30 de novembre 2007

Ja és Nadal (o no?)!

Cada any que passa, el Nadal arriba més aviat a les nostres terres. Evidentment, el Nadal és el dia 25 de desembre, però hi ha gent que no s’entera. Abans, ens posaven la il·luminació de Nadal pel pont de la Puríssima. Actualment, ja ens la posen a finals de novembre. I arribarà un dia no massa llunyà en què ens la posaran al mes d’agost.

Què passa? Que si no hi ha llumentes de colors fent pampallugues no es ven o què? Sembla que no. Tot i així, se n’està abusant tant que passarà una mica com amb tantes d’altres coses, que al final la gent s’immunitzarà. De fet, jo crec que ja n’estem força, d’immunitzats contra el engany que representa el Nadal.

Perquè ja no parlo de la festivitat religiosa en si, que això ho celebra una minoria molt minsa, sinó del famós esperit nadalenc que ens penetra pels porus i fa que, per uns dies, ens sentim bé amb nosaltres mateixos i li desitgem de debò pau i felicitat al proïsme. Però és que al pas que anem, el que abans eren uns pocs dies se’ns convertirà en un llarg període insuportable.

I que consti que no parlo del malbaratament d’energia, que també en podria parlar! De fet, és una mica tot: l’electricitat que es llença, l’excés de consumisme, les orgies pantagruèliques dels dies de Nadal, Cap d’Any, Reis… i vinga a comprar i comprar i la targeta de crèdit al roig roent!

Els nens tenen caga tió, el regal de Nadal i per postres, el de Reis. I els no tan nens, a més, la festeta de Cap d’Any, el Valpurgis reconvertit en disbauxa. Almenys, abans sortien les bruixes en processó aquesta nit, que ara surten tot l’any, si fa no fa com tothom.

En fi, que arriba el fred, les primeres (i esperem que no darreres) nevades de la temporada i de cop, com per generació espontània, ja tenim posats els llums de Nadal. Si pregunteu als de la brigada us diran que les posen ara perquè més tard fa massa fred i a veure qui és el maco que s’enfila a posar-les. Però pertot arreu les solen posar aviat, no ens enganyem.

Els botiguers contents, la gent contenta, tothom content. Això sí, a final de mes, encara pendents moltes compres pels Reis, els comptes corrents treuen fum. I després encara resta la pujada del gener.

28 de novembre 2007

Destitució

Fa un parell de dies va assabentar-me amb força retràs i per casualitat que una persona que coneixia, en David Tormo, havia estat destituït com a màxim responsable del projecte museogràfic del Memorial de les Terres de l’Ebre (Comebe), més conegut com Memorial de la Batalla de l’Ebre. Sembla ser que la destitució va ser per raons d’incompatibilitat entre el president del patronat (un polític) i en David Tormo, tot i que s’ha insinuat que hi havia raons polítiques al darrere.

Sincerament, ho trobo increïble. Que s’hagi fotut al carrer d’aquesta manera a la persona que va ajudar a muntar-ho tot i que ha promocionat intensament el projecte des de fa anys i panys per raons “polítiques” o “psicològiques” és denigrant. I més una persona de la solvència històrica i professional de David Tormo.

Recordo perfectament quan en la Universitat d’Estiu de Puigcerdà de l’any passat, en David va pujar a epxlicar-nos com havia succeït la Batalla de l’Ebre i, uns dies després, ens va fer de cicerone per la seva terra, tot explicant-nos in situ els fets. Va ser una experiència molt enriquidora i la meva primera visita a aquelles terres.

Ara m’assabento de la seva destitució i no puc fer res més que entristir-me. No sé què haurà estat d’ell, si continua investigant o s’haurà hagut de dedicar a una altra cosa, però en tot cas ho trobo una gran pèrdua.

És evident que els professionals i els intel·lectuals es troben totalment a mercè del polític de torn en el nostre país, ja que de fundacions privades no n’hi ha gaires, o com a mínim, no n’hi ha de la potència que podria tenir, per exemple, salvant les distàncies, l’Smithsonian d’Estats Units (que actualemtn pateix de problemes econòmics, per cert).

I no ens enganyem: el polític de torn, llevat d’alguna honorable excepció, no sol tenir ni la més remota idea de les qüestions culturals o patrimonials de les quals està encarregat de dirigir. Així que si topa amb un tècnic molt qualificat però que no és del seu gust, el tècnic té tots els números d’anar a parar al carrer per la via ràpida. Visca la mediocritat!

En fi, crec que és un tema prou seriós com per reflexionar-hi, tot i que difícilment trobarem solució mentre l’únic interès que tingui la majoria dels polítics del nostre país sigui guanyar les eleccions i endollar els seus amigots als càrrecs de responsabilitat. Així ens va!

26 de novembre 2007

Sicut in caelo et in terra

No estem ni al pont de la Puríssima i les estacions d’esquí de La Molina i Masella ja han obert les portes. Nevar, el que es diu nevar, no ha nevat gaire, però tiren de la neu artificial. Potser a molta gent ja els semblarà bé això, ja que s’activa l’economia local, però a mi no deixa de semblar-me un malbaratament inexcusable d’aigua. Però és clar, la pela és la pela.

Les estacions d’esquí nòrdic s’estan plantejant de posar també canons de neu artificial per poder assegurar-se la temporada, ja que darrerament hi ha hagut força sequera de neu. Si no hi ha neu, d’on trauran l’aigua al lloc on són aquestes pistes? És més, d’aigua n’hi ha als estanys, però es fa servir per regar. A qui li trauran aquesta aigua? Però és clar, la pela és la pela.

A la vila de Llívia, després de molt rumiar-s’ho, han decidit de tirar endavant el camp de golf. Com que no tots els propietaris dels terrenys volien vendre, han optat per fer un camp de golf més petit. Això sí, de cases en faran les mateixes. No ens enganyem, el negoci són les cases, no el camp de golf. Però tot i així, hi haurà golf. I jo em pregunto, en el futur, quan escassegi l’aigua, amb què el regaran? Però és clar, la pela és la pela.

Ja veieu: la pela és la pela o “poderoso caballero es don dinero”. De dites d’aquestes n’hi ha a tots els idiomes. Per alguna cosa deu ser. Sembla que cada cop tenim les precipitacions repartides de manera més irregular i temperatures superiors i el consum d’aigua per a ús humà no para de crèixer. Això farà que en un futur immediat, hi hagi escassetat d’aigua a molts municipis cerdans. De fet, alguns ja tenen problemes d’abastament amb una certa freqüència.

Qui ho havia de dir! Però lluny d’aprendre dels errors del passat, insistim-hi, que no ha estat res. Que no hi ha aigua? Doncs fem camps de golf que consumeixen una barbaritat. Que no hi ha neu? Doncs la fabriquem amb canons. Vinga més aigua i més energia. I així successivament.

Cercar un altre model econòmic? I ara, anatema, anatema! Nosaltres a la nostra. I si els fets no ens acompanyen, ignorem els fets. Total, si la cosa s’ensorra, ja ho pagarem entre tots dels diners dels nostres impostos. I si va bé, quatre se n’ompliran les butxaques. Com sempre.

22 de novembre 2007

El jaciment iberoromà de Bolvir

Llegeixo en premsa que l’Ajuntament de Bolvir té previst consolidar les restes del jaciment iberoromà de la Corona, turó situat al costat del nucli de Bolvir, a l’altre costat de la carretera, per fer-les visitables i que en un futur no gaire llunyà, vol instal·lar també un centre d’interpretació del jaciment.

Quina diferència amb l’actitud d’altres ajuntaments envers les restes arqueològiques! Alguns prefereixen que continuïn tapadetes. A altres, els fan directament nosa. I en altres indret, misteriosament, una excavadora o una cimentadora es carrega les restes, ailàs, sense que ningú faci res per evitar-ho.

L’Alcalde de Bolvir és conscient que aquest jaciment, que és dels més importants del Pirineu, pot atreure força turisme cultural a la zona i que això pot representar un element de creixement econòmic per al municipi diferent de la construcció o del malmès sector primari.

Avui dia, els jaciments arqueològics, a part de l’interès intrínsec científic que puguin tenir, acaben essent explotats turísticament, en allò que en general sol ser una bona conjuminació entre ciència i economia. Sempre que les restes no es malmetin, és una bona opció de futur, sobre tot per al jaciment.

Com a exemple podem posar alguns jaciments-museu que s’autofinancen i que reinverteixen part dels guanys en més excavacions i en investigacions. Tant de bo aquesta fos la tònica general a la Cerdanya, però tots sabem que no és així, que els jaciments solen ésser vistos com simples pedrotes (recordem la famosa pintada de “Volem pàrquings, no runes”) o directament, com obstacles al creixement urbanístic.

Per sort, encara hi ha gent amb seny a la comarca que actua amb una mica de sentit comú i amb visió de futur. Des d’aquí, els desitjo tota la sort del món.

21 de novembre 2007

Sobre l’analfabetisme

L’escriptor espanyol Arturo Pérez-Reverte acaba de fer a Múrcia unes declaracions en una conversa informal d’aquelles que segurament aixecaran les ires de molta gent, no perquè siguin falses, sinó precisament per tot el contrari.

Heus ací algunes de les perles que ens ha regalat el conegut escriptor:

“Los españoles, -incluido él-, son analfabetos en manos de sinvergüenzas, y las bibliotecas siempre han estado vacías, porque les han hecho detestar la Historia del país, no sólo los ministros analfabetos de Educación y Cultura.”

"España, aunque también solidaria y generosa, sigue siendo ingrata y conserva viejos vicios, lacras y costumbres ruínes".

Doncs mira, estic força d’acord. Ja sé que no es pot generalitzar i que de tot hi ha d’haver a la vinya del senyor, però mira, això de l’analfabetisme (funcional) és ben cert. Més d’un cop he comentat el poc índex lector que té Espanya (Catalunya tampoc és cap meravella, encara que bona part de la indústria editorial de l’estat es concentri aquí).

Els espanyols visiten poc les biblioteques, compren pocs llibres i en llegeixen encara menys. No oblidem que molts cops, els llibres van destinats a ésser un element més de la decoració de la casa, per lluir als prestatges, al costat d’aquell gerro tan horrorós que ens va regalar una tieta llunyana en ocasió de la boda dels nostres pares, o a prop de la fotografia del nen o la nena fent la primera comunió.

Aquí l’única cosa que mou masses és l’esport i, per ser justos amb els esportistes de debò, més aviat el futbol de primera divisió. Vaja, el Barça i el Madrid. Això fa que a Barcelona, ciutat farcida d’interessants museus, el més visitat sigui el del Barça. Clar que les coses canvien, perquè la Sagrada Família darrerament li està passant pel davant. Deu ser pel morbo de veure-la abans que la soterrin les obres de l’AVE.

Quant més incult és un poble, és a dir, quant menys llegeix i raona, més manipulable és, més esclau és, més fàcil és fer-li renunciar a les llibertats i a les conquestes socials que dècades de lluita han servit per aconseguir. Les actuals generacions es puliran en pocs anys tota l’herència de les revolucions liberals i de la Il·lustració. Clar que, a Espanya la Il·lustració no va acabar d’arribar mai.

En fi, m’alegro que hi hagi gent com l’Arturo Pérez-Reverte que parlin clar i sense pèls a la llengua. Per desgràcia, dubto que això faci posar vermell a ningú. Continuarem com sempre: orgullosos de ser uns ignorants. Però, ja se sap: la ignorància és molt agosarada.

19 de novembre 2007

Solidaritat interterritorial

S’està parlant molt els darrers mesos de la crisi provocada pel col·lapse d’algunes infraestructures bàsiques a l’àrea metropolitana de Barcelona (la xarxa elèctrica, la xarxa de ferrocarrils, etc). Tot són crítiques i corren rius de tinta a les edicions dels diaris parlant d’aquests temes. Fins i tot se’n fan acudits, gags televisius i el Parlament de Catalunya aprova una ressolució tot demanant el cessament de la ministra de Foment. Quin rebombori!

Naturalment, el primer que vull dir, per tal que ningú no malinterpreti la meva opinió, és que em solidaritzo totalment amb els pobres usuaris que pateixen aquestes incidències. És del tot impresentable que en un país que pressumeix de modern i on es paguen molts impostos, tinguem unes infraestructures tan penoses.

Però també vull afegir-hi una crítica. A la Cerdanya hem patit endèmicament problemes amb les carreteres, el tren i l’electricitat des de l’origen dels temps i ningú no se n’ha fet ressò. Mentida, recordo un cap de setmana gloriós, en què la Cerdanya estava plena de barcelonins –alguns polítics destacats entre ells- que hi va haver una apagada fulminant. I mira per on, el Barça jugava un important partit. Llavors sí que se’n va parlar!

Però la resta de les vegades, som simples ciutadans de tercera. Patim els problemes en silenci, com les hemorroides i ja et pots anar queixant, que passen de tu. Quants anys fa que demanem tenir un tren europeu en condicions i que ens despataxen a Madrid amb uns copets a l’esquena tot dient-nos: “bona minyona, bona minyona”?

I pel que fa a les línies elèctriques què? Sort en tenim que darrerament no cauen aquelles nevades impressionants de fa unes dècades, perquè si no, estaríem com sempre: sense lluny en quant neva.

Pel que es veu, els polítics només se’n recorden de la Cerdanya pel que fa a infraestructures a l’hora de venir a passar els caps de setmana. La resta de l’any, pel que sembla, no hi viu ningú a la Cerdanya. Els cerdans ens tornem invisibles i desapareixem fins divendres per la tarda.

D’acord que es parla molt de rodalies de Renfe i tenen tota la raó del món de parlar-ne, perquè és una vergonya, però m’agradaria que tots aquests que ara s’omplen tant la boca, es solidaritzessin amb nosaltres, els habitants del Pirineu quan tenim problemes. Que també en tenim i molts.

15 de novembre 2007

L’altra cara de la immigració

Un dels fenòmens que més s’han notat els darrers anys a Puigcerdà i que resulta d’allò més visible en determinades ocasions –pel matí, quan les mares porten els nens al col·legi o la tarda del diumenge al camp de futbol del Poliesportiu- és el de la immigració, especialment la sudamericana, majoritàriament boliviana a la nostra Vila.

Segons les darreres estadístiques, el 20% de la població del municipi està composta per immigrants. Un de cada cinc. És una proporció molt elevada i marcadament superior a la mitjana catalana. El motiu és la bonança econòmica de la comarca, almenys fins ara, pel que fa al sector serveis i a la construcció.

Molts d’aquests immigrants han vingut amb la seva família i han tingut fills aquí. Això ha comportat certs problemes socials de fons que no s’han materialitzat de manera directa en cap acciço clarament xenòfoba, però que sí que es detecten en multitud de converses entre els vilatans “de tota la vida”, per dir-los d’alguna manera.

Clar que, la reflexió que em faig és: quants “vilatans de tota la vida” queden a Puigcerdà? Si tenim en compte les importants migracions de gent provinent d’Andalusia i Extremadura dels anys 50 i 60, posteriors onades, com la de gallecs els anys 80, la d’africans de començament dels 90 o les més recents de sud-americans, quants catalans de soca-rel queden?

Jo mateix sóc fill de la immigració, tot i que vaig nèixer a Puigcerdà. El meu pare és català, si bé va crèixer a l’Aragó i la meva mare és andalusa i va venir amb deu anys a Puigcerdà amb tota la família, provinent d’un petit poble de la província de Màlaga a la recerca d’una vida millor.

Alguns d’aquests immigrants s’han integrat perfectament, tenen família i amics aquí, han obert negocis i han après el català, juguen en equips cerdans i participen dels costums locals. D’altres, però, han optat per viure més aviat segregats, no ben bé en guetos, però gairebé.

Per això trobo interessant notícies com la que va aparèixer en premsa fa uns dies que comentava que la colla gegantera de Puigcerdà torna a tenir vida gràcies als immigrants. Fascinant. Els “d’aquí” ens hem barallat entre nosaltres i cada cop tenim menys presència al món associatiu, mentre que els “de fora” estan tirant d’algunes de les nostres tradicions, que així continuaran vives.

És un exemple magnífic de la immigració que s’integra i participa activament de la vida de la comunitat. Són els immigrants que sacrifiquen una hora al dia per aprendre català i als quals, pel seu aspecte físic, els parlem en castellà, és clar.

Crec que són coses per reflexionar. No dic que tots els immigrants siguin així o que no hi hagi problemes. N’hi ha i és un acte de ceguesa estúpida negar-ho, però per sort, veiem que altres móns són possibles. Afortunadament.

14 de novembre 2007

Sant Cristo de Conca…

Com va recollir el grup de música popular pirinenca El Pont d’Arcalís al seu darrer disc Aigua, més aigua, hi ha una antiga cançó d’invocació de la pluja que comença: “Sant Cristo de Conca, abat de Covet, doneu-mos aigua, que tenim sed”.

Al nostre país ha estat durant molt de temps tradició que quan no plovia, es treia el sant Cristo gros o la Verge de torn en processó demanant l’aigua del cel. Aquest és el tema de fons de l’obra de teatre Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter.

Fins aquí res de sorprenent. A ningú no li estranya que en un poble del Pallars o de Sevilla se surti en processó per tal de combatre ”la pertinaz sequía”. El que ja no és tan normal és que això passi als Estats Units, a l’estat de Geòrgia, capital Atlanta, on el Governador de l’Estat ha convocat una pregària pública per demanar que s’acabi la sequera.

Tots sabem que als Estats Units són molt religiosos, almenys de boqueta, però actes com aquests no deixen de sobtar en un país que la principal potència tecnològica del planeta. Potser em sobta perquè no crec en aquestes coses i estic massa ben acostumat al laïcisme europeu.

Tampoc cal anar gaire més enllà. Segons diuen, les reunions del consell de ministres del President nord-americà comencen amb una pregària. No és que em sembli malament. Simplement trobo d’una hipocresia impresentable que per un costat li preguin a Déu i per l’altre bombardegin poblats amb gent innocent. Simplement, cal ser molt esquizofrènic per poder-ho pair tot junt.

Però tornant al tema de la pluja, al nostre país també tenim sequera des de fa molt de temps. Portem un parell d’anys que ni neva ni plou, per desesperació de pagesos i de les estacions d’esquí. Tornarem a treure en processó els sants a veure si el de dalt ens fa cas? O optarem per solucions més tencològiques, com fan els xinesos, i provocarem pluja artificial?

El que està clar és que si els núvols no van carregats de pluja, poca cosa s’hi pot fer. Potser que cantem tots el “Sant Cristo de Conca”. No crec que plogui, però com a mínim passarem l’estona.

08 de novembre 2007

Visca la ciència!

La setmana vinent se celebra la 12a Setmana de la Ciència a Catalunya. Hi ha previstos multitud d’actes a tot Catalunya, fent especial incidència en el tema estrella: el canvi climàtic. He dit a tot Catalunya? No, perquè un petit llogarret del Pirineu es resisteix ferotgement a l’invasor, talment com el poblar de l’Astèrix i l’Obèlix.

No sé qui és el responsable darrer que aquí no hi hagi prevista cap taula rodona, conferència, exposició o activitat relacionada amb la ciència, però ho trobo penós. Que una societat com la nostra, que depèn tant i tant de la ciència i de la tecnologia no tingui ni un trist record per a aquesta em sembla força lamentable.

Tant costa de debò organitzar una conferència sobre el canvi climàtic? O sobre qualsevol altre tema científic? Clar que, possiblement si es fes, tampoc no vindria gaire gent. Estem amb el de sempre: vivim en una comarca on allò que no és futbol no interessa, a menys que mogui diners.

Tampoc perdem de vista que la principal preocupació que té la gent que ha anat algun cop a conferències sobre el canvi climàtic a la comarca és: continuarà nevant? O expressat d’una manera menys diplomàtica: podrem continuar esprement la vaca o les mamelles s’assecaran?

La ciència no interessa. Això sí, mireu al vostre voltant i veureu multitud de tríptics, cartells i anuncis parlant de thalassoteràpies, cromoteràpies, feng-shui, homeopatia, energies, cristalls curadors, astrologies i multitud de pseudociències sense cap fonament ideades per treure-us els diners i deixar-vos ben secs si caieu a les seves mans.

Si la gent tingués una mica més de seny i una formació científica una mica més sòlida, totes aquestes tonteries no atraurien més que a uns pocs il·luminats. Però és clar, com que el nivell cultural-científic del nostre país fa una pena profunda, no hi ha res a fer.

Després els governants es queixen que surten pocs científics al nostre país. Però si és natural! Entre el lamentable substrat cultural que tenim i el maltracte que després reben de la mateixa societat, inclosa la classe política, el que m’estranya és que en surtin tants! En fi, som i serem un país de serveis, que és una altra manera de dir, que som i serem un país del tercer món amb ínfules de país civilitzat.

06 de novembre 2007

L’ampliació del Túnel del Cadí

Fa pocs dies va saltar la notícia que en el futur, d’aquí uns anys, es tenia la intenció de desdoblar el túnel del Cadí per poder disposar de dos carrils de pujada i dos de baixada. A això, cal afegir les freqüents notícies sobre el projecte de construcció del túnel de Toses. Bones notícies per la Cerdanya?

Si ho mirem des d’un punt de vista simplificat, hauríem de concloure que sí. Des de l’obertura del túnel del Cadí, la Cerdanya i les comarques veïnes han experimentat un creixement econòmic espectacular que ha transformat radicalment les seves economies. S’ha passat d’una economia basada en el turisme i el sector primari a una basada gairebé exclusivament en la construcció i els serveis, turisme inclòs.

Aquest creixement econòmic ha permès aturar el que semblava una tendència inevitable a les comarques del Pirineu: el despoblament. Però també és cert que el creixement urbanístic no ha estat sempre tan respectuós amb el medi com podria haver estat i que, es miri des d’on es miri, la plana cerdana fa una mica de pena amb tantes urbanitzacions.

Què representarà augmentar la comunicativitat de la Cerdanya? Doncs, bàsicament, posar Barcelona i tota l’àrea metropolitana més a prop del Pirineu. Tanmateix, cal afegir això a la construcció de l’autovia entre Manresa i Berga, que millorarà encara més les comunicacions.

Però és tot positiu? Jo crec que no. No se’ns està fent cap regal, si ho pensem fredament. D’aquí pocs anys, les autopistes de la Jonquera i d’Irun no podran absorbir tot el tràfic rodat previst i caldrà cercar vies alternatives. I una que sembla tenir tots els números es fer passar part d’aquest tràfic per la Cerdanya, a través dels eixos viaris del Llobregat i de l’Arieja, pels túnels del Cadí, Pimorent i, en el futur, de Toses.

Volem que la Cerdanya es converteixi en una comarca de pas? Volem veure incrementat encara més el tràfic de camions i de mercaderies per la plana cerdana? Tot sembla indicar que el que vulguem no tindrà pas gaire importància. Els números manen i em temo que la cosa ja s’ha decidit a les altes esferes.

Què ens queda, llavors? Doncs desitjar que ens facin uns accessos dignes a aquest eix viari i que ens malmetin el mínim possible el paisatge. Tremolo de pensar com poden destrossar la preciosa vall del Querol si es decideixen a connectar per autovia els túnels del Cadí i del Pimorent. Simplement, esgarrifós.

Espero que la recent declaració del Parc Natural Regional dels Pirineus Orientals pel cantó francès, limiti l’impacte d’aquestes infraestructures. Si bé, ja se sap, quan els diners canten…