No tots són iguals

Una de les crítiques que se m'han fet recentment és que tracto a tots els "foranis", especialment als de l'àrea metropolitana de Barcelona de la mateixa manera. De fet, ha estat una cosa involuntària.

És evident que no tots els barcelonins (i d'altres indrets allunyats del món rural) practiquen el mòbing rural, ni són maleducats, ni pretenen que la Cerdanya o el Pirineu en general siguin una espècie de decorat de cartó pedra, immaculat, inodor i insípid. Hi ha de tot.

Per ser just, he de dir que m'he trobat molts més foranis que coneixen molt bé la Cerdanya que no naturals de la terra, molts dels quals viuen d'esquenes al territori, especialment a les grans poblacions, com Puigcerdà.

Fa una certa vergonya, però s'ha de reconèixer que alguns segons residents es coneixen la comarca i tenen més respecte per ella que bona part dels cerdans de soca-rel. Suposo que molts d'ells s'han comprat una caseta a la Cerdanya no només com una possible inversió, sinó perquè els agrada el territori.

Així, m'he trobat grans coneixedors del món floral, de les papallones, de l'excursionisme, de la geologia, etc, que eren segons residents o simplement, visitants freqüents de la nostra comarca.

És de justícia, doncs, reconèixer-los i agrair-los el seu amor per la nostra terra. Amb ells s'hi pot comptar a l'hora de defensar els nostres interessos, perquè en bona mesura, també són els seus. També ells s'han indignat quan ens han volgut desviar l'aigua del Segre via túnel del Cadí cap al Llobregat o ploren quan hi ha algun incendi que malmet els nostres (seus) boscos.

Per tant, vull deixar clar que no tots són iguals. El que passa és que de vegades, per culpa d'una minoria sorollosa o maleducada, paguen justos per pecadors, però crec que s'han de valorar les coses a la seva justa mesura.

És més, potser sigui per allò de la fe dels conversos, molta gent que ha vingut de fora de la comarca, han esdevingut els principals defensors d'aquesta i, fins i tot, grans dinamitzadors culturals o esportius. No perdem de vista que al Pirineu som poquets i que sempre dependrem en certa mesura de les aportacions exteriors a fi d'evitar perilloses endogàmies.