Fent rutllar la cosa pública

Quan parlo sovint amb la gent de Puigcerdà, m’adono que la gran majoria no són gaire conscients d’allò que es cou a les “altes esferes” polítiques del municipi, si és que el terme “altes esferes” és aplicable a un món tan petit com Puigcerdà.

 

La veritat és que la major part de la gent passa olímpicament de tot. No dic que no tinguin part de raó. La gent està farta dels polítics en general i dels puigcerdanencs, en particular, per molts motius en què no penso entrar ara a comentar.

 

Però crec que és un error. Els ciutadans votem cada quatre anys. I si volem que aquest vot sigui realment útil i constructiu, hem d’estar informats d’allò que passa al nostre municipi.

 

La principal excusa contra això és el que diuen molts: que després de votar, els polítics es reuneixen i s’ho amaneixen tot entre ells. Bé, això depèn en bona part de les persones que escollim. Si votem a gent sense gaires escrúpols, que només miren pels seus interessos i egos personals, després no podem queixar-nos del que facin.

 

Altrament, la major part de la gent honesta i competent que hi ha a la Vila no vol “embrutar-se” baixant a l’arena política i prefereix estar-se a caseta seva, actitud molt lloable, però que, en acabat, no dona dret a malparlar que els polítics són dolents. Els polítics els hem votat nosaltres i són una mostra estadísticament significativa d’allò que hi ha en un determinat lloc.

 

És cert que la política sol atraure a gent manipuladora, cínica, narcisista i fins i tot psicòpata. Però tots els llocs de poder atrauen aquests perfils. També els podem trobar al capdavant d’una empresa o una associació cultural o esportiva o d’un bisbat. No els trobem només als partits polítics.

 

Per tant, crec que perquè la vida pública i les administracions funcionin millor calen, sobretot, dues coses:

 

-          Que la gent competent i honesta faci un pas al capdavant i això implica que la resta de ciutadans no els destrossin per enveges o per sectarismes abans que puguin demostrar si són vàlids i, que naturalment, els votin.

 

-          Que l’electorat estigui ben informat i voti a consciència, no només al polític que es passa tot el dia al carrer fent petonets a les iaies i donant la poteta a tothom que se li acosta i pujant fotos o vídeos al seu Instagram.

 

Sense aquestes dues condicions, tindrem el que ens mereixem i, em penso, que no serà gens agradable ni positiu.

 

Queda gent honrada i competent? Si no n’hi hagués, el país s’enfonsaria en la misèria. El que passa és que molts cops s’espanten en veure com la resta de conciutadans tracten malament a tothom que intenta fer coses pel poble o actuar de manera positiva.

 

Hi ha molta enveja i moltes ganes de tocar allò que no sona. I també hi ha molta gent que es pensa que ells ho farien tot molt bé i que tots els altres són uns inútils, però que no els veuràs mai en una junta d’una associació o en una llista electoral. Criticar, especialment des de l’anonimat de les xarxes socials o des de la versió més antiga: la barra d’un bar, surt gratis. Treballar és molt més cansat.

 

Finalment, cal que els mitjans de comunicació informin de debò sobre què passa al món real i no es limitin a reproduir notes de premsa que els envien des dels ajuntaments sobre notícies que semblen tretes dels mons de Yupi i que solen començar totes amb les paraules màgiques: “Gran èxit en”, quan molts cops no ha estat així, però com que el periodista tampoc s’ha molestat a anar-hi en persona a verificar-ho o no vol problemes amb l’ajuntament de torn, tampoc ho contradiu.

 

Trobo molt a faltar reportatges mínimament valents i analítics sobre què passa a la nostra comarca. Els actors, els escenaris, les trames, allò que realment succeeix, no quatre notícies mal païdes i repetitives que contenen veritats a mitges i poc contrastades i, sovint, buides del tot d‘informació.

 

També és cert que els mitjans fan el que poden, perquè tenen pocs recursos, perquè la gent no vol gastar-se diners a pagar-los la feina. I no parlem ja d’aquells mitjans tendenciosos, que volen passar per seriosos, però que no arriben a uns mínims de qualitat i que entrarien més aviat dins de la categoria de premsa groga o sensacionalista i als quals molts cops se’ls dona la mateixa credibilitat que als mitjans seriosos.

 

En fi, que tots tenim la nostra responsabilitat a l’hora de fer que la cosa pública rutlli bé i no val a donar-li sempre la culpa als altres.