Merchandasing

Aquest cap de setmana he estat a Pamplona. Tot i ser diumenge, vaig trobar algunes botigues obertes, sobre tot de records, on vaig poder comprar uns quants regals amb imatges i símbols típics de Navara: mocadors de Sant Fermí, una txapela, clauers, un anell amb lauburus gravats, postals, etc.

Comentava amb la persona amb qui anava que de botigues d’aquestes ja no se’n troben a Puigcerdà, cosa que estranya una mica, ja que fa uns anys n’hi havia unes quantes. Però si ara vols comprar merchandasing amb elements típics de la Cerdanya, és força complicat de trobar-ne.

Tornem a un dels temes recurrents d’aquest bloc: la manca d’alguns serveis bàsics a la Vila. Es pot considerar la venda de merchandasing com un servei bàsic? Doncs sí, en especial en un poble que pressumeix de viure del comerç i del turisme.

Això sí, de bars petitons –gairebé tots clònics- i de botigues de roba, tantes com vulgueu. És que ningú no té gens ni mica d’iniciativa o d’originalitat? És clar que, coneixent el personal, ja m’imagino què passaria si algú obrís una botiga de regals/records a Puigcerdà i mig funcionés: que passats quatre dies, se n’obririen tres o quatre més.

És le que deia: manca d’originalitat i enveja d’allò que funciona. El resultat: gana per tothom i, a la llarga, desproveïment d’alguns serveis bàsics o importants. Crec que aquest és un típic exemple on la iniciativa lliure de mercat, no funciona gens ni mica. És clar que, Puigcerdà is different!

Carta oberta a l’Alcalde de Puigcerdà

Vull fer notar la meva disconformitat amb el nom d’un carrer de la Vila. Em refereixo al passeig de Josep Pla, situat a la zona de l’Incasol, que talla la ronda Joan Maragall i desemboca a l’avinguda del Segre.

Tot i que Josep Pla va ser una gran escriptor català, possiblement un dels millors narradors que ha donat la literatura catalana, alguns aspectes de la seva biografia crec que desaconsellen rotundament el fet de dedicar-li un carrer a la nostra població.

Fa poc han aparegut documents que demostren allò que era un secret a veus: que Josep Pla va ser un espia franquista. No m’agrada entrar en qüestions relacionades amb la guerra civil en temes polítics, però crec que la magnitud del cas justifica fer-ne una excepció.

Sembla ser que Josep Pla va organitzar tot un sistema d’espies al sud de França que passaven informació als franquistes. Part d’aquesta informació es va fer servir per bombardejar ciutats catalanes, on van morir moltes persones innocents.

És per aquest motiu que crec el Sr. Josep Pla, encara que un gran escriptor, no hauria de gaudir de l’honor de tenir dedicat un carrer a la nostra vila i per aquest motiu, li demano que, prèvia verificació dels fets esmentats, realitzi les actuacions pertinents per canviar el nom d’aquest carrer.

Per sort, d’escriptors i d’escriptores que es mereixen un carrer a la Vila n’hi ha molts. Goso suggerir els noms de Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Pere Calders o Joan Oliver, per exemple.

Visc a tocar del passeig Josep Pla i hi passo gairebé cada dia i no puc deixar de pensar cada cop que ho faig que aquest senyor no es mereix l’honor de tenir dedicat un carrer a cap població catalana. Ni ell, ni molts d’altres que van causar tant patiment al nostre país.

Li agraeixo l’atenció i aprofito l’ocasió per a saludar-lo.

El cor de la ciutat

M’acabo d’assabentar que l’Ajuntament de Puigcerdà ha decidit que, a partir d’ara, no deixarà obrir cap entitat bancària més al centre de la població i que demanarà a les existents, que es vagin traslladant. La mesura ha estat acollida amb sorpresa pels bancs i caixes i amb satisfacció per l’oposició i pels comerciants.

La veritat és que trobo que es tracta d’una mesura d’allò més encertada i força innovadora, ja que poques poblacions fins al moment present han gosat plantar cara als bancs i fer una ordenació d’aquest tipus. Val a dir que aquesta ordenació permetrà, a la llarga, recuperar bons espais per destinar-los al comerç, que crec que hauria de ser la seva funció principal.

Puigcerdà té un problema endèmic de manca d’espai degut a la seva configuració urbanística d’origen medieval i a l’especulació del terreny per ser zona molt turística. Així, trobar locals comercials al centre de la vila és realment complicat i car. Els comerciants mai no podran competir econòmicament amb una entitat bancària, que disposa al seu darrere de molta potència econòmica, així que una mesura com la que ha adoptat l’Ajuntament, serveix l’interès general.

D’altra banda, els locals bancaris resten tancats la majoria de tardes i tot el cap de setmana, per la qual cosa es desaprofiten locals per activitats econòmiques més intensives, a part que donen una sensació de “tancat” poc en sintonia amb la resta de locals comercials.

Aquesta mesura s’ha d’entendre en un intent de reordenar l’activitat econòmica al centre de la Vila. Ja fa un cert temps es va aprovar una normativa segons la qual no es deixarien obrir més locals de lleure nocturn al centre i que es miraria d’aconseguir que els actuals s’anessin desplaçant progressivament als afores de la població, al sector dels polígons industrials.

Això, a part d’incrementar el benestar dels veïns, que podran gaudir de menys soroll nocturn, també hauria de ser un avantatge econòmic, ja que el terreny a les zones industrials sol ser més barat que al centre de la població. Clar que jo no posaria la mà al foc per aquesta afirmació, ja que l’experiència demostra que a Puigcerdà, aquestes coses no sempre són certes.

En tot cas, això permetria locals de lleure molt més grans que els actuals, que són del tot insuficients moltes nits en temporada turística per cobrir tota la demanda, cosa que fa que molta gent es desplaci a municipis veïns per gaudir del lleure nocturn.

La contrapartida, però, és que cada cop serà més freqüent haver d’agafar el cotxe. Si afegim que els controls d’acoholèmia són cada cop més nombrosos i estrictes, el que es guanya per un costat, por arribar a perdre’s per un altre. Caldrà veure com evolucionen les coses abans d’emetre un judici més fort.

Augments de tarifes

El recent augment de les tarifes de l’aigua i del pàrquing Saba han provocat un cert rebombori a Puigcerdà, com ho solen fer tots els increments que afecten a la butxaca de la gent. Estan justificades aquestes pujades o ens prenen el pèl?

Pel que fa a l’aigua és evident que es tracta d’un bé que cada vegada serà més car. Això es deu a què cada vegada és més escàs, degut al canvi climàtic i a l’augment de població. D’altra banda, Puigcerdà té previst un creixement urbanístic considerable i d’alguna manera s’ha de finançar.

Un altre assumpte és si un 20% és molt o és poc. A mi em fa l’efecte que properament veurem increments d’aquest tipus en més serveis bàsics, ja que estem a començament de legislatura, que és quan se solen fer aquestes coses (cap polític sol arriscar a aplicar un augment així el darrer any de mandat, sobre tot si es presenta a la reelecció).

A més a més, em penso –tot i que és una impressió personal no basada en el coneixement de les dades- que l’economia comença a afluixar, que no les llicències d’obres comencen a escassejar i que d’algun lloc s’ha de treure els calés.

Pel que fa a la pujada del pàrquing Saba, ho diré clar i català: em sembla un escàndol i una presa de pèl. O sigui, aquests senyors ens han estat cobrant allò que no tocava, que per això s’ha fet una llei per regular-ho. En teoria, s’ha de cobrar només pel temps d’estada al pàrquing, no per fraccions d’hora, cosa que és un abús.

Però ara resulta que volen continuar exprement la vaca i, és clar, apugem les tarifes per continuar cobrant el mateix. Així, si abans deixaves el cotxe un cert temps i et costava 1,60 €, ara et costarà 2,10: més d’un 30% a canvi de res. Si tenim en compte que les tarifes ja de per si són cares, després que no s’estranyin si la gent prefereix anar a deixar el cotxe a la cinquena forca i no se’ls omple el pàrquing més que els dies justos d’afluència massiva a la Vila.

Se suposa que les autoritats municipals estan per protegir els interessos de tothom, no només els de les empreses. Si entenc i accepto l’increment de les tarifes de l’aigua és perquè se suposa que a canvi es renovaran o es faran noves infraestructures. Però, i al pàrquing? Quina millora es farà? Perquè cal que torni a recordar que l’ascensor no funciona la meitat dels dies de l’any degut a les filtracions d’aigua? O que la barrera està espatllada cada dos per tres i es munten unes cues considerables?

No entenc aquesta submissió a Saba, que no afecta només al pàrquing subterrani, sinó al nombre creixent de zones blaves a la Vila, que fa gairebé impossible deixar el cotxe prop del centre sense pagar. Afegim a més que es paga els set dies de la setmana, a diferència d’altres indrets i tenim un cocktail força indigest, tant pel puigcerdanès que té cotxe, com per al turista que ens ve a visitar (i a consumir).

Potser que ens ho fem mirar això dels aparcaments, perquè crec que la cosa s’ha sortit de mare des de fa dies i, en comptes de millorar, cada vegada és pitjor.

Sobre patrimonis recuperats i manllevats

Llegeixo en premsa que l’Ajuntament de Prats i Sansor ha decidit de recuperar l’ermita de sant Miquel que actualment es troba en estat ruïnós i de fer-hi també una plaça al costat seu.

És una mostra més del creixent interès per recuperar el patrimoni de què disposa la comarca i que tants segles de guerres i de desinterès general, unit a la ferotge especulació urbanística actual han motivat la seva pèrdua a la Cerdanya.

Un exemple recent d’allò que crec que mai més no s’hauria de fer és la destrucció de l’antic nucli de Niula, al municipi de Ger, per fer una urbanització de segones residències d’alt nivell.

Un altre nucli, també de la muntanya de Ger que es troba en perill és el de Montmalús, on actualment hi ha instal·lada una fàbrica de formatges. Espero que no es tiri endavant la iniciativa que comportaria una nova agressió al medi natural i humà de la solana cerdana.

El cas de Niula és per pensar-hi. Destruim les cases típiques cerdanes de debò i les substituim per un succedani penós de “típica casa cerdana”, ara sí, d’eslogan publicitari. De tantes i tantes com se n’han fet, han esdevingut típiques. De fet, són majoria, si bé mai seran les “autèntiques”. Ara, qui prefereixi un succedani, allà ell.

Em sembla meravellós que hi hagi gent que estigui disposada a anar a viure a un nucli perdut a la muntanya i restauri una casa o bé se’n faci una de nova, però respectant el paisatge i l’arquitectura preexistent. Però no em dol criticar decisivament els pixapins de segona residència que només pensen en “fardar” davant de les seves amistats, tot dient que tenen una caseta a la Cerdanya, costi el que costi i peti qui peti. Per a aquests, la meva més profunda incomprensió.

La solana cerdana ha esdevingut, amb el temps, un munt de poblets amb megaurbanitzacions adosades, molt més grans que el nucli original, que el desvirtuen totalment i donen una sensació quasi alienígena als indrets. Sobre tot de nit.

Tan important és tenir una casa a la Cerdanya que estan disposats a permetre que es destrueixi el paisatge del qual se suposa que vénen a gaudir? Tan poc hi entenen que permeten veritables monstruositats arquitectòniques i les paguen a ulls clucs? O fan només per especular o per presumir?

Els moderns arconts

A l’antiga Grècia, hi havia una figura de poder anomenada arconts (del grec, arjo > manar) que eren els magistrats que governaven una polis (una ciutat-estat grega). Els mandamassos, que en diríem avui.

Doncs bé, aquells antics temps anteriors a la democràcia sembla que no hagin passat a l’estat espanyol. Per què dic això? Doncs perquè tot i tenir una democràcia més o menys qualitat, ara en això no hi entraré, sembla que en darrera instància, determinades decisions necessiten el plàcet d’uns nous arconts: els magistrats del Tribunal Constitucional.

Així, tenim el cas de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que, havent estat aprovat pel 90% dels diputats del Parlament català, va ser tramès i retallat descaradament al Congrès dels Diputats per la cambra que, segons la Constitució espanyola, ostenta la sobirania popular. Per si fos poc, l’Estatut va ser refrendat majoritàriament pel poble català en un referèndum d’allò més democràtic.

I de què ha servit? Doncs de poc, perquè ara, degut a les fràgils majories existents en el si del Tribunal Constitucional i gràcies al politiqueig a què aquesta en teoria neutral institució ha estat sotmesa, és molt probable que el tombin com qui no vol la cosa. En definitiva, sis magistrats afins al PP faran i desfaran al seu antull.

Això em recorda a una cançoneta del Retaule del flautista, una obra teatral de Jordi Teixidor que diu: “Som, som, som, som els regidors d’aquest municipi, tots som els millors, qüestió de principis. Manar i remenar, les coses de la Vila. Manar i remenar, tallem el bacallà”.

És absolutament patètic que una institució de tanta importància com és el Tribunal Constitucional, que hauria de ser el més gran exponent de la justícia i de la imparcialitat de l’estat espanyol, estigui tan contaminat políticament que hagi perdut tot crèdit davant de l’opinió pública.

Quina enveja em fa el Tribunal Suprem dels Estats Units d’Amèrica! Quina diferència de tribunal! Quin prestigi que té aquesta institució i què poc prestigi que té la nostra! És clar que allà els magistrats són vitalicis, els nomena el president, previ plàcet del Senat i, tot i així, són força més imparcials que qualsevol altre magistrat electe o nomenat.

Potser que reformem la Constitució per fer reformes importants a l’estat i no per tonteries sobre qui ha d’assumir el tron, si un nen o una nena. Potser que solucionem els problemes reals del país, abans que les institucions esdevinguin tan inoperants que ningú no se les cregui i acabem tots en una crisi de valors d’estat.

I amb el diari li regalem un portaavions

Trobar un diari a Puigcerdà avui és gairebé impossible. Un dels pocs expendedors habituals està de vacances i els que resten oberts, en vénen pocs exemplars. Resultat: que si vols arròs, Catalina! Per què està passant tot això?

Cal tenir en compte que el nombre de punts de venda de diaris a la Vila –i a molts altres indrets- s’ha anat reduint progressivament els darrers anys. No és que ara es comprin menys diaris, sinó que la venda d’aquest producte deixa pocs beneficis i cada cop és més farragosa.

El motiu són els col·leccionables. Tots els diaris s’hi apunten a aquesta moda: que si ganivets de cuina, que si plats de disseny, que si enciclopèdies, que si capsetes amb herbes aromàtiques… al final ens acabaran venent un portaavions per peces!

El quiosquer o l’estanliment equivalent n’està fart. Abans només eren els bancs els que feien competència deslleial a les botigues regalant tot tipus d’accessoris. Però ara, els quioscos s’han convertit en botigues una mica de tot plegat degut a la inundació de col·leccions que ofereixen els diaris.

La premsa, veient que som un país amb poca tradició lectora, tracta d’augmentar les seves vendes fent servir tot tipus d’hams-reclam. I és clar, la gent pica. Però el quiosquer acaba ben fart de reclamacions, cupons, cartilles i devolucions. Ell va muntar un quiosc o una llibreria, no una botiga de souvenirs!

Un dels pocs punts de venda que encara resten al centre de Puigcerdà s’està plantejant de deixar de vendre premsa. El resultat és que quan l’altre punt expenedor estigui de vacances, serà pràcticament impossible aconseguir cap diari a la Vila.

Entenc que el mercat és lliure, però potser que algú posi remei a aquesta patètica i lamentable situació. Com és possible que una població de gairebé 10.000 habitants no tingui un servei decent i estable de venda de premsa? Aquesta és la imatge que volem donar? I, molt pitjor, aquests són els serveis que estem disposats a acceptar?

La culpa, però, és sobre tot dels diaris que amb les seves punyeteres promocions estan enfonsant el sector. No és només Puigcerdà. Darrerament s’ha registrat a la província de Girona un descens generalitzat del nombre de punts de venda de premsa. Potser que s’ho facin mirar ben mirat o aquí caurà Samsó amb tots els filisteus.

La Hispanitat

He vist amb una certa sorpresa el vídeo del Sr. Mariano Rajoy demanant als espanyols que fessin mostra del seu orgull patriòtic demà dia 12 d’octubre –Hispanitat- manifestant d’alguna manera el seu amor per “la nación española” (sic).

Mai he entès aquesta festa. D’una banda, és de caràcter religiós –el Pilar- i d’altra, polític. A més, ho celebren amb una desfilada militar. Sort que “ells” no són nacionalistes, que si ho arriben a ser ens fan desfilar a tots.

Però què commemorem el 12 d’octubre? El dia de la “nación española” en la qual només creuen una part dels habitants de l’estat espanyol? Una festa religiosa? El genocidi de les cultures precolombines de Centre i Sud-amèrica? Sí, ja sabeu, entre d’altres coses amb la imposició del catolicisme i de l'espanyol, aquesta llengua “que nunca fue lengua de imposición sino de encuentro, a nadie se obligó nunca a hablar castellano”…

A Puigcerdà, municipi governat per ERC, naturalment no se celebra la Hispanitat de manera oficial, si bé és festiu, com arreu de l’estat. Però quina és la meva sorpresa quan veig des de fa ja uns quants anyets, com pel dia 12 d’octubre surten com bolets unes quantes atraccions, aquest any instal·lades a la plaça del Call.

Però a veure, no hem quedat que no ho celebrem? O és que “la pela és la pela” i la resta són punyetes? Doncs bé, això de posar atraccions per la Hispanitat és fabulós, així no fem cap lleig a ningú i tothom content. Sort que són d’ERC, que si no ja em veig desfilant sota una bandera espanyola enorme a la plaça Santa Maria, onejant al vent.

Jo particularment aniré a collir bolets per les Jornades Micològiques del Museu cerdà. Que algú m’expliqui com ha anat la desfilada i records a la cabra de la legió.

A qui li importa?

Una de les coses que més llàstima em fa és el poc suport públic que tenen algunes persones i entitats cerdanes que es deixen la pell treballant desinteressadament per un objectiu, sense cap ànim de lucre i que, a la llarga, ningú no valora.

Un dels casos que més clama al cel és el cas de la fundació ADIS, que ha de lluitar contínuament per obtenir espònsors amb què pagar les seves actuacions i activitats. No podrien tenir les institucions una mica més d’interès al respecte, més tenint en compte que aquesta fundació els fa una part de la feina que, altrament, haurien de fer ells?

Això passa una mica amb tot. Trobem associacions de molts tipus: veïnals, esportives, culturals, etc, que no cerquen enriquir-se, sinó satisfer una sèrie de necessitats o interessos globals i molts cops romanen en el mé absolut anonimat.

A veure, quants de vosaltres coneixeu, per exemple el grup d’escacs que hi ha a Puigcerdà? No és precisament un grup de poc nivell. Però tampoc crec que rebin gaire suport. Això sí, desconec si el cerquen o no. En qualsevol cas, es mantenen en un anonimat força discret.

I què em dieu d’altres entitats de la comarca que no coneix pràcticament ningú, com Joventuts Musicals de la Cerdanya, que es dedica a organitzar concerts, especialment per promocionar joves talents?

Hi ha gaire gent que protestés en el seu dia pel nul cas que li feien a José Antonio Hermida, campió olímpic i europeu de BTT? O el cas encara més flagrant de Kílian Jornet, campió mundial, que no rep pràcticament cap ajut de l’administració, mentre aquesta inverteix molts diners en projectes més que discutibles?

I què fa la societat civil? Doncs no gaire cosa. Per tant, és normal que si la societat civil no pressiona, els polítics tampoc es moguin. A fi de comptes, si no ensumen vots, no obren l’aixeta dels diners, que sembla que siguin seus.

De vegades m’agradaria ser més optimista i poder veure l’ampolla mig plena, però és que en aquests casos, no és que la vegi mig buida, sinó que la veig seca i esgotada. Sort dels herois anònims que lluiten per tirar endavant algunes iniciatives. Tant de bo n’hi hagués molts més i tinguessin el reconeixement que, en canvi, preferim regalar-los a esportistes o famosos que cobren ingents quantitats de diners per fer la seva feina. Si és que arriben a tant.

Rogamos Empugen…

Renfe ens anuncia que ja s’ha restablert el servei ferroviari entre Ribes i Ripoll i ja no caldrà fer transbordament. Que bé! Ara només cal que arrangin la resta de la via entre Ribes i Puigcerdà, tot i que em sembla que aquesta obra és de les que sempre s’anuncien però mai s’acaben de realitzar.

Estem a l’any 2007, segle XXI i es triga més per anar de Barcelona a Puigcerdà en tren que de Barcelona a quasi qualsevol capital europea en avió. Per favor, que no són ni 170 quilòmetres!

Fa poc vaig estar a Romania, país amb unes carreteres infernals i on qualsevol trajecte, per petit que sigui, és tota una aventura. Com el tren de Puigcerdà, vaig pensar. Però és que resulta que no vivim a Romania ni paguem els impostos de Romania. Estem en un país que pressumeix de ser la vuitena potència mundial i que se les dóna de modern.

Però, on queda la modernitat quan hom agafa la línia Barcelona-Puigcerdà? És evident: la modernitat es queda a Barcelona, perquè al Pirineu no arriba. No almenys en tren. En cotxe sí, és clar, pel túnel del Cadí (de pagament) i per la magnífica xarxa d’autopistes (de pagament) i de túnels (de pagament) de què disposem.

No ho entenc. El tren fins i tot va pitjor que quan estudiava a Barcelona i em veia obligat a agafar-lo cada cap de setmana per pujar i baixar. Les vies no es veuen millor i el temps del trajecte és el mateix. El temps no passa per la via Puigcerdà-Barcelona. De fet, potser que ens ho fem mirar pels físics que igual descobreixen un sistema increïble per aturar el temps.

El problema és el de sempre: les inversions, que no acaben de creuar la collada de Toses mai de la vida. Deu ser que aquestes muntanyes que tan altes són, no ens deixen veure els nostres amors on paren. Li podríem preguntar al Govern (a qualsevol, és igual, pel cas que ens faran…).

Això sí, a l’hora de fer discursos, quan s’apropa una comtesa electoral o bé quan toca celebrar algun aniversari, llavors tothom s’hi apunta. No sé quants ministres de no sé quants governs, de la dictadura i de la democràcia, ens han promès solucionar el problema del tren. Però, ca, que és broma! Nosaltres a pagar, que ells ja inverteixen en ferrocarrills: a Madrid, a Sevilla i ara, amb una mica de sort, a Barcelona.

A quin rei cal convidar per tal que ens ho arreglin? Què hem de fer per poder entrar al segle XX (ja no dic el XXI, que això igual ja és molt demanar)? És que ens hem de canviar de país? Hem de demanar la independència de no-sé-qui per que a Madrid i a Barcelona ens facin cas? Preguntes retòriques que no tindran resposta. I és que al Pirineu, només neva.

Els símbols de l’estat

Vivim temps interessants. Sembla que hi ha una certa crisi a l’estat espanyol i, molt especialment, a Catalunya. Alguns dels símbols que temps enrere eren intocables, com la bandera o la monarquia, estan essent qüestionats des de diferents col·lectius i amb una certa contundència.

Em centraré en la monarquia, perquè de la bandera ja he parlat. Bàsicament la monarquia és una institució que es basa en el fet de designar un senyor com a cap de l’estat pel fet d’haver nascut el primer en una determinada família, en cas de ser home. Té una funció decorativa i força onerosa, ja que no només l’hem de mantenir a ell –que viu a cos de rei, mai millor dit- sinó a tota la seva família.

No dic que des d’un punt de vista pràctic de vegades no sigui millor tenir un rei o una reina que escollir periòdicament un president de república que sempre fa nosa. Fins i tot por ser turístic, com al Regne Unit. Però sincerament, no podem pretendre que és una institució ni moderna ni democràtica.

A Espanya, el rei és el cap suprem de les forces armades, tot i que no té la comandància efectiva. Signa les lleis, la justícia s’imparteix en nom seu i és el símbol de la permanència i la unitat de l’estat, en un país on això de la “unitat” no està gaire ben vist en certes “regions”.

A més a més, exceptuant el personal de la Casa del Rei, tota la resta de “decisions” que pugui prendre el rei, realment les pren un polític (el President de les Corts, el Cap del Govern, etc). Figura decorativa total.

Llavors, per què serveix? Vull dir, quina utilitat té? I el més important, encara que acceptem el rei com a figura decorativa pel motiu que sigui, hem d’acceptar tota la seva família a càrrec dels pressupostos de l’estat? Sincerament, a mi no m’agrada gens la idea.

El que no entenc és per què no es pot criticar una persona que, a sobre, és improcessable. O sigui, que té immunitat total. Faci el que faci. Això és un estat de dret i democràtic on hi predomina l’imperi de la llei? Que algú m’ho expliqui.

Així, quan El Jueves publica una befa sobre certs membres de la família reial, segrestem la publicació i els fotem un puro als dibuixants. Quan algú crema una fotografia del rei, detenim al perillós individu i li fotem un altre puro ben gros.

Això sí, un senyor que entra a robar a casa teva, el detenen i com que no té antecedents penals, entra per una porta i surt per l’altra. Curiós el funcionament de la justícia a Espanya. Potser que algú s’ho faci mirar, perquè em penso que hi ha alguna cosa que no va prou bé.