Llibertat lingüística?

Fa uns dies, durant la nit electoral, vaig sentir unes declaracions ben sucoses d’un dels representants de la nova formació parlamentària “Ciutadans”. La veritat és que em vaig quedar de pedra: reclamaven llibertat (?!) per poder parlar aquí, a Catalunya, la llengua que volguessin.

Vaja, traduït a rusticam romanam linguam: en castellà. Per fer servir una expressió col·loquial, però molt descriptiva, jo flipo. Però si a Catalunya es parla molt més castellà que català!

Es queixen que a l’ensenyament hi ha un predomini molt fort del català per sobre del castellà. D’acord, al menys a les primeres etapes de l’ensenyament, perquè pel que fa a l’ensenyament universitari, hi hauria molt a discutir sobre aquesta afirmació.

Però en algun lloc s’ha d’ensenyar la llengua, dic jo. D’altra banda, tots els catalans saben parlar castellà, s’ensenyi molt o poc a l’escola, però el contrari no és cert. Per què passa això? Doncs perquè al pati de l’escola, predomina el castellà, a la televisió, al cinema i a internet hi ha moltíssim més català que no pas castellà i així successivament.

De debò que el castellà està perseguit? Doncs quan entro en una comissaria de Policia Nacional o he d’anar a un jutjat o a moltes altres administracions, a mi no m’ho sembla que tothom parli català i es menystingui el castellà, vés per on.

Jo també reclamo llibertat, però per poder parlar català en tots els àmbits i no només a l’estrictament familiar o amb certes amistats. La llengua pròpia de Catalunya és el català. És cert que hi ha molta gent que només parla castellà i jo particularment els respecto. Mira, els meus pares mateix. Però també hi ha molta gent que parla àrab o urdu i el respecte no hi és.

Per tant suposo que tot es redueix a una qüestió legal. Només es respecten com a tals les llengües oficials. Però ara, si us plau, senyors de “Ciutadans” i altres simpatitzants de la “causa”, digueu-me sincerament sense que se us escapi el riure, que la llengua amenaçada d’extinció al món és el castellà i no el català. Per favor, quina barra!

De castellà es parla a molts indrets, a tota Espanya sense anar més lluny i a una bona part d’ella de manera exclusiva. Però de català només se’n parla a l’est de la península, a les illes Balears i –molt poc- al sud de França. Sentir-se amenaçats amb aquest predomini en nombre de parlants i protecció constitucional és més una paranoia que no pas una qüestió de sentit comú.