Hermida i l’Espanya profunda

Llegeixo amb estupor a la premsa que el ciclista cerdà José Antonio Hermida no té confirmada la seva presència al Mundial tot i haver guanyat el campionat d’Espanya perquè la Federació no l’inclou a la llista de convocats.

Possiblement, el motiu sigui la demanda que ha presentat Hermida contra el secretari de la Federació per haver estat apartat del Mundial sense gaire contemplacions per l’assumpte de pressumpte dopatge, el cas Puertos.

Això recorda a aquelles èpoques no tan pretèrites en les quals, en aquest país anomenat Espanya, ja podies ser bo, que si no eres “afecto al Régimen” restaves a l’ostracisme total i no podies fer absolutament res.

En aquest país de buròcrates de pa sucat amb oli que semblen viure en una altra realitat és molt difícil progressar. Lluny de ser una meritocràcia, continua essent la vella oligarquia de sempre, a la qual només si tens el cognom adequat o si disposes de molts calés, ets algú.

És un país de funcionaris hereditaris, asseguts de per vida a les seves poltrones, provinents molts cops de famílies de funcionaris, capaços de donar-ho tot per la pàtria, sempre, és clar, que rebin el sobre de la nòmina ben puntual. És, diguem-ne, un patrioterisme retribuït.

Però què es pot esperar d’un organisme que aparta de la competició un dels seus millors esportistes només perquè a una llista de pressumptes dopats figurava una persona amb el pseudònim de “el catalán”. Fantàstic. Ara resultarà que Hermida és l’únic ciclista català. Patètic.

No entraré ara a si s’ha d’invertir diners públics en la promoció esportiva de talents, però sembla que Hermida ho ha tingut sempre difícil. No li va caure ni una trista subvenció quan ho necessitava i ja havia demostrat que valia. Al començament, la premsa local l’ignorava. I ara, a sobre, la Federació li posa pals a les rodes.

Si algú es pregunta perquè no surten més esportistes d’elit a Espanya potser caldria que reformulés la seva pregunta i es preguntés com és que surt algun…