23 de novembre 2017

Conseqüències de l’1-O a la Cerdanya



Podria dir moltes coses sobre l’1-O, però no ho faré perquè crec que ja s’ha dit pràticament tot. Altrament, estem en una època d’incertesa, on les coses no estan gaire clares i costa molt afinar una bona opinió. Hi ha molts punts de vista –tants caps, tants barrets- i costa d’encertar-la.

Fa uns dies, un amic em va proposar de fer una campanya per tal que a Puigcerdà no s’encenguessin els llums de Nadal com a protesta per l‘empresonament dels nostres presos polítics.

De primer, em va semblar bona idea: seria una manera força visible de protestar. Però després m’ho vaig estar rumiant una mica. Aquest tipus d’accions –molt respectables, evidentment- entren dins de la categoria de “llançar-nos pedres al nostre terrat”, com tallar carreteres interiors o fer vagues generals.

Per desgràcia, als “senyors de Madrid”, per anomenar-los diplomàticament, no els afecta gens tot això i si ens manifestem o ens concentrem davant dels ajuntaments, crec que encara se’n pixen.

No dic que no s’hagi de fer, només dic que abans de fer segons quines accions que ens perjudiquen més a nosaltres que no als “senyors de Madrid”, potser que ens ho pensem dues vegades, no trobeu?

Un altre tema és la bandera. L’espanyola, és clar. Ha de penjar del balcó de l’Ajuntament? Jo crec que sí. Abans que m’apedregueu, m’explicaré. No és que m’agradi veure “la estanquera” allà al costat de la Senyera i de la bandera municipal, però crec que és un bon recordatori d’allò que no volem i pel que molta gent lluita per què deixi de ser.

Mentre siguem una colònia espanyola, la bandera ha de ser ben visible. I si ens produeix urticària, molt millor. Així no ens adormirem.


21 de juny 2017

El problema del botellon



És evident que fa anys que Puigcerdà pateix cada nit de dissabte d’un problema d’ordre públic: el botellon. Aquest es dóna, sobretot, en una sèrie d’espais públics força cèntrics (plaça del Call, jardins del Consell Comarcal, pàrquing del Museu Cerdà, etc) que afecten en major o menor mesura al descans nocturn dels veïns i fins i tot a la seguretat de la gent que per allà vulgui transitar i, per descomptat, a la integritat del mobiliari públic urbà.

Tot això es veu agreujat perquè la major part dels responsables del lamentable espectacle que es dóna aquestes nits són gent molt jove (generalment, menors) que no té cap mania d’aconseguir il·legalment alcohol (i altres substàncies prohibides) i consumir-lo a la via pública, cosa que està doblement prohibida (per ser consum en via pública i per ser menors d’edat).

Per què no s’evita aquest desordre i aquestes il·legalitats? En primer lloc, els principals responsables, no ho perdem de vista, són els pares d’aquests menors. Que no saben què fan els seus fills quan surten per les nits i arriben a altes hores de la matinada a casa?

Altrament, estan les forces d’ordre públic, bàsicament, la policia municipal i els Mossos d’Esquadra. Hi ha un problema d’efectius, això ho tinc clar, però em costa de creure que no es pugui fer res. I en tot cas, sempre se’n poden contractar més, perquè crec que es tracta d’un problema molt seriós que afecta molta gent (tant els directament implicats al botellon, com als veïns dels voltants).

Què s’hi pot fer? Primer, mirar de raonar amb aquestes persones. I si no s’avenen a raons, s’ha de fer complir la llei. Potser restarà alguns vots, però això no és excusa per no fer allò que és correcte. Si cal requisar l’alcohol, es fa. Si cal passar cada mitja hora pels llocs del botellon i repetir el procediment, es fa. És una qüestió de voluntat política.

Què pot passar si es fa això? Doncs que el problema es desplaci a llocs més allunyats del centre urbà. Bé, és possible. Però si es detecten nous focus, es pot procedir de la mateixa manera.

Tinc confiança en què això s’acabarà solucionant? Doncs no, per desgràcia. Els joves continuaran fent botellon on puguin. Per desgràcia és una moda que ha arribat per quedar-s’hi. Al menys de moment. Però això no és excusa per què les autoritats responsables no actuïn.

Una possible solució és avisar als pares dels menors implicats. Ja sabem que tots els joves són uns ganàpies excepte els meus fills: aquests són uns santets que beuen aigua i són supersans. Bé sí, és clar. Però potser si s’avisa als pares unes quantes vegades, aquests hi posaran remei.

La veritat és que veient com molts pares eduquen els seus fills, tinc els meus dubtes, però com a mínim que no sigui per no haver-ho intentat de totes maneres.


20 de juny 2017

Fenòmens extrems



En el moment en què escric aquestes línies, està caient un aiguat impressionant sobre Puigcerdà, barreja d’aigua i de pedra. Amb les calorades que ha fet aquests dies era ben bé d’esperar. L’estrany és que això no haig passat abans.

Ja sé que insisteixo molt sovint en el tema, però crec que és força evident que el clima està canviant. De calorades, de fortes nevades i d’aiguats n’hi ha haugt sempre i sempre n’hi haurà. Això no és cap novetat.

El fet remarcable és quan succeeixen aquests fenòmens (el tempo) i cada quan (la freqüència). I això sí que està canviant.

Per exemple, s’ha pogut comprovar empíricament que la primavera s’avança uns dies sobre el que era normal fa unes dècades. Això podria semblar irrellevant si no fos perquè desincronitza els cicles naturals.

Per posar un exemple senzill, si la cuca surt abans que arribi l’ocell, aquesta esdevindrà plaga i potser després l’ocell no tindrà aliment perquè el cicle de la cuca ja haurà passat. Això mateix succeeix amb papallones i altres insectes, ocells, flors, etcètera.

O si preferiu un exemple econòmic: que faci calor al juny i fred a l’agost no beneficia precisament l’economia local.

D’altra banda, si augmenta la temperatura global, hi haurà més energia a l’atmosfera. Això es traduirà en una major freqüència i magnitud de fenòmens meteorològics extrems, com aiguats, tempestes, ventades o sequeres.

De fet, els models d’ordinador que tracten de predir el clima futur són extremadament complexos i sensibles a les condicions locals i inicials (el famós efecte papallona). Amb això vull dir que si bé en algunes zones el canvi climàtic pot ser beneficiós, en molts d’altres serà desastrós.

És una loteria que a una determinada regió li toqui la conseqüència bona o la dolenta. I en tot cas, resultarà un problema d’adaptació, ja que segur que s’hauran de canviar hàbits, modes de construcció i fins i tot modes de vida. Per exemple, en molts llocs on abans no calia aire condicionat, ara en caldrà. O en llocs on abans nevava molt i es vivia de l’or blanc, ara només nevarà en comptades ocasions i en cotes altes i l’economia local se’n ressentirà.

Aquest món tan canviant que ens ha tocat viure serà més inestable i perillós que el que ens van deixar els nostres pares. De nosaltres depèn que el món que hagin de viure les generacions futures sigui una mica millor o molt pitjor que l’actual.


24 d’abril 2017

Els XXXIV Jocs Florals de Cerdanya



Enguany he pogut formar part per segona vegada a la meva vida del Jurat dels Jocs Florals de Cerdanya (Alp). Ha estat, per descomptat, una experiència molt interessant que volia compartir amb tots vosaltres.

S’hi presenten un munt de categories, des dels 6 anys fins a majors de 18 anys, tant en prosa com en poesia. Segons el meu parer, els més difícils de jutjar són els de les categories infantils, perquè t’has de posar al seu nivell, cosa gens ni mica fàcil per a un adult.

Un altre tret dels Jocs Florals, que ja recordo de la meva primera intervenció com a Jurat, és que les categories corresponents als adolescents, tenen poca participació, que no qualitat, que en solen tenir i molta, però són poquets.

Pel que fa als adults, la majoria de participants són persones de 60 anys o més, cosa que sorprén, perquè d’edats inferiors, n’hi ha molt pocs, també. És un fenomen que potser caldria analitzar amb una certa cura.

No és que sigui dolent, però potser seria més enriquidor si hi hagués participants de totes les edats. El cert és que els nens i joves solen escriure, i quan comencen a dominar l’art de narrar o de fer poemes, se’n desdiuen i els perdem com a creadors.

Potser és un fenomen natural, com amb tantes i tantes coses. També deu passar amb els que toquen un instrument musical o amb els que juguen a hoquei gel. Suposo que són coses de l’edat i amb la introducció a l’edat adulta, que no sempre té lloc pels hàbits de la infància i de l’adolescència.