Catalunya sotmesa

Ha arribat un altre onze de setembre i Catalunya continua sotmesa a les mateixes arbitrarietats de sempre. Som una nació oprimida, ens agradi reconèixer-ho o no. Aquesta és la trista realitat. Som terra conquerida, de resultes d’aquell onze de setembre i d’altres daltabaixos posteriors, com la guerra civil espanyola. I quin és el resultat? Que formem part d’un estat que diu reconèixer la diversitat i la pluralitat i que ens escanya tant com pot. I de reconeixement real de la pluralitat, zero absolut.

No sé si sóc un català emprenyat, expressió aquesta que ha fet fortuna darrerament, però el que sí que us puc dir és que no tinc baixa l’autoestima nacional ni identitària. Catalunya ha estat des de sempre una nació basada en una identitat cultural i lingüística, no en una identitat racial, religiosa o política. Crec que això és d’aplaudir i ens hauria de fer sentir a tots orgullosos.

Perquè els identitarismes racials, religiosos i polítics generalment condueixen al desastre i a la guerra i mai aporten res de positiu al món. En canvi, les identitats culturals han aportat molt a la història de la Humanitat.

No crec en una Catalunya multilingüe i multicultural. Ja sé que sembla una declaració carca, però és el que opino. Crec que les persones poden ser multilingües i poden tenir una certa multiculturalitat, però les nacions i les cultures, no. Crec en una Catalunya catalana. Perquè si Catalunya no pot ser catalana, qui ho serà? Si el català no és la llengua pròpia de Catalunya, de quin país ho serà?

Crec en una Catalunya lliure i sobirana, prou madura com per escollir el seu destí en el món. Una Catalunya pròspera i moderna, dinàmica i europea, que pugui defensar els seus interessos a Brussel·les sense necessitat d’intermediaris. Una Catalunya que no tingui una sagnia cada any quan arriba l’hora de pagar els impostos a Madrid i dels quals ens tornen les escurrialles.

Una Catalunya que sàpiga on va i amb una classe política mínimament competent. Una Catalunya que pugui competir amb la resta de nacions, capaç de decidir en què inverteix els seus diners i que no hagi d’estar pidolant a l’estat espanyol contínuament allò que és seu.

Una Catalunya que pugui tenir una constitució normal, que no hagi de passar per l’aprovació de les Corts de cap altre país, una Catalunya amb unes lleis catalanes, fetes pels catalans i per als catalans.

És això una utopia? Si m’ho haguéssiu preguntat fa trenta anys us hauria dit que potser sí. Que potser mai ho arribaríem a veure. Però l’horitzó no és tan llunyà com sembla. I el més important: sabeu? Només depèn de nosaltres! De ningú més.

I acabo l’entrada d’avui amb unes paraules conegudes arreu del món: la tornada de l’Imagine de John Lennon:

You may say I'm a dreamer

But I'm not the only one

I hope someday you'll join us

And the world will be as one.