Rogamos Empugen…

Renfe ens anuncia que ja s’ha restablert el servei ferroviari entre Ribes i Ripoll i ja no caldrà fer transbordament. Que bé! Ara només cal que arrangin la resta de la via entre Ribes i Puigcerdà, tot i que em sembla que aquesta obra és de les que sempre s’anuncien però mai s’acaben de realitzar.

Estem a l’any 2007, segle XXI i es triga més per anar de Barcelona a Puigcerdà en tren que de Barcelona a quasi qualsevol capital europea en avió. Per favor, que no són ni 170 quilòmetres!

Fa poc vaig estar a Romania, país amb unes carreteres infernals i on qualsevol trajecte, per petit que sigui, és tota una aventura. Com el tren de Puigcerdà, vaig pensar. Però és que resulta que no vivim a Romania ni paguem els impostos de Romania. Estem en un país que pressumeix de ser la vuitena potència mundial i que se les dóna de modern.

Però, on queda la modernitat quan hom agafa la línia Barcelona-Puigcerdà? És evident: la modernitat es queda a Barcelona, perquè al Pirineu no arriba. No almenys en tren. En cotxe sí, és clar, pel túnel del Cadí (de pagament) i per la magnífica xarxa d’autopistes (de pagament) i de túnels (de pagament) de què disposem.

No ho entenc. El tren fins i tot va pitjor que quan estudiava a Barcelona i em veia obligat a agafar-lo cada cap de setmana per pujar i baixar. Les vies no es veuen millor i el temps del trajecte és el mateix. El temps no passa per la via Puigcerdà-Barcelona. De fet, potser que ens ho fem mirar pels físics que igual descobreixen un sistema increïble per aturar el temps.

El problema és el de sempre: les inversions, que no acaben de creuar la collada de Toses mai de la vida. Deu ser que aquestes muntanyes que tan altes són, no ens deixen veure els nostres amors on paren. Li podríem preguntar al Govern (a qualsevol, és igual, pel cas que ens faran…).

Això sí, a l’hora de fer discursos, quan s’apropa una comtesa electoral o bé quan toca celebrar algun aniversari, llavors tothom s’hi apunta. No sé quants ministres de no sé quants governs, de la dictadura i de la democràcia, ens han promès solucionar el problema del tren. Però, ca, que és broma! Nosaltres a pagar, que ells ja inverteixen en ferrocarrills: a Madrid, a Sevilla i ara, amb una mica de sort, a Barcelona.

A quin rei cal convidar per tal que ens ho arreglin? Què hem de fer per poder entrar al segle XX (ja no dic el XXI, que això igual ja és molt demanar)? És que ens hem de canviar de país? Hem de demanar la independència de no-sé-qui per que a Madrid i a Barcelona ens facin cas? Preguntes retòriques que no tindran resposta. I és que al Pirineu, només neva.