Els moderns arconts

A l’antiga Grècia, hi havia una figura de poder anomenada arconts (del grec, arjo > manar) que eren els magistrats que governaven una polis (una ciutat-estat grega). Els mandamassos, que en diríem avui.

Doncs bé, aquells antics temps anteriors a la democràcia sembla que no hagin passat a l’estat espanyol. Per què dic això? Doncs perquè tot i tenir una democràcia més o menys qualitat, ara en això no hi entraré, sembla que en darrera instància, determinades decisions necessiten el plàcet d’uns nous arconts: els magistrats del Tribunal Constitucional.

Així, tenim el cas de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que, havent estat aprovat pel 90% dels diputats del Parlament català, va ser tramès i retallat descaradament al Congrès dels Diputats per la cambra que, segons la Constitució espanyola, ostenta la sobirania popular. Per si fos poc, l’Estatut va ser refrendat majoritàriament pel poble català en un referèndum d’allò més democràtic.

I de què ha servit? Doncs de poc, perquè ara, degut a les fràgils majories existents en el si del Tribunal Constitucional i gràcies al politiqueig a què aquesta en teoria neutral institució ha estat sotmesa, és molt probable que el tombin com qui no vol la cosa. En definitiva, sis magistrats afins al PP faran i desfaran al seu antull.

Això em recorda a una cançoneta del Retaule del flautista, una obra teatral de Jordi Teixidor que diu: “Som, som, som, som els regidors d’aquest municipi, tots som els millors, qüestió de principis. Manar i remenar, les coses de la Vila. Manar i remenar, tallem el bacallà”.

És absolutament patètic que una institució de tanta importància com és el Tribunal Constitucional, que hauria de ser el més gran exponent de la justícia i de la imparcialitat de l’estat espanyol, estigui tan contaminat políticament que hagi perdut tot crèdit davant de l’opinió pública.

Quina enveja em fa el Tribunal Suprem dels Estats Units d’Amèrica! Quina diferència de tribunal! Quin prestigi que té aquesta institució i què poc prestigi que té la nostra! És clar que allà els magistrats són vitalicis, els nomena el president, previ plàcet del Senat i, tot i així, són força més imparcials que qualsevol altre magistrat electe o nomenat.

Potser que reformem la Constitució per fer reformes importants a l’estat i no per tonteries sobre qui ha d’assumir el tron, si un nen o una nena. Potser que solucionem els problemes reals del país, abans que les institucions esdevinguin tan inoperants que ningú no se les cregui i acabem tots en una crisi de valors d’estat.