20 de juliol 2010

Ja està. I ara què?

Puigcerdà va celebrar aquest diumenge passat el referèndum sobre el dret a decidir. Les xifres -arrodonides- són clares: 14% de participació, 89% a favor de la independència. Si fa no fa, com en altres poblacions. O sigui: baixa participació, altíssim posicionament a favor de la independència.

És tan baixa la participació? Bé, tenint en compte que es va fer en plena festa major, període en què molts puigcerdanesos toquen el dos a la platja, que la publicitat va ser escassa i que gairebé ningú no sabia com votar amb antel•lació, tampoc és un mal resultat.

D'altra banda, els mitjans oficials no van fer cap referència al referèndum -per variar- així que molta gent tampoc no es va assabentar.

Però potser, el principal obstacle per tal que hi hagués una major participació és que la gent, tot i estar cansada i cremada, no veuen que aquests referèndums serveixin de res. Molts no hi participen per qüestions ideològiques i altres no ho fan perquè creuen que és inútil.

Però jo em pregunto: si tan inútil és, perquè l'estat va intentar inicialment prohibir aquests referèndums? Per què s'hi va oposar -i encara ho fa- de manera més o menys ferma? Per què els principals mitjans de comunicació silencien sistemàticament aquestes iniciatives quan, en canvi, en parlen d'altres de molta menor transcendència, com la de la famosa reforma de la Diagonal a Barcelona?

Jo crec que tot compta i va sumant. Molta gent ha tingut la possibilitat de pronunciar-se i molta gent ho ha fet. Aquells que hagin optat pel silenci, allà ells i la seva consciència, però com a mínim s'ha trencat un tabú. Fa vint anys, aquests referèndums haurien estat salvatgement boicotejats per l'aparell repressiu de l'estat. Ara, potser perquè Europa ens mira i perquè la situació està molt més madura, això és força impensable, tot i que ja ho van intentant quan poden.

I la pregunta que molta gent es fa després d'aquests referèndums i de la manifestació de Barcelona és: bé, i ara què? Doncs ara res. Hem de continuar la nostra vida normal i manifestar-nos sempre que tinguem l'ocasió. És així, a base de constància i d'anar convencent a poc a poc als reticents com aconseguirem la llibertat, de manera tranquil•la i pacífica.

Jo crec que la independència no està a la volta de la cantonada, però també crec fermament que està molt més a prop d'allò que suposem. Crec que la immensa majoria dels que van participar a la manifestació de Barcelona (o no) la veuran relativament aviat. La tendència és clara i la gent ha perdut la por a parlar i a dir allò que opinen.

Per dir-ho amb una frase que darrerament ha fet una certa fortuna: "la primavera ha arribat i ningú sap com ha estat".

2 Comments:

At 11:12 p. m., Anonymous Anònim said...

ja està be de politics que només pensen a sortir a la fotografia, fa molts anys que son els mateixos i realment no fan res per Catalunya, els interessa els seu ego i poca cosa més no oblidem el 20 i molts anys d'un partit i no se quants d'uns altres peró es l'hora de dir prou, es moment de dir que no volem a ningú dels que hi ha ara, la politica es una merda peró per favor cambiem de mosques

 
At 10:29 p. m., Anonymous pastoret said...

Ara qué? Ara a observar fredament l'escenari polític actual i a votar clarament i sense por per la regenaració i per una independència transversal. Personalment votaré qualsevol partit compromés amb el canvi de la llei electoral que ha estat la generadora de la corrupció i la pamella dels rapinyaires de càrrecs i sous. Desprès començarà la feina. Però l'hem de fer i podem fer-la.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home