Esport o espectacle?

L’altre matí, mentre esmorzava, estava escoltant la tertúlia del programa d’en Cuní a TV3. Va intervenir un senyor que va dir que això dels esports estava molt bé, “perquè fomentava la identitat nacional”. I jo em pregunto: Esports? Identitat nacional? Doncs ni una cosa ni l’altra!

Primer, perquè d’esports no tenen res. En tot cas, serà esport pels jugadors que el practiquen. Però qualificar d’esport un partit Barça-Real Madrid ho trobo ridícul i cínic. Quin esport? Això és un enorme negoci que beneficia molta gent i un gran espectacle per a tots aquells a qui els agraden aquestes coses (teniu raó si penseu que a mi no).

D’altra banda, la gent s’identifica amb els colors del seu equip. Els motius poden ser molt diversos: perquè representa la seva ciutat o el seu país, per política, per fotre el veí, per tradició familiar, perquè sí…

Però per què continuem parlant d’esport quan realment és una versió modernitzada del circ romà? Aquí, els jugadors no solen morir al camp de joc, però pel que fa la resta, poques diferències hi ha entre el modern futbol (o bàsquet o el que sigui) i els espectacles romans.

Per tant, potser que posem les coses al seu lloc i parlem d’espectacles o de jocs, no d’esports. Esport és el que fa el senyor o la senyora que va a la piscina a nedar o que va a fer senderisme.

I per descomptat, res té d’esport el motociclisme o l’automobilisme que darrerament ens hem d’empassar, tant si ens agrada com si no, perquè te’l trobes pertot arreu i tothom en parla. Més circ romà. O si ho preferiu, més curses de quàdrigues modernitzades.

La segona qüestió, la de la identitat… per favor! No tenim prou raons de tot tipus perquè cadascú tingui la seva d’identitat? No n’hi ha prou amb la història, la llengua, la cultura o la política? És que realment un país es construeix amb els colors de la bandera del Barça? Malaguanyat país aquest!

Perquè, no ho perdem, el Barça és més que un club: I tant! És una empresa. Una gran corporació que mou quantitats enormes de diners i d’interessos. Només cal veure la d’hòsties que es donen els candidats a presidir-lo abans i després de les corresponents eleccions. No n’hi ha tants d’interessos per presidir Òmnium Cultural o l’Associació cultural de sant Gargamell del Bages, no.

Deixem-nos de punyetes, doncs i parlem clar i català. A cada cosa pel seu nom. Jo no parlo de les decisions de la directiva del Barça, perquè no tinc per costum ficar-me a criticar els consells administratius de les empreses de les quals no formo part. I, per descomptat, la meva identitat ve definida per molts factors, però entre ells no es compta el fanatisme esportiu, ni el repapieig absurd d’una cantarella gens ni mica identitària.