In English, please

M’agrada força navegar per internet i una de les coses que darrerament em miro força són els blogs personals. Donen una imatge potser esbiaxada de la societat en què vivim, però també contenen elements molt representatius d’aquesta, en especial aquells elements que són més de fons que no pas de contingut i, sobre tot, als blogs de la gent jove.

Una de les coses que més em sobten és la proliferació d’expressionisme en altres llengües. Bé, deixem-nos d’eufemismes, vull dir en llengua anglesa. Quan parlo d’expressionisme no em refereixo a que de tant en tant es facin servir termes o frases angleses. Això és un fenomen cultural quasi universal i que afecta totes les cultures, ja que la llengua dominant als mitjans globals de comunicació és, evidentment, l’anglès.

Però fins i tot, a l’hora d’expressar sentiments íntims o estats d’ànim es recorre inevitablement a l’anglès i a cançons en anglès. Per què? Una anàlisi superficial potser ens faria dir que ‘perquè està de moda’ o ‘perquè queda més guai’ o ‘perquè fa modern’. Però mirem-nos-ho amb una mica més de cura.

Jo crec –i és una opinió purament personal- que el motiu és molt més simple i profund: els joves (i no tan joves) d’avui dia només accedeixen a la cultura global que és, majoritàriament, anglòfila. No és que menystinguin la seva pròpia cultura catalana o castellana, sinó que simplement, la desconeixen.

Parlem d’una generació que es pensa que l’himne a l’alegria de Schiller i Beethoven és una composició de Miguel Ríos (si és que arriben a saber qui és Miguel Ríos, és clar) o que els arxiconeguts versos de Machado “caminante, no hay camino” són una cançó d’en Serrat. Això en el millor dels casos, vull dir, quan coneixen a Ríos o a Serrat.

Senzillament, es recorre a la cançó en anglès, no perquè sigui millor o més expressiva, sinó perquè és més propera. Siguem realistes, per molt domini que puguin tenir els joves de l’anglès, sempre serà una llengua no vernàcula (excepte algun cas especial) i, per tant, no serà la llengua en la qual pensin. Per què, doncs, és la llengua en la qual posen lletra als seus estats d’ànim?

És una qüestió força interessant, fins i tot un xic misteriosa. Jo prefereixo els versos d’Espriu o de Carner o els de Machado, per posar uns quants exemples de les cultures ibèriques de les quals som hereus i fills. Tampoc cal recórrer a Virgili o a Ciceró.

De totes maneres, tampoc és que hi hagi una onada d’anglofilisme recorrent el món. M’agradaria saber quants d’aquests joves s’han llegit alguna obra de Shakespeare, ja sigui en l’anglès original o bé tirant d’una traducció.