D'arbres que cauen i de mamelles que s'assequen

Diumenge escoltava el propietari d'un jardí com li demanava a un bomber si li podien venir a retirar un arbre de la seva propietat que li havia tirat el vent dins de la seva propietat. El bomber, naturalment, li va dir que si l'arbre hagués caigut fora, encara, però que havent caigut dins, era cosa seva.

Vaig pensar que això no deixa de ser un signe dels temps que corren. Qualsevol problema que tenim volem que ens el resolgui l'administració. Possiblement, si alguna entitat oficial li hagués dit a aquest senyor que fes quelcom amb l'arbre abans de caure, possiblement els hi hauriearespost que estava dins de la seva propietat i que no es fiquessin allà on no els ho demanaven.

Però quan necessitem l'administració, llavors tot són demandes. Noi, fes llenya o contracta algú per què ho faci. És ben simple. Tampoc és que ho critiqui, -si passa, passa, és clar- però tinc la sensació que tot volem que ens ho ressolguin.

L'exemple que jo poso sempre és el de la neu. L'Ajuntament ha de procurar que les vies públiques estiguin transitables, fent passar les llevaneus i llançant sal, però davant de casa teva, agafa la pala i treu-te tu mateix la neu, que no hi ha per tant. Sempre s'havia fet així. És ara que ens hem tornat molt panxacontents i volem que ens ho facin tot.

L'altre dia llegia en un article del diari Avui que potser, els principals responsables que a Madrid ens prenguin el pèl i de la situació calamitosa que en molts sectors es viu a Catalunya és únicament nostra. Posava com a exemples, grans projectes que els nostres avantpassats van dur a terme. Però nosaltres, ens hem acontentat amb què les administracions ens treguin totes les castanyes del foc.

Si volem realment una societat civil activa i lliure, hem de moure'ns. Hem de cercar recursos sense recórrer necessàriament als diners públics. Ens hem de mullar. Però sembla que això és massa cansat i que és molt més còmode viure de la mamella de l'estat. Així ens llueix.