El perquè de tot plegat

Fa una setmana que llegeixo sens pausa notícies confirmant la insensatesa del terrorisme i la manca d'humanitat de les seves conseqüències. Aquesta vegada han mort dues persones que no cercaven sinó una vida millor per als seus i per a ells mateixos, persones immerses en la resolució de les seves pròpies realitats i, probablement, completament alienes a la causa de la seva mort. El dolor i el dol de les persones que els eren més properes ens mereix tot el respecte.

Recullen els diaris que aquest fet ha estat el colofó al ja malalt procés de pau entre el Govern i la coneguda banda terrorista d'Euskadi. El procés de pau està interromput de manera indefinida, probablement fins que tots (i no només una part) dels integrants de la banda preguin consciència no només de la inutilitat de la seva acció, sinó de la incongruència de qui busca solucions a problemes identitaris sense el respecte i el consens dels altres. A títol personal sóc conscient que l'Estat no proporciona el reconeixement de les nacionalitats que conformen l'Estat Espanyol. Catalunya i Euskadi no tenen opció als seus propis Estats, senzillament perquè així ho estableix la llei fonamental de l'Estat. D’altra banda, des de l'Estat l’única realitat que es promociona és la castellana, que han imposat sense gaire pietat a tot l'Estat, obligant qualsevol altra realitat al provincialisme. Si per a la majoria de la població espanyola és natural el pensament que els catalans aprenguin castellà, per què els resulta a ells tan repulsiu el pensament d'haver d'aprendre català? Per què cada vegada que hi ha un candidat català a la presidència del Govern d'Espanya tothom s'estira dels cabells? Per què tothom s'estira dels cabells quan Catalunya demana un tracte fiscal més just? Per què el Govern no ha publicat encara les balances fiscals? Evidentment perquè no hi ha interès a que els arguments esgrimits des de Catalunya tinguin un fonament sòlid i oficial per part de l'Estat.

En conclusió, hi ha raons molt fortes per tal que les nacions d'Espanya facin una crida per un reconeixement en nivell d'igualtat. Si no hi ha un mínim d'igualtat, les tensions no deixaran mai d'existir. Qualsevol altra opció és un desrespecte i més ho és que l'Estat tracti les nacions minoritàries com si fossin elements folklòrics o com a disfuncions lingüístiques i culturals de determinats grups geogràfics. Cal reconeixement mutu. Això sí, aquest ha de ser un cami per la raó i mai per cap mena de violència, tot ha de passar pel diàleg i pel consens, per les institucions de l'Estat de dret. Ara bé, també cal dir que la defensa de qualsevol idea ha de trobar ambdues parts receptives d'una sèrie de principis fonamentals, com ho son la justícia i el respecte mutu. Crec que l'Estat i la població en general d'Espanya, no s'interessen pel respecte mutu. Volen només imposar la seva realitat, com ho demostra el tractament de qualsevol iniciativa d'autonomia real. Només cal veure com ha estat rebuda la proposta de nou Estatut d'Autonomia proposat pel Parlament de Catalunya.

I ja per acabar, concordo amb què la violència no és un element del tauler de joc. Però hem de ser conscients que cada Estat és hereu de la seva història, de la mateixa manera que les seves lleis. Denoten un tarannà i una manera de fer, però no poden ser immòbils i no poden fer ulls clucs a una realitat que fa decennis que demana un canvi. La nació gran no pot fer ulls clucs a les demandes d'una nació petita, el poder no us dóna l'autoritat i la força no us dóna tampoc el convenciment. Aquest tipus de violència també s’ha d'acabar.

Des de tots els àmbits democràtics es demana la fi de la violència sense cap preu polític. Hi estic completament d'acord. Però jo també demano poder ser escoltat i respectat en llibertat i amb tot el respecte que mereix la meva cultura, ni millor ni pitjor que qualsevol altra. Demano poder parlar àdhuc d'independència sense que hi hagi pors, demano llibertat i respecte de debò.

Ignasi Cos Aguilera

Enric Quílez Castro