Ens volen fotre fora!

Darrerament, en diversos assumptes reivindicatius en què m’hi he vist implicat, directament o indirecta, m’he trobat la mateixa resposta d’alguns polítics governants. Quan els demanes una cosa que no els agrada, et responen:

 

-           Presenteu-vos vosaltres a les eleccions! Ens voleu fotre fora!

 

A veure, entenc que sí que hi ha gent que fa servir les reivindicacions com a eina de desgast polític de l’adversari, no ho nego pas, conec massa bé aquest món. Però també hi ha gent honesta que únicament volen que se’ls tingui en consideració.

 

Un polític que ha arribat a un govern municipal, en efecte, ha estat escollit pels veïns. Tot i que de manera indirecta, ja que el que votem els electors és els regidors, que són després els que escullen l’alcalde i s’ho cuinen entre ells si no hi ha una majoria clara. No hi ha ni segona volta (com a certes eleccions, a França) ni sistema majoritari (com en altres països). Bé, és el sistema que tenim, però després no poden dir que a l’alcalde l’han escollit per fer tal o tal altre, a menys que tingui una clara majoria absoluta.

 

Quant als representants comarcals o provincials, són càrrecs nomenats a dit pels partits de manera indirecta en funció dels resultats de les eleccions municipals. Raó de més per no poder dir que els ha escollit el poble. Res d’això. Els han escollit els seus partits per ves a saber quins interessos.

 

Però encara que un governant hagi estat escollit pel poble i per un clar mandat electoral, amb un programa clar i ben definit, això no vol dir que estigui lligat de mans i peus o que no pugui escoltar altres opcions. De fet, la Constitució espanyola prohibeix el mandat imperatiu (en l’article 67.2, almenys en el cas dels diputats i senadors). És a dir, que converteix en paper mullat els programes electorals. Els polítics no hi estan obligats legalment a complir-los.

 

Naturalment, seria fantàstic que ho fessin, però torno a insistir: hi ha coses no previstes en aquests programes, les situacions canvien i també poden aparèixer noves idees i situacions. Els polítics sempre han d’escoltar les associacions o els particulars que vulguin proposar-los coses i no prendre-s’ho com un atac personal o una desautorització.

 

Al governant, no l’han elegit per fer el que li doni la gana. No han de confondre lideratge amb ser un dictador o governar a caprici, ignorant la resta del món.

 

Cal diàleg i em penso que, almenys a la Cerdanya, això és una rara avis. No s’estila. Hi ha massa restes encara de l’autoritarisme d’altres èpoques. Per no parlar de certs perfils de persones amb conductes gairebé narcisistes o paranoiques que proliferen entorn del poder. Suposo que és quelcom natural i que passa pertot arreu, però jo m’hi fixo en els de casa meva.

 

Demano, doncs, als polítics cerdans que tinguin un tarannà més obert, més dialogant. Que no estiguem d’acord o fins i tot que siguem adversaris polítics no ens converteix en enemics personals.

 

Per desgràcia, la política cada cop està més tacada d’aquest mal: la confrontació i el frontisme. Qui no està amb mi està en contra de mi. Massa sovint aquesta és la divisa d’aquells que manen. Alguns governants deixen d’escoltar el poble i després no entenen per què els han fotut fora, precisament, quan és el que han estat demanant a crits.