16 d’agost 2007

La calma llivienca

M’agrada passejar per Llívia, especialment de nit. La calma dels seus carrers estrets i foscos no es troba gairebé enlloc de Cerdanya. Tot i que la part més propera a la carretera és força activa turísticament parlant, sobre tot el mes d’agost, els carrerons del barri vell encara conserven una certa calma i tranquil·litat.

En ocasió dels concerts del Festival de Música, arribo a l’església d’hora i m’assec en algun dels bancs de pedra que hi ha i contemplo el paisatge. De vegades, una llunyana tempesta descarrega els seus espectaculars llamps sobre el Puigmal. D’altres, se senten els grills dels camps propers. Amb sort, alguna au nocturna que comença la seva activitat.

Sol fer fresqueta aquests vespres d’agost i és divertit veure passar la gent que va als concerts. La majoria d’ells, molt arregladets, massa -penso jo. Alguns sembla que vagin a una convenció o al Liceu. No n’hi ha per tant. La nit llivienca és més desenfadada que tot això.

També tenim els “pijos”, és clar, que van parlant –la majoria en castellà, tot i que de catalans també se’n troben- de les seves coses, ja sabeu, les darreres vacances a l’Índia o al Tibet, el nou iot amb el qual han fet un creuer o de la seva darrera inversió immobiliària. Són el mateix bestiar que podeu trobar aquests dies a molts restaurants de moda de la Cerdanya. A Llívia són una veritable plaga.

També hi ha amants de la música, com jo mateix, que no anem a lluir-nos sinó a escoltar música. Em penso que som una minoria. Alguns cops fins i tot m’he plantejat si tornaria l’any següent, però sempre hi torno. La qualitat de les formacions i solistes que porta el Festival és massa bona com per a desaprofitar-la malgrat els inconvenients.

De fet, procuro prendre-m’ho amb humor. En un concert, tenia al darrere un senyor molt maleducat que es va posar a menjar un caramel enmig d’una magnífica actuació de l’Orquestra de Cambra de la Filharmònica Txeca, fent tot tipus de sorollets molestos i repugnants. Bé, insensible con era a les mirades furibundes d’alguns espectadors, me’l vaig imaginar menjant-se un caramel de cola d’impacte, a veure si deixava de fer sorollets. Per sort per a ell, la imaginació no sempre esdevé realitat.

Altres vegades et trobes amb el típic senyor o senyora que van d’entesos i que comencen a llegir i comentar el programa en veu alta. Ja dic, van d’entesos, però quasi bé mai pronuncien bé els noms dels compositors i són dels que es posen a aplaudir abans d’hora. Tot un espectacle.

I sempre tenim el morbo de la fila zero. Quin personatge s’asseurà a la primera fila? Val a dir que darrerament la cosa ha anat una mica de baixa. Des que mana el tripartit, no tenim presència de gaire polítics que ocupin càrrecs destacats i que estiuegin a la Cerdanya. Sembla que tenen més retirada per l’Empordà i pels concerts del Castell de Perelada. Llívia és massa clàssica pels progres.

I què em dieu del magnífic ram de flors amb formes tot suggeridores que sempre hi ha dalt de l’escenari? És un dels elements característics i originals del Festival. Pensem que Llívia organitza cada any un concurs de rams de flors i s’ha de donar exemple.

Sempre que puc agafo la zona de cor, malgrat és la més cara. Té tres avantatges a tenir presents: primer, és la més còmoda; segon, té una acústica meravellosa; i tercer, m’estalvio d’anar a la mateixa zona on van la majoria dels que es volen pavonejar. No vull dir que tots els que estan abaix hi vagin a això, però he pogut detectar que la gent del cor, aprecia més la música. Clar que hi ha de tot, com el senyor del caramel sorollós.

Una cosa que em desanima força és veure la poca gent jove que va als concerts. La majoria dels pocs que hi van, solen anar amb els pares, quasi per obligació. Afortunadament hi ha excepcions, però veient l’edat mitjana dels assistents, em penso que d’aquí uns anys, el Festival començarà a patir problemes si la gent jove, en crèixer, continua passant de la música clàssica, com em penso que faran.

En fi, un plaer per als sentits. Tant de bo en pugui gaudir durant molts anys i el Festival continuï en la mateixa línia. Quan el senyor Vinyet es va retirar, hi havia qui el volia “modernitzar”, fent concerts de jazz a dalt del castell (!) i altres galindàines per l’estil. I que consti que no tinc res en contra del jazz.

Igual és que amb l’edat em faig carca o potser és que sempre ho he estat, però espero que l’actual línia del Festival duri. I per molts anys!

2 Comments:

At 7:24 p. m., Blogger Meister said...

La gent del festival de Llívia ha canviat força... També ha canviat bastant el teixit turístic de la comara en general i sobretot de l'efectiu del que disposen. Així i tot, encara suposo que podràs trobar algun romàntic dels d'abans per escoltar els festivals de música clàssica.

A mi particularment no em sobta que no hi hagi joves entre el públic del festival. Llocs com aquest, més per despit i deixadesa, com per preu en menys mesura, s'han elitilitzat i ja se sap, els joves són antielitistes, fins que guanyen quatre duros. Així que no em preocuparia tant!

Cuida't molt!

 
At 12:22 p. m., Blogger Yarhel (Enric Quílez) said...

Sí, en això del preu tens tota la raó. De tota manera, és molt més barat que anar al Palau de la Música, per posar un exemple. En qualsevol cas, la gent jove sol defugir l'elitisme... llevat de cert tipus de "bestiar", éc clar :D

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home