La suposada fe dels conversos

L'altre dia, algú va deixar un comentari al meu bloc dient que sempre érem els "no-catalans" els més radicals pel que feia a les postures polítiques de caire nacionalista. La veritat és que ho vaig trobar força divertit.

En primer lloc, no sé en què es basava aquesta persona per considerar-me "no-català" o "de fora". Potser que els meus cognoms no són d'origen català, tot i que tinc avantpassats catalans i valencians. Però el que està clar és que jo vaig néixer a Puigcerdà, Catalunya, treballo a Catalunya i sóc i em sento català. La resta de valoracions són sobreres.

En segon lloc, mai no he tingut cap necessitat de mostrar-me més talibà que ningú per ser acceptat per la resta de catalans del meu entorn. De fet, jo de petit era castellanoparlant i mai no vaig ser discriminat en cap sentit. Així que tots aquests que volen dividir-nos a base d'afirmacions falses perden el temps.

Si he acceptat el català com a llengua pròpia ha estat únicament per decisió pròpia. No hi ha hagut cap imposició. Simplement el meu entorn parlava molt majoritàriament el català i la cosa ha estat així de simple i natural. Si haguessin parlat l'hebreu o el senouf, doncs ara seria un parlant competent en aquestes llengües.

En tercer lloc, no tinc necessitat de fer cap mena de proselitisme. Jo parlo català habitualment. Qui vulgui fer-ho, perfecte i qui no vulgui, doncs també perfecte. Això no treu que visquem a Catalunya i que la seva llengua pròpia, almenys de moment, sigui el català.

I pel que fa a altres consideracions de caràcter més polític, com creure que no anem bé si anem agafats de bracet amb Espanya, perquè sincerament crec que per a la majoria d'espanyols som terra conquerida i no respecten les nostres singularitats, a aquestes conclusions he arribat tot solet al llarg dels anys, després de veure com se'ns tractava pel simple fet de ser catalans i com se'ns ha marginat.

Així que no busqueu en mi la fe dels conversos. L'únic que trobareu és una adaptació al medi social i un voler desenvolupar-me plenament com a persona en una cultura, que és la meva, que és la catalana. La resta són, us ho puc assegurar, discusions estèrils.