11 d’agost 2020

Els noms dels llocs

 José Alcántara comentava fa uns dies a “versvs” que a Espanya pràcticament no hi ha col·legis ni instituts amb noms científics: “Marie Curie”, “Isaac Newton”, “Max Planck” o “Albert Einstein” i que les excepcions són raríssimes com, per exemple, algun “Severo Ochoa”.

 

Això m’ha recordat el que fa molts anys que penso i és que a la Cerdanya en general, i a Puigcerdà en particular, no tenim pràcticament noms de científics als carrers. D’escriptors, polítics i militars uns quants: Josep Pla, Joan Maragall, Higini de Rivera, Cabrinetty… però científics, no, si n’exceptuem la plaça Dionís Puig i Soler, que correspon a un meteoròleg català, o el carrer Miquel Bernades, que era un Botànic i Metge de fa uns quants segles.

 

Però no tenim carrers amb els científics universals més reconeguts, ni amb filòsofs i, ja posats, tampoc amb músics. I no serà perquè quan s’ha d’urbanitzar una zona o crear un polígon industrial, no es poguessin fer servir aquests tipus de noms. Això sí: de topònims i de noms de muntanyes, tants com en vulgueu: Capcir, Puigmal, Puigpedrós, etc.

 

Com que Puigcerdà continuarà creixent, seria bo que es tingués aquesta reflexió en compte i es posessin als nous carrers i places alguns noms de científics, músics i filòsofs per variar una mica i fer-los justícia.

 

 

10 d’agost 2020

Distància social

Darrerament, veig pertot arreu un nou oxímoron prou curiós: “distància social”. Dic oxímoron, perquè em sembla totalment contradictori parlar de distància alhora que social. Social és una cosa que implica una distància reduïda.

 

Als éssers humans ens agrada estar junts. Un dels pitjors càstigs que se li pot fer a algú és aïllar-lo, com passa a la presó i fins i tot allà es pot relacionar amb altres presos. Precisament, el pitjor càstig de la presó és la cel·la d’aïllament.

 

Per tant, no sé ben bé què deu voler distància social. Potser una distància prudencial o una distància suficient (per no enganxar el fotut virus).

 

En fi, que són aquestes expressions que triomfen a base de repetició, sense que ningú se les qüestioni seriosament en cap moment.

 

Suposo que quan algú d’un llunyà futur examini la premsa de l’any 2020 trobarà coses sorprenents com referències a “mascaretes”, “pandèmia”, “brots”, “corbes ascendents” i, per descomptat, “distància social”. Si el context està clar, cap problema. Si no, els desitjo sort per interpretar-ho.

 

 

 

 

09 d’agost 2020

En què el puc atendre?

 Fa pocs dies, els Bombers van rebre una curiosa trucada de matinada per part de dos escaladors que havien decidit passar la nit a l’Agulla del Frare, al massís de Montserrat.

 

La qüestió no era que tinguessin problemes, un accident, un ferit. No. Era que volien saber quin temps faria. I per això van recórrer al telèfon d’emergències. Naturalment, tothom sap que entre les múltiples i variades proves a què se sotmeten els bombers per treure’s el títol es troba la carrera de Meteorologia. En fi…

 

Per desgràcia no és un cas aïllat. S’han escrit llibres sobre les trucades que la gent fa a serveis d’urgències, a la policia municipal, etcètera. I més que se’n podrien escriure. Algunes persones tenen un sentit nul del ridícul i de la responsabilitat. No dubten en ocupar serveis d’urgències per poca-soltades.

 

Fa uns dies, per desgràcia, he hagut d’anar al servei d’Urgències del Transfronterer de Puigcerdà per dos motius diferents. En l’estona d’espera he pogut veure situacions força lamentables: un senyor que havia anat perquè a la tarda li havia picat una abella a la cama i se li havia inflat una miqueta; una dona que anava amb la seva criatura i que volia que li donessin el mateix remei pels vòmits que li havien donat a Barcelona; un senyor granat que volia que li miressin la cama perquè s’havia fet una petita esgarrinxada; un nen amb mocs…

 

Un espectacle vergonyós. Ah, sí, i no és per generalitzar ni estigmatitzar cap col·lectiu, però tots, absolutament tots, eren gent de fora.

 

Si aquests serveis d’urgències, tant presencials com telefònics, fossin de pagament, segur que no els farien servir amb tanta alegria. El problema, com sempre, és la gent amb pocs recursos que no tenen cap culpa de l’estupidesa d’aquests individus irresponsables.

 

 

08 d’agost 2020

La llàntia d’Aladí

 

Des que va començar el desconfinament, hem pogut veure com l’espai públic era envaït sense contemplacions per les terrasses dels bars. Se’ns ha venut com una mesura provisional per reactivar l’economia malmesa després de tant de temps de confinament i de persianes abaixades.

 

És cert i em sembla bé com a cosa excepcional. El problema serà l’any vinent (o quan l’economia es recuperi): qui tornarà a posar el geni dins de la llàntia? Qui farà que les actuals terrasses que ocupen més espai del normal tornin a la normalitat?

 

Perquè aquestes coses, ens agradi o no, solen arribar per quedar-se. L’espai públic es malvèn per quatre xavos i amb l’excusa del progrés, però els perjudicats són els nens i els ciutadans en general, que no poden jugar a les places o no poden passar per les voreres, especialment si van amb cotxets.

 

Tothom hauria de poder gaudir de l’espai públic i no em sembla bé que es comercialitzi d’una manera tan exagerada. Jo mateix soc usuari assidu de les terrasses dels bars, però soc conscient que cal cercar un equilibri entre el dret al negoci i el dret a passejar lliurement.

 

Evidentment, aquest no és un problema només de Puigcerdà. Les terrasses semblen haver florit pertot el territori. Ja eren mítiques les de Barcelona, entorn de zones emblemàtiques. Així que és natural que a Puigcerdà les coses segueixin la mateixa dinàmica.

 

En fi, com deia abans, espero que s’estableixi un equilibri acceptable per part de tothom i que es gestioni degudament l’espai públic que, no és que no sigui de ningú, sinó que és de tothom.

07 d’agost 2020

Menys fums!

 

El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, en Damià Calvet, ha tombat el projecte presentat fa temps de reconvertir la central tèrmica de Cercs en una incineradora industrial.

 

El projecte, que havia aixecat moltíssima polseguera a l’Alt Berguedà i fins i tot a la Cerdanya, on comptava amb l’aprovació de cap municipi, excepte el de Cercs, on hi anava la incineradora.

 

De vegades em sorprèn la imaginació -per dir-ne de manera diplomàtica- que tenen algunes persones per buscar-se problemes i crear problemes, ja de pas. A qui se li acut convertir una central tèrmica que va costar déu i ajut de tancar (per poc rendible, no perquè contaminés, eh?) en una incineradora industrial.

 

Al bell mig del Pirineu (o del Prepirineu si hem de ser puristes), al costat del Parc Natural del Cadí-Moixeró, en un entorn natural privilegiat. De debò era tan necessari? Tants llocs de treball havia de generar?

 

Encara que fos així, crec que hi ha llocs més idonis. Ja sé que ningú vol aquestes instal·lacions al costat de casa seva, però és que en aquest cas ho entenc. Ja no es tracta de Cercs i del seu entorn. La porqueria pujaria fins a força amunt i resultaria democràticament repartida per tots els municipis veïns, inclosos els cerdans.

 

No seria millor invertir en plantes de tractament i reciclatge en comptes de cremar-ho tot com si encara estiguéssim a l’edat de pedra? Aquest és el model de país sostenible que volem?

 

De totes maneres, ens hem de felicitar. Fa vint anys, la Generalitat no hauria dubtat en tirar endavant el projecte per molta oposició que hagués trobat al territori. Alguna cosa hem guanyat. Potser més sensibilitat pel medi ambient o pel territori. En tot cas, és una bona cosa.

 

Ara a esperar quina serà la propera ganivetada destralera que ens miraran de clavar els que consideren que el territori només és una cosa situada lluny de l’àrea metropolitana de Barcelona que cal explotar sense miraments.