Nyigo-nyigo

L'altre dia vaig poder escoltar en directe la violinista Ala Voronkova a l'església de Llívia, interpretant magníficament Els 24 capricis de Niccolo Paganini. Va ser una experiència formidable.

Això sí, sempre passen coses al teu voltant en les quals no pots deixar de fixar-te. La primera cosa que vaig notar, per desgràcia, és que la gent que s'asseia al banc del darrere tenia l'educació on la tenen les vespes. Es van passar tot el concert parlant i tractant que la seva filla petita s'estigués quieta.

A veure, els capricis de Paganini són obres virtuosístiques que, si no t'agrada la música d'aquest compositor i, concretament, la música dels instruments de corda, es poden fer una mica pesats. Així que portar una nena petita a un concert d'aquestes característiques no fa presagiar res de bo: la nena s'avorrirà i donarà la murga. Això sí, els pares com si res.

Quan ja no van poder aguantar-la més, la van deixar "lliure" per l'església i la nena va començar a moure's fins que, per sort, es va asseure en un lateral, però en d'altres ocasions, els nens es converteixen en una mena de borinots de no paren quiets, molestant tothom, mentre els pares s'ho miren tot cofois.

La segona cosa que vaig observar és la poca cultura musical del país. El concert tenia una mitja part, moment en què la meitat del públic va aprofitar per fugir en estampida de l'església. No és que fos particularment tard o el concert durés massa. Simplement, crec, que van anar-hi perquè algú els va lloar les excel•lències de la violinista, sense tenir en compte el tipus d'obra que interpretava.

I és clar, com deia una senyora en un altre concert en què també es va interpretar Paganini, "la seva música és molt nyigo-nyigo". Què li farem! Suposo que és el que passa quan la gent va més a lluir l'abric de pells que no pas a escoltar música...