Xerrada sobre la toponímia

Divendres, 23 de juliol, va tenir lloc al Museu Cerdà una interessantíssima xerrada sobre la toponímia del municipi de Montellà-Martinet. La xerrada la va impartir Hawah Rosell i Vergés, que és l'autora del treball sobre toponímia que va guanyar un premi a la recerca comarcal que concedeix anualment la Universitat de Girona.

La toponímia és una d'aquelles coses en les quals hom no sol parar atenció, malgrat que formen part del nostre patrimoni secular. Quan es perd un topònim, es perd per a sempre i això té conseqüències. Per exemple, si examinem un document antic on surt un topònim del qual hem perdut la pista, és força probable que mai més no podrem ubicar-lo al mapa i haurem perdut informació.

Els topònims són quelcom més que informació per als estudiosos. Són el nom dels llocs, generalment habitats o propers a zones habitades. Formen part de la nostra cultura i de la nostra història i és molt important preservar-los amb treballs com els que ha fet la Hawah.

Per aquest motiu, el Grup de Recerca de Cerdanya ha decidit iniciar un projecte global a tota la comarca de la Cerdanya a fi de realitzar i promoure la realització de treballs que recullin la toponímia menor de tots els municipis cerdans.

Creiem que és una tasca molt important a realitzar durant els propers anys, abans que els darrers informants bons coneixedors del territori es perdin per sempre i tots restem orfes d'aquesta part del nostre patrimoni.

Curs de genealogia

Fa uns dies va tenir lloc a l'Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà un interessant curs sobre Genealogia impartit per l'especialista en la matèria Sofia Garçon. Al curs es va parlar sobre què consisteix la genealogia, quines eines de treball existeixen, quins són els seus objectius i els diferents mètodes de treball possibles.

El curs va ser realment interessant i va suscitar l'interès de molta gent, tant autòctona, com forana. Alguns dels assistents al curs es van desplaçar de força lluny per assistir-hi i des de l'organització del curs es va haver de dir que no s'acceptaven més inscripcions ja que el nombre de places disponibles ja estaven ocupades.

Això demostra que la gent està molt interessada en recuperar la memòria històrica i en conèixer el seu passat. Per què passa això? Què té de tan fascinant un arbre genealògic que es remunta a quatre o cinc generacions?

És difícil de donar una única resposta a aquesta qüestió, però a part de la recuperació de la memòria, crec que tots tenim una necessitat profunda de saber d'on venim, de conèixer en la mesura del possible qui eren els nostres avantpassats, què van fer i com és que les coses van anar com van anar per tal que apareguéssim nosaltres.

També és cert que els arbres genealògics tenen quelcom de romàntic i en certa manera ens connecten amb el passat llunyà, amb el nostre llinatge. Possiblement això sigui una experiència molt més personal i profunda d'allò que estem disposats a admetre conscientment, però crec sincerament que així és.

En tot cas, el curs va servir per obrir-nos les portes al fascinant món de la genealogia, món cada cop més transitat i que aixeca veritables passions entre els seus practicants.

Tauri

Ahir, el Parlament de Catalunya, per majoria absoluta i a instàncies d'una iniciativa legislativa popular va prohibir les curses de braus (àlies, corrides de toros) al territori català. Ja era hora!

Naturalment, el revol a Espanya i en alguns sectors taurins catalans ha estat considerable. El més trist de tot és que el debat no s'ha centrat en si era correcte o no de prohibir un espectacle sanguinari on es tortura un animal fins a la mort mentre la gent s'ho mira tota cofoia. No. El debat, com sempre passa darrerament, ha estat en termes identitaris.

En primer lloc, vull deixar clar que em sembla vergonyós que en l'època en què vivim, en una societat suposadament culta i refinada, es permetin vergonyosos espectacles on es fan patir animals fins a la mort per entretenir la gent.

En segon lloc, que a això li diguin "fiesta" y a sobre "nacional" em sembla una vergonya encara més gran. Si la gent tingués vergonya, haurien d'amagar-se durant anys en un racó ben fosc per haver permès aquesta ignomínia. Però, no, és clar, perquè tot es justifica en nom del sagrat nom d'Espanya que, aquestes alçades, es troba ja una mica desgastat de fer-lo servir tant i per coses que res tenen a veure amb el país.

En tercer lloc, no entec a què ve tant d'enrenou si des de l'any 1991, a les Illes Canàries es van prohibir els braus, amb el vot favorable del PP i nongú no va posar el crit al cel. En canvi, ho fem els catalans i ens amenacen poc menys que amb l'excomunió.

En quart lloc, la resta d'espanyols no entenen que si tenim un Parlament que pot fer lleis -igual que ells, per cert- haurien de respectar les decisions que prenem nosaltres sobiranament i que només ens afecten a nosaltres. No anem pas a dir-los que ells prohibeixin les curses de braus, però si nosaltres no les volen, què coi els importa a ells?

En cinquè lloc, respecte el PP, una total intolerància respecte de la voluntat dels catalans i un comportament feixista volent anul•lar la decisió sobirana del Parlament català via Corts espanyoles o tribunal constitucional.

En sisè lloc, tampoc tot el camp és daurat. Trobo vergonyós que es prohibeixin les curses de braus però no els correbous, un espectacle igual de patètic però, mira, aquí fem la vista grossa perquè entra dins de la tradició cultural d'alguns pobles catalans. Doncs mira que bé. Llavors, si això és així, al final haurem de donar la raó a aquells que diuen que la prohibicióha estat una qüestió identitària i antiespanyola.

I, finalment, a què ve tanta dèria amb la llibertat i criticar les prohibicions? Gairebé totes les lleis que es promulguen comporten prohibicions. Per què aquesta atempta contra les llibertats individuals i no ho fa, per exemple, el Codi Penal? Per favor, una mica de vergonya i no confonem la gimnàstica amb la magnèsia.

Dades entre muntanyes

Ahir per la tarda vam patir una nova avaria a internet. Sembla ser que deguda, aquest cop, a unes obres al túnel de Cercs, a la comarca veïna del Berguedà.

Se suposa que internet estava dissenyada per resistir fins i tot un atac nuclear. Però a les comarques pirinenques, només cal que algú faci obres en una comarca veïna per tal que l'únic cable de fibra òptica que deu alimentar tot el Pirineu esdevingui un xurro i ens quedem tots sense servei d'internet.

La gràcia de la xarxa de xarxes és la redundància. Això vol dir que si hem d'anar d'un punt a un altre de la xarxa, puguem fer-ho per múltiples camins. Quants més, millor i més segura serà la xarxa, ja que si falla l'enviament o la recepció de dades seguint una determinada ruta, sempre podrem provar una altra via.

Però resulta del tot evident que al Pirineu estem deixats de la mà del déu de les xarxes, també i que de redundància no en tenim ni gota. Així, qualsevol avaria del cable de fibra òptica que transporta les dades en un radi de cent quilòmetres ens pot deixar a les fosques, digitalment parlant.

Així volem articular el país? Molt parlar de la societat de la informació, de televisions digitals i de vegueria de l'Alt Pirineu, però a l'hora de la veritat, continuem a les telúries pel que fa al món digital.

Ara que sembla que el tema de les avaries en la xarxa elèctrica ha disminuït una mica, precisament en augmentar la redundància de les línies, amb el desdoblament de línies d'alta tensió, el següent cavall de batalla serà internet.

I que consti que el Pirineu no ho té tan malament com pugui semblar a primera vista: només caldria connectar les xarxes de dades espanyola i francesa i la redundància restaria garantida.

De la mateixa manera que es vol abastir de fluïd elèctric el futur hospital transfronterer amb l'energia de França, potser que posem fil a l'agulla i fem el mateix amb les dades. Pensem que al mateix hospital transfronterer li convé -i molt- disposar d'un bon ample de banda de dades per poder fer telediagnosi, per exemple.


En qualsevol cas, seria molt positiu que, per una vegada, els Pirineus, en comptes de separar-nos de la "civilització", ens servissin per acostar-nos-hi.

Juan José López Burniol a Puigcerdà

Divendres, 16 de juliol, es va cloure la Universitat d'Estiu de Puigcerdà. La cloenda va anar a càrrec del notari barceloní, Juan José López Burniol, conegut pensador i tertulià televisiu, qui va impartir una xerrada molt interessant sobre els valors d'Europa.

López Burniol és una de les poques ments lúcides del panorama públic actual català. Va recomanar que, per sortir de l'actual crisi, calia continuar treballant, fent la feina ben feta i calia també dir en públic allò que pensem en privat.

López Burniol va parlar de la cultura de l'esforç, que s'ha anat dil•luint en el no-res al nostre país (i a Occident en general) com un dels valors suprems dels europeus i que ha fet que la nostra civilització hagi estat hegemònica durant segles.

També va afirmar que hi ha tres professions que són especialment delicades, en tant que si qui les exerceixen s'equivoquen, incideixen directament sobre la vida de les persones: els educadors, els jutges i els metges.

La conferència va ser molt interessant i va ser seguida amb molt d'interès per l'abundant públic assistent.

Ja està. I ara què?

Puigcerdà va celebrar aquest diumenge passat el referèndum sobre el dret a decidir. Les xifres -arrodonides- són clares: 14% de participació, 89% a favor de la independència. Si fa no fa, com en altres poblacions. O sigui: baixa participació, altíssim posicionament a favor de la independència.

És tan baixa la participació? Bé, tenint en compte que es va fer en plena festa major, període en què molts puigcerdanesos toquen el dos a la platja, que la publicitat va ser escassa i que gairebé ningú no sabia com votar amb antel•lació, tampoc és un mal resultat.

D'altra banda, els mitjans oficials no van fer cap referència al referèndum -per variar- així que molta gent tampoc no es va assabentar.

Però potser, el principal obstacle per tal que hi hagués una major participació és que la gent, tot i estar cansada i cremada, no veuen que aquests referèndums serveixin de res. Molts no hi participen per qüestions ideològiques i altres no ho fan perquè creuen que és inútil.

Però jo em pregunto: si tan inútil és, perquè l'estat va intentar inicialment prohibir aquests referèndums? Per què s'hi va oposar -i encara ho fa- de manera més o menys ferma? Per què els principals mitjans de comunicació silencien sistemàticament aquestes iniciatives quan, en canvi, en parlen d'altres de molta menor transcendència, com la de la famosa reforma de la Diagonal a Barcelona?

Jo crec que tot compta i va sumant. Molta gent ha tingut la possibilitat de pronunciar-se i molta gent ho ha fet. Aquells que hagin optat pel silenci, allà ells i la seva consciència, però com a mínim s'ha trencat un tabú. Fa vint anys, aquests referèndums haurien estat salvatgement boicotejats per l'aparell repressiu de l'estat. Ara, potser perquè Europa ens mira i perquè la situació està molt més madura, això és força impensable, tot i que ja ho van intentant quan poden.

I la pregunta que molta gent es fa després d'aquests referèndums i de la manifestació de Barcelona és: bé, i ara què? Doncs ara res. Hem de continuar la nostra vida normal i manifestar-nos sempre que tinguem l'ocasió. És així, a base de constància i d'anar convencent a poc a poc als reticents com aconseguirem la llibertat, de manera tranquil•la i pacífica.

Jo crec que la independència no està a la volta de la cantonada, però també crec fermament que està molt més a prop d'allò que suposem. Crec que la immensa majoria dels que van participar a la manifestació de Barcelona (o no) la veuran relativament aviat. La tendència és clara i la gent ha perdut la por a parlar i a dir allò que opinen.

Per dir-ho amb una frase que darrerament ha fet una certa fortuna: "la primavera ha arribat i ningú sap com ha estat".

Un Matthew Tree iconoclasta

Dilluns, 12 de juliol va tenir lloc a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà la conferència inaugural de la Universitat d'Estiu de Puigcerdà, dictada enguany per l'escriptor anglocatalà Matthew Tree.

Matthew Tree, irònic, iconoclasta i heterodox va carregar contra el concepte actual d'universitat i va afirmar que aquesta institució ha perdut el nord i que no té res a veure amb el sentit fundacional de la institució.

Tree va explicar la seva experiència personal a la universitat britànica, molt més elitista que la nostra i de la seva reacció contrària a allò que allí hi va experimentar. Va parlar de la creació d'una casta dirigent, allunyada de la realitat, pseudoculta, incapaç d'expressar sentiments personals o de debatre de manera realista.

És evident que la universitat al nostre país no és tan elitista -en general- i que les coses són diferents, però alguns dels vicis que va descriure de la universitat anglesa també s'hi troben presents, a la nostra universitat.

La conferència va ser molt interessant i vaig disfrutar especialment veient com es removien en els seus seients algunes persones a qui tinc per especialment elitistes i superficials, perquè de fet, estaven essent atacades dialectalment pel ponent que havien convidat. Reconec que sóc dolent i que va ser una experiència força agradable, però és que aquestes coses de vegades, les carrega el dimoni.

A títol personal, he de dir que estic completament d'acord amb tot el que va dir en Matthew Tree, a qui admiro com a persona i com a escriptor i de qui recomano entusiàsticament, sobre tot, el seu darrer llibre: Negre de merda. El racisme explicat als blancs, on fa una descripció de la persecució contra els negres nord-americans i de la Shoah, veritablement colpidora.

Una Inestable rejovenida

El dijous de la setmana cultural del Roser vaig poder veure l'actuació dels joves de la Inestable Ceretana de Teatre. Concretament, representaven l'obra Desdoblaments i crec que se'n van sortir molt bé. Des d'aquí m'agradaria felicitar-los a tots ells per la seva tasca, perquè no és precisament de les obres més senzilles de representar.

Sempre és una bona notícia el naixement d'una nova companyia de teatre i, com va dir el director de la Inestable, Xavier Piguillem, els joves que avui comencen a actuar són el futur i els que ens substituiran d'aquí a un temps a nosaltres.

La setmana següent, vam poder veure alguns dels joves a l'espectacle de la Festa Major, Operació Trumfa, també amb gran encert i en papers força complicats. He de dir que vaig riure molt amb el número de Les Luthiers d'Ester Píscore, que són d'aquells realment memorables.

Igualment, alguns dels monòlegs van ser realment impressionants i molt ben actuats. S'ha de reconèixer que hi ha molt bon "material" humà entre aquests joves i que si continuen així, tenim teatre a la Vila per estona.

La nit més màgica

Amb l'arribada de l'estiu, arriba també l'estrès cultural a la Cerdanya, com jo l'anomeno. És a dir, totes aquelles activitats culturals que no es fan la resta de l'any, possiblement per manca d'audiència, es concentren totes als mesos de juliol i agost, especialment en aquest darrer.

Comencem per la Nit màgica de la poesia de Sant Serni de Coborriu (Bellver de Cerdanya), a la qual assisteixo com cada any des de fa uns quants i que ajudo a organitzar, fent la tria de poemes que s'hi llegeixen.

La Nit Màgica té lloc el primer dissabte després de Sant Joan a la petita capella de Sant Serni de Coborriu, a l'entrada de la vall de l'Ingla, al terme municipal de Bellver de Cerdanya. Les espelmes il•luminen l'eglesiola i la gent s'hi congrega per escoltar el recitatiu de poemes.

Enguany vam triar poemes de Joan Maragall (150è aniversari del seu naixement), Màrius Torres (centenari del seu naixement) i Salvador Espriu (25è aniversari de la seva mort). Els interludis es van omplir amb música de violí (Simone Lambregts) i d'acordió (Carles Sans).

En concloure, vam sortir al pati exterior de l'església i vam encendre una foguera, amb el fons estelat del cel, amb la lluna plena sortint i les cuques de llum com espurnes als murs propers. Vam menjar coca i moscatell i vam estar una estona xerrant tots plegats.

Com sempre, una nit màgica i irrepetible que cada any és diferent tot i que les sensacions són similars. Els assistents, ja som vells coneguts que ens retrobem any rere any a Sant Serni que compartir una estona d'una magnífica nit d'estiu.

Anem a votar!

Diumenge, 18 de juliol -dia amb certes reminiscències que millor oblidar- els puigcerdanesos tindrem l'oportunitat d'expressar lliurement i democràticament la nostra posició sobre el dret a decidir optar per una Catalunya lliure i independent, integrada a Europa, com un estat més.

Ja he parlat molts cops en aquest bloc sobre què penso al respecte i he donat força argumentacions. Simplement us recordo que l'oportunitat d'expressar democràticament i pacíficament la nostra voluntat individual és quelcom d'important i us insto a anar a votar, tant si esteu d'acord amb la independència, com si no.

Particularment, ja us ho podreu imaginar, aniré a votar que SÍ. Però totes les opinions són respectables. No faré ara una llista d'arguments a favor. Crec que el Tribunal Constitucional ha fet una feina magnífica en aquest sentit. Quan hom se sent atacat tendeix a cercar símbols identitaris similars en altres persones.

Dit d'una altra manera: el TC espanyol ens ha unit més com a poble que un miler de conferències o d'actes festius a favor de la independència. Permeteu-me el sarcasme de dir que potser fins i tot els hauríem de donar un premi per afavorir l'independentisme a Catalunya, perquè potser han estat el factor més decisiu en aquest sentit dels darrers anys.

Fa temps que penso que hi ha molts més separadors espanyols que separatistes catalans i que ens estan fent el joc sense adonar-se de l'estupidesa que estan cometent. Però, vaja, a mi ja m'està bé.

Sobre tot, aneu a votar diumenge, a la plaça Santa Maria de Puigcerdà. Allà ens hi veurem!