Túnel laberíntic

He rebut la temuda carta del Túnel del Cadí informant-me que tinc fins a final de març per aportar mitja tona de documentació al Consell Comarcal per tal de continuar gaudint de l’excels privilegi de no haver de pagar quan passo pel túnel. Aquesta documentació, a part de contribuir a la desforestació de l’Amazònia, se suposa que ha de servir per demostrar que no sóc un trampós malfactor i delinqüent i faig servir el túnel gratuïtament tot i no “ser” de Cerdanya (o Berguedà o Alt Urgell).

Perdoneu el to d’acritud, però crec que si el que volien era aturar el suposat frau –del qual després parlaré- amb menys documents n’hi havia prou. Però no: he d’anar a l’Ajuntament per demanar un Certificat d’Empadronament, al Xaloc, a demanar un certificat conforme estic al corrent del pagament d’impostos, a l’Hospital (sóc autònom) a demanar un certificar conforme el meu CAP es troba a la Cerdanya, al banc, a demanar un paper relatiu a la tarja sobre el qual se’m carrega el túnel i a sobre fer una fotocòpia i portar-la juntament amb l’original del permís de conducció. Sort que no m’han demanat els penals i la fe de bautisme, que ja posats…

I tot això per a què? O millor dit, per què? Doncs perquè hi ha un munt de segons residents que s’han empadronat a municipis cerdans (i de fet consten com a primers residents) tot i que realment viuen i treballen fora de la Cerdanya/Berguedà/Alt Urgell i es beneficien de la gratuïtat del túnel del Cadí.

Curiosament, s’han aixecat moltes veus crítiques al territori en contra d’aquesta mesura. I per què? Doncs perquè molts municipis es temen –i amb raó- que aquests falsos primers residents es desempadronaran aviat, ja que no tindran cap motiu de pes per estar empadronats a un municipi cerdà si no poden gaudir d’un túnel gratis. Això comportarà pèrdua estadística –que no real- d’habitants als padrons i com que el Govern concedeix subvencions en funció de la població del municipi, doncs es preveuen que aquests ingressos baixin.

Altrament, també hi ha un cert temor que molts usuaris del túnel, que fins ara pujaven i consumien a la Cerdanya, ara deixin de fer-ho o es gastin menys calés. La qüestió d’or és: qui ha de pagar aquests segons residents suposadament tramposos? El túnel del Cadí, i en darrera instància el ciutadà, o cadascú que el faci servir de la seva butxaca.

No perdem de vista que actualment el túnel està en procés de privatització i la Generalitat deu poder-lo vendre sense gaires hipoteques. Si hi ha molta gent que el fa servir gratuïtament, potser serà menys atractiu i costarà molt més de vendre o se l’haurà de vendre a un preu més baix.

I d’aquí les preses i la paperassa: per mirar de dissuadir la major quantitat possible de soferts ciutadans que haurem de perdre hores fent cua i tramitant un permís que ja teníem i que es podia haver verificat automàticament sense necessitat de tanta paperassa ni tants tràfecs.

Neteja de carrers

Dissabte passat vaig ser a Tossa de Mar i a Lloret de Mar, dues poblacions marines ben turístiques de la Costa Brava. La veritat és que em va impactar com n’estaven de netes, cosa que no puc dir, per exemple, de Puigcerdà.

És cert que és temporada baixa i no deuen tenir res a veure amb l’estiu, quan gentades enormes de persones les invaeixen. Però també és temporada força baixa a Puigcerdà (no ho hauria de ser, però entre la crisi i la manca de neu, ho és de facto). I tot i així, d’un temps ençà, quan camino per la Vila, he de mirar contínuament el terra no sigui que trepitgi alguna cosa ben desagradable.

Li podem donar la culpa als serveis de neteja, però és evident que resulta del tot impossible per qualsevol servei d’escombraries que no sigui omniscient, fer-se càrrec de les tifarades i les pixades de gos tan presents als nostres carrers. Què passa amb els amos d’aquests gossos? Que a casa seva no els van ensenyar urbanitat? Ni a l’escola? És que no tenen vergonya? Suposo que no, que la vergonya era verda i se la va menjar un ase.

No sé quin és el perfil típic de l’amo-porc de gos que tenim en aquest poble, però m’és ben igual. També és cert que les autoritats municipals podrien controlar-ho una mica més, però sóc conscient que no podem posar un policia municipal a cada cantonada, però crec que caldrà posar-hi remei perquè en alguns llocs s’està arribant a extrems indignants.

Si altres poblacions més grans i més turístiques poden tenir els seus carrers nets, em temo que nosaltres també podríem. I si la gent no és cívica per les bones, que es dispensin unes bones multes, que a més a més, vindrien molt bé per a les malmeses arques municipals.

Som o no som?

De tant en tant, surt a la premsa algun estudi que diu que els catalanoparlants som tants. Generalment, es parla d’entre 9 i 10 milions de catalanoparlants. He de dir que quan llegeixo aquestes xifres, se’m posa un somriure agredolç a la cara. Deu milions? D’on els treuen?

És clar que això és com fer-se trampes al solitari. És creure’s una mentida que, per desgràcia li cou a molta gent i que la ve repetint per tenir, potser, la consciència tranquil•la. No som, ni de lluny, 10 milions de catalanoparlants al món, perquè per començar, el gruix de parlants, que es trobaria al principat de Catalunya no és de 6 milions de persones.

Qualsevol que vagi pel carrer en qualsevol poble o ciutat de Catalunya serà tristament conscient que una bona part dels habitants d’aquest país no s’expressen habitualment en català, sinó que ho fan en castellà (o en urdu, ja posats).

Una cosa és que els habitants de Catalunya majoritàriament entenguin el català o el que el parlin ocasionalment, i una altra de ben diferent és que siguin catalanoparlants o catalanoescrivents, per dir-ho d’alguna manera.

És com si féssim una enquesta a Dinamarca sobre la gent que entén l’anglès. Possiblement obtindríem molt bones xifres, però a l’hora de la veritat, la llengua que tothom parla és el danès. A Catalunya hauria de passar igual, que la llengua per tots coneguda i emprada fos el català (on si no, a Catalunya, la llengua pròpia de la població hauria de ser el català?), però realment som conscients que això no passa.

A quants bars o restaurants de Barcelona ens atenen en català, especialment si el servei és de fora de Catalunya? Igualment amb les botigues, o amb els serveis judicials, o amb la Policia, etc.

És una il•lusió, una quimera creure que a Catalunya som 6 milions de catalanoparlants, quan amb prou feines hi deu haver la meitat d’aquesta xifra. Això, si no ens posem gaire estrictes amb el tema de la diglòssia, perquè si no, si realment cerquéssim gent que parla el català en tots els àmbits de la seva vida potser ens enduríem una sorpresa ben desagradable.

Diguin el que diguin els polítics, el català està en retrocés. No sé si encara existirà d’aquí a cinquanta anys o llavors no deixarà de ser una llengua residual, però el que sí que em sembla evident és que si no fos pels mitjans públics en català, la nostra llengua ja ho seria, de residual, a hores d’ara.

Arribats en aquest punt, hi ha dues postures irreconciliables: els que creuen que cal protegir el català, com es guareix un malalt i els que creuen que les llengües haurien de funcionar com un mercat darwinista i només haurien de sobreviure les que millor s’adaptin a les necessitats de la gent.

Jo, particularment, crec que el català s’ha de protegir, ja que surt d’una posició dèbil, després de segles en què tant Espanya com França han intentat i gairebé han aconseguit destruir-lo. Però no ens enganyem, si el malalt no vol viure, ja podem posar-li sèrums, que la cosa només servirà per allargar-li l’agonia. De nosaltres depèn.

Doctors i bruixots

Després d’organitzar duarant quatre anys consecutius la Setmana de la Ciència a la Cerdanya des del Grup de Recerca de Cerdanya, i veient que no ha estat un èxit espaterrant, precisament; veient també que les conferències de temàtica científica solen tenir molt menys públic que les d’altres temàtiques, crec, sincerament, que a la Cerdanya no hi ha gaire interès per la ciència.

També he de dir en contra d’aquesta hipòtesi, que algun acte de caràcter científic sí que ha gaudit puntualment de força gent, especialment els relacionats amb la física didàctica o amb l’astronomia, però són casos més aviat excepcionals.

Per què no ens interessa la ciència? Bé, caldria analitzar si és un fenomen local o bé és cosa del país. Crec que resulta evident que a Catalunya hi ha més interès per la ciència i la tecnologia que a la resta de l’estat. O almenys així era fins fa unes dècades. Però darrerament sembla que ens estem posant al nivell de la resta d’Espanya. Llàstima que ens igualem en allò negatiu.

Perquè, de fet és una cosa negativa. He pogut observar que darrerament han crescut enormement les tendències pseudocientífiques i anticientífiques, que són coses diferents. Per posar un símil, una conducta científica seria vacunar-se contra el grip si es forma part d’un grup de risc (gent gran, etc); una postura anticientífica és dir que les vacunes són obra del diable (o sigui, de les farmacèutiques) i que ni en pintura; i una postura pseudocientífica consisteix a dir que potser sí que fóra bo de vacunar-se, però que ens quedem amb l’homeopatia o amb la medicina tradicional xinesa.

No entraré ara a criticar les postures pseudocientífiques, però em sembla evident que les tendències anticientífiques no són pas gaire diferents d’aquestes. I es troben molt esteses a la nostra societat fins al punt que han convertit en dogmes de fe afirmacions que no tenen cap base científica o que fins i tot han estat refutades per la ciència.

Així, si creus que els aliments biològics són per nassos millors i més sans que els que produeix l’agricultura i la ganaderia tradicional; si creus que els conservants són dolents per definició; que la medicina tradicional xinesa és efectiva i té solvència contrastada; que millor una tisana d’herbes que un preparat farmacèutic; o que l’univers no està regit per lleis matemàtiques sinó per energies i per esperits, pertanys al “selecte” grup dels pseudocientífics.

Bé, allà cadascú amb la seva consciència. La fe no és dolenta per se, el problema prové, com gairebé sempre passa, quan aquestes persones, que generalment obren de bona fe, volen imposar-nos les seves idees a aquells que no combreguem amb rodes de molí. I llavors surt el xoc entre postures enfrontades, difícilment reconciliables i algú ha de posar ordre, amb més o menys encert.

Per resumir-ho en una frase: “és bo creure i ser espiritual, però si emmalalteixo, sisplau, que em portin un doctor: els bruixots us els deixo a qui els necessiteu”.

Un motiu de satisfacció

He de confesar amb satisfacció que, per primer cop en molt de temps, la societat puigcerdanesa m’ha sorprès agradablement. Em refereixo amb la feliç conclusió de la campanya de recaptació de fons per poder encarregar la nova estàtua del general Cabrinetty.

Quan un conjunt d’associacions i persones a títol particular vam començar aquesta campanya, tots tenéim clar que estàvem picant en ferro fred i que la idea era poc menys que utòpica. L’Ajuntament anterior ens va donar un cert recolzament i això s’ha de dir, a l’igual que l’oposició, que actualment ocupa les responsabilitats de govern a la Vila.

Però pel que fa al poble, no vèiem gaire clar que col•laborés massivament. Però no ha estat així. Tant pel que fa a les contribucions particulars de diners, com amb les col•laboracions a través de concerts i obres de teatre, la societat puigcerdanesa ha col•laborat molt més d’allò que ens esperàvem i hem d’estar orgullosos i satisfets per aquest fet.

No oblidem que la primera estàtua d’en Cabrinetty també va ser sufragada per qüestació popular. És clar que eren altres temps i la memòria dels fets que es commemoraven amb aquella estàtua estaven molt vius en la memòria popular. De fet, d’allò que teníem por és que després de vàries generacions i un profund desconeixement local per la figura del Cabrinetty, la gent fos poc col•laborativa i no se sentís implicada en aquest projecte.

Però curiosament, no ha estat així. Ja de bon començament, s’hi van adherir la major part d’associacions de la Vila, cosa que marcava molt bon camí. D’altra banda, als diferents actes sobre en Cabrinetty i les guerres carlines hi va assistir força gent i es veia un interès encuriositat de moltes persones que n’havien sentit a parlar llunyanament, per informar-se bé de què representava en Cabrinetty i la seva època per la Vila.

Tot i la crisi, ha estat possible arribar a bon port la qüestació popular i podem estar contents per haver-ho aconseguit entre tots. Tant de bo en el futur puguem dur a terme altres projectes d’aquest caire entre tots plegats.

L’increïble cas del piano assassí

Generalment, les notícies que llegeixo en la premsa em fan riure o bé em preocupen, fins i tot, algun cop em sorprenen. Però gairebé mai em deixen amb la sensació de viure en un altre planeta. Això és el que ha passat aquest matí quan he llegit a La Vanguardia una notícia realment sorprenent.

Sembla ser que la pianista puigcerdanesa Laia Martín s’enfronta a una petició de pena de set anys i mig de presó i quatre d’inhabilitació per tocar el piano degut a la denúncia d’una exveïna molesta per haver-la d’escoltar un munt d’hores cada dia, assajant al piano.

No entraré en si això és constitutiu de delicte o no. Suposo que devien parlar i mirarien d’arranjar el problema. El cas és que la cosa va acabar amb el piano de la Laia precintat i amb el trasllat a una altra vivenda més issolada on la Laia va poder continuant estudiant piano. Aquí hauria d’haver acabat la cosa.

El que no entenc és com ara, uns quants anys després dels successos, apareix un fiscal i diu que la Laia –de vint-i-sis anys- hauria d’anar a la pressó per aquests fets. Però en quina mena de país vivim? Un país on els lladres es passegen impunement pels carrers, tan tranquils, amb els seus calés robats en paradisos fiscals, on surt més barat matar algú que no pas tocar el piano i molestar una veïna.

En fi, ho trobo indignant. Clar que si això arribés a tirar endavant, sentaria un precedent molt perillós. A veure quin músic d’aquest país s’atreveix a assajar a casa a partir d’ara, amb l’espasa de Dàmocles a sobre del cap, amb la possibilitat d’anar a la presó.

Altrament, criminalitzar els assajos musicals em sembla del tot increïble. Puc entendre que molestin, però parlant la gent s’entén. I, en tot cas, al final, haurem de donar la raó a Napoleó que deia que la música és el millor dels sorolls. Sic transit gloria mundi.

Model obsolet

Fa uns dies, uns companys de la feina m’explicaven que algun dia d’aquest pont de la Puríssima han patit una curiosa experiència i és que baixaven passejant pel carrer Major de Puigcerdà, completament envoltats de gent, fins al punt que se’ls feia difícil caminar, però que les botigues estaven gairebé buides.

Aquest fenomen, de carrers a rebentar i botigues buides s’està fent tristament comú a la Vila, especialment els dies en què més turisme de cap de setmana hi ha. I és que la gent puja a la Vila a passejar, però compren al seu lloc d’origen, perquè aquí els preus són massa cars segons el seu criteri.

Altrament, entre setmana, algunes d’aquestes botigues estan tancades tots o alguns dies, per la qual cosa tampoc es pot considerar que estiguin orientades a la possible clientela local.

Així doncs, em pregunto, de què viuen aquestes botigues? Com és que es poden mantenir obertes i més en aquests temps de crisi que corren? Perquè algunes d’aquestes botigues són de propietat i no els cal pagar lloguers, però amb moltes d’altres no és cas i paguen lloguers astronòmics, per la qual cosa les despeses es disparen, especialment si el local es troba en un carrer o plaça especialment cèntric.

Alguna cosa falla en el model de comerç de Puigcerdà. I és evident que això no se soluciona obrint una nit a l’estiu o fent de tant en tant alguna fireta per poder saltar-se la normativa i obrir en festiu. És el propi model de negoci que està en crisi.

Jo no tinc cap botiga, però em preocupa, perquè sóc puigcerdanès i la major part de les coses que consumeixo les compro a Puigcerdà. Així, si la cosa no funciona i es comencen a tancar botigues i serveis, resultaré tan afectat com qui més.

Però, sincerament, si els principals afectats que són els botiguers i hostelers no semblen voler canviar un model obsolet i creuen que això és una crisi que passarà i ja tornaran els vells bons temps, molt em temo que cada cop veurem més tancaments i gaudirem de menys productes i serveis a la nostra Vila i, en general, a la nostra comarca. Si algú no hi posa remei, és clar.

Turístics?

Fa un temps em preguntava si la Cerdanya era de debò una comarca turística. Lluny de l’esquí, no sembla que la comarca tingui gaire cosa més per oferir turísticament. Aquesta afirmació pot semblar molt exagerada, i de fet té un cert grau de provocació, perquè realment, d’elements naturals, arquitectònics i culturals no ens en falten per atraure el turisme, però a l’hora de la veritat, llevat de l’esquí, pocs elements estan explotats turísticament com cal.

Per començar, hi ha turistes a la Cerdanya? Algú que es posi a la boca nord del túnel del Cadí un divendres al capvespre podria pensar que sí. Però això és, en la meva humil opinió, una trampa. Perquè quan una zona només viu del cap de setmana, més que turística, caldria posar-la a un nivell similar al de les ciutats dormitori, que tenen moments àlgids i moments deserts.

Així, la Cerdanya, que per a molta gent de fora (i algun d’aquí) no existeix entre setmana, es materialitza miraculosament divendres per la tarda i torna a desaparèixer diumenge per la nit. Ah, sí, també alguna festa de guardar, com el Cap d’Any, uns poquets dies de setmana santa i el bell mig de l’agost. Però ja està i para de comptar.

Així, molts botiguers i hostelers cerdans només obren els seus establiments a partir del divendres. Alguns, potser dijous per la nit, per escalfar motors i fer neteja del local, però la resta de la setmana esdevenen tancats.

I no parlem de les llargues i mòrbides temporades baixes de després de Setmana Santa fins a mitjan juliol o del mes de novembre, on cal dir-ho, es pot passejar tranquil•lament pels carrers de la Vila i algunes poblacions cerdanes esdevenen pobles fantasmes totalment deshabitats. Fins i tot els pocs habitants permanents semblen triar aquests dies per marxar de vacances.

És evident que una zona amb aquesta dinàmica d’horaris i d’activitat no es pot considerar realment turística. Els llocs turístics ho són durant tot l’any o la major part d’ell. Els caps de setmana potser tenen pics d’activitat, però entre setmana no es pot parlar de desert.

Altrament, si analitzem les zones turístiques més conegudes d’Europa o del Mediterrani, podem veure que estan preparades per extreure el suc als turistes, tant els de gran consum com els de despesa més moderada. I naturalment, els serveis estan adaptats i dimensionats a aquest turisme.

No serà per manca d’atractius naturals, històrics, etnològics o arquitectònics a la Cerdanya. Potser no tenim catedrals o grans platges de sorra blanca, però la muntanya també té els seus atractius. És qüestió de saber-los posar en valor i vendre’ls sosteniblement, per tal que tothom en pugui gaudir i la comarca esdevingui realment turística i no depengui exclusivament de si neva o no neva a deshora.

Què passa amb el comerç de la Vila?

Hi ha notícies que quan te les llegeixes, la veritat, donen molt què pensar. Fa dies que circula per la premsa la notícia més aviat sorprenent que l’associació de comerciants de Puigcerdà està abocada a la seva desaparició si no es presenta cap candidatura per renovar l’actual Junta sortint.

Puc entendre que determinades associacions, que neixen al caliu d’una determinada problemàtica o necessitat es dissolguin quan aquesta passa a la història. Però una entitat del calibre de l’associació de comerciants de Puigcerdà no és un d’aquests casos. El comerç és una de les activitats econòmiques més importants i característiques de la Vila.

Imagineu-vos els carrers i places de Puigcerdà sense comerços. Tindríem un poble mig desert i carent de bona part de l’encant especial que té. Així doncs, sembla força estrany que amb la quantitat de comerços que hi ha a la Vila i les problemàtiques que s’arrosseguen des de fa molt de temps (preus, excés de serveis repetits, manca d’aparcament, problemes circulatoris, massificació els caps de setmana i desertització els dies d’entre setmana, etc), no hi hagi ningú que vulgui posar fil a l’agulla i lluitar pels seus propis interessos, no ja pels del col•lectiu.

De debò, he de reconèixer que mai no he entès el comerç puigcerdanès. Lluny de tòpics i de condemnes fàcils, obrir i mantenir un negoci a Puigcerdà avui dia no és fàcil. Als problemes a dalt exposats, cal afegir una fiscalitat elevada, una dependència massa forta de la meteorologia (sol a l’estiu, bon temps per als bolets a la tardor i neu a l’hivern i part de la primavera) i la llunyania dels grans centres de població, que fan el comerç de cap de setmana totalment dependent de la gent de fora.

Tot això i altres problemàtiques que de ben segur tothom coneix fan que resulti del tot desconcertant que l’associació de comerç tingui problemes per cobrir una simple junta, tenint en compte que d’associats en són molts.

Potser, el comerç no és aliè al desencant i al passotisme que actualment sembla regnar a la Vila i en bona part de la comarca. Només que la cosa ha passat de temes culturals, cívics i esportius a qüestions crematístiques i això ja són paraules majors…

El canvi climàtic i el túnel del Cadí

Les nevades sembla ser que es resisteixen a caure a la Cerdanya i tothom torna a omplir-se la boca que si canvi climàtic, que si augment global de les temperatures. D’altra banda, en un sentit totalment contrari, cada vegada sento més gent –en general, molt poc informada- que repeteixen com lloros que això del canvi climàtic és un “cuento” i que de variacions tèrmiques sempre n’hi ha hagut al llarg de la història, tant geològica com recent.

Anem per pams. En primer lloc, cap científic respectable que no estigui a sou d’alguna gran companyia petroliera, no nega en cap moment que estem sota els efectes d’un canvi climàtic global i que el signe d’aquest canvi climàtic és d’anar cap a temperatures més grans i, en les nostres contrades, possiblement cap a règims de precipitacions més irregulars, tot i que no necessàriament menors.

Tampoc hi ha gaires científics –i aquest és el tema clau- que neguin el fet que un dels principals motius de l’actual canvi climàtic és l’home. Concretament, l’emissió massiva de gasos d’efecte hivernacle com el CO₂ o el metà, degut a l’activitat humana, bàsicament industrial i agrícola.

Cursiosament, en certs sectors de la societat, sembla que no es vol digerir aquest fet i se li fot la culpa al temps, als volcans o al sursum corda, abans que admetre la realitat evident.

Ara bé, d’aquí a atribuir a l’efecte hivernacle el fet que no nevi un any concret a la Cerdanya per obrir les pistes pel pont de la Puríssima ja són figues d’un altre paner. De fet, si fem una mica de memòria històrica de les darreres dècades, si bé era normal que es registressin nevades pel mes de novembre, no era gaire corrent obrir les pistes a finals novembre o començament desembre. Almenys no totes les instal•lacions.

Una altra teoria ben curiosa que sento des de fa un munt d’anys és que a la Cerdanya, el canvi climàtic es va iniciar des que es va obrir el túnel del Cadí. Alguns fins i tot avancen teories tot estrafolàries, com que els corrents d’aire que passen pel túnel han canviat el clima cerdà.

Podeu estar tranquils. El volum d’aire que pot passar pel túnel del Cadí és minúscul comparat amb el que es necesitaria per alterar la vorticitat atmosfèrica. Altrament, si passessin tants corrents d’aire, creieu que algú s’hauria molestat d’instal•lar dins del túnel aquells enormes ventiladors per tal d’evitar acumulacions nocives de gasos?

En fi, que caldria distingir una mica entre “saber popular” i “enraonies populars” i pensar una mica les coses abans de dir segons què.

Sots, llums i neteja

Sembla que, dins del poc marge econòmic que té l’actual consistori puigcerdanès, es comencen a fer algunes actuacions molt necessàries. La més destacada, l’arranjament del camí de Vilallobent, a la zona de la Baronia i tapar els múltiples sots repartits per carrers i carreteres de tota la Vila.

Aquestes actuacions eren molt necessàries perquè, sincerament, alguns carrers semblava que haguessin passat per un bombardeig de l’OTAN i donaven força pena. Altrament, m’agradaria saber quants anys feia que no s’arranjaven. Tots sabem que l’anterior consistori preferia gastar-se els diners que no teníem en places noves de trinca que no en carrers. Com tot, en aquesta vida, la gràcia està a l’equilibri.

Ara que arriba el Nadal, també s’ha optat en bona part de la Vila per il•luminació de baix consum. Espero que amb el pas del temps, la il•uminació de carrers, rondes i places es vagi adequant a la normativa catalana sobre contaminació lluminosa, perquè ara no devem complir-la més que en comptades ocasions.

També espero que hi hagi diners per retornar-li un aspecte digne a la il•luminació del campanar, que ara és força trista, tot i que almenys no dóna la sensació de “casa de barrets” que oferia l’anterior.

Un altre punt coix és la neteja del poble. Potser algú es podria pensar que s’ha de renegociar amb l’actual empresa que porta la neteja de la Vila. Però per a aquells que no ho sàpiguen, es va signar un nou contracte amb aquesta empresa de neteja justament el dia abans de la presa de possessió del nou alcalde. No entro en valoracions tècniques sobre si la neteja es fa bé o malament, però trobo molt sospitosa aquesta signatura gairebé feta amb nocturnitat, a hores de la presa de possessió d’un nou gavinet municipal. Vergonyós!

Les dotze van tocant

Poc després de les eleccions, suggeria un catàleg de dotze mesures relativament senzilles d'implementar en l'àmbit municipal que farien que l'actual statu quo comencés a canviar significativament. Aquestes mesures eren, resumidament:

1. Posar ordre dins de l'Ajuntament, a efectes sobre tot de funcions laborals.

2. Batejar l'estany del torniquet amb un nom més adient.

3. Posar una il•luminació al campanar que no el faci semblar una casa de barrets.

4. Fer una auditoria o un estudi amb els comptes de l'Ajuntament i exposar-los al poble en un acte públic.

5. Reordenar el tràfic rodat especialment a la zona del Poliesportiu i zones col•lindants.

6. Revitalitzar la Festa Major sense augmentar la despesa, incorporant els joves en els seus actes.

7. Potenciar la Fira del Cavall de tardor, amb un nou plantejament més obert i menys carrincló.

8. Cercar subvencions urgentment per arranjar alguns carrers del poble i asfaltar la variant d'Age.

9. Recuperar el clima de bona entesa amb les entitats cíviques i culturals de la Vila.

10. Arranjar el pati del Museu Cerdà, que està fet un nyap.

11. Concedir-li la Medalla d'Honor de la Vila al desaparegut Sebastià Bosom.

12. Reorientar el sentit de la Festa del Trinxat.


D'aquestes mesures, he de dir amb satisfacció que algunes s'han dut a terme, com la 1 i la 5. D'altres, estan en curs com la 3, 4, 8, 10. D'altres, encara potser no ha arribat el moment de jutjar-les, com la 6, 9 o 12.

Però he de dir, que algunes d'elles sembla que resten en el limb. Per exemple, no entenc per què no s'ha fet cap gestió encara per donar-li al Sebastià Bosom cap reconeixement públic. Entenc que l'anterior alcalde, que no el veia amb massa bons ulls, no fes cap passa. Tot i així, sota el seu mandat, se li va dedicar una sala de l'Arxiu Comarcal.

Però l'actual govern sembla que ha oblidat totalment al Sebastià, una persona que va treballar abnegadament i desinteressada pel poble i per la cultura com ningú altre i amb qui crec que estem en deute tots els puigcerdanesos. Torno a insistir, doncs, en què se li concedeixi alguna distinció pòstuma.

Amb allò que no em faig gaires il•lusions és amb la Festa del Trinxat. Molt em temo que un espectacle com aquest és una ocasió magnífica per posar-se medalles i sortir a la premsa i això és una cosa que no deixaran d'aprofitar els polítics locals, siguin del color que siguin. Espero equivocar-me.

Altrament, pel que fa a la Fira del Cavall, sí que es veu una certa intenció de reorientar-la una mica si continua creixent. Però potser que no badin, no sigui que com tantes altres coses, acabi morint d'èxit.

Precisions lingüístiques

M'agradaria parlar d'algunes imprecisions o errades lingüístiques molt comunes a la nostra comarca.

Començarem pel començament: Cerdanya o la Cerdanya? Doncs totes dues són vàlides. El nom oficial és "la Cerdanya", però també és vàlid "Cerdanya" ja que fa referència a l'antic comtat de Cerdanya, com passa amb "Osona", que tampoc porta l'article per aquest motiu. És més una qüestió de reivindicació fer servir l'article o no.

Parlant d'articles, és "la Molina" no "La Molina". No cal la majúscula. I per descomptat, no és "la Masella" sinó directament "Masella", que deriva de "el pla de Masella". D'altra banda, "La Molina" fa referència a l'estació d'esquí, no al poble del municipi d'Alp.

Després tenim els topònims "polèmics" de sempre: Sansor, Músser i Arànser o bé Sampsor (o Sampsó), Mussa i Aransa. Bé, els primers són els noms oficials, mentre que els segons són els noms que bona part dels seus habitants senten com a propis. Jo sóc partidari de fer servir els topònims oficials per evitar confusions, però respecto altres opinions, és clar.

Un altre topònim "molest" que pot dur a confusió: cerdà o ceretà. Doncs tots dos, però amb usos diferents. Cerdà és refereix a la Cerdanya moderna, mentre que ceretà es refereix als antics poblats preromans: els ceretans.

És cert que quan es va fundar el Casino de dalt, se li va posar "ceretà". En part, perquè el terme cerdà els semblava molt pagesívol i ells se sentien "superiors" als pagesos cerdans, així que van emprar un terme -ceretà- que els semblava més nobiliari.

Malgrat això, és costum emprar aquest tipus de termes en el cas d'entitats d'estudis comarcals, com pot ser l'Institut d'Estudis Ceretans, Lacetans, Ilerdencs, etc, sense pretensions especials.

Un altre terme erroni és parlar de la "festa del llac", que és una traducció directa del castellà "fiesta del lago". Un llac és una massa d'aigua molt extensa, mentre que el terme correcte és estany (en castellà, "estanque"). Així, parlarem de l'estany de Puigcerdà o del de Banyoles, mentre que en direm llac Baikal o llac Erie.

Finalment, ara que estem a tocar de la fira de tardor de Puigcerdà, un adjectiu que gairebé cada any ens hem de sentir repetit i que és horrorós: "hispabretó" o "hispa-bretó". Doncs no: el terme correcte és "hispanobretó", referit naturalment a la raça de cavall.

Aigua que no raja

L'altre dia llegia en premsa una notícia que em va sorprendre molt: la font d'Urús va estar a punt d'assecar-se aquest any. Desconec si es deu a una sobrexplotació de la capa freàtica o si només té a veure amb l'escassetat de pluges que hem patit els darrers mesos a la comarca.

Em va sorprendre perquè sempre que he passat per aquesta font, i algun cop n'havia agafat aigua, sempre dollava un bon raig. Semblava que mai no s'acabaria. Doncs mira, les aparences sovint enganyen. De fet, el propi municipi -Urús- podria tenir una arrel bascoide -ur- que vol dir aigua.

Així, una de les fonts més conegudes de la comarca ha patit problemes i molt em temo que no serà l'única. De vegades oblidem que la Cerdanya no és una comarca humida. A cavall entre un clima mediterrani i un d'alta muntanya, amb alguna component de continentalitat, la Cerdanya només és verda a molts indrets perquè es rega.

I això em porta a reflexionar sobre el fet que cada cop hi ha menys pagesos i, per tant, cada cop es fan servir menys les sèquies i els canals tradicionals per regar la plana cerdana. Alguns han desaparegut o estan molt malmesos per manca de manteniment. Resulta molt car de mantenir unes infrastructures que pocs utilitzen i amb un rendiment decreixent.

La qüestió és: qui regarà la Cerdanya d'aquí uns anys? Què passarà quan gairebé tot l'aigua disponible se'n vagi a omplir piscines o a regar jardinets, la majoria de segones residències on no hi viu ningú durant gairebé tot l'any, però que consumeixen aigua igualment?

De vegades es diu que els pagesos són els jardiners del paisatge. Jo no estic molt d'acord amb aquesta aseveració, ja que penso que ja prou feines tenen com per estar-se amb romanços paisatgístics, però a efectes pràctics sí que fan una tasca callada que si desapareix podria implicar la pèrdua d'un dels principals actius de la comarca: el paisatge i, al seu darrere, una part del turisme.

Només per això caldria ajudar al desenvolupament de les actuals explotacions agrícoles i facilitar-ne que s'instal•lessin de noves. De productes de qualitat no en falten i la possibilitat de lligar-hi una indústria alimentària a aquest sector primari tan malmès, no és cap tonteria.

Si no, a part de perdre una bona oportunitat econòmica -i en aquests temps que corren no estem per rebutjar les oportunitats tan alegrament- acabarem perdent el verd paisatge cerdà del qual tanta gent en viu.