de taxis alguns dies a la setmana o el bus de la neu per tal que els esquiadors puguin anar a les pistes d’esquí.

 

Al costat francès, a l’Alta Cerdanya, la cosa està millor. Tenen unes quantes línies de bus, i molt barates per cert i el tren groc (no tan barat), però almenys tenen transport públic, cosa d’agrair.

 

Actualment es mira de connectar el sistema francès amb l’espanyol a fi de comunicar una mica millor els dos costats de la ratlla, cosa que fins ara era força impensable. Per sort hi ha fons europeus per aquestes coses i encara ens en sortirem.

 

Però pel que fa a la Baixa Cerdanya, tot i els anuncis interessats de la Conselleria de torn, dubto que millorem gaire a curt termini. A Cerdanya necessites el cotxe (o la moto) si et vols moure una mica. Coses de la baixa densitat de població i de la manca d’interès del centralisme barceloní a invertir a l’Alt Pirineu per al seu desenvolupament econòmic i per tal que els seus ciutadans tinguin uns drets mínimament equiparables als de la gent de l’àrea metropolitana.

 

 

28 d’octubre 2020

L’Agència Espacial de Catalunya

Estic molt content perquè el Govern de la Generalitat de Catalunya vol tirar endavant un pla per crear l’Agència Espacial de Catalunya. El projecte, coordinarà el desplegament d’un seguit de projectes d’iniciativa privada d’empreses aeroespacials que generaran tecnologies per desenvolupar petits satèl·lits.

 

De moment, es parla d’un pressupost de 18 milions d’euros, entre 2020 i 2023, provinents la majoria dels fons europeus i es preveu que el negoci servirà per facturar els pròxims 5 anys fins a 280 milions d’euros. Un negoci rodó que afectarà unes 75 empreses i que acabarà generant fins a 1.200 llocs de treballs nous a Catalunya.

 

Només veig avantatges. A més a més, es tracta d’un seguit de tecnologies de futur, molt ben vistes per la Unió Europea, que ens allunyen de la indústria clàssica i del turisme, que sembla que siguin les úniques coses en què es pot invertir en aquest país.

 

Tant de bo, tinguéssim notícies com aquesta cada setmana. El país resultaria transformat en pocs anys i tornaríem a ser un país modern i punter. Per desgràcia, hem deixat perdre molt bones oportunitats tan ocupats com estàvem mirant-nos el melic, quan el món continuava donant voltes i viatjant cap al futur.

 

Les empreses d’alta tecnologia no només són boniques de posar en un currículum de país. Generen molts llocs directes qualificats i un munt més de secundaris, com passa amb la indústria de l’automòbil. A més a més, són el tipus d’indústria on per cada euro que inverteixes n’acabes traient uns quants. Són bons negocis a curt, mitjà i llarg termini.

 

A més a més, poden establir convenis de cooperació amb el sector universitari cosa que és de fet un win-win i ajuda a atraure talent al país. En fi, com deia abans, tot són avantatges.

 

 

 

26 d’octubre 2020

Tiranies

És curiós com hi ha tanta gent que no accepta segons quines mesures sanitàries dictades pels governs, que restringeixen els seus drets de reunió o de moviment, però en canvi accepten altres tiranies igual o més pernicioses sense ni tan sols plantejar-s’ho. Posaré un parell d’exemples.

 

El primer, el canvi d’hora. Un fenomen que no té gaire sentit avui dia (inicialment se’ns va vendre com una forma d’estalvi energètic, però així s’ha quedat). Aquesta activitat, dos cops per any ens canvia els hàbits de mala manera. Passem d’uns costums més nocturns a uns més de diürns i després a l’inrevés.

 

Evidentment, és una cosa que no només propicia el canvi d’hora, ja que el temps meteorològic hi té molt a veure. No és el mateix l’hivern amb fred que l’estiu amb calor, per condicionar les activitats humanes.

 

Però tothom, com xaiets, avancem o endarrerim les agulles (analògiques o digitals) dels rellotges per seguir aquest estrany costum. Els aparells digitals, com tauletes, smartphones o els mateixos ordinadors, ni ens donen l’oportunitat: ho fan ells solets, automàticament.

 

Alguns protesten d’això, però tothom segueix l’hora. Ves quin remei! No es tracta d’arribar a deshora a la cita del metge o al treball. O de treballar una hora de més (o de menys), que després passa el que passa.

 

El segon exemple, és l’estructura dels noticiaris públics (els privats que facin el que vulguin: són els públics els que paguem en bona part amb diners dels nostres impostos). Si els veiem íntegres, hem d’aguantar cada dia un espai dels anomenats esports que, almenys a Catalunya, es redueix al futbol i concretament a què fa el Barça, amb algunes notes més o menys esporàdiques d’altres equips i d’altres esports.

 

Són realment esports? Jo diria que saber si el Messi està trist o les declaracions patètiques que fan molts jugadors o entrenadors, que tenen serioses dificultats per expressar-se, sigui per l’idioma o directament per les seves nul·les capacitats d’expressió, no són temes relacionats en absolut amb l’esport.

 

De fet, l’esport mou quantitats enormes de diners. No parlo de les fitxes dels jugadors de futbol o de bàsquet (la resta malviuen, per desgràcia, en general, a menys que siguin veritables cracs mundials). Parlo de les quinieles i els seus clubs o més recentment, de les ingents apostes per internet.

 

Tot això no són esports: són jocs i espectacles. Després la gent s’escandalitza quan s’assabenten (com si no ho sabessin!) quant cobra un investigador mèdic i quant cobra un futbolista. Però qui s’empassa els “esports” i per tant manté tota aquesta colla d’individus que no fan res per la Humanitat excepte entretenir-los una estoneta i omplir-se les butxaques de milions?

 

Que consti que no m’estic ficant amb la noble pràctica de l’esport o amb l’esport de base. Això és molt respectable i encomiable, fins i tot. Parlo d’un fenomen que no ens ve pas de nou. Què eren els gladiadors o les curses de quadrigues a l’època romana? Més del mateix. Panem et circensis.

 

Suposo que molts no ho veureu així. Respecto totes les opinions. Prego que respecteu també la meva.

 

 

 

 

24 d’octubre 2020

Si vas a la muntanya

La gent ha sentit la crida de la natura. Ocupen espais naturals com són boscos, muntanyes, rius, estanys, platges… no tenen aturador. Ja sigui la Pica d’Estats per fer-se una selfie, el Montseny per collir castanyes o els boscos de l’Alt Berguedà per caçar rovellons, alguns urbanites han envaït la natura per fugir de la ciutat i de la perillosa covid-19, com si els aires de la muntanya o de la platja aturessin el virus, quan la malaltia la porten ells amb si mateixos.

 

Però en fi, hi ha el que hi ha i suposo que ens hi haurem d’acostumar. El resultat pràctic, però, quin és? Paratges naturals plens de brossa, estanys contaminats amb gel de bany, boscos arrasats per boletaires inconscients, pistes forestals saturades de cotxes i de tot-terrenys, excursionistes perduts que truquen al telèfon d’emergències perquè els vingui a rescatar un helicòpter perquè s’han fet una esgarrinxada a la cama o s’han perdut i ara no saben com tornar al cotxe i així successivament.

 

Si voleu venir a la muntanya, sisplau, apreneu què és la muntanya. Passa una mica com amb aquesta febre de córrer a la muntanya, sense parar ni un segon a contemplar el paisatge, una flor o una roca. Només, córrer, superar els teus límits, comptar les pulsacions, establir un nou rècord personal, en fi, quina llàstima de gent. Fan com que viuen, però no viuen de debò.

 

Evidentment, cadascú és lliure de destrossar-se les articulacions com vulgui. Per això estan els hospitals i la seguretat social: per pagar-los entre tots. Igual que el servei de rescats a la muntanya. I si algun bomber o policia s’estimba o es fa mal en acte de servei, ja li donarem una medalla pels serveis prestats. Potser a títol pòstum. Nosaltres, a la nostra.

 

La muntanya no són les Rambles ni tampoc cap parc temàtic. Té les seves regles i cal respectar-les. A més a més, si la voleu gaudir una mica, passa com quan aneu de viatge a un país llunyà: fora bo que aprenguéssiu abans una mica de la seva cultura, de la seva llengua o de la seva història si voleu fer alguna cosa més que unes quantes fotos per posar-li les dents llargues a l’amic de torn que no es pot permetre el viatge.

 

La muntanya té el seu codi de conducta que cal seguir si vols estalviar-te problemes. Apreneu alguna cosa útil d’ella i llavors, si voleu, podeu anar a abraçar arbres, escoltar la brama del cérvol o pujar muntanyes, però sisplau: no toqueu els nassos.

 

Potser caldria un carnet de muntanyista. Fins fa poc, la gent que anava a la muntanya ho solia fer en grups excursionistes. Ara aquestes associacions agonitzen. La major part de la gent jove i no tan jove o els han fet el salt o no saben ni que existeixen. El que compta és portar les sabates de marca, el comptador de pulsacions de marca, l’app del mòbil de marca i les barretes energètiques i la beguda isotònica de marca.

 

Sou tan autèntics com un exèrcit de clons que van al bosc a cagar tots sota la mateixa pedra. I és clar, al final, la porqueria s’acumula i no hi ha qui s’acosti. Disculpeu el to escatològic.

 

Si voleu ser autèntics, primer apreneu a ser humils. I sobretot, apreneu què és la muntanya. Apreneu de geologia, de biologia, de paisatge i geografia, d’orientació i si vosaltres sols no us en sortiu, hi ha d’altres que us poden ajudar.

 

Però sé que la gran majoria no ho fareu. Esteu massa ocupats en ser autèntics i quan aneu a la muntanya, sols o en família, hi aneu com qui va al parc del costat de casa, a omplir els pulmons d’aire sa. Això sí, hi aneu en cotxe i torneu en cotxe, no fos que la pluja us mullés les sabates de marca.

 

 

 

22 d’octubre 2020

Joves i no tan joves

M’he estat preguntant darrerament per què en especial els joves són tan reaccionaris a seguir les mesures de seguretat per lluitar contra la covid-19. Podríem pensar, en primera instància, que com que són més immunes que la gent gran i es pensen que no es moriran mai, no prenen tantes precaucions.

 

Però llavors observo el comportament dels nens petits i no tan petits. La gran majoria amb mascaretes, no es queixen gaire i tot el dia rentant-se les mans amb l’hidrogel, seguint disciplinadament les cues a l’escola, seguint les instruccions que se’ls hi donen. Generalment els nens no es comporten així, però crec que -llevat de les típiques excepcions- la gran majoria ho porten molt bé.

 

Per tant, què passa amb els joves? Jo crec que és una cosa tan simple com la típica rebel·lia adolescent i postadolescent, que portem programada als gens. Els joves són rebels per natura. Qüestionen les instruccions i els models que se’ls donen des de la societat.

 

Això sempre ha estat un mecanisme evolutiu necessari per progressar. Si fossin massa mesells, no hi hauria gaire canvi, perquè la generació posterior seria indistingible de l’anterior. Hi hauria poc progrés.

 

El problema surt quan ens trobem amb una situació atípica com l’actual en la qual tothom ha de seguir unes normes mínimes, agradin o no agradin. I aquí és on crec que la societat està fallant amb els joves.

 

O no els ho estem explicant amb prou claredat o, si no ho volen entendre, els ho deixem passar amb massa alegria. Això no vol dir que els joves siguin els únics responsables que l’epidèmia torni a estar descontrolada. Hi ha molta gent de mitjana edat i gent gran, que passen olímpicament de tot i es creuen que les normes no van amb ells.

 

Molta gent, de totes les edats i condicions socioeconòmiques, fins i tot gent molt culta, que es pensen que això són romanços i que ells estan immunitzats per alguna estranya raó mística o bé que les normes no van amb ells i que ja s’arreglaran els altres.

 

En tot cas, crec que tothom hi hauria de posar més seny. I pel que fa als joves, potser han de ser altres joves més responsables els que els ho expliquin als seus companys, que segur que els faran més cas. Per alguna cosa haurien de servir els influencers, a part de per gallejar a les xarxes. Podrien fer alguna cosa positiva, per variar, que no beneficiés només els seus egos inflats.

 

 

21 d’octubre 2020

Desestacionalització del turisme: com cuinar-lo

Ara es parla força de la desestacionalització del turisme al Pirineu, bàsicament amb dues finalitats: evitar tantes aglomeracions i poder donar millor servei als visitants. Tot molt lloable.

 

Però què fem amb el que ja tenim? Bàsicament, visitants de segona residència que ens visiten unes setmanes per l’agost i molts caps de setmana, especialment quan hi ha ponts (Sant Joan, el 15 d’agost, la Diada, el 12 d’octubre, Tots Sants, el pont de la Constitució, Nadal-Cap d’Any-Reis i la Setmana Santa).

 

Durant aquestes dates assenyalades, la Cerdanya s’omple de segons residents i d’alguns turistes de fora. Com ho gestionem? No crec que actualment es pugui canviar gaire aquest model.

 

Una altra cosa és portar gent altres dies, tota la setmana, tots els mesos, però això requereix polítiques calculades i una certa inversió logística i econòmica. I naturalment, producte a oferir.

 

Posaré un exemple. Fa uns anys es va promoure una mena de trobada del públic LGTBI d’un cert poder adquisitiu, a Cerdanya, aprofitant la temporada d’esquí. El resultat va ser molt escàs. Motiu? Doncs que la gent que hi pujava volia tenir una oferta d’après-esquí atractiva durant la setmana i no hi era. Els sortia més a compte anar a Andorra.

 

En tot cas, les aglomeracions de les dates assenyalades les continuarem tenint. Ja es parla de l’efecte “Pica d’Estats”, amb relació a les cues imponents que s’hi varen organitzar aquest estiu dalt d’aquesta emblemàtica muntanya, de gent que s’esperava per fer-se una selfie.

 

Això no ho evitarem pas. En tot cas, podem cercar augmentar el turisme fora d’aquestes dates. Estem preparats? Les botigues i la restauració estan disposades a obrir en allò que ara és temporada baixa, entre setmana? Suposo que serà un procés llarg i ple d’entrebancs, si és que s’arriba a donar.

 

 

 

20 d’octubre 2020

El nom no fa la cosa, però tampoc fa nosa

Arran de les ingents quantitats de notícies sobre la covid-19 als mitjans de comunicació, hem pogut veure l’enorme quantitat d’hospitals i residències que tenen nom de sant, verge o d’altres personatges de la imatgeria religiosa catòlica.

 

Quants noms de metge, científic, investigador? Poquíssims. Clar que d’aquests que s’hagin fet famosos a España, n’hi ha molt pocs. La majoria s’han mort de gana o han hagut d’emigrar a altres països, i queda malament -segons determinades mentalitats pàtries- posar noms de metges o investigadors estrangers, oi?

 

Doncs què voleu que us digui? Si he d’escollir entre un hospital que es digui Clínica Pasteur o una que es digui Virgensita del Santísimo Socorro, en quedo amb la primera. Ja sé que el nom no fa la cosa, però denota el tipus de país o de societat que hi ha al darrere.

 

Ja sabeu: tenim una casella a la Declaració de la Renda per enviar fons exprés a l’Església Catòlica, però no tenim cap casella per enviar-los als investigadors mèdics. I digueu-me materialista, però jo prefereixo tenir salut física que pagar una molt discutible salut espiritual amb la qual no combrego ni boig.

 

Per tant, qui vulgui Església Catòlica, que marqui la casella corresponent, però que a mi em deixin escollir una altra cosa. Això de les “causes humanitàries” alternatives és una cosa molt ambigua i no sabem ben bé on va a parar.

 

Ah, i sisplau, poseu més noms de científics als hospitals, carrers, instituts, etcètera. Així potser els visibilitzarem una mica més. Estic fart de gent que no els coneix ni el tato o que van ser persones de molt dubtosa reputació, però que mira, són famosets i tenen el seu pedigrí.