Fa uns dies, llegint el bloc de l’associació de nous ciutadans, el Sr. Juan Ángel Amaro deia una d’aquelles frases sobre la immigració que són per reflexionar:
“Yo opino que sí acabarán por admitirnos, más allá del idioma, más allá de la desconfianza que genera el ser de fuera, más allá del rechazo muchas veces notorio hacia muchos de nosotros por el color, apariencia o procedencia, llegará el día que a pulso, a fuerza de iniciativas, de propuestas, de perseverancia, algún día, quizás nuestros hijos sean quienes ocupen puestos de confianza o decisición.”
Ho trobo molt interessant. Ja he parlat de la immigració més d’un cop al meu bloc i m’agradaria tornar-ho a fer, ja que és una temàtica que tenim a sobre de la taula, amb tot tipus d’aspectes positius i negatius –com gairebé totes les coses- que caldria analitzar.
En primer lloc, la immigració és un fenomen, no un problema per se com alguns ens tracten de vendre. Evidentment, qualsevol moviment massiu, sigui de persones o de capitals, origina unes conseqüències sobre les àrees d’incidència. En aquest cas, l’àrea d’arribada, com pot ser la nostra comarca, es beneficia de mà d’obra i genera activitat econòmica.
D’altra banda, això repercuteix també sobre els diferents mercats locals: les botigues, els bars, els pisos de lloguer i de compra, els serveis públics (el Poliesportiu, l’Hospital, etc), que han d’assumir una major càrrega humana.
En principi, els immigrants paguen impostos com nosaltres, ja sigui de tipus directe, ja sigui de tipus indirecte (com el de la benzina, l’IVA, etc). Això, segons el principi democràtic de “no impostos sense representació”, s’hauria de traduir en algun tipus de participació sobre la vida pública local.
Què vull dir amb això? Doncs que ens agradi o no ens agradi, si paguen impostos tenen dret a decidir com es gestionen aquests impostos i això implica el dret de vot. Sé que no és una mesura popular, però si els nouvinguts accepten les nostres lleis i paguen impostos, no se m’acut cap excusa creïble per negar-los el dret de vot.
D’altra banda, els immigrants volen prosperar. No han vingut aquí a viure en les mateixes condicions que tenien allà on eren abans. Això implica treballar dur i muntar negocis. D’altra banda, molts d’ells volen integrar-se (no tots, és clar i aquí sol raure el problema). I què fa una persona quan vol integrar-se a la nostra societat? Bàsicament dues coses: aprendre l’idioma (el català) i tractar de participar en la vida pública, en forma directa o a través de les associacions.
Una de les crítiques més esteses és que els immigrants saturen els hospitals o que tenen dret a certes prestacions socials a les quals molts de nosaltres, que possiblement paguem més impostos, no tenim dret. Però no tenen aquests drets pel fet de ser immigrants, sinó pel fet de tenir rendes baixes. De picaresca n’hi ha, però és que sempre n’hi ha hagut.
És obligació dels poders públics construir més escoles, guarderies i hospitals si aquests se saturen. A fi de comptes, si la gent tingués molts fills i no necessitéssim immigració, tindríem exactament el mateix problema de massificació. Però llavors ningú no li donaria la culpa a l’alta natalitat. És més fàcil criticar allò que tenim més a mà.
No tot són flors i violes. Hi ha qüestions molt serioses que sí que són un problema. Tradicionalment la immigració al llarg dels darrers segles a Catalunya ha estat força homogènia culturalment. Per exemple, les onades d’andalusos dels anys 50 i 60 implicaren haver d’integrar gent d’una altra cultura, però a fi de comptes, una cultura no tan i tan allunyada de la nostra, amb una llengua molt similar a la nostra.
Ara, les onades migratòries són globals. Tenim immigració que prové del Magrib, de la Xina, de l’est d’Europa, de Sud-Amèrica… i això té implicacions culturals molt més serioses, perquè algunes d’aquestes cultures són molt diferents a les nostres.
Hi ha una certa tendència general a parlar de societat multicultural. Jo no hi crec en això. Una societat només té, per definició, una de cultura. Una altra cosa és que en un país o regió hi convisquin vàries cultures, però llavors possiblement tindrem vàries societats.
Si volem cohesió social, hi ha d’haver integració. Això no vol dir assimilació o renúncia a les arrels de cadascú, però sí que hi ha d’haver unes normes comunes de conducta bàsica i aquestes s’han de regir per les lleis locals.
Jo, per exemple, no em sentiria còmode sote un règim islàmic. Per tant, si he d’emigrar algun dia, procuraré no anar a parar a un país islàmic. És així de simple. I si vaig a parar a un país amb una cultura diferent de la meva, procuraré d’adapar-m’hi com abans millor.
Després, celebraré el Nadal a casa, menjaré pa amb tomàquet o escoltaré a en Lluís Llach, però respectaré les lleis del país i procuraré formar part de la vida social del meu nou país d’adopció. No intentaré que siguin ells qui s’adaptin o canviïn la seva cultura. Si volen agafar res de la meva, fantàstic.
Quan les diferències són de caire religiós, la cosa es complica molt. Tenim molt present el debat que hi ha a molts països –entre ells, el nostre- sobre la conveniència o no d’acceptar símbols religiosos visibles o el debat sobre el vel islàmic.
Aquí, molt em temo, no hi ha solucions senzilles. De tota manera, jo sempre he cregut que s’ha de fer el que resa la dita: “Allí donde fueres, haz lo que vieres”.
Finalment, sobre la cita del Sr. Amaro, no tinc cap dubte que els seus fills o potser ells mateixos, acabaran formant part dels llocs de decisió de la nostra societat. Així ha estat sempre i així ho serà. Cita el cas de Montilla, però podríem citar també el cas més visible encara de Sarkozy d’ascendència hongaresa o del governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger, d’origen austriac.