29 de gener 2009

Perfil personal

D'aquí a una setmana, farà tres anys de l'existència d'aquest bloc. En cap moment em vaig pensar en un principi que això duraria tant, però així han anat les coses i, de moment, no penso pas deixar-lo.

Potser ha arribat l'hora de resumir en una mena de manifest les meves opinions, que he anat llançant a la blogosfera en el transcurs d'aquests tres anys. Som-hi.


Sóc català per elecció i espanyol per imperatiu legal. Em considero nacionalista, catalanista i independentista. En l'àmbit estrictament polític, sóc liberal progressista (dels d'abans, no pas un neocon). Crec en el progrès i en la igualtat d'oportunitats. Sóc demòcrata i crec que tots els éssers humans tenim uns drets bàsics que cal respectar i protegir. Pel que fa a l'articulació de l'estat, sóc més aviat federalista.

Sóc ecologista des d'una època en què no estava de moda ser-ho. Tinc una mentalitat científica i em considero racionalista, si bé crec que no necessàriament tota la realitat ha de ser explicada pel mètode científic. Sóc agnòstic i humanista. M'agraden tant les ciències com les lletres. Crec que l'art és una expressió necessària de l'esperit humà.

M'agrada la política i donar la meva opinió raonadament. Això m'ha comportat més d'un problema i segur que em donarà més maldecaps en el futur. No sóc cap sectari. No sóc marcadament partidista i no crec que ningú tingui la veritat eterna i indiscutible. No m'agraden els líders carismàtics i en desconfio força.

Pel que fa a la Cerdanya, crec en la seva unitat geogràfica i cultural, cosa força extranya avui dia, especialment entre els polítics, que s'omplen la boca però que després fan el contrari d'allò que prediquen.

Crec que l'economia comarcal hauria de ser més diversa. Penso que s'ha edificat massa i sense gaire control. No es respecta el patrimoni, ni natural, ni paisatgístic, ni històricocultural. Els cerdans, i molt especialment els puigcerdanesos, viuen d'esquenes a la natura i a la seva comarca.

M'agrada el medi natural i conèixer-lo en profunditat. M'agrada passejar per la muntanya i gaudir, sobre tot, del paisatge i de la flora.

Crec en la societat civil i en les xarxes socials. Penso que la gent hauria de ser més positiva i més col•laborativa i que hauria de participar més en la vida social i deixar de gratar-se contínuament allò que no sona.

Sóc membre de Depana, l'Associació Micològica Font i Quer, l'Agrupació Astronòmica de Sabadell, l'Institut d'Estudis Ceretans, l'Associació de Fotografia de Cerdanya, Joventuts Musicals de Cerdanya, l'Associació d'Orquidiologia de Catalunya, el Club Gel Puigcerdà i sóc President fundador del Grup de Recerca de Cerdanya.

M'agrada la música de tot tipus, especialment la clàssica i la romàntica, així com la música tradicional irlandesa i del Pirineu i també l'òpera. També m'agrada molt el cinema i el teatre.

Llegeixo contínuament i m'agrada especialment l'assaig científic, sociològic, la poesia, la crítica humorística, la novel•la històrica i la literatura fantástica. Sóc subscriptor d'una gran quantitat de revistes de tot tipus i llegeixo tres diaris cada dia.

Miro poc la televisió i em quedo amb els informatius, amb el Polònia, amb House i poca cosa més. La resta no m'atrau especialment.

Vaig estudiar Enginyeria Tècnica Superior de Telecomunicacions a la UPC de Barcelona, treballo d'informàtic programador i m'estimo per sobre de tot la Terra i molt especialment un trosset d'ella que es diu Cerdanya.

Segur que em deixo coses, però crec que això defineix força bé el meu perfil com a persona.

28 de gener 2009

La suposada fe dels conversos

L'altre dia, algú va deixar un comentari al meu bloc dient que sempre érem els "no-catalans" els més radicals pel que feia a les postures polítiques de caire nacionalista. La veritat és que ho vaig trobar força divertit.

En primer lloc, no sé en què es basava aquesta persona per considerar-me "no-català" o "de fora". Potser que els meus cognoms no són d'origen català, tot i que tinc avantpassats catalans i valencians. Però el que està clar és que jo vaig néixer a Puigcerdà, Catalunya, treballo a Catalunya i sóc i em sento català. La resta de valoracions són sobreres.

En segon lloc, mai no he tingut cap necessitat de mostrar-me més talibà que ningú per ser acceptat per la resta de catalans del meu entorn. De fet, jo de petit era castellanoparlant i mai no vaig ser discriminat en cap sentit. Així que tots aquests que volen dividir-nos a base d'afirmacions falses perden el temps.

Si he acceptat el català com a llengua pròpia ha estat únicament per decisió pròpia. No hi ha hagut cap imposició. Simplement el meu entorn parlava molt majoritàriament el català i la cosa ha estat així de simple i natural. Si haguessin parlat l'hebreu o el senouf, doncs ara seria un parlant competent en aquestes llengües.

En tercer lloc, no tinc necessitat de fer cap mena de proselitisme. Jo parlo català habitualment. Qui vulgui fer-ho, perfecte i qui no vulgui, doncs també perfecte. Això no treu que visquem a Catalunya i que la seva llengua pròpia, almenys de moment, sigui el català.

I pel que fa a altres consideracions de caràcter més polític, com creure que no anem bé si anem agafats de bracet amb Espanya, perquè sincerament crec que per a la majoria d'espanyols som terra conquerida i no respecten les nostres singularitats, a aquestes conclusions he arribat tot solet al llarg dels anys, després de veure com se'ns tractava pel simple fet de ser catalans i com se'ns ha marginat.

Així que no busqueu en mi la fe dels conversos. L'únic que trobareu és una adaptació al medi social i un voler desenvolupar-me plenament com a persona en una cultura, que és la meva, que és la catalana. La resta són, us ho puc assegurar, discusions estèrils.

27 de gener 2009

D'arbres que cauen i de mamelles que s'assequen

Diumenge escoltava el propietari d'un jardí com li demanava a un bomber si li podien venir a retirar un arbre de la seva propietat que li havia tirat el vent dins de la seva propietat. El bomber, naturalment, li va dir que si l'arbre hagués caigut fora, encara, però que havent caigut dins, era cosa seva.

Vaig pensar que això no deixa de ser un signe dels temps que corren. Qualsevol problema que tenim volem que ens el resolgui l'administració. Possiblement, si alguna entitat oficial li hagués dit a aquest senyor que fes quelcom amb l'arbre abans de caure, possiblement els hi hauriearespost que estava dins de la seva propietat i que no es fiquessin allà on no els ho demanaven.

Però quan necessitem l'administració, llavors tot són demandes. Noi, fes llenya o contracta algú per què ho faci. És ben simple. Tampoc és que ho critiqui, -si passa, passa, és clar- però tinc la sensació que tot volem que ens ho ressolguin.

L'exemple que jo poso sempre és el de la neu. L'Ajuntament ha de procurar que les vies públiques estiguin transitables, fent passar les llevaneus i llançant sal, però davant de casa teva, agafa la pala i treu-te tu mateix la neu, que no hi ha per tant. Sempre s'havia fet així. És ara que ens hem tornat molt panxacontents i volem que ens ho facin tot.

L'altre dia llegia en un article del diari Avui que potser, els principals responsables que a Madrid ens prenguin el pèl i de la situació calamitosa que en molts sectors es viu a Catalunya és únicament nostra. Posava com a exemples, grans projectes que els nostres avantpassats van dur a terme. Però nosaltres, ens hem acontentat amb què les administracions ens treguin totes les castanyes del foc.

Si volem realment una societat civil activa i lliure, hem de moure'ns. Hem de cercar recursos sense recórrer necessàriament als diners públics. Ens hem de mullar. Però sembla que això és massa cansat i que és molt més còmode viure de la mamella de l'estat. Així ens llueix.

26 de gener 2009

La Cerdanya, a les telúries

Em sembla que avui és obligat parlar del tall de subministrament elèctric que ha patit (i encara pateix) la Baixa Cerdanya. És una llei matemàtica: cau una forta nevada o bufa temporal de vent i alguna torre d'alta tensió cau o es doblega, sigui pel pes de la neu o bé per acció de la ventada.

De res sembla haver servit el desdoblament de la línia d'alta tensió que ens van prometre que solucionaria tots els nostres problemes, perquè el ramal que no va resultar afectat no tenia prou potència per a tota la comarca. Així, la nit de dissabte, mentre que Bellver i part de la solana tenien llum, a Puigcerdà restàvem gairebé tots a les fosques.

S'ha de reconèixer la ràpida actuació de les autoritats que va fer possible que en poc temps es demanessin grups electrògens que van començar a donar subsministrament de fluïd elèctric a la població, zona per zona, tot i que diumenge per la tarda encara hi havia algun sector de la Vila que no tenia electricitat.

I així estem, com sempre. Esperant que ens arrangin l'avaria a coll de Pal i es restableixi la normalitat. Tota la Cerdanya? No pas. L'Alta Cerdanya, llevat d'algun tall molt puntual del fluïd, gairebé sempre disposa d'electricitat, per forta que sigui la nevada o per fort que bufi el vent.

Ja no entraré a les causes, que els enginyers deuen conèixer. No sé si les seves infraestructures són millors o és que estan menys exposades als elements. Allò que sí que sé, és que mentre a la Baixa Cerdanya restem a les telúries, a l'Alta Cerdanya els surt el sol a mitjanit.

En més d'un cop s'ha parlat d'interconnectar les xarxes elèctriques francesa i espanyola, però sembla ser que no hi ha manera. En aquest cantó de la ratlla hi ha por a què la mesura no sigui només provisional i, és clar, millor que ens fotem nosaltres que no pas uns senyors de Madrid deixin de guanyar uns quants calerons.

Finalment, una altra possibilitat fóra crear algun tipus de central productora d'energia a la comarca, ja fos una central solar fotovoltaica, ja fossin aerogeneradors, ja fos una central de biomassa. D'opcions n'hi ha unes quantes, només cal posar-s'hi. Naturalment, això no passarà. Els interessos de les grans companyies elèctriques del país són massa poderosos com per tenir pietat dels cerdans. Apa nois, compreu espelmes que és el negoci del futur.

22 de gener 2009

Terra marique

Pel que es veu, allò que es deia fa uns anys que en el futur les guerres no serien pel petroli sinó per l'aigua és ben cert. En cosa d'un any, ens hem vist atacats per dos fronts en això d'endur-se'ns l'aigua.

D'una banda, els simpàtics senyors de la Conselleria de Medi Ambient volien transvasar aigua del Segre cap al Llobregat via túnel del Cadí. Fins i tot van aparèixer unes estaques en uns terrenys privats tot marcant la ubicació de la futura canonada. Sort vam tenir del Govern de Madrid que s'hi va oposar, que si no, ja ens l'haurien fotuda.

Ara, els francesos ens acusen d'agafar més aigua que la que ens correspon per la Sèquia de Puigcerdà, tot confonent unitats de mesura. No entenc per què protesten tant. A començament del segle XX, mitjançant la presa del Lanós ja ens van treure una bona part del cabal del riu Querol.

Si els cerdans francesos volen més aigua, que se la demanin al Govern de París, que se l'enduu cap a l'Aude i que no vinguin a per les escurrialles del Querol i encara menys per l'escàs cabdal d'aigua que capta la sèquia de Puigcerdà.

I ja de pas, podrien deixar de remugar tant i tornar tot el cabal corresponent a Llívia del qual se n'aprofiten els cultius dels municipis francesos veïns i que va ser cedida temporalment als francesos i que ara com ara ens fan l'orni quan se'ls parla de retornar-la.

Sembla que els únics que tenen dret a l'aigua són els habitants d'un país bàsicament atlàntic, amb pocs problemes d'abastament, mentre que un país mediterrani com som nosaltres hem d'estar tot el sant dia amb l'espasa aixecada per tal que no ens treguin un dels recursos més preuats que tenim.

21 de gener 2009

Més ciment

Darrerament, l'Ajuntament de Puigcerdà ha tramitat una sèrie de peticions de subvencions a fi de poder realitzar un programa força ambiciós d'obra pública a Puigerdà, aprofitant-se de les facilitats que el govern de l'Estat ha posat a tal efecte, per reactivar la malmesa economia i el sector de la construcció.

D'aquestes subvencions se'n beneficiaran espais com el passeig 10 d'Abril o la plaça de l'Ajuntament i també es farà una plaça nova al sector de Font d'en Llanes. Tot això em sembla molt bé i força positiu. El que no acabo d'entendre és per què s'ha renunciat als fons Feder europeus per poder posar en marxa el Museu.

Gràcies als fons Feder es podria haver obert el Museu al públic, totalment enllestit en cosa d'un parell d'anys. L'Ajuntament només havia de posar una part molt petita del cost que, d'altra banda, podia haver obtingut d'altres subvencions, com per exemple a través de la Diputació de Girona.

Però amb l'excusa capciosa del "no hi ha diners" (segons per què, és clar), el Museu no s'acabarà. De fet, si hem d'esperar a una nova convocatòria dels fons Feder, ens anem al 2014 i ja es veu que l'actual administració municipal no té intenció d'obtenir els diners ni a través d'un crèdit ni tan sols a través de subvencions.

L'única explicació que trobo és que l'actual Alcalde no vol, pel motiu que sigui, que s'acabi el Museu Cerdà. Podria entendre que l'Ajuntament no volgués o no pogues assumir el cost total de l'obra, però una situació tan favorable com la que s'acaba de llençar a les escombraries no sé si es tornarà a repetir mai.

Afegim-hi que la Generalitat passa olímpicament de fer cap Museu comarcal a la Cerdanya (tots els diners es concentren a l'àrea de Barcelona i, a tot estirar, en algun projecte estrella molt concret) i tindrem un panorama realment dessolador pel que fa a les infraestructures culturals a Puigcerdà.

No entenc aquesta ceguesa, aquesta manca de visió per acabar una obra que porta ja vint anys cuejant. L'única explicació que trobo és que la cultura ocupa un lloc baixíssim dins de les prioritats de l'actual administració municipal i es prefereix el ciment a la cultura.

16 de gener 2009

El valor afegit

Una de les tendències que s'estan veient aquest hivern sota la terrible crisi econòmica que vivim és que la gent continua pujant a la Cerdanya a esquiar, però ha reduït despeses en altres coses. Dit d'una altra manera: esquien, però després no après-esquien. Se'n ressenteixen comerços, bars, restaurants, etc.

Molts de nosaltres ja ho dèiem fa molts anys, tot i el risc de semblar antipàtics i agorers, però és que les coses són com són. Si esperem a què la gent ens pugi per si sola, sense cap estímul addicional, sense cap valor afegit, arribarà el dia -ja ha arribat- en què la tendència s'afeblirà i començarà a desaparèixer.

És possible que quan acabi la crisi es retorni a l'època de vaques grasses en què no calia fer res per tal d'atreure els clients, però tenint en compte que la gent és cada cop més exigent i que aquestes experiències negatives solen quedar-se gravades a la memòria, jo no hi confiaria gaire.

Cal oferir nous productes i no podem viure només de la neu que, a fi de comptes, depèn d'una meteorologia inestable en una època d'escalfament global. Val, aquest any ha estat un bon any de neu, però veurem els propers. Jo tampoc hi posaria aquí la mà al foc.

Per sort la Cerdanya encara té molt a oferir. Té un patrimoni natural i humà força interessant, que ja el voldrien per a ells molts indrets del nostre país. No en va la Cerdanya atreu cada any moltíssima gent.

Només cal fer visitable aquest patrimoni, de manera ordenada. Cal fer noves senyalitzacions, guies impresses, formar personal que consegui i pugui ensenyar la comarca, crear noves xarxes de senders i alguns punts de lleure controlats.

No és res de l'altre món i tampoc es requereix una inversió exagerada. De fet, és fàcil obtenir subvencions per molts d'aquests projectes que, de fet, serveixen per desenvolupar econòmicament un territori.

Per tal que això sisui possible, cal canviar la mentalitat molt difosa que el patrimoni no val res i que l'única cosa que compta és la construcció. Ja s'ha vist que la construcció genera molts diners, però que quan entra en crisi, millor disposar d'alternatives.

Alguns municipis, com Bellver, Llívia o Bolvir sembla que ho han entès força bé. La resta encara tenen l'antic xip que, tard o d'hora hauran de canviar. Quant més triguin, pitjor per a ells.

13 de gener 2009

Salivera hidrològica

De vegades escoltar les notícies per TV3 em posa de molt mala lluna. Avui mateix, donaven la notícia tot ufanosos que degut a la gran quantitat de neu que ha caigut al Pirineu, ja poden aixecar les restriccions que restaven contra la sequera i ja poden tornar a malbaratar l'aigua, tot omplint piscines amb aigua de boca. Meravellós! Fins la propera!

El que més m'emprenya és que parlaven de les "reserves" d'aigua del Pirineu com un llop famolenc que es mira les ovelles mentre se li fa aigua la boca, pensant en com de tendres seran els animalons un cop se'ls cruspeixi.

El Pirineu només serveix per tres coses, pel que sembla, per la resta de catalans:

1) Per omplir les piscines de l'àrea metropolitana amb aigua potable.

2) Per poder pujar a esquiar a l'hivern.

3) Per poder pujar a l'estiu a dir "kamako" que és tot i que estan "en un paradís de l'alta muntanya".

I per descomptat, quan neva, només hi ha problemes si neva a les ciutats, perquè aquí als pobles del Pirineu, la neu quan cau desapareix ella soleta. No cal passa llevaneus ni sortir a escombrar la neu de davant de casa i, per descomptat, mai, però absolutament mai, tenim problemes a les carreteres, ni marxa la llum, ni el tren arriba amb una hora de retard.

La manca de sensibilitat de molta gent que no viu al Pirineu envers nosaltres és enorme. Sembla que només existeix l'àmbit metropolità. La resta és una mena de jardinet que es pot explotar impunement. I si no raja aigua de l'aixeta, sempre podem instal•lar una canonada al Segre i bombejar l'aigua a través del túnel del Cadí. Per això estem. Encara sort que ens deixen existir...

12 de gener 2009

Déu es passeja per Barcelona

Sorprén encara, tot i que no sobta, que alguns moviments religiosos hagin posat el crit al cel (mai millor dit) per la campanya que l'Associació d'Ateus de Catalunya està realitzant en un parell de busos barcelonins amb un anunci que diu quelcom de similar a: "Déu probablement no existeix. Així que relaxa't i gaudeix de la vida".

Bé, no hi ha per tant! Després de tota la parafernàlia religiosa que han de suportar els no-catòl•lics en aquest país (Nadals, processons, Santiago Apóstol Patrón de España, El Pilar, la Setmana Santa i festes associades, manifestacions de bisbes i cardenals, juranments de càrrecs públics sobre la Bíblia, etc, etc, etc) no crec que hi hagi per tant per un parell de busos amb aquest inofensiu eslògan.

A fi de comptes, la propaganda religiosa la tenim pertot arreu. Això sense tenir en compte que portem segles suportant aquesta "inofensiva" publicitat. De fet, fins fa poc, era un mercat captiu que havia de consumir aquest producte vulgues no vulgues. Només des de fa unes poques dècades, en aquest país, tenim una certa llibertat per consumir altres "marques" o per fer dieta religiosa.

Però ja se sap que "quien tuvo, retuvo" i que això que la competència et passi pel davant, ni que sigui de manera totalment inofensiva, posa nerviosa molta gent. Si Déu, existeix, subto que l'importin gaire aquests anuncis. A fi de comptes, ja s'ho trobaran quan es morin, els ateus. I si no existeix, encara importa menys.

El que més m'empipa, però, són les manifestacions d'algunes persones, d'altra banda suposadament intel•ligents, que citen Dostoyevski, afirmant que "sense Déu, qualsevol cosa és possible". O dit d'una altra manera: sense Déu, no hi ha moral.

Jo crec que hi ha bones persones, persones no tan bones i persones lamentables, independentment del seu fet religiós. Hi ha hagut gent fervorosament religiosa que han estat uns veritables fills de sa mare i, en canvi, gent atea molt moral i virtuosa. Si algú necessita creure en Déu per ser bona persona, és que potser només és bona persona perquè té por que el castiguin quan mori.

Els que pensen així són també els que pensen que l'home és dolent per natura (Hobbes) i que cal un ordre superior que manegui el garrot per tal que la persona cregui i es comporti mínimament. Però aquesta gent que tem a Déu i per això es comporta, són realment bones persones? Tinc els meus seriosos dubtes.

D'altra banda, jo sempre que entro en un debat relacionat amb Déu sempre pregunto el mateix: de quin Déu parleu? Del judeo-cristià, dels déus hindús, dels esperits animistes, o de la manca de Déu budista? N'hi ha un de vertader i els altres són falsos? Vaja, quin un que condemna a la major part de la Humanitat...

En fi, no patiu que no hi haurà desercions massives per culpa de quatre cartells a un parell de busos. Hi ha mètodes més coercitius per a això: escoles religioses, rentats de cervell, amenaces del Foc Etern i, si aquest no acaba d'arribar, sempre es pot retornar al temps de les fogueres...

09 de gener 2009

Com si sentissin ploure

Volia cridar l'atenció sobre un fenomen realment digne d'estudi. Darrerament només es parla de la crisi econòmica. Doncs bé, en previsió d'una disminució de la facturació, la major part de bars i d'establiments de restauració cerdans han tingut la brillant idea de... apujar els preus!!! Molt intel•ligent, sí senyor. Si no arribem perquè ve menys gent i consumeix menys, doncs apugem els preus i els que vénen que es fotin i paguin la crisi ells solets.

A mi, de sempre m'havien ensenyat allò de la corba de l'oferta i la demanda. Vaja, que si la demanda queia, el que calia fer era abaixar els preus per tal que la gent tornés a engrescar-s'hi i consumís més. Però sembla que les lleis del capitalisme no s'apliquen a la Cerdanya. Aquí som tan llestos que ho fem a l'inrevès.

És clar, després es queixen que la gent no surt, que gasten poquíssim, que si patatam, que si patatim. I de qui és la culpa? De les sub prime nord-americanes o d'aquesta política de preus tan absurda i penosa?

Naturalment, la gent continua pujant a la Cerdanya i segueix consumint. Moltes d'aquestes ments preclares encara tindran la sort que hi ha un sector benestant que es pot permetre el luxe de pagar més per obtenir el mateix servei, però em penso que això són figues comptades.

La tendència visible és que la gent paga el túnel, paga el forfé d'esquiar i paga l'allotjament, però pel que fa a la resta, economitza tant com pot. Així que si continuen d'aquesta manera els preus, us podeu fer una idea de com acabarà la cosa, oi? Cada cop es veuen més cartells de "Es ven", "Es lloga" i "Es traspassa". Si, abans, trobar un local a Puigcerdà era complicat, ara torna a ser possible.

Quants bars, a Puigcerdà, tenen hora feliç? És a dir, quants fan descomptes especials un cop a la setmana durant una determinada franja horària, com passa a moltíssims llocs? Que jo sàpiga cap ni un. Crec que aquestes dades parlen per si soles de l'agudesa per als negocis que regna a determinats sectors.

07 de gener 2009

En Franco és mort?

M'agradaria fer una sèrie de preguntes des d'aquest bloc a veure si algú me les pot contestar.

1) És cert que la carrossa dels Reis d'Orient que es fa servir a la desfilada és de lloguer i ens costa 6.000 euros d'aquests que se suposa que no n'hi ha? És cert que el grup electrogen de l'esmentada carrossa es va espatllar al començament de la cavalcada i va haver de ser substituït pel grup electrogen de l'Ajuntament de Puigcerdà?

2) És cert que l'actual mossèn de Puigcerdà va obligar els patges de la desfilada a fer-li un petó a una figura del nen Jesús conforme anaven entrant a l'Església? Si és així, m'agradaria veure les cares de sorpresa d'alguns dels patges que de catòl•lics tenen més aviat poquet.

3) Per quin motiu es convida els representants de l'església catòl•lica als actes públics, com el Concert d'Any Nou i se'ls fa seure al costat de les autoritats civils? És que no vivim en un estat aconfessional? És que, de cop i volta, el partit que governa l'Ajuntament de Puigcerdà s'ha tornat de dreta tradicionalista o és que hem tornat als antics temps en què no hi havia separació Església-Estat en aquest país i jo no me n'he assabentat?

4) Finalment, algú li pensa explicar a les autoritats polítiques municipals això de l'estat aconfessional o pensen continuant gratant uns quants vots anant al darrere de les processions religioses catòl•liques (la "peineta" és opcional)?

05 de gener 2009

Reflexions per l'any que comença

El 2009 es preveu un any dur, especialment degut a la maleïda crisi econòmica. El consum ha caigut, les vendes han baixat i com a resultat, es perden llocs de treball i oportunitats econòmiques i personals. Tothom està desitjant que aquest any passi, però em temo que té 365 dies, si fa no fa, com tots.

A la comarca, a part dels efectes més evidents (acomiadaments, reducció de l'activitat econòmica, aturada de la construcció, baixada de les vendes i tancament d'alguns comerços) es pot respirar un cert aire de pessimisme que no ens fa cap bé.

Per exemple, tothom ha donat per suposat (i ho ha aplicat) que en temps de crisi, la cultura és negligible. Apa, retallada a la cultura. Suposo que la major part dels polítics es pensen que això de la cultura està molt bé en temps de vaques grasses i consisteix en anar a presidir actes i menjar-se uns quants canapès després, però molt em temo que és quelcom més que això.

A Llívia, per exemple, els concerts, que enguany arriben a la 28ena edició, s'han vist afectats. Clar que ho entenc. Aquesta població ha fet un esforç econòmic molt important per fer un Museu nou, reconvertint l'espai de l'antiga farmàcia i la Generalitat de Catalunya sembla que passa força d'ajudar els concerts de Llívia, mentre que no té cap inconvenient d'ajudar-ne d'altres de similars. Ja se sap, els polítcs metropolitans només se'n recorden del Pirineu quan vénen a esquiar i poc més.

A Puigcerdà, s'ha volgut apujar les taxes dels cursos de l'escola d'arts, el pressupost de Cultura no està per a gaires alegries i si cal retallar, no tindran gaires manies a fer-ho. Pel que fa al Museu continua sense acabar-se: la cançó de sempre. Ara hi ha la possibilitat de demanar una important subvenció de fons europeus per posar-lo definitivament en funcionament, però com que l'Ajuntament ha de posar la resta dels diners, molt em temo que la situació continuarà un altre any igual.

A la resta de la comarca tampoc sembla que això de la cultura els preocupi gaire. Llevat potser del municipi de Bolvir, la resta s'ho miren des de la distància. Clar que si en èpoques bones ja no feien gaire cosa, per què s'haurien d'arromangar ara per cercar recursos per a la cultura?

Bé i no només es tracta de cultura. Hi ha una antiga dita que recomana a aquells que manen que si volen tornar a guanyar les eleccions, facin un pont al poble. Avui dia es podria traduir per un Hospital nou, un local social, una piscina, una plaça nova, etcètera. Cada poble té les seves aspiracions.

Així, ens gastem quantitats enormes de diners en moltes obres que després restaran infrautilitzades. Però és ben igual: com que llueixen i fan goig, ja ens està bé. Em pregunto si algun dia els nostres mandataris faran una mínima planificació de les necessitats futures de les poblacions i actuaran en conseqüència en comptes de mirar només a quatre anys vista per tal de poder-se agafar fortament a la poltrona.

Per acabar amb aquestes reflexions, voldria cridar l'atenció sobre els projectes de vies de comunicació que s'estan movent darrerament: més carreteres (o hauria de dir autovies) travessant la plana cerdana, més variants, una línia fèrria cap a la Seu, més creixement urbanístic, més pistes d'esquí, més túnels i més de tot.

És possible que algunes d'aquestes infraestructures siguin positives, però la majoria només serviran per acabar de destrossar la Cerdanya tal i com la coneixem. Personalment, només en salvaria el túnel de Toses (sempre que es faci amb uns criteris mínimament respectuosos amb el medi ambient) i la millora de la línia fèrria entre Ribes de Freser i Puigcerdà (que ja ens hi podem posar fulles, perquè dubto que l'arrangin mai).

02 de gener 2009

Nyigo-nyigo

L'altre dia vaig poder escoltar en directe la violinista Ala Voronkova a l'església de Llívia, interpretant magníficament Els 24 capricis de Niccolo Paganini. Va ser una experiència formidable.

Això sí, sempre passen coses al teu voltant en les quals no pots deixar de fixar-te. La primera cosa que vaig notar, per desgràcia, és que la gent que s'asseia al banc del darrere tenia l'educació on la tenen les vespes. Es van passar tot el concert parlant i tractant que la seva filla petita s'estigués quieta.

A veure, els capricis de Paganini són obres virtuosístiques que, si no t'agrada la música d'aquest compositor i, concretament, la música dels instruments de corda, es poden fer una mica pesats. Així que portar una nena petita a un concert d'aquestes característiques no fa presagiar res de bo: la nena s'avorrirà i donarà la murga. Això sí, els pares com si res.

Quan ja no van poder aguantar-la més, la van deixar "lliure" per l'església i la nena va començar a moure's fins que, per sort, es va asseure en un lateral, però en d'altres ocasions, els nens es converteixen en una mena de borinots de no paren quiets, molestant tothom, mentre els pares s'ho miren tot cofois.

La segona cosa que vaig observar és la poca cultura musical del país. El concert tenia una mitja part, moment en què la meitat del públic va aprofitar per fugir en estampida de l'església. No és que fos particularment tard o el concert durés massa. Simplement, crec, que van anar-hi perquè algú els va lloar les excel•lències de la violinista, sense tenir en compte el tipus d'obra que interpretava.

I és clar, com deia una senyora en un altre concert en què també es va interpretar Paganini, "la seva música és molt nyigo-nyigo". Què li farem! Suposo que és el que passa quan la gent va més a lluir l'abric de pells que no pas a escoltar música...